Part 37, Capítol 185.

PART 37: L'ODISSEA DE L'UB

Capítol 185

Traduït per Skywalker

—Gràcies per la vostra paciència! —va anunciar la Sei des de l'altra banda de l'estadi.— Torne-m'hi! La Son Bra de l'Univers 16 contra en Gast Carcolh de l'Univers 7!

Sense perdre ni un moment, el Namekià va emprendre el vol i va aterrar al camp de combat. Els seus ulls no es van apartar mai l'espai del seu oponent. La Son Bra, encara confosa, va trigar uns segons a fer uns passos cap a l'arena. Es va quedar a la vora del ring.

—Bé. —va murmurar vacil·lant.— Suposo que hi he d'anar...

Darrere d'ella, recolzat a la paret del seu espai, en Vegeku ni tan sols la va mirar. Mirava fixament al buit. No gaire lluny d'ella, en Gohan li va dedicar un petit somriure per animar-la. Sentint-se una mica més calmada, estava a punt de llançar-se quan una veu la va cridar. Era la Pan.

—Ah, hi vas? —va dir amb veu neutral.

—?... Hm, sí... —va respondre la Son Bra, nerviosa.

—Vols un consell? Et pot servir per a derrotar en Gast —va continuar la Pan, amb una expressió encara indesxifrable.

—...Sí... —la Son Bra va assentir lleugerament amb els ulls vidriosos. Finalment l'havia perdonat la Pan?

—Apunta'l amb els dits i fulmina els seus budells. Sembla que funciona bé amb els namekians, pel que sembla. Ha estat d'allò més elegant.

—Pan! —va reaccionar en Son Gohan, sorprès.

La Videl no s'hi va ficar. Encara sentia coses semblants a les de la seva filla. En Vegeku es va mantenir estoic. Pel que fa a en Cor Petit, va baixar els ulls. En Trunks i en Son Goten es van quedar atordits, petrificats per les seves paraules. El to glacial i assassí de la seva germaneta va destrossar l'esperit de la Son Bra. La culpa la va inundar de cap a peus, arribant al més profund de la seva consciència. Tenia raó de dir-li això. Tenia raó d'odiar-la.

Abans que les llàgrimes li brollessin dels ulls i no pogués contenir-les, va decidir marxar immediatament.

—Vaig prometre un desig a l'univers 19 —va balbucejar.— Som-hi.

Va volar cap a l'arena, observada per la Pan, que continuava mirant-la fixament.

La Pan no va poder deixar de banda el seu ressentiment. No li podia perdonar que hagués matat tothom. Per haver massacrat en Cor Petit. Per haver tallat el seu pare en dos...

Per la seva banda, la Pan de l'Univers 18 tenia els ulls fixos en ella. Sabia molt bé què sentia la seva doble. Ja n'havien parlat abans. Però la divergència entre els seus respectius universos ara era clarament evident. No compartien el mateix avi, i la Bra no era la seva germana de l'Univers 18, tot i que potser tenien una relació similar. Però la Pan de l'Univers 16 compartia els pensaments d'en Vegeku. Ara veia la Son Bra com un monstre engabiat, només esperant la primera oportunitat per alliberar la seva fúria. Presenciar la brutal mort del seu pare havia estat traumàtic. Però en Goku havia estat allà per a la seva néta, ajudant-la a superar aquella visió horrible. Per a la Pan de l'Univers 16, tot i tenir un bon sistema de suport, es va veure directament afectada i no tenia ni idea de la profunditat de la bruixeria d'en Babidi. La Pan de l'Univers 18 esperava sincerament que pogués deixar-ho enrere.

Al següent espai, els Heloites van veure com la Guerrera de l'Espai aterrava al ring. Les seves esperances ja no descansaven en la Son Bra, que, des de la seva perspectiva, els havia traït. Era inestable i imprevisible, per no parlar d'arrogant.

Ara confiaven únicament en en Son Goku i en Vegeta, els seus veïns altruistes, per salvar el seu univers. Independentment de qui guanyés, tenien plena fe en aquests dos. En Son Goku semblava completament sincer, a diferència de la jove de l'Univers 16. En el pitjor dels casos, si en Gast guanyava, podrien demanar-li un dels tres desitjos. El benefactor de l'Univers 7 i el salvador del torneig segurament no dubtaria a concedir-los-en un.

La Phipsil va mirar a la Son Bra i va sentir una profunda tristesa. Sentia un gran respecte per la Guerrera de l'Espai, que havia lluitat valentament contra el Dimoni del Fred a la tercera ronda, fins al final. Havia vist la bondat als seus ulls quan havia promès lluitar per ells. Quina tragèdia que sucumbís a la màgia fosca del bruixot... la Son Bra i en Gast es van mantenir separats, cadascun a costats oposats del ring. Els Vargues van anunciar l'inici oficial del combat.

—Que comenci el combat! —els Vargues van anunciar l'inici oficial del combat.

Tot i això, cap dels dos es va moure.

Van passar uns trenta segons sense que passés res.

—A què esperen? —va preguntar en Trunks de l'Univers 18.

—S'estan estudiant mútuament —va dir en Cor Petit.— Qualsevol dels dos podria acabar el combat en un instant. La Son Bra amb la força, en Gast amb màgia. L'estratègia és primordial en aquest combat. Es tracta de qui pot agafar l'altre per sorpresa.

El seu raonament era mig correcte.

Mentrestant, en Gast reflexionava sobre com lluitaria contra la Guerrera de l'Espai. Sabia que estava molt superat. Però tenia nombroses maneres de contrarestar la seva força. Ja fos per velocitat, un poder immens o diverses tècniques, havia previst totes les possibilitats. D'una manera o altra, contrarestaria tots els seus atacs. La idea de privar-la de la seva força, com havia fet amb en Vegeku, no li agradava. No era honorable. Però s'hi hauria de resignar si no tenia cap altra opció. I sospitava que la Son Bra estaria alerta amb aquesta tècnica. Hi basaria tota la seva estratègia. Hi hauria de comptar.

Però...

La Son Bra no pensava en lluitar ni per un segon. Les paraules de la Pan, de feia uns instants, la perseguien.

La visió d'en Son Gohan, estirat a terra, l'havia turmentat des que s'havia alliberat del control d'en Babidi. La fúria il·limitada del seu pare. El judici de l'Univers 19.

Però també, la intervenció d'en Vegeta i en Goku de l'Univers 18. Les dues meitats que formaven el seu pare de l'Univers 16. I, tanmateix, no tenien absolutament res a veure amb en Vegeku. Per molt que els comparés, no trobava cap dels seus trets en el seu pare. Aquest Vegeta, en particular, no s'assemblava en res a les històries que havia sentit sobre la seva família. En Trunks havia parlat d'ell com un pare amorós, però ella només havia conegut en Vegeku. Era encara pitjor per a Goten.

La Bra estimava el seu pare. Era una veritat innegable. Estava orgullosa de ser la seva filla. Estimava la seva mare, els seus germans, la seva neboda, aquella adorable Pan amb qui havia crescut. Però mai no s'havia sentit com a casa entre ells, pel seu poder aclaparador i per la posició que ocupava el seu pare a l'univers.

El seu pare era igual a un déu. Era l'heroi del poble, el soldat dels Kaitoxins. Ningú el podia derrotar, i molt menys fer-li mal. Prova d'això era que havia superat en Broly, que semblava imparable, al principi d'aquest torneig.

Així, va sorgir naturalment una sensació de superioritat sobre la resta de l'existència. Era la segona persona més poderosa de tots els temps. Aclaparadora. Inigualable. Divina. Posseïa un poder tan immens que desbordava el seu cos i posseïa la seva ment. La seva sang Saiyana, amb tanta energia, la impulsava constantment a lluitar. A destruir. Volia evolucionar, progressar, però estava aclaparada per tot aquest poder. El seu Gohan sempre havia aconseguit canalitzar-lo durant tota la seva infància. Tanmateix, era més fort que ella. En un moment o altre, seria irrevocablement aixafada per la seva pròpia força, fins al punt de perdre el control.

Abans, no se n'havia preocupat. O millor dit, no n'havia estat conscient. En un món on el seu pare era un déu, i el seu planeta posseïa Boles de Drac miraculoses, la seva visió del món no era la mateixa que la dels mortals ordinaris. Tot era solucionable. L'univers era un parc infantil, en el qual encarnaven herois omnipotents.

Però avui...

La Son Bra finalment s'havia adonat d'això.

La seva família era irreemplaçable. La seva oportunitat de viure entre ells era única. I va ser la Bra, el seu alter ego de l'Univers 18, qui li va permetre adonar-se'n.

La mort no era un joc. Perdre el control dels seus poders no era excusable. El trauma de la seva infància no era una excusa per rendir-se o amagar-se.

Sempre s'havia amagat darrere d'una façana d'arrogància, per no mostrar la més mínima debilitat, per no revelar la seva angoixa. Havia volgut estar a l'altura del seu estatus de semideessa, perquè així era a tot l'univers, als ulls dels seus habitants.

Havia fet la vida difícil a en Trunks i en Son Goten. Ara, se'n penedia.

Havia estat un malson per a en Son Gohan i els seus pares, amb els seus nombrosos capricis. Se sentia completament culpable.

Havia traït la confiança de l'Univers 19. La idea la va aixafar.

Ja no es podia amagar més. Es negava a acceptar aquesta versió patètica d'ella mateixa. La Bra de l'Univers 18 era ara la seva aspiració. Una persona orgullosa de qui era, ni més ni menys. Orgullosa del seu pare, orgullosa de si mateixa, però sense aquella arrogància exagerada. Sense deixar-se derrotar.

La Son Bra va perdonar el seu pare. Va entendre l'infern que li havia fet passar. Posant-se en la seva pell, va entendre per què li havia dit coses tan horribles. En Vegeku no estava fet per ser pare, però havia fet tot el possible. Havia estat una filla terrible de criar.

Ara depenia d'ella guanyar-se el seu perdó. El seu. El de tothom.

Va tancar els ulls i va respirar profundament abans de caminar decididament cap a en Gast Carcolh. Ell va aixecar una cella i va decidir fer el mateix.

A l'uníson, van avançar sota la mirada atenta dels espectadors, que s'aferraven als seus seients amb entusiasme, fins que es van encarar. Molt més alt, en Gast s'alçava sobre la Son Bra, que el mirava fixament sense apartar la mirada.

Just quan tothom pensava que un d'ells atacaria sense previ avís, la Son Bra va decidir parlar en veu alta perquè tothom pogués sentir-ho.

—Digues, Gast... Si perdés el combat, acceptaries concedir un desig a favor de l'Univers 19 en nom meu?

Els ulls dels Heloites es van eixamplar sorpresos, igual que els éssers estimats de la Son Bra a l'Univers 16. Perplex, en Gast va mirar fixament la Guerrera de l'Espai. No va veure cap rastre de malícia a la seva mirada.

—El guanyador té dret a tres desitjos —va respondre.— No tinc cap mena d'impediment a cedir-los un desig abans d'obtenir el meu.

—Ja ho veig —va sospirar la Son Bra, somrient.— Llavors... Abandono.

—Q... Què? —va reaccionar en Vegeku, sortint del seu estat d'home de gel.

—Què està dient? —va cridar la Pan, igualment sorpresa.

La Phipsil de l'Univers 19 va romandre en silenci, estupefacta. Ni les seves orelles ni els seus ulls s'ho podien creure.

—Eh... la Son Bra de l'Univers 16 es rendeix —va anunciar la Sei des de la torre de control amb un to desesperat.— El guanyador és en Gast Carcolh!

En Gast va romandre en silenci un moment abans de parlar.

—Entesos —va dir.— Accepto la responsabilitat. Però per què?

—És la meva manera de donar-te les gràcies —va respondre en Son Bra, donant-li l'esquena i marxant.— M'has salvat la vida abans. I no només això. Et dec molt més.

En Gast la va veure marxar i ho va entendre. Un somriure li va il·luminar la cara. La derrota que havia patit davant del ressentiment d'en Raichi segurament no es repetiria en aquest Univers 16 fracturat. Estaven ben encaminats cap a la reconstrucció. Es podien sentir crits de decepció per tot l'estadi. En Gast i la Son Bra eren dos guerrers molt esperats, i el seu combat havia promès un espectacle espectacular. Aquest torneig definitivament no estava a l'altura de les expectatives inicials.

La Son Bra va tornar al seu espai, rebuda pels seus éssers estimats.

—Per què t'has rendit? —li va preguntar en Trunks.— Eres més que capaç de derrotar-lo, oi?

—A més, esperaves amb il·lusió aquest combat! —va afegir en Son Goten.— Sabem que respectes en Gast i que volies lluitar contra ell, no ho entenc!

—Com acabo de dir, m'ha salvat la vida —va respondre la seva germana amb calma.— No té sentit lluitar i ferir-se per res.

—No és l'única raó, veritat? —va dir una veu femenina a prop.

La Phipsil de l'Univers 19 s'havia unit a ells, acompanyada pels seus companys Heloites que estaven una mica enrere. La Phipsil era el seu contacte amb la Son Bra, així que la van deixar parlar.

—No has abandonat aquest combat i la teva promesa només per això, oi? —va continuar l'Heloita.— Ets una Guerrera de l'Espai, t'encanta lluitar. Et conec una mica, tens una altra raó.

Sorpresos, en Son Goten i en Trunks es van girar cap a la Son Bra. Ella va sospirar i va respondre.

—Tens raó... Els meus poders són idèntics als del meu pare. I en XXI el va deixar fora de joc. A més, en Gast és un mag, o sigui que té més atributs per a derrotar-lo. I no crec que en XXI us regali un desig. Prefereixo apostar les probabilitats al vostre favor.

En Vegeku no va dir ni una paraula, sorprès per la sobtada maduresa de la seva filla. La noia que tenia davant no s'assemblava en res a l'adolescent immadura que sempre havia lluitat per controlar. El resultat que havia esperat durant tot aquest temps era just davant seu. No entenia què ho havia causat. A prop, en Cor Petit i la Videl estaven igualment sorpresos. El namekià va somriure amablement. En Son Gohan es va acostar a la Son Bra.

—T'has sacrificat a favor del bé comú —va dir afectuosament.— És una causa ben noble, considerant que adores lluitar. Estaràs bé?

—Bé... És cert que m'hauria agradat lluitar contra en Gast, però què aconseguiria això? —va respondre ella.— Només obligaria en Gast a revelar tècniques potencials que l'afeblirien contra en XXI. A més, lluitar no ho és tot. Ara ho entenc.

—Estic orgullós de tu —va dir en Son Gohan, donant-li un copet a l'espatlla.

La Phipsil es va acostar a la Son Bra i li va estendre la mà.

—Gràcies per pensar en nosaltres —va dir ella.

La Guerrera de l'Espai la va mirar, sorpresa.

—Jo... no sé què dir —va respondre ella, donant-li la mà amb vacil·lació.— Em sap greu haver...

—No en parlem més —va dir la Phipsil amb un somriure sincer.— Abans lluitava contra una altra persona. Estic contenta de tornar-te a veure, Son Bra, la que vaig conèixer al principi d'aquest torneig.

A la Son Bra se li van omplir els ulls de llàgrimes i va apartar la mirada, avergonyida. Escoltant les seves paraules, la Pan va sentir que se li encongia el cor. Tots els seus records li tornaven alhora. Abans de ser una guerrera pretensiosa, sempre a l'espai, la Son Bra havia estat la seva germaneta gran.

Recordava tots els moments de la seva infància, els més càlids, els més vergonyosos. El seu temps entre noies, les seves sessions de perruqueria, els seus jocs juntes, les seves sortides amb els vestits de Gran Guerrer del Vent dels pares de la Pan...

—Una altra persona... —va pensar.

Va mirar la Son Bra i va sentir que li pujaven les llàgrimes. Ja no sabia què pensar. No volia odiar la Son Bra. No volia aferrar-se a la imatge d'aquell monstre sanguinari que s'havia apoderat de la seva ment quan en Bu la va compartir. Però no se sentia capaç de perdonar-la tal i com semblava que ho feia aquella soldat de l'Univers 19... No era tan forta...

La Videl l'abraçava i la bressolava suaument.

—No ho has de fer ara mateix —va xiuxiuejar, com si li llegís el pensament.— Però et puc dir que sembla que hem trobat la nostra Son Bra de nou. Tot anirà bé, estimada, d'acord? Ja soc aquí.

La Pan va assentir, tremolant.

Mentrestant, en Son Gohan, la Phipsil i la Son Bra continuaven parlant.

—Si en Gast guanya en XXI, us salvareu de totes totes —va dir la Guerrera de l'Espai.

—Tingues en compte en Goku i en Vegeta —va advertir en Son Gohan.

—No passis ànsia —va respondre la Son Bra, sorprès.— No estan a l'altura, en Gast els guanyarà com si res. En XXI és el major obstacle.

—Volia dir que si guanyen també els hi donaran un desig —va corregir en Son Gohan, abatut.

—Ah... —va reaccionar la Son Bra, amb la cara desfeta.— És clar...

En Trunks i en Son Goten van esclatar a riure, incapaços de reprimir els seus sentiments. De fet, la seva germaneta havia tornat. I semblava que era per a millor.

En aquesta escena, la reacció d'en Vegeku va ser arrufar les celles. Certament, semblava que la Son Bra finalment anava en la direcció correcta. Li costava creure-ho, i es mantenia cautelós. Encara pensava que la seva transició al Nivell 3 seria caòtica. Però finalment hi havia un bri d'esperança per a ella.

No obstant això, aquest últim comentari sobre en Vegeta i en Son Goku anava dirigit a ell indirectament. S'ho va prendre personalment. Un cop més, era una batalla entre dos mags, i ells, els Guerrers de l'Espai, els lluitadors purs, estaven marginats. La seva impotència es va tornar a posar de manifest amb l'abandonament de la Son Bra. Ja no ho podia suportar més.

A l'apartament de l'Univers 5.

Un cop més, el Drac va aparèixer entre el fum negre i espès que emanava d'en XXI. Aquest últim va respirar alleujat. El moment era idoni.

—I doncs, què vols? —va dir el Drac.

—Les tècniques d'en Bu amb què ha vençut en Gast. Dona-me-les.

Els ulls del Drac es van il·luminar. Aleshores va deixar anar un riure burleta.

—Quina llàstima —va dir el Drac amb un toc d'ironia.— Superen les meves habilitats amb escreix... Ai las... Sembla que ja has begut oli.

—Puc derrotar-lo amb els meus mitjans —va replicar en XXI enfadat.— No és més fort que jo.

—No et jugues mai la pell. No et crec.

—Exacte. Així, la meva pregunta per a tu és: com puc vèncer en Gast fàcilment en aquest torneig?

—És una pregunta per a mi? —va sospirar el Drac.

—Sí —va afirmar en XXI, molest.

—No hi ha cap manera fàcil de vèncer-lo. Cap debilitat. Si no vols exposar-te, envia un dels teus soldats. La seva força és la màgia. La millor criatura per lluitar contra ell... ja saps qui és.

—Tsk, això no. Ets prou astut per intentar enganyar-me. La teva resposta ha de ser completa i definitiva. El soldat en què penses és...?

—La criatura engendrada pel mal de l'infern.

—Mmmh... Molt bé. És hora d'apujar les apostes. És hora de mostrar alguna cosa més. Fem lloc a les ombres. Fem lloc a en Janemba.