DB Multiverse

Notícies Llegeix DBM Minicomic Fanarts Els autors FAQ Fil Rss Bonus Esdeveniments Promos Associats Guia del torneig Universes Help
                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                               

Dragon Ball Multiverse, la novel·la

Escrit per Loïc Solaris & Arctika

Adaptació per Bardock, Cèl·lula Complet, Gerard16, Neferpitou, Red XIII, Rei Vegeku. Amb la col·laboració de Bola de 8 estrelles

Redescobreix la història de DBM, endinsant-te en més detalls. Aquesta novel·la està verificada i és cànon per en Salagir, que a més hi afegeix detalls. Aquests no s’han vist al manga, i per tant és un bon annex pel còmic!

Propera pàgina en: 38 dies, 10h

Intro

Part 0 :0
Part 1 :12345

Round 1-1

Part 2 :678910
Part 3 :1112131415
Part 4 :1617181920
Part 5 :2122232425
Part 6 :2627282930

Lunch

Part 7 :3132333435

Round 1-2

Part 8 :3637383940
Part 9 :4142434445
Part 10 :4647484950
Part 11 :5152535455
Part 12 :5657585960
Part 13 :6162636465
Part 14 :6667686970

Night 1

Part 15 :7172737475
Part 16 :7677787980
Part 17 :8182838485
Part 18 :8687888990

Round 2-1

Part 19 :9192939495
Part 20 :96979899100

Round 2-2

Part 21 :101102103104105
Part 22 :106107108109110
Part 23 :111112113114115

Night 2

Part 24 :116117118119120

Round 3

Part 25 :121122123124125
Part 26 :126127128129130
Part 27 :131132133134135
Part 28 :136137138139140
Part 29 :141142
[Chapter Cover]
Part 21, Capítol 103.

Capítol 103

Traduït per Bardock


Feia una vintena de minuts que en Vegeku havia desaparegut i no hi havia cap rastre d'ell. L'univers 16 començava a impacientar-se. I si no tornava mai més? Existia res capaç de retenir indefinidament l'invencible Vegeku? O, simplement, de derrotar-lo? A mida que passaven els minuts, la por i els nervis s'apoderaven dels protagonistes de l'univers 16.

La Bra, lleugerament ansiosa i amb els braços encreuats sobre el pit, trepitjava amb força el terra. No obstant, mantenia el seu posat seriós. Semblava que en Bu de l'univers 4 en sabia més. I valia més no aproximar-se a aquell tal XXI. Esperar-lo era l'única solució? Si sabés més coses podria anar a buscar-lo!

Però, en aquell moment, només podia esperar pacientment, tal com en Gohan i en Cor Petit li havien dit. Només aguantaria una mica més.

A l'univers 18, l'humor era més joiós, encara que alguns es mantenien al marge.

—Ei, nois, preparats per al vostre combat? —preguntà en Son Goku al seu fill Goten, el qual estava al seu costat.

—Què? Ja ens toca? Però si en Trunks està tirant la canya a les noies del públic! —li respongué tot espantat.

—Afanya't i vés a buscar-lo abans no anunciïn el vostre combat, sapastre! —cridà de seguida en Cor Petit, encara al·lucinant per la revelació sobre l'Arale que li havia fet el seu amic i antic rival Son Goku.

A les grades, en Trunks feia servir les seves armes de seducció amb una hominoide rossa, els trets facials de la qual eren molt semblants als dels humans, amb excepció de les seves orelles rodones i enclotades i les dues antenes que tenia sobre el seu cap que posseïen uns ulls que li atorgaven una visió de tres-cents seixanta graus. Semblava desfer-se en aquell moment:

—I sí, jo també hi participo —li digué a la noia amb un somriure dandi.

—Oh, sí! Em va agradar molt el teu combat! Semblaves molt fort amb l'espasa!

En Trunks va perdre el seu somriure. Una espasa? No n'havia tingut mai en la seva vida... aleshores va comprendre a qui es referia, va abaixar el cap i va murmurar:

—Eh... no, aquell era un altre...

—De debò? —va fer tímidament la jove, qui semblava decebuda—. Doncs així fot el camp! —cridà mentre els seus cabells esdevenien vermells i eriçats, les seves dents punxegudes i apareixien unes pues petites i mortals al seu braç—. Em fas fàstic!

En Goten, que havia anat a buscar el seu amic, el va rescatar de seguida. Va agafar-lo del braç i va allunyar-lo d'aquella noia desil·lusionada i enutjada que havia perdut completament els estreps. Els quedava poc temps per fusionar-se. Serien cridats en qualsevol moment.

A la torre de control, els Vargues finalitzaven les últimes verificacions:

—Tot en ordre pel que fa al ring. Sembla que ha tornat al seu lloc sense cap deficiència en el sistema de gravetat. Podem procedir.

El presentador Varga va fer un cop d'ull a un Namekià, el qual va fer una senyal d'aprovació. Va encendre el seu micròfon:

—A continuació: en Gotrunks de l'univers 18 contra en Nekomajin de l'univers 2!

Mentre en Nekomajin s'enlairava amb tranquil·litat, en Goten i en Trunks, encara en els passadissos de l'interior del seu espai, s'aturaren i feren un cop d'ull als voltants. Tenien via lliure. No hi havia ningú.

—Fuuu... sió!

Un feix de llum emanà de les dues persones que van esdevenir-ne una de sola. Aleshores, va desaparèixer del passadís per aterrar amb feixuguesa al ring.

—Ta-ta-ta-txan! —va xiular el guerrer Gotrunks fent volar pels aires un gran tros de ring grisós—. Oooh, és en Supergotrunks! Com és que el ring s'esmicola sota els seus peus? —digué per a si mateix adoptant el rol d'una admiradora completament hipnotitzada pel seu ídol amb les mans juntes, el cos lleugerament inclinat endavant i, literalment, amb dues estrelles als seus ulls.

Hi havia dos Gotrunks al ring per art de màgia i per l'efecte visual de la supervelocitat del guerrer: un amb els cabells negres i violetes i un altre amb cabells daurats que s'estarrufaven amb grans aires de vencedor i fent la senyal de victòria amb la mà per sobre de la seva testa:

—Ha, ha, ha! Això és perquè...

Llavors es va assenyalar amb el dit polze adoptant una postura que tothom qualificaria d'exagerada:

—Fins i tot un ring de 100G és ben poca cosa per al gran Gotrunks!

Als espais dels universos 16 i 18, en Gohan comentà:

—No hi ha una relació directa entre la resistència i la gravetat...

—Se li pugen els fums al cap! —va replicar la Bra serrant les dents.

—I ara veieu com sou de pallassos quan us fusioneu?! —digué ella a en Goten i a en Trunks del seu univers pràcticament amenaçant-los i increpant-los.

En Goten, en primera línia, es va inclinar enrere mentre es protegia amb els seus braços. Darrere d'ell, en Trunks es va arrupir i va sospirar amb valentia:

—Eh... Crec que fa goig...

Van tornar a observar en Gotrunks. Estrenyia els seus dos punys en direcció al cel i mirava l'inmensitat espacial.

«Ha, ha, ha! Quina elegància! Ho vaig practicar mirant els DVD's del Sr. Satan! —pensà ferotgement en Gotrunks mantenint aquella posició per delectar els espectadors.»

—És la vergonya de la família!

La Bra de l'univers 16 es va retornar cap a aquella veu. Era la d'una noia que coneixia força bé, encara que, en realitat, no la coneixia. Era de la seva homòloga de l'univers 18.

—Ei... què hi fas tu, aquí?

—Bah... És aquí on es posa a parir en Gotrunks? —digué innocentment—. Al meu espai, en Goku sempre el defensa i em posa dels nervis.

En Vegeta va arribar després de la seva filla i va dir:

—És aquí on es blasfema contra en Gotrunks?

—Això no és una perruqueria! —va cridar, exasperada, la Bra del 16.

—És aquí on us en foteu d'en Gotrunks? —intervingué de sobte en Bu de l'univers 4 visitant l'espai 16.

—Casum l'olla... n'hi ha per llogar-hi cadires... —rondinà la Bra.

A l'espai 18, només restaven en Cor Petit i en Gohan per desaprovar el comportament d'en Gotrunks. En Goku era l'únic que trobava divertit aquell guerrer, fins que algú va unir-se a ells:

—És aquí on s'elogia en Gotrunks? Jo l'adoro, a aquell menut!

En Gohan el va reconèixer: era l'Akira Toriyama.

Al ring, en Gotrunks havia deixat el seu numeret en suspens. De fet, escoltava que els espectadors l'aclamaven i corejaven el seu nom. Almenys, això era el ell es pensava. Sota tot l'aldarull, la majoria dels comentaris dels espectadors exigien que el combat comencés.

Finalment, va abaixar els braços i es va girar amb una certa classe intentant mantenir el seu posat seriós. Va perdre aquella aparença de maduresa de seguida. Davant seu hi havia el seu adversari: un gat que dormia en forma de bola sobre el ring. Estava roncant.

—Ei! Que la lluita ja ha començat! —cridà en Gotrunks, al qual no li agradava que l'ignoressin.

Podria haver atacat directament i guanyar fàcilment o, com a mínim, haver guanyat un avantatge clar. Però l'empipava que el seu adversari no hagués parat atenció a la seva entrada en escena. Volia posar-lo al seu lloc legalment.

El gat es va aixecar, s'estirà, badallà i es va girar vers en Gotrunks:

—M'avorries tant que he començat a meditar.

—No estaves meditant!!! —cridà el guerrer fusionat, el qual va tirar per terra la seva legalitat—. Pateix la meva còlera!!! —digué colpejant en Nekomajin amb un ganxo que el va enviar volant al cel.

En Gotrunks va desaparèixer del ring per reaparèixer i esperar el gat al cel. Va assestar-li un cop amb les seves dues mans juntes i el felí va quedar esclafat violentament contra la superfície de combat.

En Gotrunks, amb un somriure als llavis, va aterrar en un cràter encara fumejant.

—Hum, ets molt fort... —digué una veu darrere d'ell.

Es va girar per observar que en Nekomajin s'aixecava sense dificultats i sense cap esgarrinxada.

—No obstant, ja sé com t'he de vèncer! També em fusionaré! —declarà la criatura assenyalant-se amb un dit i exhibint un somriure d'orella a orella.

—Què?!

En Gotrunks se'n feia creus. No coneixia molta gent capaç de fusionar-se! A part d'alguns Namekians com en Cor Petit, l'altre Goten i Trunks i en Vegeku, el qual no havia vist fins el dia anterior, eren els únics... I sobretot... amb qui es fusionaria en Nekomajin? Va començar a efectuar la dansa metamor... tot sol al ring!

—Però... amb qui et fusionaràs? Amb una mosca? —preguntà en Gotrunks perspicaçment.

Poot.

«Un pet? Em pren el número?»

—Ha!!!

En Gotrunks havia estat ensarronat! No va tenir temps d'evitar aquella fusió tan estrambòtica, ja que el "pet" l'havia deixat tan bocabadat i distret que el gat va poder finalitzar el ball.

Estava al·lucinant i, per a acabar-ho d'adobar, el resultat de la fusió va aparèixer davant d'ell!

—Què és això?!

En Nekomajin havia perdut la meitat dreta de tot el seu cos. Tenia una sola cama i estrenyia el seu puny esquerre. Una forta aura amb raigs envoltava tot el seu cos. El seu cos estava tallat verticalment i es mantenia amb fermesa!

—Ha, ha, ha! Ara sóc una meitat més poderós! —va dir en Nekomajin amb un semi somriure.

Mantenia la seva mirada semiconfiada. Estava una meitat més segur que guanyaria. A més, estava una meitat més concentrat que abans.

I va atacar.

En Gotrunks, clarament atònit, es va deixar entomar el primer cop de puny en ple rostre, però l'assalt va finalitzar amb aquella trompada. En Nekomajin es movia com si es preparés per atacar amb el seu puny dret... però no en tenia! Així doncs, es va girar inútilment davant del seu adversari.

En Gotrunks va reculà una passa, serrà les dents i es preparà. Com que en Nekomajin aterrà amb el seu únic peu visible, començava a perdre l'equilibri. El guerrer resultant de l'autèntica fusió metamor atacà. El seu peu es va enfonsar en el buit i després va tocar el gat al nivell del flanc. El semi gat va sortir projectat de costat. En Gotrunks el va perseguir i atrapar de seguida. Va intentar clavar-li un cop de genoll, però en Nekomajin va desaparèixer.

I va aparèixer darrere seu. Va etzibar-li un cop de cap i en Gotrunks va estavellar-se contra el ring. El darrer va aixecar-se de seguida però en Nekomajin era ben a prop. Començaren un combat cos a cos i, malgrat la desaparició de la meitat del seu cos, en Nekomajin semblava tenir l'avantatge.

«Merda! Qui és, aquest paio?»

Els dos guerrers es separaren i s'allunyaren alguns metres. En Gotrunks es va col·locar en una posició defensiva. En Nekomajin esbufegà. Estava mig preparat quan digué:

—Tastaràs el meu...

Pausa. En Gotrunks esperava. Però no va succeir res:

—Oh, no! Sóc dretà!!! No puc disparar el meu Nekohameha d'aquesta manera!!!

«Està... tocat del bolet... —va pensar en Gotrunks sense reaccionar.»

—Bé, tant se val la fusió...

De cop i volta i a voluntat, la mitja "fusió" es va esvair. En Nekomajin recuperà el seu cos sencer, incloent el seu braç dret preferit.

—Tot això per no res?! —digué en Gotrunks colèricament—. Quin espectacle tan absurd i lamentable! Ara em toca a mi!!!

En Gotrunks ja n'estava fart. Va decidir atacar per tal d'evitar una nova sorpresa. Lleument enervat, va agafar un objecte que es trobava al darrere el seu cinturó. Va activar una càpsula. L'explosió resultant de l'activació fou una mica sorollosa i el petit núvol de fum es dispersà per revelar l'objecte que en Gotrunks agafava: un petit cilindre negre amb una petita cadena i un cercle.

En Nekomajin, sorprès però en guàrdia, va preguntar-li:

—Això és... un clauer?

—Exacte! I no només això!

El gat blau tornà a preguntar mentre abaixava els braços:

—Però per què era dins d'una càpsula si és encara més petit que una d'elles?

—Silenci! Tan sols forma part de l'espectacle! Estàs acabat, Nekomajin! —digué a cinc metres d'ell assenyalant-lo amb el clauer.

Es va sentir un petit clic. En Gotrunks havia pitjat un botó minúscul del seu clauer. Un punt vermell va aparèixer davant el gat a només cinquanta centímetres dels seus peus. Va mirar el petit cercle, el qual no es bellugava gens ni mica.

—Un làser? I què?

En Gotrunks va sacsejar una mica el seu braç. En Nekomajin mirava fixament aquell punt que es desplaçava a terra.

En Gotrunks va continuar els seus moviments. I en Nekomajin girava el cap per no perdre de vista aquell punt. El seu instint de felí fou despertat. El seu adversari havia descobert el seu punt feble? O era una simple coincidència? Fos com fos, intentava resistir a la temptació d'aquell atac. Lluitava per no cedir als seus instints animals!

«No m'enredaràs! —va pensar amb totes les seves forces.»

Però no va tenir prou força de voluntat.

Va miolar i va saltar amb les seves urpes sobre el punt lluminós. Però fou en va. Seguia movent-se. En Nekomajin ho va intentar diverses vegades més durant diversos minuts fins que va extenuar-se.

«Per fi! Ja començava a tenir el braç esgotat!»

—Ja està! Dat i beneit! I ara, per rematar-ho...

Va prendre una inspiració ben grossa i va bufar diverses vegades, deixant anar una espècie de vapor blanquinós que flotava a l'aire abans d'adoptar la forma d'una criatura ben particular.

—Super Chibi Ghost Kamikaze Deadly Attack!

Els sis menuts fantasmes no tenien cames. Tenien el cap d'en Gotrunks i li feien ganyotes a en Nekomajin, el qual encara estava fatigat:

—Què...?

En Gotrunks va somriure. Acabava de tenir l'idea còsmica més excepcional!

—A l'atac! —va dir permetent que un dels fantasmes s'abalancés a ras de terra contra el felí.

El fantasma va passar pel costat del gat blau. El darrer, amb les mans als malucs, es va alegrar de seguir-lo amb la vista. Però el fantasma va canviar de direcció tot proferint uns crits aguts, repetint aquell procés contínuament. En Nekomajin començava a confondre's.

El seu adversari realment coneixia el seu punt feble? O era, de nou, una simple coincidència? Fos com fos, intentava resistir a la temptació d'aquell atac. Havia de lluitar per segona vegada per tal de no cedir als seus instint animal! No volia fallar!

—Una tècnica idèntica no farà efecte dues vegades! —declarà tot suant profusament—. Això mateix! Una tècnica idèntica no farà efecte... Una tècnica idèn... Una...

Era massa. Va miolar i va saltar amb les seves urpes sobre el fantasma, el qual no va poder evitar la poderosa mossegada del gat. Tot seguit, va esclatar.

—Sí! —va fer en Gotrunks fent la senyal de victòria amb una mà—. Finish him!!! —cridà de seguida als seus altres fantasmes.

Es precipitaren cap a la explosió i també esclataren. S'escoltava un miol de dolor en cada deflagració.

En Gotrunks va riure per les butxaques: la victòria era seva. Però quan va proclamar "He guanyat!", va notar que dues mans es situaven a les seves espatlles.

—Ben fet, nano! —va dir un primer ésser a la seva dreta.

—Ets el millor! —va dir l'altre a l'esquerra.

En Gotrunks els va esguardar tot sorprès. Eren dues còpies blanques i sense cames d'en Nekomajin...

—Ehm... vosaltres sou...

—Som l'atac dels Superfantasmes suïcides del vent del gat màgic!

—Ah... i vosaltres no esclateu?

—Oh! Ens n'havíem oblidat!!! —va exclamar un d'ells.

L'enorme explosió va polvoritzar una bona part del ring i va enlluernar tres quartes parts dels espectadors.

Davant de tanta nul·litat, manca de lògica i simplicitat dels atacs d'en Gotrunks, la seva semigermana d'un altre univers era incapaç de contenir la seva ràbia:

—Estúpids fracassats!!! —bramà la Bra de l'univers 16 a en Trunks i a en Goten assestant-los cops de peu a les natges.

—Però si no som nosaltres! —va defensar-se en Goten rebent les patacades.

—Però és el vostre doble d'una altra maleïda dimensió!

—Per a nosaltres —va intervenir la Bra de l'univers 18 aprovant l'atac de la seva quasi-homòloga—, no hi ha cap diferència.

«I pensar que és fill meu... quina vergonya... —va pensar en Vegeta.»

«Vaig absorbir-los només pel poder, només pel poder, només... argh! Era un pla massa arriscat! Encara sort que també vaig absorbir el geni d'en Cor Petit al mateix moment! —pensava en Bu.»

En Gotrunks estava fet un nyap al terreny de combat. Tenia la meitat superior del seu cos enfonsada al ring. Només sobresortien les seves cames.

—Ha, ha, ha! És la teva fi! —va fer en Nekomajin, qui no presentava cap seqüela de les explosions que havia patit anteriorment.

A baix, a l'espai 2, un noi amb cabells llargs i aspecte salvatge, recollia les apostes dels altres membres del seu univers mentre els Vargues van decidir començar a comptar els segons.

—Deu mil per en Nekomajin —va dir en Senbei Norimaki estenent un feix de bitllets.

—Jo aposto vint mil en contra d'en Gotrunks!

—Jo m'hi jugo cinc mil per en Nekomajin!

Tothom apostava a favor del felí. Era una aposta segura.

—Ja ha apostat tothom? —va preguntar l'interessat des del ring.

—Sí!!! —va dir el nano admirant amb avidesa el munt de calés que tenia a les seves manetes.

Darrere d'ell, els apostadors se'l miraren incrèdulament. Quina una en portava de cap? Tan sols quedaven deu segons per a la victòria d'en Nekomajin. I si en Gotrunks aconseguia aixecar-se, era evident que acabaria abatut!

—Doncs així... abandono —va afirmar, de sobte, el gat blau.

—Quina enganyifa! —declararen els apostadors tot decebuts mentre en Nekomajin es dirigia al seu espai.

—Victòria d'en Gotrunks de l'univers 18!!! —va declarar per obligació el presentador Varga a través del seu micròfon.

En Gotrunks es va aixecar peniblement tot cobert de ferides. Va fer un somriure desdenyós i va alçar una mà per fer una altra vegada el símbol de la victòria:

—I'm invincible!!

—Idiota! —cridaren a l'uníson les Bra dels universos 16 i 18 des de l'espai 16—. Has trigat un minut a aixecar-te! Això no és una victòria! I no ets invencible! Pallasso!

En Gotrunks semblava sorprès per aquells comentaris. Per primera vegada començava a percebre la realitat.

A l'espai 2, alguns membres amenaçaren el noi que acompanyava en Nekomajin de rebre una pallissa si no entregava els diners d'aquella estafa. L'Ayla, la salvatge dels Temps Immemorials, brandant la seva maça, estava acompanyada d'en Chrono, d'en Magus, de la Lucca i d'en Robo. Caminava amb pas ferm vers el felí trampós amb la intenció d'esclafar el seu crani.

En Senbei Norimaki treia foc pels queixals. Tenia una solució ben simple per recuperar els seus calés: el seu rellotge! Aquell objecte li permetia d'aturar el temps. Amb allò podria apropar-se al noi, treure-li els diners, amagar-se i tornar a reactivar el pas del temps.

Mentre el menut el mirava amb un somriure, el doctor reia per sota el nas adoptant el seu aire beneit que el caracteritzava. Va activar el seu rellotge abans d'estendre la seva mà vers la butxaca del vailet. Estranyament, el seu invent no va funcionar, ja que va veure que el marrec treia un rellotge idèntic al seu. A continuació, va tocar quelcom molt tou. Quelcom que pertanyia a la figura modèlica de la bella i salvatge Ayla. La sorpresa va paralitzar-lo. L'Ayla va esguardar amb circumspecció el doctor, el qual estava terroritzat i excitat alhora.

Després d'un instant en què ningú no es va moure, i en què no s'havien adonat realment del que havia succeït, una gota de suor va començar a descendir de la templa de l'Ayla, qui va emetre un crit i va colpejar amb la maça aquell pervertit. El jove trapella va esclatar de riure. El lladregot tenia el rellotge del temps! L'havia robat i substituït per un de fals!

Un cop els diners foren entregats a en Nekomajin, el noi va tornar-li el rellotge a en Senbei, el qual es palpava el crani. La noia rossa, que havia apostat vint mil, s'apropà:

—Has de tornar-nos els diners. Això que heu fet no és legal. Els teus pares no t'han ensenyat bons modals?

—No en tinc —va dir el vailet.

—Ostres! Em sap greu!... Aquest pobre nen va ser abandonat, o els seus pares devien morir...

—No exactament. L'autor encara no me n'ha donat.

—Què? —va fer la Marle—. Bé, prou de bestieses! Torna'm els diners o t'estomaco!

—Crec que —va intervenir la Lucca—, no seràs capaç de pegar un nen!

—Ni jo, ni tu. Sé d'algú que se n'encarregarà. Tu, dimoniet! Si estoves aquest marrec esdevindràs un autèntic malfactor. T'atreveixes o ets un dimoniet benèvol?

—Quina manipuladora! —va sospirar la granota gegant que formava part d'aquell grup.

—Ha, ha, ha! Qüestioneu en Belzebuub?! Ha sigut culpa vostra per ser tan idiotes i participar en aquella aposta! Us dono l'enhorabona!

Un patruller galàctic anomenat Jaco va aparèixer del no-res:

—Ja que hem perdut tots, podem tornar a casa? —va proposar.

En Belzebuub va acceptar de seguida:

—Sí, s'ho prenen massa seriosament, aquí!

—Bona pensada, així no s'hauran de dibuixar tants personatges! —va declarar en Toriyama.

Un guerrer de cabells blaus va xiuxiuejar a en Shu, el vailet que era capaç d'invocar un drac blau a partir de la seva ombra:

—Ei... aquell paio no era amb nosaltres al principi del torneig! —li digué referint-se a en Jaco.

—Justa la fusta. És com si hagués aparegut sobtadament sense fer soroll.

—Em sembla que aleshores no existia... però ara sí!

—Tens raó —respongué en Magus— ni el guerrer, ni el vailet, ni aquell patruller galàctic. Toquem el dos. He cercat entre el públic però no l'he trobada.

—Qui? —preguntaren a l'uníson mitja dotzenes de persones.

—Ni la germana ni la mare. Hip! —precisà en Robo el robot, encara sota els efectes del biberó de l'Arale.

En Magus va inclinar el cap. Al seu costat, en Chrono també estava trist. La Lucca, la seva millor amiga, el consolà:

—Ja la trobarem. Marxem amb els altres. No patiu, podrà tornar d'alguna manera.

Dos minuts després, un d'aquells invents tan estrafolaris d'en Senbei, el Time Slipper, una màquina del temps que al principi era un despertador, preguntà:

—D'acord, ja hi som tots? Qui no hi sigui, que aixequi la mà!

Com que no va veure cap mà aixecada, va posar en marxa el procés de sortida. Tots els personatges de l'univers 2 es trobaven en una espècie de catifa voladora viatjant a través d'un túnel psicodèlic per entrar al seu univers. Però... hi era tothom, allà? No! S'havien deixat una última persona...

—Hola! He, he! M'he quedat clapada aquest matí!

Era la bella i adorable Mary Sue. Acabava de sortir del passadís dels apartaments de l'univers 2.

—Però on és tothom?

No hi restava ningú en aquell espai. Fins i tot el Varga encarregat d'aquell univers havia marxat a prendre's una aspirina. A més a més, ningú no parava atenció a aquell espai. Tothom esguardava el ring, el qual es reconstruïa en motiu del següent combat.

En Gotrunks havia entrat en un dels apartaments sense aturar-se a rebre les felicitacions dels seus amics i familiars. Es trobava tot sol al ben mig d'una habitació silenciosa. Reflexionava serrant les dents i estrenyent els punys.

La fusió va esvair-se aviat, revelant els dos joves amb llurs caps abaixats. Pensaven en el mateix.

Aquells que dominessin la tècnica Metamor esdevindrien un guerrer extraordinari. Però, en realitat, ells eren uns fracassats! El seu oponent havia lluitat molt millor. Encara pitjor; havia ridiculitzat en Gotrunks el magnífic malgrat haver perdut la meitat de la seva força. A més, havia sobreviscut sense problemes al seu atac més poderós i devastador que va posar contra les cordes vint anys abans el propi Monstre Bu tot i que eren menys poderosos que en el torneig!

El torneig s'hauria acabat per a ells si en Nekomajin no hagués abandonat per una qüestió de diners! En Gotrunks havia sentit els comentaris de la Bra i d'en Vegeta. Fins i tot un comentari d'en Cor Petit i un altre d'en Gohan. Ni tan sols els encoratjaments sincers d'en Goku no aconseguien pujar-li la moral.

En Gotrunks s'havia classificat per a la tercera ronda sense pena ni glòria. A més, el seu proper adversari seria segurament en Bu. No van aconseguir guanyar-lo vint anys abans, i era molt més poderós que aleshores.

Com podria, en Gotrunks, derrotar en Bu si havia perdut contra un ésser desconegut i que no era gaire fort? No havia pogut vèncer el seu adversari tot i que un parell d'idees havien rutllat perfectament.

I contra en Bu? No tenien cap pla! Res no podia aturar-lo! Res tret d'en Vegeku!

—Vegeku?! —sospiraren a l'uníson en Goten i en Trunks tot esguardant-se.

—Oi que sabia una tècnica que va destruir en Bu al seu univers? —va prosseguir en Trunks mentre en Goten assentia amb el cap.

—Només hem de demanar-li consell! —conclogué en Goten—. Hem de vèncer el Monstre Bu!

Els teus comentaris sobre aquesta pàgina.

Carregant els comentaris...
[ct_CT]
EnglishFrançais日本語中文EspañolItalianoPortuguêsDeutschPolskiNederlandsTurcPortuguês Brasileiro
MagyarGalegoCatalàNorskРусскийRomâniaCroatianEuskeraLietuviškaiKoreanБългарскиעִבְרִית
SvenskaΕλληνικάSuomeksiEspañol Latinoاللغة العربيةFilipinoLatineDanskCorsu