DB Multiverse

Dragon Ball Multiverse, la novel·la

Escrit per Loïc Solaris & Arctika

Adaptació per Bardock, Cèl·lula Complet, Gerard16, Neferpitou, Red XIII, Rei Vegeku. Amb la col·laboració de Bola de 8 estrelles

Redescobreix la història de DBM, endinsant-te en més detalls. Aquesta novel·la està verificada i és cànon per en Salagir, que a més hi afegeix detalls. Aquests no s’han vist al manga, i per tant és un bon annex pel còmic!

Propera pàgina en: 38 dies, 20h

Intro

Part 0 :0
Part 1 :12345

Round 1-1

Part 2 :678910
Part 3 :1112131415
Part 4 :1617181920
Part 5 :2122232425
Part 6 :2627282930

Lunch

Part 7 :3132333435

Round 1-2

Part 8 :3637383940
Part 9 :4142434445
Part 10 :4647484950
Part 11 :5152535455
Part 12 :5657585960
Part 13 :6162636465
Part 14 :6667686970

Night 1

Part 15 :7172737475
Part 16 :7677787980
Part 17 :8182838485
Part 18 :8687888990

Round 2-1

Part 19 :9192939495
Part 20 :96979899100

Round 2-2

Part 21 :101102103104105
Part 22 :106107108109110
Part 23 :111112113114115

Night 2

Part 24 :116117118119120

Round 3

Part 25 :121122123124125
Part 26 :126127128129130
Part 27 :131132133134135
Part 28 :136137138139140
Part 29 :141142
[Chapter Cover]
Part 22, Capítol 108.

Capítol 108

Traduït per Bardock


A la Terra existia, en una infinitat d'universos, un humà que només tenia interès per la ciència, la tecnologia, el progrés. Hi havia dedicat tota la seva vida i va perseguir aquest somni fins a la mort. Tant li feia les conseqüències dels seus projectes, de les seves creacions, de les seves invencions, de les seves aliances o l'origen dels seus finançaments. Per a ell tan sols comptava el progrés.

La follia s’apoderà d’ell quan un jove noi increïblement fort derrotà tot sol l'organització que li oferia totes les possibilitats de prosperar vers el futur: la Cinta Vermella. La venjança el va impulsar a anar encara més lluny en la recerca dels androides, de l'energia infinita i també de la genètica.

De les seves proeses nasqué en Cèl·lula: una criatura dotada dels millors gens dels millors guerrers de l'univers i que estava destinada a arravatar-li al món la seva molèstia, l'esguerra-somnis. En Gero tenia l'oportunitat de crear androides a partir d'éssers vivents instil·lant-los molts artificis tecnològicament avançats. Però en Cèl·lula era una criatura nascuda del no-res amb la genètica com a sola base de progressió. En Cèl·lula era una ambigüitat, una criatura perfecta en el pla genètic dotada de proeses fora del comú i només podia ser igualada pels vells bruixots o pels déus. Malgrat tot, en Cèl·lula no era perfecte.

Imperfecte perquè, igual que tota criatura biològica, havia de néixer, viure, créixer, aprendre, tornar-se més fort. Amb tot, devia passar diversos estats d'evolució. D'una espècie d'insecte gros reptilià, havia d’adquirir energia per trencar la seva closca i alliberar-se d'aquella forma rudimentària. Esdevingut bípede i dotat de la capacitat de comunicació i de desenvolupar la seva energia, encara havia d'aconseguir energia. Però, sobretot, el seu ADN l'empenyia a trobar els dos androides específics per passar, forçosament, per les altres dues etapes.

En Cèl·lula havia d'absorbir els androides A-17 i A-18. Objectiu difícil a causa dels seus poders extraordinaris. Però en una infinitat d'universos, en Cèl·lula va triomfar. La seva evolució li va atorgar una aparença una mica més humana. Una ambigüitat total: esdevenir perfecte havia de convertir-lo psíquicament més humà, però, per contra, l’espècie humana és extremadament feble de base.

En Cèl·lula renegava la imperfecció. Va ser només després de desembarrar-se'n que va alliberar el seu codi genètic preestablert amb el qual ja podia començar realment a prendre les seves pròpies decisions; per a construir un esdevenidor incert que seria molt més avançat que simplement eliminar una sola criatura.

En Cèl·lula havia recorregut un llarg camí a través de dues èpoques per tal d'arribar allà. Havia estat a punt de morir, però havia tornat més fort. Havia vençut, però encara havia de progressar. Encara podia créixer, evolucionar. Encara no s'havia acabat. O sigui que havia de tornar al seu estat inicial i començar de nou? Amb el risc de no prosperar?

Mai!

Per tant, aquest combat imposat contra en Son Gohan, aquell contra qui havia guanyat ja feia gairebé trenta anys, aquell que l'havia vençut en d'altres universos, l'havia de disputar amb totes les seves forces. Llàstima pel destí dels altres guerrers presents a l'estadi a la mercè d'en Bu de l'univers 4. Al cap i a la fi ell era allà pel desafiament. Només per la seva Nèmesi, en Gohan.

I un immens somriure va pintar-se al seu visatge mentre es preparava finalment per al combat tot desplegant la seva força envoltant-se d'una aura viva i uns raigs que recorrien tot el seu cos a una velocitat increïble.

Davant d'ell es jugava el destí d'una família i potser el del multivers. En Son Gohan havia hagut de confrontar el combat des de ben petit, molt petit... A l'edat de quatre anys ja vivia horrors i havia participat en un combat fatídic -i fratricida-. Després va passar un any terriblement sol i atemorit amb la missió d’enfrontar-se amb dos Guerrers de l'Espai invencibles contra els quals no tenia res a pelar. Els amics del seu pare es van fer matar davant els seus ulls. El seu mentor, en Cor Petit, tampoc no se'n va escapar. Per tal de ressuscitar-los, va haver de viatjar fins a un planeta llunyà on va de lluitar amb éssers encara més forts. De nou, va fer front al perill, a la mort, a l'omnipotència d'un tirà.

Un altre cop separat del seu pare més d'un any, el seu rencontre va donar pas ràpidament a tres anys d'entrenaments per contrarestar una futura amenaça que finalment conduí al naixement d'un terrible adversari, al despertament del seu potencial i també a la segona mort del seu pare. Trenta anys de pau consecutius pertorbats només durant un breu temps pel Monstre Bu i amb l’extracció d'una força més enllà del que tothom podia esperar-se.

La pau, la força... Per a en Gohan era lògic que una anés de la mà de l'altra. La força que havia obtingut en el curs de les seves aventures li permetia de protegir la seva família, els seus amics i d'aportar la pau a la Terra encarregant-se de les forces del Mal.

Tot això encara era present. La seva família i el multivers estaven en perill. Havia de lluitar per la pau, per la vida. Res no canviava, realment. El combat l'atrapava inexorablement. Com escapar d'aquell destí amb un pare que dedica la seva vida a lluitar, a l'entrenament, a superar-se, a enfrontar-se amb adversaris cada cop més forts quan ja es viu el patiment i la mort des dels quatre anys i quan tothom compta amb hom per evitar la destrucció d'un món, d'una galàxia, d'un univers?

En Son Gohan tenia un poder formidable però no li agradava lluitar. Només ho feia quan no hi havia cap més sortida, per necessitat. Res d'això no havia canviat encara. Desplegà la seva força al voltant d'ell. Una aura blanca rodejà tot el seu cos. Durant un breu moment, la seva ment va viatjar trenta anys enrere. Després d'una paraula, una de sola, en Bu va donar per començada la baralla.

En Cèl·lula i en Gohan es van abalançar endavant amb el puny dret tancat a plena potència i van colpejar. Un sol cop, puny contra puny, la deflagració del qual va fer tremolar-ho tot. L'ona de xoc va fer vibrar tota la goma rosa que constituïa en Bu, però sense esquinçar-la ni destruir-la, i després va picar contra l'escut de les grades, el qual va estar a punt de cedir.

Els dos adversaris es van mirar durant un moment amb el puny encara tocant l'altre i a continuació el combat es va reprendre. Una puntada de peu a la velocitat del raig, una parada seguida d'un contraatac, una esquivada mitjançant un salt enredera tot disparant una primera ràfega d'energia que l'altre reenvià pels aires sense problemes. Un espectador poc entrenat veuria el lluitador verd desaparèixer i uns segons més tard, l'altre. Un soroll semblant a un tro es va fer sentir, després un altre, i un altre i, tot d'un plegat, semblava un aplaudiment de trons. Un aplaudiment de milers de persones en què cada aplaudiment representava una ona de xoc, és a dir, un cop etzibat.

Tot i que en Gohan tenia una velocitat i una força apostrofant, li mancava la tècnica contra en Cèl·lula, qui posseïa la base genètica i el saber fer d'en Goku, d'en Cor Petit, d'en Vegeta i també d'en Freezer, d'en Cold... Tanmateix, en Cèl·lula es mantenia en forma cada dia, mentre que en Gohan rarament ho feia a causa de la seva naturalesa i de la seva vida familiar.

En Cèl·lula sabia esquivar els cops més perillosos o els aturava per tal d'esmorteir el xoc. Per contra, els seus contraatacs eren força escassos. Això el treia de polleguera. En canvi, en Gohan ho trobava pràctic: si ningú no aconseguia emplaçar un cop realment perillós o fatal, el combat duraria força temps i això permetria que en Vegeku tornés abans que tot se n'anés en orris.

D'altra banda, si en Gohan no podia vèncer fàcilment en Cèl·lula, com s'esperava batre en Bu? Durant la batalla del dia anterior, acompanyat de la Bra i el seu pare, es va adonar que no estava a la seva alçada. En Bu havia sortit indemne d'aquell combat. I ells? La Bra havia passat al segon nivell i havia provocat danys contra els seus aliats!

De tota manera, en Gohan ja havia estat sobrepassat feia vint anys, quan en Bu va absorbir en Gotrunks. El de l’univers 4 s’havia potenciat més amb en Goku i en Vegeta, sense tenir en compte les innombrables víctimes de l’univers que li havien proporcionat moltes capacitats.

No, en Gohan no tenia absolutament res a fer contra aquest Bu definitiu. Tant sols podria esgarrapar un temps valuós, pot ser... Servir de reforç, sacrificar-se... En Cèl·lula també coneixia molt bé la noció de sacrifici. S’havia suïcidat per emportar-se a tothom amb ell: una jugada mestra! Malgrat que havia fet salat, va tornar més fort! D’això se’n diu tenir una oportunitat inaudita. En tot cas, posseïa una facultat que li permetia de progressar força fàcilment. Aquesta li havia permès d’assolir el seu nivell actual, una força que el doctor Gero no hauria previst mai ni en dues vides!

Així doncs, l’enfrontament amb en Gohan el faria millorar. Tant li feia fins a quin punt. El més important era progressar. Millorar la perfecció per sobre de tots els límits. Qui sap si fins i tot algun dia s’aproparà al nivell del Dimoni o d’en Vegeku? Un Guerrer de l’Espai, producte de la fusió de dos éssers excepcionals, roman un Saiyà. Ell també n’era un originàriament, genèticament. Llavors, si en Vegeku existia amb un poder així, ell també!

Aquest era el seu objectiu, el seu camí, la seva vida.

Contra en Gohan colpejava i colpejava més i més fort cada vegada. Un cop de puny, una puntada de peu, una esquivada, una parada, un contraatac, una concentració d’energia... Cada cèl·lula del seu cos semblava en ebullició, en excitació pel combat contra aquell Guerrer de l’Espai que ja no necessitava transformar-se en Superguerrer de primer o segon nivell o en aquell dallonses de cabells llargs. Inclús sense metamorfosar-se es mantenia com un adversari digne. Sabia encaixar els cops tot i ser tan poderosos. La seva velocitat i la seva resistència eren incommensurables fins i tot després de diversos minuts de combats molt intensos.

Però en Cèl·lula podia canviar d’estratègia per pertorbar els seus enemics. La criatura verda s’allunyà després d’haver disparat un gran Kamehameha que en Gohan va rebre sense dir ni ase ni bèstia. Va etzibar-li a en Gohan:

—Això et portarà records!

Va pondre en un tres i no res quatre minicriatures blaves de si mateix que van créixer a tota velocitat i que ja estaven llestes per combatre. Els seus poders no tenien res a veure amb aquells que en Gohan havia destruït en el passat.

No obstant això, el semisaiyà sabia què fer. S’aproximà volant al grup lentament, rígid i amb l’expressió seriosa, preparat per assestar cops fatals. I els Cèl·lula Junior van atacar. Dos van apropar-se per lluitar cos a cos mentre els altres dos restaven distanciats. Amb seny? No, ja havien disparat boles d’energia. No s’arriscaven a tocar un dels seus, atès que havien estat extremadament sincronitzats.

En Gohan va eludir el primer adversari tot desplaçant-se lleugerament al costat. Va escombrar una bola d’energia amb el revers de la mà, va aturar el cop de peu del segon Junior, descendí per evitar dues altres boles d’energia abans d’atrapar el puny del seu enemic que volia continuar la concatenació, per enviar-lo ràpidament a passeig contra el primer Junior, el qual volia atacar-lo per l’esquena.

Aquells dos mini Cèl·lula van caure junts al sòl sense la més mínima esgarrinxada. Dos ràfegues d’energia semblaren travessar en Gohan quan aquest es desplaçà ràpidament vers els seus enemics més allunyats. El primer no va veure el cop de puny rebut en ple ventre. El segon va tenir temps de llançar un Makakonsappo, però fou massa tard. Va fer esclatar el seu germà mentre un cop de colze etzibat a les seves cervicals el va enfonsar en la inconsciència. Havia d’esperar que els altres dos s’aixequessin però algú va disparar una enorme bola d’energia que els va rebentar. En Gohan, sorprès, va veure aparèixer la seva germana.

—Gohan! —cridà ella unint-se-li.

A continuació, en Vegeta de l’univers 13. S’havien defensat plegats contra la melassa rosa. Això no complaïa al Príncep, però sabia perfectament que hi havia éssers més forts que ell. Aliar-se amb la Bra feia bullir-li el cap, però sols era pura estratègia. Seguir-la mentre s’aplegava amb el seu company de l’univers 16 era el millor pla: no hauria de trobar-se sol front en Bu.

—Què diantre fots! —va bramar la Bra envers en Gohan—. Vés i polvoritza en Cèl·lula! Ja ho vas fer un cop! No perdis el temps amb els esquitxos!

En Bu es divertia veient aquell espectacle i va recordar una de les seves regles:

—Pots ajudar-lo si vols!

La Bra va etzibar una mirada cap amunt vers la imatge d’en Bu que continuava flotant pels aires tot sobresortint de l’estadi. Obeir-lo! De cap manera! Però...

—Sí, t’ajudaré i després ens n’ocuparem del de dalt!

—Bra! És massa fort per a nosaltres! Hem de guanyar temps! Fins i tot en Cèl·lula podria lluitar al nostre costat!

—T’has begut l’enteniment, Gohan? Aquest no és un enemic d’una època passada que ens ajudaria! Ni tan sols aquest Vegeta de pa sucat amb oli que se m’arrapa com una paparra!

En Vegeta va fer una ganyota:

—Escolta, mocosa, vols que et faci desaparèixer? M’importa un rave aquest Bu! Si vols que et liquidi de seguida només m’ho has de dir!

—Prou! No hem de lluitar contra nosaltres! L’enemic és en Bu! —va cridar en Son Gohan.

En Cèl·lula, somrient, va mirar en Vegeta. Va declarar lentament amb una mà estesa cap a ell:

—Vegeta, uneix-te a mi, fem a miques aquests poca-soltes que no saben de què ets capaç i aleshores desafiarem en Bu. Junts podríem obligar que tot el multivers es prosternés davant nostre!

—Jo sóc en Vegeta, Príncep dels Guerrers de l’Espai! No he d’obeir ordres teves, criatura verda llefiscosa! No perquè conegui l’abast del teu poder m’inclinaré davant teu! N’estic tip de vosaltres!

En Vegeta va explotar la seva còlera. Casum l’olla! Tothom es creia superior a ell. Desplegant la seva energia amb una aura daurada que girava al seu voltant, es va envolar vers en Bu a tota velocitat i cridant.

Abans d’arribar a la seva alçada va estendre una mà per enviar-li una ràfega d’energia blava que va encertar el seu objectiu i va perforar el tors d’un Bu que mantenia el seu somriure etern. Després, un cop de puny va percudir el rostre d’en Bu una vegada, una altra, i un cop de genoll. Que potser en Bu no sentia res?

I del seu cos encara foradat van sortir uns fantasmes del Monstre en versió miniatura que van agarrar el Príncep dels Guerrers de l’Espai per les quatre extremitats. Incapaç de lluitar contra aquelles criatures feroces, només percebia que era conduït a una velocitat fulgurant contra el ring sobre el qual va quedar perfectament esclafat mentre els quatre minibu començaven a liquar-se per fondre’s amb la superfície de combat.

En Gohan havia vist la finalització de la jugada. No havia esperat que aconseguís res, ja que era impossible. D’alguna forma havia tingut por quan s’havia estavellat a prop de la Bra i d’ell. I en l’instant en què prenia la decisió de sortir de les urpes dels Bu juniors, va percebre una amenaça darrere d’ell. No hauria pogut evitar mai l’atac sorpresa d’en Cèl·lula, el qual es disposava a clavar-li un cop de puny en ple visatge quan en Gohan amb prou feines s’havia girat.

Però el puny fou aturat per la Bra. Aquesta, no havia desviat la seva atenció d’en Cèl·lula –ni de ningú– en cap moment. La Bra ja estava llesta per interposar-se en l’instant en què en Cèl·lula s’havia precipitat endavant. S’havia posicionat just davant d’en Gohan per atrapar el puny d’en Cèl·lula amb la seva mà esquerra. El darrer es sorprengué i restà al seu lloc durant uns segons. La Bra el fixà als ulls:

—Ets superat i no serveixes per a res, però si ens busques et donaré la lliçó que et mereixes, llagosta!

La Bra intentà un cop de peu buscant el mentó del seu adversari però aquest fou prou ràpid i l’esquivà amb un salt enredera. Però la Guerrera de l’Espai l’esperava darrere d’ell!

A baix, a l’espai 7, un gran guerrer Namekià restava impassible i intocable tota l’estona. Però enfront del caos total que ni els Vargues ni els Kaitoxins semblaven poder restablir, va prendre la decisió d’intervenir.

Si més no, havia tingut temps d’entendre força bé què era en Bu i saber com s’havia d’ocupar-se’n ràpid i fàcilment amb un esclafit de dits.

—Prou —va fer simplement estenent un braç endavant.

I la màgia va entrar en acció. La gelatina rosa semblava contraure’s durant un breu instant al voltant del Namekià, com si es resistís a una forta atracció abans de cedir. La matèria rosa es va aplegar, cèl·lula rere cèl·lula, sobre el palmell del Namekià i es va amassar progressivament. Mentrestant, la resta de la massa rosa de tot l’estadi va unir-se al cos més proper d’en Bu.

Les dues figures d’en Bu, una que planava com un déu per sobre de l’estadi i l’altra que romania tranquil·la al seu espai 4, no van poder aguantar gaire temps i també van ser fortament atretes per una màgia secreta.

—Què...? Qu...?

Va tractar de resistir amb totes les seves forces, però fou en va. No coneixia res de res d’aquella màgia que l’atreia cap al Namekià. No sabia desfer-se’n i només podia rendir-se i finalitzar com una bola de goma. Presoner i levitant a deu centímetres de la mà verda de quatre dits, va sospirar:

—Com... és... possible?

—I ara, relaxa’t —li ordenà el Namekià com si fos un pare que castiga el seu fill.

L’estadi sencer, que havia amarat de rosa, va quedar net d’aquella invasió. Els presoners d’en Bu havien estat alliberats i totes les partícules es van ajuntar en un sol indret. En Gast havia vençut en una aclucada d’ulls el dimoni i salvat a tothom!

Els presents van començar a recuperar l’alè i a verificar que els seus amics, la seva família, el seu clan o els seus esbirros –bah, els esbirros tant eren-, estaven tots bé.

—El poder d’aquest Namekià és extraordinari! —va declarar en Son Goku, el qual no se’n sabia avenir. Si hagués estat tan fàcil derrotar en Bu feia vint anys, la Terra no hauria estat destruïda, entre d’altres exemples d’estralls causats...

—De pressa, retorneu-lo al seu univers! —ordenà un Namekià a la torre de control, però va rebre una resposta negativa:

—Ho sento, però això segueix sense funcionar...

El Namekià, durant un instant bocabadat, ordenà l’enviament d’un equip al seu univers a fi de portar unes desenes de peces de recanvi.

La Kaitoxin de l’Oest es dirigí a la torre per assabentar-se de les notícies. Volia enviar immediatament a casa seva aquell Monstre que havia tingut l’audàcia de pegar-la. Però era impossible. Només quedava esperar que en Gast pogués contenir-lo durant un moment... Es va dirigir allà per a verificar-ho i va aprofitar l’avinentesa per donar-li les gràcies:

—Et devem molt, Gast Carcolh. Ens has salvat a tots nosaltres, i, possiblement, a molts altres.

—No podeu enviar-lo de tornada, oi? —va demanar el gegant verd, deduint la resposta.

—La màquina està espatllada. I els recanvis també. Enviarem un grup al nostre univers per aconseguir peces noves.

—Molt bé.

—O podríem tornar-lo nosaltres mateixos al seu univers i deixar-lo allà. Podria aguantar-lo una estona més?

El Namekià rumià un instant tot esguardant la bola rosa munida d’ulls abans de respondre:

—El temps suficient perquè el vostre equip repari el dispositiu de reenviament, no passeu ànsia.

Durant una estona, tothom es va posar a xerrar sobre el que acabava de passar. Tots havien recuperat els sentits i havien tornat al seu lloc a les grades o als seus espais reservats. La Bra restava una mica encara en estat d’alerta i en Superguerrera inclús quan en Vegeku ja havia tornat.

La fusió va percebre de seguida la tensió ambiental. Per primer cop, va adonar-se que no havia detectat res del que havia succeït des d’on havia estat refugiat. Ell, que normalment notava les coses a milers de quilòmetres de distància...

—Per què està tothom tan tens? —va gosar preguntar.

Mentre que la majoria del seu grup feia cara de pomes agres, en Gohan s’avançà:

—Ja me n’ocupo jo, li ho explicaré...

A l’espai 11, en Babidi meditava molt. El seu gran enginy imaginava un munt de plans amb equacions, probabilitats... però fou interromput pel seu esbirro Dabra:

—Senyor. Vostè té el poder d’empresonar aquest Bu per sempre. Podria ser una bona oportunitat per avenir-nos amb els organitzadors.

—Bona idea, Dabra. Potser ho faré després. I ara, calla.

—Què...? Sí, senyor.

«Com si no ho sabés, tros de ruc! Probablement, l’encanteri també empresonaria el meu Bu! Quina llàstima, no m’hi vull arriscar.»

En Babidi va fer una ullada a l’univers 7, situat a la seva banda esquerra. En Bu romania presoner. Però per quant de temps?

Quina màgia utilitzava el Namekià? Això era el que es preguntava en Bu. Ell, que possiblement era el mag més poderós del multivers, no entenia com podia estar empresonat d’aquella manera. No podia fer servir els seus poders. No podia desplegar la seva força, ni controlar el seu cos. Un dels misteris més apassionants que esperava resoldre!

Com que no s’alliberava per la força, el Dimoni va intentar una argúcia:

—Ho... sento!

—Què?! —va fer molt sorprès en Gast Carcolh.

—Doneu-me una segona oportunitat, sisplau!

—Estàs de broma? Després de tot el que has dit i fet, tu...

—Tinc milers de personalitats dins meu! No permetré que tornin a manifestar-se, ho prometo!

—Les teves promeses no valen gaire, criatura.

Aquesta vegada, en Bu va traslladar la seva veu més lluny perquè el sentissin a l’univers 1.

—Deixeu-me participar una altra vegada! Repararé les màquines i faré bondat. Podeu enviar-me de tornada si noteu que faig alguna cosa estranya.

Mentre a en Gast se li pujava la mosca al nas, l’univers 1 restava absort.

—No ho podem acceptar de cap de les maneres! —va cridar en Kaitoxin del Sud.

En aquell instant, en Vegeku declarà:

—Ei! L’hauríem de perdonar! No el perdré de vista!

Afortunadament, els déus no el van sentir. En Trunks va atrevir-se a sospirar:

—Calla, pare.

El Gran Kaitoxin es va anticipar. Tothom es va callar per escoltar-lo:

—L’assumpció de riscos va totalment en contra de la nostra política des de temps immemorials.

—Hm. Està d’acord amb mi! —va dir, joiós, el déu del Sud.

—Però... Aquest és un esdeveniment únic. I aquest personatge està compost per diversos aspectes.

—D’això...

—En Bu està acostumat a ser el déu omnipotent del seu univers. Mai no hi ha hagut regles per a ell. Hauríem de donar-li una oportunitat. Només l’alliberarem per als seus combats.

Els altres Kaitoxins es van quedar de pasta de moniato. Com podia, el seu cap, perdonar així com així aquell perill ambulant?

Passada la sorpresa, en Gast va fer públiques les seves objeccions:

—Venerable Gran Kaitoxin, no tinc la intenció de retenir-lo durant molt de temps.

—Ja me n’encarregaré jo mateix d’ell —va respondre simplement començant a apropar-se a l’espai 7.

—Vostè ho pot fer? —li va preguntar en Kaitoxin de l’Est, situat darrere d’ell.

—I és clar. He analitzat la tècnica d’en Gast Carcolh. Faré el mateix.

A l’espai 18, no gaire lluny, ho escoltaven tot i quedaren estupefactes a causa d’aquella afirmació:

—Es pot copiar una tècnica tan impressionant? —va fer en Goku—. Em pensava que es tractava d’algun tipus de màgia Namekiana!

—Bé, ell és el més gran de tots els déus —li recordà en Cor Petit, el qual no estava sorprès.

El déu es trobava davant d’en Gast. Va estendre la mà i el Namekià va passar la seva per sobre com si diposités la bola rosa. El passi es realitzà perfectament, i és que en Bu no s’alliberà pas. El Gran Kaitoxin, quan no havia arribat encara al seu espai 1, va declarar:

—Que continuïn els combats!

En Bardock i en Cold no s’havien mogut del ring. El Guerrer de l’Espai no tenia amics pels quals inquietar-se després d’aquell atac d’en Bu. A en Cold li importaven un rave els seus esbirros. Els seus fills potser sí que el preocupaven una mica més... però, al capdavall, ja eren uns marrecs independents.

—Cof! Això no ha sigut gens agradable... —va sospirar.

En Bardock va pensar:

«Sens dubte... En Bu ens sobrepassa a tots dos! Però si en Vegeku ha estat eliminat, vol dir que pot passar qualsevol cosa... Pel que fa a aquesta lluita... En Cold perdrà, i quedarà fet un nyap!»

No podia privar-se de fanfarronejar:

—He predit la teva derrota i és força deplorable... Però sé millor que ningú que és possible canviar el futur. Podries abandonar, per exemple.

—Et penses que tinc por d’un rival que pot veure el futur... Els meus adversaris no tenen futur!

Aquest duel verbal va marcar el començament del combat per als dos adversaris...

Carregant els comentaris...
Idioma Notícies Llegeix DBM Minicomic Els autors Fil Rss Fanarts FAQ Guia del torneig Universes Help Bonus Esdeveniments Promos Associats
EnglishFrançais日本語中文EspañolItalianoPortuguêsDeutschPolskiNederlandsTurcPortuguês BrasileiroMagyarGalegoCatalàNorskРусскийRomâniaCroatianEuskeraLietuviškaiKoreanБългарскиעִבְרִיתSvenskaΕλληνικάSuomeksiEspañol Latinoاللغة العربيةFilipinoLatineDanskCorsu