DB Multiverse

Notícies Llegeix DBM Minicomic Fanarts Els autors FAQ Fil Rss Bonus Esdeveniments Promos Associats Guia del torneig Universes Help
                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                               

Dragon Ball Multiverse, la novel·la

Escrit per Loïc Solaris

Adaptació per Bardock, Cèl·lula Complet, Gerard16, Neferpitou, Red XIII, Rei Vegeku. Amb la col·laboració de Bola de 8 estrelles

Redescobreix la història de DBM, endinsant-te en més detalls. Aquesta novel·la està verificada i és cànon per en Salagir, que a més hi afegeix detalls. Aquests no s’han vist al manga, i per tant és un bon annex pel còmic!

Propera pàgina en: 38 dies, 23h

Intro

Part 0 :0
Part 1 :12345

Round 1-1

Part 2 :678910
Part 3 :1112131415
Part 4 :1617181920
Part 5 :2122232425
Part 6 :2627282930

Lunch

Part 7 :3132333435

Round 1-2

Part 8 :3637383940
Part 9 :4142434445
Part 10 :4647484950
Part 11 :5152535455
Part 12 :5657585960
Part 13 :6162636465
Part 14 :6667686970

Night 1

Part 15 :7172737475
Part 16 :7677787980
Part 17 :8182838485
Part 18 :8687888990

Round 2-1

Part 19 :9192939495
Part 20 :96979899100

Round 2-2

Part 21 :101102103104105
Part 22 :106107108109110
Part 23 :111112113114115

Night 2

Part 24 :116117118119120

Round 3

Part 25 :121122123124125
Part 26 :126127128129130
Part 27 :131132133134135
Part 28 :136137138139
[Chapter Cover]
Part 26, Capítol 129.

Capítol 129

Traduït per Bardock


—Ja em toca —murmurà en Tapion—. Estic preparat...

—Si poses un peu al ring sense l’aura d’en Hildegan, moriràs instantàniament —el previngué en Raichi, que el veia avançar—. La gravetat és massa per a tu. I no lluitaràs precisament contra un ancià nap-buf, no. Has pensat què faràs?

—Sí —respongué en Tapion somrient—. De fet, aquesta nit se m’ha acudit una alternativa encara millor.

—Molta sort, doncs —va dir en Raichi dibuixant un petit somriure d’encoratjament.

En Tapion va girar el seu esguard vers el centre de l’estadi on es trobava en Cèl·lula fitant-lo amb els braços encreuats. L’esperava com un depredador a la seva presa a l’entrada del seu territori de caça amb tots els seus sentits en marxa. En Cèl·lula no contemplava derrotar aquell jove només començar, simplement volia fer sortir la seva forma i donar-ho tot a l’enorme criatura sota el seu control. L’ancià Krilin no li havia fet absolutament res i havia blocat amb dificultats els seus atacs. Però ell era molt més fort, més ràpid, més... perfecte. Per a fer-ho patent, utilitzaria totes les seves habilitats que li oferien les seves innombrables cèl·lules.

Quant a en Tapion, era una mica reticent davant l’idea de mostrar en públic el seu enginy, però era l’única alternativa si volia tenir una oportunitat de guanyar el combat. Va ajuntar les seves mans estenent els seus dits índex a prop dels llavis tot xiuxiuejant:

—Envolta’m de... tot el teu ésser! I lluita per mi! Sigues lliure de deixar-te anar contra el nostre enemic, que la teva còlera destrueixi els obstacles i em preservi de tot perill...

Prosseguint la seva invocació, un vent violent es formà al seu voltant aixecant polseguera i desplegant una forta energia. En Cèl·lula va fer uns ulls com dues taronges mentre en Tapion saltava per sobre de l’estadi envoltat d’una espècie de tornado, insensible a la gravetat. Va desaparèixer ràpidament rere el mur de vent que prenia forma de mica en mica: braços gegantescs, cames titàniques que aixafaven el sòl mitjançant un xoc violent, una cua llarga que esquinçava els aires provocant un aire xiulant i un cap esquelètic amb una mirada buida. Un crit penetrant va sortir de la boca de la criatura com un dinosaure que pretén ser aterrador. Molts espectadors van fer el gest de recular, al contrari d’un Cèl·lula totalment impassible que va situar els ulls sobre la criatura.

—Quina bèstia tan grossa! —va dir amb un to sarcàstic i trapella—. Almenys serà perfecta per al meu entrenament.

A l’espai 16, en Vegeku rememorava el seu enfrontament contra el monstre gegantesc feia anys. Havien aconseguit desempallegar-se’n gràcies als artefactes sagrats com l’espasa d’en Tapion i l’ocarina. Els cops no acabaven d’afectar el colós i havia hagut de trobar mitjans alternatius com la tècnica de desintegració de partícules. En Vegeku tenia curiositat de veure com en Cèl·lula hi lidiava. La mateixa interrogació sorgí entre els membres de l’univers 18, els quals també havien lluitat contra aquell monstre gegantesc. En Cèl·lula tenia recursos, però com venceria una criatura invulnerable?

En el si de l’ídol animat, en Tapion estava postrat sobre si mateix envoltat d’una fina barrera que estava unida a l’organisme del monstre com una neurona connectada, a fi de poder seguir el passatge fumejant de la criatura. En Tapion sabia que ja no tenia el control i que a partir de llavors en Hildegan era completament autònom. Si més no, havia aconseguit ancorar la seva ment en el seu únic objectiu, la imatge d’en Cèl·lula, per tal que no ataqués la resta de l’estadi. En Tapion podia observar què ocorria a través dels ulls del monstre, però no podia actuar. En Hildegan només desapareixeria en el moment en què en Tapion fos proclamat vencedor... O morís.

A l’espai 3, en Raichi esbossava una expressió de sorpresa total. Ignorava que el seu jove company fos capaç d’una proesa com aquella. Decididament, els joves podien ser sorprenents. A menys que es tractés del pressentiment que havia tingut en constatar la seva bola recarregada. No se’n refiava, i és que alguna cosa nefasta s’havia pogut produir durant la nit. Era possible que la seva bola hagués rebut un trucatge? Es va prometre verificar-ho en la propera pausa.

El primer a atacar va ser en Cèl·lula. Mentre en Hildegan prosseguia emetent crits estridents que feien grinyolar les dents dels Namekians i dels espectadors, l’ésser perfecte va generar una poderosa aura relluent de raigs i, desplegant les seves ales, es va afuar vers el seu adversari rasurant el sòl com si fos un insecte. En Hildegan va etzibar un cop, però en Cèl·lula va ser molt més ràpid. Va esquivar-lo sense problemes i va assestar una trompada plena d’un gran poder a la cama del monstre valent-se de l’impuls. No obstant això, el resultat no fou l’esperat per a en Cèl·lula. En lloc de sentir el soroll d’ossos trencats i l’enorme extremitat doblegant-se sota la pressió, va restar immòbil com si el seu assaltament només hagués estat una simple carícia. Ans al contrari, una mena d’ona de xoc es va reverberar com una gota d’aigua que cau en un bassal i provoca ondulacions febles a la superfície. En Hildegan va abaixar la mirada cap a ell i en Cèl·lula va apercebre un riure burlesc en el so que el monstre emetia. Sense prevenir, el peu del monstre va pegar en Cèl·lula poderosament ejectant-lo pels aires. En estabilitzar-se a alguns metres per sobre del sòl, l’androide va eixugar-se la comissura dels llavis reflexionant a tota velocitat mentre en Hildegan començava a avançar cap a ell:

«N’hi ha per llogar-hi cadires! Hauria d’haver vist la padrina, estic colpejant molt més fort que aquell vell xaruc d’en Krilin! Que potser és invencible com en Broly? Però... No és tan fort, el cop que m’ha clavat no m’ha fet gaire mal. He de prendre’m el temps necessari per trobar una idea.»

Mentre estava immers en les seves reflexions, en Hildegan va colpejar-lo a una velocitat fulgurant, obligant-lo a reaccionar en conseqüència. El puny del monstre el va fregar, donat que havia tingut temps de situar-se de forma horitzontal i placar la seva mà contra l’avantbraç d’en Hildegan. Reestablint-se, va córrer al llarg del seu braç. En Hildegan va provar d’esclafar-lo amb el seu braç lliure, però en Cèl·lula tenia uns ulls tan vius que els moviments del monstre li semblaven que anaven a càmera lenta. Amb un simple salt va evitar el braç gegant i a continuació es va llançar contra la testa d’en Hildegan projectant el seu puny ple de raigs sobre el seu visatge. Però el darrer es va dissipar en una gran columna de fum i es va reconstituir instantàniament rere l’androide amb els braços junts per colpejar-lo amb força. Amb tot, en Cèl·lula va elevar la seva mà dreta cap amunt i va aturar netament l’atac. Aquell adversari tenia un poder patètic i era impensable que perdés. El combat li serviria per millorar els seus reflexes i la seva estratègia de combat.

«A partir d’ara esquivaré tots els cops que intenti clavar-me. No sé on es desplaça quan desapareix, però el trobo ràpid. Tot i que m’ataqués de seguida, el detectaria en un tres i no res. Diria que és una manera de progressar en termes d’esquivar...»

Mentre en Cèl·lula reflexionava, el seu cos evitava maquinalment, amb la mirada buida, tots els assaltaments de l’ídol maleït. Per la seva banda, en Tapion es desesperava per vèncer-lo, ja que sentia que en Hildegan estava desencadenat però cap dels seus cops no assolia l’objectiu. Encara pitjor; en Cèl·lula no semblava lluitar seriosament. En Vegeta de l’univers 18 observava l’escena i sentí que l’esperit d’en Cèl·lula s’esvaïa. L’ésser perfecte, més o menys com en Tapion, deixava actuar el seu cos de forma autònoma per tal d’afinar els seus sentits i la seva reactivitat. No dubtava gens ni mica que en Cèl·lula, mentrestant, visualitzava el seu futur enfrontament.

Durant uns minuts, el monstre feia tremolar l’asteroide, escopia intensos projectils de foc, abatia els seus punys violentament sobre els escuts que emetien sorolls eixordadors... però res no funcionava. L’insecte que voletejava davant el seu nas romania intocable. Enrabiat, va projectar un crit esquinçador que va ressonar als timpans de tots els éssers presents. Incloent en Cèl·lula, que no podia ignorar una cosa tan desagradable atès que estava dotat d’una oïda extremadament fina com els Namekians. Va cridar tot llançant una renglera de Kienzans sobre el monstre:

—Calla, criatura infernal!

Aquesta, sensible a la provocació, es transformà en fum i els discs es perderen al sòl. En Cèl·lula va fer una ullada al seu voltant però ja no sentia la presència de la bèstia. Un so tallador procedent dels aires captà la seva atenció i un microsegon després, l’extremitat afilada de la cua d’en Hildegan es disposava a copejar-lo per l’esquena, però l’androide, que estava concentrat al màxim, va aconseguir blocar el cop amb el seu braç esquerre. En Trunks de l’univers 12 va fer un gest d’esglai, atès que hauria estat perforat per aquell atac. Un combat contra un monstre com aquell exigia d’uns reflexos extraordinaris. Havia d’admetre que en Cèl·lula no tenia res a veure amb aquell d’antany i en Gohan, ell, i els altres, si haguessin lluitat contra aquesta versió, haurien estat esclafats sense dificultats.

Projectant la seva cua diverses vegades contra el seu adversari a una velocitat vertiginosa, en Hildegan grunyí colèricament en veure que aquella llagosta jugava amb ell. Va disparar un poderós raig de flames amb la seva boca que va percudir de ple en Cèl·lula i es perdé en la immensitat de l’espai. En Tapion, des de l’interior, desitjà que per fi l’hagués tocat, però la seva desil·lusió fou amarga en veure que en Cèl·lula en sortia indemne amb el cos solament recobert de cendres.

El darrer va etzibar:

—El nivell dels teus atacs és insignificant! Pots colpejar-me amb totes les teves forces que no em faràs ni una sola esgarrinxada. Això pot durar molt de temps si cap dels dos no és capaç de ferir l’altre. Podria lluitar contra tu durant anys sense ni un instant de respir. I tu?

En Hildegan encara xisclà amb més potència mitjançant un crit insuportable que va ocasionar carasses als rostres, però en Cèl·lula somreia. Semblava que hagués entès perfectament les paraules del monstre.

—Tens raó, el públic s’avorriria. Però a mi se me’n fum! Puc tornar-me més fort i demostrar a tothom qui és l’ésser més poderós de tots els universos! Per això, ja és hora de jugar d’igual a igual perquè tothom constati la meva perfecció! Mira bé!

Va concentrar la seva energia als músculs. El terra del seu voltant va començar a surar i el cos d’en Cèl·lula va augmentar de volum. Els músculs dels braços, de les cames, el seu cap, tot va doblar el seu volum, després es va triplicar i va incrementar-se més i més sota els ulls atònits dels Namekians, que reconegueren una de les seves pròpies característiques realitzant-se davant d’ells. En pocs instants, en Cèl·lula també havia esdevingut un ésser gegantesc i imponent. L’ombra de les dues criatures s’estenia sobre una gran part de les graderies i alguns espectadors mostraven una expressió de terror. A l’espai 18, en Son Goku exterioritzava estupefacció:

—Oh! Això no ho va fer contra nosaltres!

—Hauria pogut —va replicar en Cor Petit amb una gota de suor que lliscava pel seu rostre—. El seu potencial és gairebé il·limitat i no l’havia explotat completament en aquella època. Igualment, en Gohan hauria estat superior, però això demostra que és una capsa de sorpreses.

En Cèl·lula es posà en guàrdia, exposant un gran rictus mentre que en Hildegan continuava bramant amb en Tapion terroritzat al seu interior. Cap dels cops d’en Hildegan no infligia danys a en Cèl·lula i a sobre s’havia convertit en un gegant superpoderós. Com podria guanyar-lo?

—Minosha...

En aquell precís moment, com que totes les mirades estaven situades en el combat de titans que estava a punt de començar, uns esdeveniments estranys ocorrien a l’altra punta de l’estadi passant desapercebuts o intranscendents als ulls de les persones de les rodalies. Uns espectadors cridaven de dolor, s’agafaven el cap amb les mans i semblaven trobar-se millor, però contrariats. Els situats al costat d’ells estaven inquiets i els preguntaven si necessitaven medicaments, però els interessants responien que no amb un aire tenyit de vici, que tot anava bé i que sols era un mal de cap temporal. A la sala de control dels Vargues, la que s’encarregava dels anunciaments, va notar que un dels seus col·legues seia al seu costat. Sospirant d’alleujament, es va girar cap a ell dient-li:

—Ja era hora! Espero que... Ep, et trobes bé? Tens totes les plomes encrespades!

—Estic bé... —respongué el Varga sense esguardar-la, amb els ulls clavats al panell de control—. No he dormit massa bé.

La Varga, un pèl perplexa, no va insistir-hi més. Veient que ja no s’interessava per ell, el Varga va fer un gran somriure farcit de crueltat. Seria molt fàcil acomplir la missió del seu patró i realitzar les seves accions de manera indetectable.

Des del seu apartament, en Babidi corrompia cada vegada més persones. Va aturar-se per fer una pausa, ja que convertir éssers sota el seu poder esdevenia una tasca molt fatigant. Va dedicar aquest respir a crear una solució alternativa en cas de problemes. Si el seu pla fracassava, necessitaria un ostatge per evitar ser expulsat al seu univers o fins i tot veure’s destruït a l’acte. La primera part de la seva estratègia era la més segura i simple, però havia d’assegurar-se una via d’escapada. Va connectar-se mentalment als espectadors que es trobaven per damunt dels apartaments 17, 18 i 19 i ordenà:

«Vosaltres, descendiu als apartaments dels microbis de l’univers 18 i quan veieu que la femella Terrícola més dèbil hi entra, agafeu-la i porteu-me-la!»

«Entesos, mestre! —respongueren els seus esclaus a l’uníson.»

Per a en Babidi, l’univers 18 era, de lluny, el més perillós de tots. No volia arriscar-se a focalitzar-se en l’univers 16, ja que en Vegeku era una bomba de rellotgeria. L’univers 18 tenia un Vegeta, però li semblava menys... perspicaç. Amb el caràcter indetectable dels apartaments, corria menys risc que l’atrapessin i immobilitzar més lluitadors a la vegada emprant un ostatge era més rentable.

Els quatre espectadors subjugats sortiren discretament de les fileres aprofitant l’èxtasi causat pel combat. Mentre penetraven en el recinte de l’edifici a través del pla que rutllava gràcies a que en Babidi s’havia servit del Varga per dirigir-los, escoltaven al lluny ecos de cops superpoderosos que ressonaven a través dels passadissos, uns sorolls suficientment sords que els causava mal de cap. Després, un tremolor de terra seguit de fortes aclamacions. Enmig del soroll es podia distingir esperonaments com “Visca! Quin gran combo!” de la veu recognoscible del Guerrer de l’Espai formidable de la primera ronda. Haurien volgut assistir a un combat d’aquella envergadura, però, no obstant això, la seva missió era més important. Les ordres del seu patró no admetien cap tipus d’excusa i, de tota manera, el desig de satisfer-lo els provocava un plaer innegable. En arribar a l’entrada de l’apartament de l’univers 18, van esperar uns instants mentre una de les seves víctimes potencials s’aproximava pel passadís. No s’havien fet notar i un cop a l’interior serien lliures d’actuar al seu lliure albir.

Durant aquest temps, la Videl havia anat ràpidament als lavabos. No sabia ben bé com reaccionar pel combat d’aquell Cèl·lula gegant. Sempre l’havia vist en vídeo i en cintes falsificades pels mitjans i pel seu pare i també quan amenaçà el planeta sencer essent vençut per un Son Gohan amb prou feines adolescent. I en aquell moment es trobava davant d’ells i era molt més fort i impressionant. Es sentia segura al costat d’en Gohan, però patia un cert malestar veient aquell monstre adreçant-se a ells amb una lluor dement esguardant el seu home. Pensà que encara sort que el seu pare no era allà, si no probablement tindria malsons.

Els quatre acòlits convertits, situats rere la porta, sentiren que el moment de passar a l’acció havia arribat. Colpejant la porta amb una puntada de peu violenta, van afanyar-se a entrar a l’interior abans de tancar-la. A l’espai 18, en Son Goku, en Vegeta, en Gohan i en Cor Petit van girar-se immediatament. Des de l’episodi d’en Bu estaven totalment en guàrdia i tot el que succeïa dins els apartaments no se’ls escapava. A prop d’ells, els altres Gohan i Cor Petit, així com en Vegeku i la Bra de l’univers 16, també van tombar l’esguard vers el passadís dels seus congèneres alternatius. En Gohan de l’univers 16 va donar-se pressa a unir-se al seu doble, però quan començava a marxar, en Vegeku el va aturar.

—Espera —li digué—, mira en Vegeta.

Aquest, havia aferrat l’espatlla d’en Gohan, que sentia una gran còlera emparant-se d’ell. Amb un to sec, va dirigir-se a la Pan, qui es va sobresaltar:

—Pan! Vés a l’apartament immediatament i ajuda la teva mare!

La mossa, comprenent ràpidament que ocorria quelcom, va enfilar-se a través del passadís obscur carregant al braç el bastó heretat del seu avi. Estupefacte, en Gohan es va tornar cap a en Vegeta incapaç de pronunciar ni una sola paraula.

—Deixa que hi vagi tota soleta —va dir en Vegeta amb un to un pèl més suau però sever—. Així madurarà!

En Gohan romania amb tensió. En Vegeta va continuar:

—Ha d’espavilar-se per tornar-se més forta! La de l’univers 16 ha recorregut l’univers... sense un pare sobreprotector, vet aquí la diferència!

—Justa la fusta! Jo també sóc present a l’univers 16 i som idèntics! —objectà en Gohan agitat.

Va empassar saliva inquiet, girant els seus ulls vers el seu pare que assentia somrient, després vers en Cor Petit, el qual sostenia la seva mirada, abans de girar-la de nou vers una Pan que ja havia desaparegut. La seva filla s’havia tornat molt forta, sí, però en Gohan no podia evitar sentir angoixa i frustració. Amb tot, qui gosava atacar-los a ells, a la seva muller, i pensar que tindria una mínima oportunitat de no ser detectat? I el més important: per què?

Els teus comentaris sobre aquesta pàgina.

Carregant els comentaris...
[ct_CT]
EnglishFrançais日本語中文EspañolItalianoPortuguêsDeutschPolskiNederlandsTurcPortuguês Brasileiro
MagyarGalegoCatalàNorskРусскийRomâniaCroatianEuskeraLietuviškaiKoreanБългарскиעִבְרִית
SvenskaΕλληνικάSuomeksiEspañol Latinoاللغة العربيةFilipinoLatineDanskCorsu