DB Multiverse

Notícies Llegeix DBM Minicomic Fanarts Els autors FAQ Fil Rss Bonus Esdeveniments Promos Associats Guia del torneig Universes Help
                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                               

Dragon Ball Multiverse, la novel·la

Escrit per Loïc Solaris & Arctika

Adaptació per Bardock, Cèl·lula Complet, Gerard16, Neferpitou, Red XIII, Rei Vegeku. Amb la col·laboració de Bola de 8 estrelles

Redescobreix la història de DBM, endinsant-te en més detalls. Aquesta novel·la està verificada i és cànon per en Salagir, que a més hi afegeix detalls. Aquests no s’han vist al manga, i per tant és un bon annex pel còmic!

Propera pàgina en: 38 dies, 20h

Intro

Part 0 :0
Part 1 :12345

Round 1-1

Part 2 :678910
Part 3 :1112131415
Part 4 :1617181920
Part 5 :2122232425
Part 6 :2627282930

Lunch

Part 7 :3132333435

Round 1-2

Part 8 :3637383940
Part 9 :4142434445
Part 10 :4647484950
Part 11 :5152535455
Part 12 :5657585960
Part 13 :6162636465
Part 14 :6667686970

Night 1

Part 15 :7172737475
Part 16 :7677787980
Part 17 :8182838485
Part 18 :8687888990

Round 2-1

Part 19 :9192939495
Part 20 :96979899100

Round 2-2

Part 21 :101102103104105
Part 22 :106107108109110
Part 23 :111112113114115

Night 2

Part 24 :116117118119120

Round 3

Part 25 :121122123124125
Part 26 :126127128129130
Part 27 :131132133134135
Part 28 :136137138139140
Part 29 :141142
[Chapter Cover]
Part 23, Capítol 114.

Capítol 114

Traduït per Bardock


—El darrer combat està a punt de començar —anuncià el Varga des de la sala de control—. Serà entre en Gast Carcolh de l'univers 7 i el Gran Rei Dimoni Satanàs Cor Petit de l'univers 3!

—Ja era hora. Aquell vell ha trigat massa!

En Raichi, qui havia tornat al seu espai, va sentir el Namekià i es va crispar. Havia tingut moltes dificultats contra aquell maleït Guerrer de l'Espai i escoltar aquelles crítiques l'irritava una mica. Fos com fos, el seu futur adversari seria un d'aquells dos Namekians que lluitarien entre ells, però, si pogués ser, voldria que li toqués algú en bon seny...

Els Namekians s'envolaren cap al terreny de combat, aterrant a pocs metres l'un de l'altre. Es van escrutar mútuament sense esbossar cap gest. Cap dels dos no semblava afectat per la gravetat, cosa que va sorprendre als dos Cor Petit dels universos 16 i 18. Aquell Satanàs Cor Petit era més fort que el d'antany i semblava ser la mateixa persona que era abans de la primera separació amb el Totpoderós. Aviat ho descobririen. En Gast, sense apartar la vista del seu adversari, va dir amb una veu greu:

—"Gran Rei Dimoni"? No podries haver escollit un nom més presumptuós?

—...I m'ho diu el que es fa anomenar com una divinitat Namekiana... —va replicar en Cor Petit amb to burleta—. Vols que comparem qui és més arrogant?

—No m'ensarronis —respongué en Gast endurint la seva mirada—, estic al corrent que no saps res dels Namekians. No coneixes les nostres costums, els nostres rituals, la nostra gent. Sense la teva memòria, tot el que et queda són els actes malvats comesos per aquells amb qui has conviscut, t'has corromput i et creus un dimoni. Deixa de pretendre que saps res sobre nosaltres.

En Cor Petit va riure pel fet que tot el que sabia dels Namekians era gràcies a diferents converses que havia tingut amb els Namekians que l'havien anat a buscar a la Terra, així com conversacions que havia escoltat de gent de l'estadi durant els darrers dies. Així, havia comprès el significat del nom del seu adversari, però no li feia ni fred ni calor.

—Tens raó. No sóc un Namekià! Sóc el mal absolut, les tenebres de l'existència! Tot el contrari que tu! Sóc superior a tu en tot, i t'ho demostraré!

—Sí, és clar. Ets un Namekià amnèsic corromput pel mal... Ja ho sé... De totes maneres, ets massa feble per a mi... aquest combat no serà gens interessant...

—Feble?... —va repetir l'altre guerrer de pell verda—. Què et penses... Jo no ho crec pas!

Va desplegar ràpidament una energia intensa alçant els avantbraços tot fent trontollar el sòl. Les pedres es van elevar i es van trencar formant múltiples dolls de polseguera. El poder que emanava del Namekià va fer reaccionar diversos lluitadors de l'estadi, talment com els dos Cor Petit.

—Sóc jo! —es sorprengué el de l'univers 18 amb una perla de suor al front—. Però... com pot ser?

—Com? Què vols dir? —preguntà en Goku sense entendre res.

—Aquest Dimoni Cor Petit no és només la meva part malèfica, sinó que també està fusionat amb el Totpoderós! És un ésser complet com jo com quan vaig lluitar contra l'A-17 i en Cèl·lula en la seva primera forma, és a dir, estan reunificats!

Al ring, en Gast no havia parpellejat. Efectivament, el poder que aquell Dimoni Cor Petit desplegava era impressionant, especialment perquè provenia d'un guerrer Namekià, però allò no era un problema als seus ulls, els quals va tancar abans de sospirar. Almenys podria distreure's una mica abans de mostrar-li què era realment un ésser poderós, l'encarnació en una sola entitat d'un poble sencer. En veure'l sense reacció, en Cor Petit va grinyolar les dents i es llançà a l'assalt d'aquella "divinitat" que es burlava d'ell. Amb una velocitat sobrehumana, va etzibar diversos cops directes sobre el rostre del Namekià gros, qui va aixecar ràpidament els braços i desvià la pluja d'atacs que queien a sobre d'ell. Sense deixar-li temps a reaccionar, en Cor Petit l'encerclà gràcies a la seva gran rapidesa, tot encadenant cops de genoll, de peu i de puny, però sense aconseguir desestabilitzar el seu adversari que s'acontentava de blocar cada atac de forma gairebé despreocupada. Això va irritar el Rei Dimoni, qui va disparar un raig d'energia a través de la seva boca apuntant la testa d'un Gast que es va tirar enrere sense desenganxar els peus del terra. El raig va topar contra l'escut i va ressonar fortament. En Gast, projectant-se cap amunt de forma gairebé paral·lela al sòl clavant el seu braç a terra, va propinar un violent cop de cama contra les del Namekià amnèsic, el qual va començar a caure a terra. La seva testa no havia tocat encara el terra que un altre cop de cama contra el seu estómac li va tallar la respiració i el projectà una desena de metres de distància. No obstant això, es va recuperar i es va abalançar de nou dibuixant un esguard assassí sobre en Gast, qui l'esperava dempeus. A l'univers 18, els dos antics rivals observaven el combat tot sorpresos:

—Creus que es va deixar entabanar el Totpoderós? El devia atacar i forçar a fusionar-se?

—No —replicà un Cor Petit tremolós—. Per absorbir algú, es necessita el consentiment de l'altra part! Quan vaig assimilar en Nail i el Totpoderós, tan sols els vaig haver de tocar i esperar que entressin dins meu. Desconec com i per què, però la part malèfica d'ells és qui mana! M'afiguro que el Totpoderós no podia fer res davant d'ell i no hi havia ningú que pogués fer-li ombra. Devia pensar que no hi havia cap més remei que deixar-se absorbir amb l'esperança d'esdevenir un ésser únic i que els pensaments positius d'abans de la seva separació dominessin. Però la seva voluntat devia esclafar la del Totpoderós; i la seva personalitat malèfica va sortir-ne encara més forta!

En Satanàs Cor Petit, gràcies a aquella oïda superdesenvolupada pròpia dels Namekians, escoltà allò que deia el seu alterego d'un altre univers, i somrigué sàdicament mentre encara intentava trencar la guàrdia d'aquell Namekià gegantesc milhomes, però aquell instant d'inatenció fou fatal, i va notar el puny del seu rival abatre's sobre el seu rostre, trencant-li el nas. Va caure per terra i no va aconseguir aixecar-se, atès que la trompada havia estat forta. En Gast, en veure'l intentar recompondre's en va, li digué amb una veu profunda:

—Bravo. Ets molt poderós tot i ser Namekià. Però jo sóc encara més excepcional. No tens cap possibilitat. Ni faràs que posi un genoll a terra.

—Que arrogant que és! —esbufegà en Vegeku a l'espai 16.

Els seus companys el miraren amb la mandíbula tocant a terra. Veia una palla en els ulls dels altres i no veia una biga en els seus!

—Malgrat que presumeixes de ser el mal absolut —va prosseguir el Namekià sense tenir en compte de l'observació—, t'enganyes a tu mateix. N'hi ha de molt pitjors al nostre voltant. Mira bé. Estem envoltats de malfactors sense remordiments que han devastat centenars de planetes i aniquilat les poblacions de nombrosos mons. Però al teu interior hi habiten la bondat i l'amor al proïsme.

En Cor Petit restà bocabadat amb aquella darrera paraula. Un bon samarità, ell? Ell, que havia sembrat la por i la desesperació? Ell, el dimoni més malèfic que mai existiria?

—Què t'empatolles, desgraciat? He assassinat desenes d'humans diàriament per pura diversió! Els he torturat, he assassinat els seus acostats i els seus fills davant dels seus ulls! Ja no resta ni la meitat de la població de la Terra!!

—Et fas el fatxenda, però no ets pas tan malvat —va replicar en Gast—. Els dos robots d'allà, de l'univers 14, van liquidar tota la població i no només la meitat. Ells sí que odien els humans, i el seu odi supera amb escreix el que tu sents. No ets el mal absolut... Entre d'altres motius, quan et vas unir amb la teva part benigna, vas ser corromput pel bé!!

—Què?! —s'exclamà en Cor Petit, absort.

—Adores la Terra i els humans! —va prosseguir en Gast amb un somriure als llavis—. El bé creix en el teu interior... I aviat seràs reconvertit! No faràs patir mai més els humans perquè seràs un ésser benvolent! Passaràs de ser un dimoni a un àngel protector i generós envers els dèbils i els necessitats!

En Cor Petit, estupefacte, va fixar en Gast. Allò no era veritat, i tant que no... Però unes imatges li vingueren a la memòria. Durant els darrers anys, havia viscut situacions inhabituals. Es va veure caminant en una ciutat que havia destruït. Una nena plorava en un carreró ombrívol en runes. Estava a punt de matar-la amb el braç alçat quan aquesta va girar el seu rostre cap a ell. La profunditat dels seus ulls, blaus i innocents, vessant llàgrimes, havien desestabilitzat en Cor Petit, qui havia restat glaçat serrant les dents i amb la mà tremolosa durant un llarg moment. Després, havia abaixat el puny i trencat la paret situada al costat de la nena terroritzada abans de partir sense girar-se. També havia impedit en diverses ocasions que els seus fills demoníacs destruïssin pobles insignificants tot pretextant desinterès o destrucció posposada, però la imatge d'infants humans dins el seu cap de vegades el blocaven interiorment.

A l'univers 18, en Son Goku va demanar a en Cor Petit:

—Què en penses? Creus que el Totpoderós podria influir sobre la seva part negativa? Recordo que, quan jo era petit, ell va voler lluitar amb tu i el seu desig era tancar-te durant el Torneig d'Arts Marcials. Creus que si l'haguessis absorbit aleshores hauries esdevingut benèvol?

—No ho sé —va respondre l'interessat amb una mirada pensativa—. Abans d'absorbir el Totpoderós per convertir-nos en un sol ésser, ja estava de la vostra banda però necessitàvem unir-nos per contrarestar l'amenaça que començava a ser en Cèl·lula. Si vaig canviar tant va ser gràcies a tu i a en Son Gohan. Aquest Satanàs Cor Petit, qui s'ha mantingut malvat, li calen anys per canviar progressivament.

En Gohan, al seu costat lleugerament retirat, compartia la mateixa opinió. Va tombar el cap lleugerament vers en Cor Petit per tal d'esguardar-lo amb un somriure. Sabia que en Satanàs Cor Petit podria canviar.

El darrer va girar el cap vers ells amb els ulls com dues taronges a causa d'aquelles paraules. No, no podia ser, l'idea que el Bé sortís dins d'ell era insuportable. Ell era l'encarnació del Mal, el malson de la humanitat!

—Calla... Calla! —va cridar en Cor Petit colpejant el terra rabiosament, produint un enorme cràter a l'asteroide, el qual tremolà, i roques que es trencaven i es dispersaven pels aires—. Que no hi toques?! Em controlo perfectament i no faré mai el bé! Sóc... sóc... Sóc en Cor Petit!

En havent cridat el seu nom, es va abalançar furiosament sobre en Gast projectant el seu puny contra aquell sant pretensiós amb un odi contra ell que no coneixia límits, però després... es retrobà de ple cara a terra en un obrir i tancar d'ulls. En Gast s'havia desplaçat instantàniament darrere d'ell i, agarrant el seu cap, l'havia enfonsat brutalment contra el terra. Mentre en Cor Petit reprenia els sentits amb les mancs placades al sòl, en Gast va prosseguir el seu discurs:

—Però t'agradaria, oi? Quan veus aquells humans en problemes, desesperats, desitges protegir-los... i salvar-los! No et continguis! Deixa de lluitar! Deixa que el bé t'envaeixi!

—No... No! —va exclamar en Cor Petit, agafant-se el cap amb les mans, tractant de no escoltar aquelles paraules immundes, les quals, malgrat tot, penetraven la seva ment i la seva consciència.

En Gast va alçar els braços. Els seus ulls van vibrar amb un blanc immaculat i una espècie de llum es va filtrar tènuement al seu voltant tot ombrant l'ambient del seu entorn. Espectadors i combatents, Namekians i Vargues, foren presos d'esgarrifances durant uns segons com si un ésser místic, fins i tot diví, acabés d'encarnar-se en aquell món. Aquesta presència emergia d’en Gast, qui proclamà amb una veu greu i profunda:

—És inevitable. Es el teu destí.

Aquestes paraules així com aquella espècie d'aura "divina" que s'atorgava en Gast, van ser un detonant per a en Cor Petit, el qual es va aixecar d'una revolada davant la mirada interrogant d'en Gast, qui no va esbossar cap gest. El Rei Dimoni va renegar:

—Prefereixo quedar-me sord abans que escoltar aquestes bestieses!!

Tot estomacat, es va arrencar les orelles bruscament després d'agafar-se-les amb les mans, cosa que va sorprendre el seu adversari. Les seves paraules havien incitat realment a cometre aquella acció inútil? Aquest pensament es revelaria aviat com incorrecte. En Cor Petit començà a emetre una xiulada elevant-la a tons cada vegada més alts fins que va arribar a en Gast. El darrer emplaçà sobtadament les seves mans a les seves orelles tot pres d'un dolor agut al cap mentre gemegava:

—Què és aquest so?! És horrible!! Argh!

En Satanàs, sense esperar i continuant la seva melodia punyent, etzibà un cop de genoll al mentó del Namekià gros, qui va ser projectat enrere amb un fil de sang que va caure al buit. En Gast es va recompondre però no podia concentrar-se en el combat per culpa del suplici del so que emetia el seu adversari demoníac. Interiorment, el Rei Dimoni es trobava al setè cel: podria rebregar un lluitador desenes de vegades més poderós gràcies a un simple moviment de llavis. Tot i que renegava de ser Namekià, tenia un avantatge; i és que coneixia la feblesa dels seus congèneres, una certa intolerància als sons estridents que havia descobert a la Terra. Quan s'havia confrontat a aquesta feblesa per primer cop, havia hagut de devastar el paisatge del seu voltant en un radi de cent quilòmetres, eliminant tots els humans de les rodalies.

Entre el públic, un individu petitó amb ulleres negres i vestimenta fosca sobre la qual estava inscrit el símbol dels Kaitos, explicava a les persones assegudes a prop seu:

—Per a un Namekià, l'ona sonora d'un xiulet és tan insuportable com quan algú fa xerricar una pissarra! Aquest so provinent de la Terra ha posat contra les cordes a en Gast!! I ara és clarament el més fort del terreny de combat!

—Disculpi —li digué l'espectador del seu costat, un home jove vestit amb un impermeable beix—, tot això és molt interessant, però... els seus comentaris ens exasperen. Estic intentant gaudir del torneig. Podria deixar de comentar-ho absolutament tot?

—Oh, perdoni... —digué amb veu tímida en Kaito abaixant el cap.

Si més no, aquell comentari era realment interessant, ja que tots els Namekians de l'estadi, guaridors i vigilants, no podien mantenir els ulls fixats en l'estadi; tots es trobaven de genolls a terra, amb les mans a les orelles, tractant de pal·liar aquell abominable so que feia vibrar els seus timpans sota la mirada inquieta dels Vargues, que es preguntaven si havien de permetre de continuar amb això al lluitador que provocava tots aquests mals. Mentrestant, el darrer encadenava cops en direcció a en Gast, el qual era incapaç de demostrar el més mínim gest de resposta, encaixant ganxos plens de poder i rajant sang. A l'espai 18, en Son Goten observava l'escena perplexe, mentre que en Cor Petit es tapava les orelles igual que el seu alterego de l'univers 16. El semisaiyà va dir:

—Que n'és de babau. Per què no s'arrenca també les orelles? Seria més fàcil!

Tot d'una, en Gast va subjectar el rostre d'en Cor Petit, impedint-lo continuar el seu rèquiem estrident i a continuació tombà la testa vers en Son Goten i va proclamar amb un aire consternat:

—Escolta... Estic intentant donar-li peixet! Així és més interessant...

—Eh? Crec que m'ha sentit! —exclamà en Goten.

—Senyor —li previngué el Varga assignat a l'univers 18—, està prohibit ajudar un participant. Els consells no són permesos! La propera vegada desqualificaré el vostre Gotrunks.

—No estava parlant amb ell! —es va esgargamellar en Goten, espantat.

En Satanàs Cor Petit va aconseguir alliberar-se de l'empresonament d'en Gast i tornà a xiular. Però aquest, sospirant d'avorriment, va colpejar el Namekià corromput amb un closquet en ple rostre. El cos inert d'en Cor Petit es va desplomar al sòl. Els Vargues, en veure que el combatent estava fora de combat i que els Namekians es recuperaven, van anunciar:

—Victòria d'en Gast Carcolh de l'univers 7!

—Encara et queda molt camí per recórrer... —digué l'interessat col·locant un genoll a terra al costat del Namekià inconscient.

En havent situat la seva mà sobre el tors d'en Cor Petit, una llum verda emanà i envoltà el cos del "Dimoni", guarint les seves ferides i fent tornar a aparèixer les seves orelles. El Namekià es va despertar sorprès i va tartamudejar tot incorporant-se:

—Estic curat?

Sense comprendre què succeïa, va esguardar un Gast que havia començat a allunyar-se. L'ésser resultant de l'assimilació de desenes d'individus li va dir donant-li l'esquena:

—Pensa en allò que realment et fa feliç... Torturar els humans, o veure'ls feliços sota la teva protecció; veure els seus somriures de gratitud il·lumina la teva ànima i el teu cor, et fa sentir gran i estimat... Reflexiona sense prejudicis... Ara per ara no necessites trobar la resposta. Cerca al teu interior, només dins teu. Ignora els demés. I si mai necessites un desig per al teu univers, demana-m'ho. Tinc la intenció de guanyar i tindré un desig de sobra. Serà per a tu.

En Cor Petit va retenir les paraules que sortien de la boca d'aquell Namekià d'aura divina i estrenyé els punys fruit de la ràbia i la incertesa. Tot allò que li havia dit en Gast era veritat? Desitjava, des del més profund de si mateix, defensar els humans febles, veure'ls feliços gràcies a... ell? Perdut en els seus pensaments s'envolà al seu espai i es dirigí dins els apartaments sota la mirada inquisitiva d'un Raichi amb aspecte ombrívol.

Els teus comentaris sobre aquesta pàgina.

Carregant els comentaris...
[ct_CT]
EnglishFrançais日本語中文EspañolItalianoPortuguêsDeutschPolskiNederlandsTurcPortuguês Brasileiro
MagyarGalegoCatalàNorskРусскийRomâniaCroatianEuskeraLietuviškaiKoreanБългарскиעִבְרִית
SvenskaΕλληνικάSuomeksiEspañol Latinoاللغة العربيةFilipinoLatineDanskCorsu