DB Multiverse

Notícies Llegeix DBM Minicomic Fanarts Els autors FAQ Fil Rss Bonus Esdeveniments Promos Associats Guia del torneig Universes Help
                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                               

Dragon Ball Multiverse, la novel·la

Escrit per Loïc Solaris & Arctika

Adaptació per Bardock, Cèl·lula Complet, Gerard16, Neferpitou, Red XIII, Rei Vegeku. Amb la col·laboració de Bola de 8 estrelles

Redescobreix la història de DBM, endinsant-te en més detalls. Aquesta novel·la està verificada i és cànon per en Salagir, que a més hi afegeix detalls. Aquests no s’han vist al manga, i per tant és un bon annex pel còmic!

Propera pàgina en: 38 dies, 8h

Intro

Part 0 :0
Part 1 :12345

Round 1-1

Part 2 :678910
Part 3 :1112131415
Part 4 :1617181920
Part 5 :2122232425
Part 6 :2627282930

Lunch

Part 7 :3132333435

Round 1-2

Part 8 :3637383940
Part 9 :4142434445
Part 10 :4647484950
Part 11 :5152535455
Part 12 :5657585960
Part 13 :6162636465
Part 14 :6667686970

Night 1

Part 15 :7172737475
Part 16 :7677787980
Part 17 :8182838485
Part 18 :8687888990

Round 2-1

Part 19 :9192939495
Part 20 :96979899100

Round 2-2

Part 21 :101102103104105
Part 22 :106107108109110
Part 23 :111112113114115

Night 2

Part 24 :116117118119120

Round 3

Part 25 :121122123124125
Part 26 :126127128129130
Part 27 :131132133134135
Part 28 :136137138139140
Part 29 :141142
[Chapter Cover]
Part 26, Capítol 126.

VINT-I-SISENA PART: CREACIONS SINISTRES

Capítol 126

Traduït per Bardock


Els dos Superguerrers es trobaven davant per davant sense esbossar ni un sol moviment. En Kakarot, marejat, tremolava a causa de la incomprensió i d'una còlera creixent. El seu pitjor enemic, no content d'haver-lo esclafat, literalment, bocaterrosa, es permetia el luxe d'humiliar-lo públicament i a "rebaixar-se" al seu nivell!? Això era la gota que feia vessar el got i no consentiria un nou escarni. Amb una veu entretallada plena de ressentiment, va escopir:

—Llar... Llardós! Lluita al màxim del teu poder, no vull la teva pietat! Et... et mataré! Maleït, desgraciat!

Va estendre abruptament el braç enviant una ràfega d'energia contra el seu adversari, qui es desplaçà cap a una banda evitant l'atac. En Kakarot, perdent la paciència, va enllaçar atacs d'energia sobre en Vegeta, el qual va esquivar cadascun d'ells amb facilitat, donant la impressió que no s'esforçava. Les boles d'energia van topar contra el sòl i l'escut, però ja no contenien gaire vigor. La seva força ja no tenia la mateixa intensitat respecte a la que havia desplegat quan encara era un mico gegant i es podia apreciar un aire de decepció en el rostre dels espectadors. El subordinat d'en Vegeta de l'univers 13, grunyint rabiosament, concentrà la seva energia en els seus punys envoltats d'una llum violeta. En Vegeta va fer una ganyota i va acotar-se tot d'un plegat, evitant per un pèl el ganxo d'en Kakarot. Plantant un peu al sòl, va fer que un tros de roca s'alcés a l'altura de la seva espatlla, va aferrar l'esmentat bloc de pedra i va llançar-lo sobre el Guerrer de l'Espai boig, qui es va protegir amb els punys endavant. La roca es va desintegrar, fet que va confirmar la primera idea d'en Vegeta.

Malgrat la seva follia i la seva manca d'intel·ligència flagrant, en Kakarot era com els seus alteregos: un lluitador de debò que sabia fer gala de talent i d'enginy durant els seus combats. El fet de batre's contra un ésser capaç de plantar-li cara va revifar una mica la flama d'en Vegeta encara que hagués decidit limitar-se. Després de dibuixar un somriure, va etzibar puntades de peu ràpides al nivell de la testa d'en Kakarot, qui, tot i esquivar-les amb dificultats, tenia la sensació que cada atac podria arrencar-li el cap. Va replicar amb els seus punys destructius, però el seu adversari va esquivar-los, i aleshores va llançar un contraatac contundent. Els dos lluitadors disputaven un duel ferotge on cada assalt podia resultar fatídic.

A l'espai 18, la Pan no deixava de tremolar, atordida pel combat que protagonitzava una de les persones que més admirava, un heroi que lluitava legalment i que arriscava la seva vida quan en realitat podia enllestir-ho en un instant. Va entendre el plaer del combat que feia vibrar les entranyes dels Guerrers de l'Espai, el mateix sentiment que havia notat enfrontant-se a en Kakarot després de transformar-se. Encoratjada per en Vegeta, havia acceptat fer front a aquell foc furiós, i això li havia permès de progressar i esdevenir més forta. En Vegeta es limitava conscientment per sentir l'emoció de l'enfrontament, però també per demostrar-li que sempre hi havia un mitjà de progressar. Un dia ella també tindria el seu nivell i seria capaç de rivalitzar i disputar un combat tan intens. Va recuperar la confiança en si mateixa i va observar atentament qualsevol moviment d'en Vegeta. Darrere d'ella, en Cor Petit i en Gohan somreien. En Vegeta de l'univers 13, per la seva banda, també pintava un gran somriure, però no per les mateixes raons. Després de tot, en Kakarot tan sols era un pretensiós de pa sucat amb oli. Tot i que la transformació del seu subordinat l'havia sorprès i fins i tot espantat, estava encantat de veure'l estomacat pel seu homòleg. No obstant això, no sabia si hauria estat capaç de rivalitzar amb ell emprant el seu segon nivell de força com en Vegeta de l'univers 18 si no hagués progressat durant el seu combat contra en Raichi...

L'antic príncep, aprofitant una obertura, accelerà tot d'una i assestà un cop de colze violent al visatge del seu adversari fent que s'estimbés uns metres més lluny amb un filet de sang que lliscava per la seva boca. Amb prou feines s'havia redreçat, veié en Vegeta afuant-se cap a ell amb una bola d'energia formada a la seva mà dreta. Terroritzat, va elevar ràpidament dos dits amunt i una part de l'estadi esclatà allà on era en Vegeta. L'amplitud de l'atac va projectar una fumarada espessa així com un vent violent sobre les grades, cosa que impedia veure si l'atac havia assolit el seu objectiu. En Kakarot, panteixant, cridà:

—Què?! Ja no dius res? Vine si t'atreveixes!

—Estàs desesperat —es va sentir una veu per sobre de l'estadi.

En Kakarot, pertorbat, va aixecar la vista al cel i va veure el seu enemic als límits de la influència de l'asteroide, gairebé a l'espai. En Vegeta, amb el braç estès vers les profunditats de les galàxies, va començar a acumular energia al palmell de la seva mà. Una espècie de remolí es va formar al seu voltant. L'epicentre situat en aquella esfera d'energia es formava a poc a poc per damunt del Guerrer de l'Espai. Els seus camarades de l'univers 18 observaven amb estupefacció l'escena tot descobrint aquella tècnica inèdita. En Vegeta de l'univers 13 també romania atent. Definitivament, descobriria algunes novetats del seu homòleg! Amb tot, en Kakarot encara no havia dit la seva última paraula:

—Argh... —va deixar anar—. Quin greu, no volia fer servir aquest atac, però a la porra el meu orgull. L'únic que m'interessa és destruir-lo, m'importa un rave perdre l'honor. Et reduiré a cendres!

Va desplegar la seva energia tot flexionant les cames i adoptà una postura molt familiar per a membres de diversos universos. Una energia blava es formà a les mans d'en Kakarot, situades a prop de la seva cintura dreta. La Pan de l'univers 18 s'exclamà amb inquietud:

—És el Kamehameha! Va dir que coneixia aquesta tècnica i que era ridícula!

—Exacte, va precisar que la coneixia —va recalcar en Gohan—. Deu voler apel·lar-la perquè segurament no tingui cap més sortida. Està massa afeblit per continuar lluitant cos a cos i l'energia que li queda només serà suficient per a una darrera ràfega potent.

—Això em recorda el meu primer combat contra en Vegeta! —va rememorar en Goku—. Em va llançar el seu Garlick Gun i jo vaig haver de replicar amb el Kamehameha i l'Atac d'en Kaito a màxima potència! Em pregunto què succeirà aquesta vegada...

En Vegeta, encara carregant el seu atac, ni tan sols s'immutà en veure el seu adversari preparant-se. Sabia que, fes el que fes, en Kakarot no acurtaria distàncies. I mostrant aquesta tècnica podria oferir al seu rival i a en Cèl·lula una pinzellada del que els esperava. L'esfera d'energia de la seva mà s'il·luminà adquirint un to violeta. En Kakarot, acorralat, va estendre amb pànic els braços vers ell disparant un Kamehameha gegantesc. En Cèl·lula va advertir que tenia gairebé el mateix poder que el seu quan va intentar fer esclatar la Terra amb en Son Gohan durant els Jocs d'en Cèl·lula. L'energia de la desesperació podia revelar moltes sorpreses. En Vegeta, amb un aire impassible al rostre, observà l'ona trencadora apropant-se i, a continuació, va disparar amb força la seva bola d'energia sobre en Kakarot tot bramant:

—Entoma!

La bola violeta es dirigia sobre el Kamehameha d'en Kakarot girant com una baldufa i va colpejar de ple el doll d'energia blava. El darrer no va aturar el seu curs i va empassar-se l'atac d'en Vegeta, continuat la seva ruta vers l'antic príncep. En Kakarot somreia i la Pan tremolava, però la ràfega trencadora es va dividir en dos abans de tocar en Vegeta, passant al costat del Saiyà immòbil, qui mantenia la mirada sobre el seu enemic. En Vegeta de l'univers 13 cridà, absort:

—Però... què carai ha fet? No entenc el que acaba de passar!

—Ha estat aquella petita bola! —s'exclamà en Raditz al seu costat.

En Kakarot estava atònit. El seu últim atac havia fallat i no sabia el perquè. Va cessar l'onada per tal de no malbaratar la seva energia i aleshores va veure la bola violeta abalançant-se a sobre d'ell fent giravolts a plena velocitat. Atemorit, va llançar-se cap a un costat in extremis. L'atac va tocar la punta de la seva espatllera i aquesta es va rompre. Atordit, no va veure el seu oponent palplantat davant d'ell mirant-lo des de dalt. El darrer explicà:

—Aquest atac és una concentració de l'energia en constant suspensió en l'atmosfera, mesclada amb la meva. Ho perfora tot al seu passatge i es dissipa unes hores després. Mentre et parlo ha travessat l'asteroide i es deu haver perdut per l'espai. Si t'hagués tocat només series un curt de gambals amb un forat al pit.

Als espais 13, 16, 17 i 18, l'estupor els acabava d'envair.

—Quin atac! —exclamaren els dos Cor Petit—. Ha aconseguit reunir tota l'energia que sura pels nostres voltants per formar una arma increïble. Quines esgarrifances!

—Val a dir que ha estat força bé —admeté en Vegeku—, a mi també se'm podria haver acudit. Tinc millors atacs en reserva, però m'alegro d'haver vist la seva innovació.

A l'espai 17, en Cèl·lula també estava excitat. Veure allò per part del seu futur adversari li havia fet néixer un desig profund de rivalitzar seriosament amb ell, una voluntat d'empènyer-lo a donar-ho tot. L'objectiu d'en Vegeta s'havia realitzat i en Cèl·lula se n'havia adonat. Aquesta escena era clarament una provocació mitjançant la qual ell n'era el destinatari, i estaria encantat de replicar-la, de demostrar-li que ell també mantenia el seu honor.

Quant als Saiyans de l'espai 13, no se'n sabien avenir. Aquell Vegeta era una capsa de sorpreses, i el de l'univers 13 no cessava de descobrir nous aspectes del seu alterego. La seva curiositat s'obria pas entre la seva gelosia, i es deia a si mateix que seria molt beneficiós xerrar llargament amb ell. Potser descobriria nous coneixements si enraonava amb ell, s’empassaria l'orgull per aprendre’n més.

Al terreny de combat, en Kakarot s'havia redreçat; en posició de combat, esmaperdut, tremolant encara de por. Per la seva banda, en Vegeta havia adoptat un aire seriós. En Kakarot va iniciar un cop, però es va trobar un cop de dreta del seu adversari fent-li una cara nova amb la boca ensangonada. En Vegeta digué:

—Això és per la noia que vas estomacar sense parar l'altre dia. La teva actitud em va consternar i, tot i que ella se me'n fum, em vas irritar considerablement.

El Guerrer de l'Espai boig, encegat per la seva ràbia, es va aixecar i va provar d'assestar una altra trompada a en Vegeta, però es va endur una puntada de peu fulgurant al ventre, acció que li va fer tallar la respiració. Va prosseguir amb un revers amb la seva mà que va tornar a tirar a terra en Kakarot, qui va escopir un rajolí de sang.

—Això és per la Pan. És mil vegades més valenta que tu i en un futur serà l'encarregada d'humiliar els carallots de la teva mena. Si tens una mica d'intel·ligència, hauries d'entendre què et passa i què és el que fa que siguis tan patètic. Potser aleshores esdevindràs més fort i seràs més digne de respecte.

Va etzibar un altre cop de peu a en Kakarot, el qual va ser ejectat alguns metres al lluny, cridant de dolor. No aconseguia posar-se dempeus i la seva respiració esdevenia dificultosa. En Vegeta, quan ja s'havia reunit amb ell, el va agafar pel coll de l'armadura per incorporar-lo, li clavà un cop de cap que va posar-lo de genolls a terra i li donà l'esquena.

—I això és perquè no et mereixes que et miri!

Això era una tortura per al Guerrer de l'Espai clavat al sòl. Com era possible que hagués estat tirat per terra per aquella escòria qui, a sobre, li tocava la moral? S'obstinava a no escoltar les seves paraules, només el seu desig de matar guiava el seu instint i dirigia el seu cos. Aconseguint aixecar-se parcialment, va renegar amb fàstic:

—Et creus superior, eh, Vegeta? Ja veuràs...

En Vegeta avançava cap a ell amb pas ferm. En Kakarot sentia que se li apropava. Preparava l'últim assalt, acumulant tota l'energia restant en la seva mà. A l'infern l'orgull, el decapitaria i faria servir el seu cap de pilota per jugar amb ell al seu espai. I tant que ho faria! Va sentir el seu enemic ben a prop i es va girar sobtadament, llançant un Kienzan a l'alçada del coll d'en Vegeta tot xisclant:

—T'esperaves això?! Mor!

A l'univers 18, a la Terra, en concret a la Corporació Càpsula, la Bulma va tenir de sobte un espasme al cor. Havia tingut una espècie de pressentiment, com si acabés de succeir un esdeveniment estrany. La Chichi, que era amb ella prenent cafè, va veure-la en aquell estat i li preguntà:

—Què passa res, Bulma?

—No ho sé... Tinc una sensació estranya, semblant a la que vaig tenir quan en Vegeta es fa sacrificar fa uns anys...

—Creus que els hi haurà passat res a les nostres famílies? —s'inquietà la Chichi.

—No ho sé —va respondre la Bulma—. Tinc confiança, en Vegeta s'ha entrenat sense descans per a una ocasió com aquesta. Crec que no els hi podrà passar res, si ell és allà.

—Ep, no t'oblidis del meu Goku i del meu Gohan, ells també són capaços de manegar una crisi! I, a més, en Goten i en Trunks són forts i no haurien de tenir problemes!

—He —somrigué la Bulma, adoptant el to burleta del seu marit—. S'ha de reconèixer que en Goku és l'heroi del nostre planeta, fins i tot en Vegeta admet que és el número u, però no ets conscient de tot el que ha fet durant tots aquests anys. Inclús jo no sé de què és capaç, però és tan solvent com en Goku per fer-se càrrec de les situacions delicades!

—Ja ho veurem quan en Goku s'emporti la victòria! —replicà la Chichi—. Per cert, no trobes que en Vegeta té una mica d'afecte per la Pan? Ella l'admira tant com al seu avi, i parla d'ell freqüentment, és una bogeria!

—Me'n faig creus! —va riure la Bulma—. En Vegeta s'ha tornat un autèntic model a seguir, és un autèntic home respectable i digne de respecte! Encara que no treballi i es passi tot el temps entrenant-se, jo no havia estat mai tan feliç. L'estimo de debò!

Enrojolant-se, va fer un glop de cafè mentre la seva amiga contemplava el líquid flotant a la seva tassa amb la mirada buida. Sí, en Goku i en Vegeta eren els millors guerrers que existien i res no els podia resistir. Però, guanyessin o perdessin, desitjava que tornessin tots sans i estalvis.

—Maleït sigui...

En Kakarot es va enfonsar al sòl, completament buit, sota la mirada diagonal d'en Vegeta. El darrer havia inclinat lleugerament la testa cap a un costat per esquivar sense esforç el Kienzan. Havia previst aquell cop molt abans que en Kakarot tingués la idea d'intentar-ho, atès que res que provingués d'ell podia sorprendre'l. Va decidir enllestir-ho mentre el seu enemic tractava de mantenir-se dempeus, provocant l'admiració dels espectadors que valoraven la seva determinació.

—Ets realment miserable, Kakarot —va dir simplement.

A causa de l'efecte d'aquesta pulla, va intentar un últim esforç d'aixecar-se amb el puny a l'aire i va escopir una enorme escopinada de sang sota la mirada intranquil·la del seu germà de l'espai 13. Amb els ulls vidriosos, va veure la mà d'en Vegeta travessar la seva armadura i el seu tors mentre el guant de l'antic príncep era tenyit de líquid porpra. S'esfondrà de genolls i, basculant pel sòl, va escoltar els darrers mots d'en Vegeta.

—Hauries de seguir l'exemple de certa nena petita... i del seu valerós avi... un gran Guerrer de l'Espai que es diu... Son Goku.

Tot allò que en Kakarot veié fou la seva nèmesi donant-li l'esquena mentre es desplomava al sòl abans de perdre el coneixement.

L'ombra era pertot arreu. Flotant en un abisme de tenebres i d'inconsciència. Escoltant plors i crits al fons de la seva ànima. Una criatura en les seves entranyes sota la forma d'una dona amb aire seriós ordenant-li de massacrar tots aquells que es creuessin en el seu camí. Després, la solitud i la pena.

Recordava els cops encaixats quan tan sols era un nadó. Un sac de boxa, la imatge d'un nyicris i els senyals dels seus punys sobre l'ésser designat.

—Mata tots els humans!

El desencadenament de la seva força i el plaer naixent d'esmicolar els ossos dels seus adversaris. Era un Guerrer de l'Espai, la raça més poderosa de l'univers, uns guerrers destructors i conqueridors! Enviat a la Terra, un planeta llunyà, lluny de la seva família i de la seva gent, només per la glòria d'aquests darrers. Es va trobar un ancià, un home amb nom de menjar, que, segons havia entès, estava situat en l'elit dels seus objectius. Es va deixar criar i educar sense prendre's la molèstia d'entendre tot el que li deien. Després, quan ja s'havia fet suficientment fort, va seguir els consells d'aquella figura femenina gravats dins d'ell. Va contemplar la lluna i va trepitjar aquell home vell com si fos una formiga insignificant abans de destruir aquella vall detestable.

En créixer, va viure en soledat tot escampant el terror. La follia com a conseqüència de matar milers de persones s'havia emparat de la seva ment, de manera que només els crits dels habitants terroritzats, el so dels ossos esmicolats, la sang que lliscava, els pobles esfondrats, l'extinció d'aquelles minúscules guspires d'energia, podien satisfer els seus desitjos interiors que corresponien a la seva naturalesa. Quan era un adult ja havia aconseguit eradicar gairebé tota la humanitat i només en restaven alguns resistents, inclosos un pelat estrambòtic amb tres ulls i una espècie de bandoler amb cicatrius. Els va buscar durant una temporada, donat que no tenia res a fer. Quan ja va haver-los trobat, va veure com es feien matar per un altre paio de cabells llargs, fet que li va causar una espècie de déjà-vu. Va notar una força impressionant, però el seu instint, també tan poderós, el va empènyer a atacar-lo. Però fou vençut, transportat i tancat contra la seva voluntat durant llargs mesos en un lloc desconegut.

—Mata tots els humans!

Durant el seu aïllament, el seu desig de matar creixia i tractava d'esclafar, sense èxit, tots aquells que se li aproximaven per nodrir-lo i observar-lo. Havia estat instantàniament controlat per una força més elevada que la seva, un home que afirmava ser el seu germà. Els seus records i el denominat Raditz tornaren al seu cap i aquest va explicar-li la seva situació i la seva nova missió. Van entrenar-se durant mesos, van aportar-se coses interessants l'un a l'altre i va començar a sentir una mena d'afecte per aquella persona, qui, des del seu naixement, li havia transmès proximitat per primera vegada. Ja no tenia en compte l'espècie de la falsa tortuga. De seguida van partir cap a un planeta ben defensat, difícil de conquerir, però ell, que havia desenvolupat noves capacitats a la Terra, sabia com manegar-s'ho.

—Mata tots els humans!

Tacat de sang, una veu grunyia de menyspreu. La seva consciència torturada no sabia on es trobava. Va reconèixer aquell to desdenyós, però el dolor el submergí de nou, sumint-lo en el son. Recordà el primer encontre amb els altres dos membres de la seva raça, un antic príncep i el seu subordinat, qui van propinar-li insults i feien gala d’aires de grandesa, a ell, que havia vençut l'enemic. Aleshores, va néixer dins seu un odi increïble barrejat amb la seva angoixa i follia, cosa que el van convertir en un guerrer extremadament sonat. Després de parlar de les set boles màgiques, van partir cap a un planeta verdós, els habitants del qual s'assemblaven misteriosament al paio que s'autoanomenava divinitat durant la seva estància a la Terra.

—Mata'ls! Vinga, matal's!

Una batalla llarga i difícil contra aquells que deien ser els seus patrons. El príncep, després de passar molts tràngols, va aconseguir una nova forma i va vèncer el tirà. Un nou emperador, lluites acarnissades; ell també va assolir aquell nivell que era indispensable, però no podia assaborir el desig d'odi i de còlera. Estendre la mà endavant, vers el visatge que tant detestava i que havia enfocat com a objecte del seu ressentiment era l'objectiu de la de la seva vida, de la seva existència. Res no li importaria després de trencar-li les costelles, fer-lo sagnar, provar la seva carn i prendre la seva testa com si fos un trofeu. El seu únic somni era satisfer l'odi que controlava els seus pensaments i, per això, havia d'esclafar i trepitjar aquell insolent superior que el consternava amb els seus aires de menyspreu, els seus comentaris glacials, el to burlesc de la seva veu...

—Mata'ls, Kakarot!

Un nou fil de sang va sortir de la seva boca mentre obria els ulls sobtadament. Va aconseguir aixecar-se sota el xoc i va descobrir el seu tors perforat. Nerviós, recordà l'últim cop que l'altre Vegeta li havia etzibat. Així doncs, havia estat abatut... Va grinyolar les dents i es preguntà quant de temps havia estat inconscient. Va tombar el cap vers la banda on s'escoltaven sons intensos de combat i veié quatre persones lluitant en el ring. Reconegué el Terrícola que havia mort davant seu quan encara vivia a la Terra -el paio que deia que era un androide- i el Namekià de l'univers 3 lluitant contra el fill del seu homòleg de l'univers 18 i un dels soldats d'en Freezer, en Rikum, a qui havien destruït feia temps i que semblava estomacat i desfigurat pel Namekià. Tenia la sensació d'haver perdut sang a cabassos, i no aconseguia raonar ni reflexionar. Va cridar de dolor i un comentari d'un home a prop d'ell va ressonar:

—Ja estàs conscient? Quina llàstima, quin corcó...

Una centella d'odi el travessà. Va veure en Vegeta tombat vers el combat, qui l'observava amb la cua de l'ull, visiblement molest. El ressentiment d'en Kakarot es va multiplicar per deu en deduir el que havia fet aquell desgraciat.

—Per què no he estat curat? —va engegar intencionadament al seu líder, qui li girava obstinadament l'esquena—. Quines penques, Vegeta!

—Vigila les teves paraules —replicà secament en Vegeta—. A menys que vulguis un segon forat al tors. Sóc molt més fort que tu i el meu doble t'ha apallissat sense lluitar seriosament. Tan sols ets un cuc de terra que només serveix per romandre al sòl. Valdria més que t'hi quedessis, és l'únic lloc que et convé.

—Malparit... —murmurà en Kakarot—. Bufa fort i em sentiràs. Què fot, en Raditz? Casum... Curador!

Un Namekià, en sentir la crida malgrat la tonalitat feble de la veu del Guerrer de l'Espai, s'envolà i aterrà al seu costat, depositant la mà sobre el tors foradat. Es va sorprendre que el guerrer encara visqués a pesar d'una ferida com aquella. Lentament, la sang es regenerà i la ferida oberta es va tancar arrencant ganyotes de dolor a un Kakarot que deixava anar injúries. Finalment, el Guerrer de l'Espai es va posar dempeus mirant en Vegeta amb un esguard ple de ràbia, però preferí entrar als apartaments a la recerca del seu germà sense dir ni ase ni bèstia, mentre en Nappa, a l'entrada del passadís, el seguia amb els ulls sense dir res.

Com havia pogut, el seu germà gran, deixar-lo en un estat com aquell, al límit de la mort? Els Saiyans no mostraven afecte envers els altres, però ell i en Raditz tenien un vincle i sempre s'havien protegit mútuament. Fins i tot li havia salvat la vida múltiples vegades! Així, era inconcebible per a en Kakarot que el seu germà l'hagués abandonat. Quan el trobés li demanaria explicacions i l'obsequiaria amb una bona correcció facial amb els punys. Estava tan enervat que no s'havia adonat de la silueta imponent que el seguia sense fer soroll.

Colpejant la porta del seu apartament amb una poderosa puntada de peu, va bramar:

—Vine cap aquí, Raditz! On ets? Com has tingut la barra de deixar-me...?!

—No hi és, aquí... —l'interrompé la desagradable veu ronca que coneixia prou bé.

Unes venes de còlera solcaren els punys i el front d'en Kakarot, qui es girà per esguardar en Nappa directament als ulls. El darrer, recolzat contra el marc de la porta, el mirava amb un aire seriós. En Kakarot no tenia cap mena de dubte sobre la raó de la seva presència. Incapaç de suportar-ho més, va cridar-li:

—En Vegeta t'ha enviat perquè em vigilessis? Deixa de llepar-li el cul! Deixeu-me tranquil! I pou de prendre'm per un tanoca! Us penseu que estic sonat...

En Nappa va frunzir les celles i es disposava a tornar-li l'insult quan el seu camarada va agafar-se la testa amb les mans, deixant anar un crit agut de dolor. Interpretant-ho com un acte de bogeria, en Nappa va preferir recórrer a la ironia:

—Bé, sí... estàs sonat...

En Kakarot va alçar lentament el cap, dirigint-li una mirada tan farcida de crueltat que fins i tot se li hagués eriçat el cabell al pelat si n'hagués tingut. Ja no tenia fàstic, ni menyspreu, ni sentia cap mal sentiment en veure'l, si no un autèntica sensació de terror.

Adreçant un gran rictus, en Kakarot va xiuxiuejar:

—...Però la meva ment està més clara que mai.

En Nappa restà un instant congelat, espantat, després un fort dolor s'apoderà del seu cap. Agafant la seva testa amb les seves mans, va escoltar en Kakarot riure i va comprendre que passava alguna cosa anormal. El dolor s'intensificà i li va fer clavar un genoll a terra. En la seva ment turmentada començaren a desfilar desenes d'imatges captivadores: en Vegeta llepant-li les botes, ballarines envoltant-lo i acariciant-lo, un poder més enllà dels seus somnis més salvatges, la submissió de l'univers en el palmell de la seva mà...

Qualsevol ésser devorat per l'ànsia i l'ambició no es lliuraria a sucumbir a aquelles promeses seductores i els Saiyans no eren una excepció. Si més no, en Babidi havia sondat el cor d'aquells dos Guerrers de l'Espai des de la seva cambra. Aquells simis eren una autèntica oportunitat per a ell perquè estaven envaïts de sentiments negatius. No havia gosat tocar en Vegeta de l'univers 13 i el quart era massa difícil de corrompre en aquell moment, donat que els que l'envoltaven li haurien seguit la pista fins arribar a ell. Es centrà en en Nappa i n'arribarien d'altres. Uns segons més tard, va sentir amb satisfacció com la ment del Guerrer de l'Espai cedia. El darrer es redreçà, dibuixant el mateix rictus que el seu congènere. Ambdós es miraren amb atenció exclamant alhora:

—Què hem de fer, senyor?

—Res, de moment —va riure en Babidi rere la seva bola de cristall—. Resteu al vostre apartament, no us feu notar, tinc plans per a vosaltres.

—A les seves ordres —s'inclinaren els Guerrers de l'Espai.

El mag va retirar la imatge i va dirigir la seva atenció sobre un grup d'espectadors corromputs que havia aconseguit, subtilment, colar dins els apartaments de l'univers 18. Aquests eren clarament els més perillosos juntament amb els Kaitoxins de l'univers 1. No podia subjugar cap d'ells i, a més, eren massa poderosos. Necessitava un mitjà de pressió en cas de problemes, i la dona que els acompanyava era un ostatge ideal. La noieta podia transformar-se igual que els seus companys, per tant era impossible de capturar, i també temia la filla d'en Vegeta. Si mai arribava a ser com la de l'univers 16... La tercera dona era molt més abordable, era una Terrícola banal. S'apoderaria d'ella i amenaçaria de matar-la si l'univers 18 ficava el nas. Sí, això era el millor que podia fer.

Tot estava preparat i només havia de passar a l'acció. Quan va donar l'ordre d'activar la operació, va canviar la imatge sobre l'escena del combat que es disputava, observant el Cèl·lula gegant lluitant. Un cop aquest enfrontament s'acabés, el llangardaix verd, si encara era viu, esdevindria el seu esclau. Tot i que tenia una certa part dins seu que li recordava a en Vegeta, el mal era fortament present dins el seu ésser i, estant afeblit pel seu combat, es convertiria en un dels seus soldats devots.

Els teus comentaris sobre aquesta pàgina.

Carregant els comentaris...
[ct_CT]
EnglishFrançais日本語中文EspañolItalianoPortuguêsDeutschPolskiNederlandsTurcPortuguês Brasileiro
MagyarGalegoCatalàNorskРусскийRomâniaCroatianEuskeraLietuviškaiKoreanБългарскиעִבְרִית
SvenskaΕλληνικάSuomeksiEspañol Latinoاللغة العربيةFilipinoLatineDanskCorsu