PART 34: QUARTS DE FINAL

Capítol 166

Traduït per Skywalker

Després que els membres de l'Univers 11 desapareguessin, els presents a l'estadi sobre l'asteroide de l'Univers Zero van sospirar de satisfacció. En Bu de l'Univers 4 va mirar el Kaitoxin del Sud amb una expressió ximple.

—Content? —va dir burlescament.

—No pensis que restablir la situació a la normalitat ens obliga a estar-te agraïts —va criticar la deïtat.— Potser cal donar-te les gràcies, però també ets una molèstia i una interrupció.

—Hi —va dir el prodigi amb menyspreu.

A tot l'estadi, l'emoció va continuar malgrat les crides a la calma dels Vargues.

—Senyores i senyors, si us plau, torneu als vostres respectius seients! Estem fent tot el possible per garantir que l'esdeveniment tiri endavant malgrat aquest desafortunat incident!

El locutor va sospirar, allunyant-se del micròfon i girant-se cap als seus col·legues de la sala de control.

—Tot això està molt bé, però... Hauríem de continuar després del que acaba de passar? Potser és una mala idea continuar?

—Ni t'ho pensis! Hem abordat l'arrel del problema, oi? No deixarem que un petit contratemps ens aturi i posi fi a aquestes batalles èpiques! Què dirien els patrocinadors?

—Ja... Ni que tots haguem mort fa només deu minuts...

Després de l'anunci dels Vargues, en Son Goku va saltar d'alegria, sota la mirada descontenta dels seus companys.

—O sigui que prosseguirem el torneig? Crec que em toca!

—Espereu! —va exclamar una veu forta des de la graderia.

Sorpresos per la represa immediata del torneig, els espectadors van expressar la seva desaprovació, indignats per la gestió despreocupada de la situació per part dels organitzadors.

—Què coi és això? —va continuar, un llangardaix anomenat Shando.— Espereu! Ens han atacat un munt de paios! I només n'heu fotut fora tres! No estem segurs amb tots aquests sociòpates!

—Justa la fusta! —va exclamar un alienígena una mica més lluny, assenyalant la seva veïna.— Ella ens ha atacat! Fins i tot ha ofegat a algú!

—No ha estat culpa meva! —va dir la dona, espantada.— Estava fora de seny!

Per totes les grades, l'excitació es va intensificar. En Goku va mirar al seu voltant, molest pel deteriorament de la situació mentre esperava començar el seu combat. Mentrestant, els antics esclaus d'en Babidi es van veure com a objectiu de l'odi de les seves víctimes anteriors. A l'Univers 13, en Vegeta es mantenia separat dels seus companys mentre a en Nappa i a en Kakarot els llançaven tota mena de menjar i objectes.

—Escolteu-nos, maleït sia! —va intentar cridar en Nappa en va.— Ens estaven manipulant. No volíem fer res de tot això!

—Ha estat un plaer —va suggerir en Kakarot pel cap baix, amb el nas arrugat.

—Tanca la boca —va xiuxiuejar en Nappa.— Intento que no ens facin fora, idiota, no ho empitjoris.

En Vegeta es va mantenir al marge. La seva intervenció només els cridaria més l'atenció. Estava segur que la situació es desactivaria; aquells samaritans repugnants i déus sense espina dorsal havien deixat perfectament clar que en Babidi era la veritable font del problema. Estava preocupat per l'ascens sobtat al poder d'aquell desastre ambulant i immortal, en Kakarot.

L'havia mantingut a prop tots aquests anys, subjectant-lo fermament amb una corretja. Tot i que li era insuportable constantment, i només somiava amb desfer-se'n per sempre, en Kakarot havia demostrat ser útil, malgrat els molts excessos d'aquell gos rabiós.

El seu imperi no era rival per al dels Dimonis del Fred pel que fa a la força militar. Els seus exèrcits havien estat dispersats o destruïts durant el seu ascens al poder, i en Vegeta lluitava per mantenir el seu domini sobre la vasta extensió de l'univers que controlava. Només l'amenaça coneguda d'en Kakarot, el Superguerrer boig sota el comandament del gran Emperador Vegeta, va dissuadir la majoria dels mons subjugats de rebel·lar-se. L'univers era immens, i les seves forces massa poques per mantenir el control.

Tanmateix, aquest torneig entre els diferents universos va alterar dràsticament la seva percepció dels esdeveniments i fins i tot l'equilibri de poder. Havia desbloquejat el potencial d'en Kakarot massa ràpidament, un potencial que havia aconseguit aixafar sense esforç fins ara gràcies a la seva transformació superior, la del segon nivell de Superguerrer, incomparable al nivell 1. Però ara, en Kakarot havia arribat a aquest llindar i podia combinar el Superguerrer amb la seva transformació en Mico Gegant perduda, que havia recuperat a través d'algun miracle desconegut.

Tot i que en Vegeta havia superat una vegada més els seus propis límits i havia mantingut una superioritat aclaparadora amb aquest formidable Nivell 3, sabia que en Kakarot tenia el potencial i la voluntat d'aconseguir-ho també. El seu homòleg de l'Univers 18 semblava dominar-lo sense esforç i perfectament. El fantasma d'en Raichi també havia demostrat com de terrorífic era aquest estat quan estava totalment controlat. Si no actuava ràpidament, no podria desfer-se'n, i en Kakarot aviat el superaria. S'havia convertit en una veritable amenaça. Havia de trobar la manera de neutralitzar-lo per sempre.

Per la seva banda, tot i que frustrat per tota l'atenció que aquestes bestioles d'humans i tots aquests extraterrestres li estaven prestant, l'A-17 va romandre en silenci i s'ho va guardar per a ell mateix. Aquesta submissió forçada li va deixar un regust amarg, tot i que fer una carnisseria i cometre totes aquelles massacres havia estat molt agradable. Tanmateix, ser aixafat tan violentament per en Cor Petit li havia inculcat un terror immens.

Podria intentar acceptar ser derrotat per un Son Goku altament entrenat, a qui ni tan sols havia vist mai al seu món. Però ser tan dominat per un insecte que havia matat amb dos cops al seu món... La humiliació era completa. Es va adonar que ell mateix no era més que una mosca amb les ales retallades en un niu de serps gegants.

Ell i la seva germana no van tenir més remei que tornar a casa, amb la cua entre les cames. Pensant-hi, es va adonar que si en Bu de l'Univers 4 ho havia restaurat tot a la normalitat, l'A-18 sens dubte s'havia d'haver reactivat! Amb aquest pensament, va córrer pel passadís de l'Univers 14, ignorant els esbufecs de la multitud.

En entrar a l'apartament, va córrer cap al dormitori, esperant veure la seva germana desperta, imaginant-se la seva mirada salvatge i interrogativa. Però la seva fe sobtada es va esfondrar en veure l'A-18, encara inconscient al matalàs. En Bu no havia tingut en compte la seva germana bessona en activar el seu poder, deixant-la inert. Havia estat intencionat o simplement s'havia oblidat d'ella? Sigui com sigui, el cor de l'androide estava trencat.

—N'estic fins al capdamunt d'aquest torneig. A sobre, el Djinn no ha ressuscitat l'A-18... Si faig veure que escolto en Yamcha, potser ens repararan i llavors...

Havia d'afrontar els fets: aquell humà insolent tenia raó. El seu poder s'havia esgotat, i ara no eren més que màquines rovellades, sobretot ell que no havia sigut reparat. Aquesta sensació d'impotència era terrible, i ara se sentia a mercè de tots aquests monstres, i fins i tot dels possibles supervivents que podrien estar esperant-los al seu món. Aquesta perspectiva era terrorífica!

El rugit de la multitud es feia cada vegada més fort a cada segon que passava, i l'atmosfera semblava indicar que una altra guerra civil estigués a punt d'esclatar. Els Vargues i els namekians feien tot el possible per restablir la calma. Dins de l'Univers 1, els Kaitoxins, que s'havien reunit, deliberaven sobre què fer. A part del Gran Kaitoxin Suprem, que simplement escoltava, els quatre déus no estaven d'acord sobre si continuar celebrant o no el torneig. Els del Sud i l'Est van pensar que era una mala idea i que s'hauria de cancel·lar. Els de l'Oest i el Nord estaven decidits a reprendre l'esdeveniment amb encara més severitat.

Mentre tothom discutia i estava a punt de recórrer a la violència, en Cold de l'Univers 8 va aterrar davant del balcó de l'Univers 1, captant l'atenció d'una part de l'estadi i els seus participants. Enrere, en Freezer, en Cooler i els seus homes van observar el seu rei amb temor reverencial, incapaços de discernir el motiu de la seva acció.

Però, per a sorpresa de tothom, el Dimoni del Fred es va agenollar davant del Gran Déu Neptú Suprem i va inclinar el cap en senyal de respecte.

—Déus de l'Univers. Els ofereixo les meves disculpes més sinceres pel meu comportament lamentable d'abans. No faltaria mai al respecte als Kaitoxins.

El silenci va caure sobre l'asteroide. Que un emperador galàctic s'agenollés i demanés perdó va ser un xoc enorme per a tothom, començant pel seu propi univers, seguit de prop pel Vegeta de l'univers 13, que mai no s'hauria rebaixat a això, ni tan sols per salvar la seva pròpia pell.

En aquell precís moment, en Cold, o més aviat el capità Ginew, no albergava cap pensament d'orgull o humiliació fora de lloc. Tot i que sempre havia estat només un oportunista, aprofitant totes les oportunitats per sobreviure i enfortir-se, mai hauria estat prou ximple per oposar-se a les deïtats, sobretot en un context així. Com havien dit totes les víctimes, havien estat esclaus de la màgia d'un cuc traïdor, i es negava a perdre l'oportunitat de presenciar un esdeveniment d'aquesta magnitud, amb la minsa esperança de robar les Boles de Drac si es presentava l'oportunitat. Com a guerrer, volia veure el final d'aquest torneig a tota costa. Mentre que l'antic Cold els hi hauria girat el cap amb menyspreu, l'actual no tenia cap escrúpol a inclinar-se davant dels déus. Causaria una bona impressió encara més gran. I ho va fer.

Mentre tothom callava, el Gran Kaitoxin Suprem va somriure i va mirar fixament el Dimoni del Fred.

—No et falta servilitat, apreciat "Cold"... —va dir amb una veu que tothom podia sentir.— Però tens raó. Ja hem acordat que no tots els atacants van actuar per voluntat pròpia. Que tothom prengui nota: Els éssers corromputs per en Babidi no són àngels, però també són víctimes en aquest afer! No els hi retraurem els seus actes. Fi de la discussió.

En Cold es va inclinar de nou davant seu abans de volar cap al seu univers, entre els aplaudiments de molts espectadors i els seus soldats. Molts no estaven del tot convençuts per la declaració del Gran Déu Suprem, però van haver de resignar-se a acceptar-la. A les grades, alguns fins i tot es van abraçar per enterrar la destral.

—Ben dit! —va exclamar la guerrera que havia desencadenat la contraofensiva dels espectadors a l'inici de la rebel·lió, una dona anomenada Zarya, que va abraçar l'esclau contra el qual havia lluitat.— Trobo que ets ben trempat.

—Lluites de conya! —va respondre l'alienígena, un ésser amb una aleta de tauró al cap anomenat Bruce.— Tinc la sensació que serem col·legues! Ho sento per dir-te ximple!

—Ja està oblidat —va dir ella, rient.— Podem ser amics!

—Sona bé! —va alegrar-se.— Per cert, tinc un gran pla per a fer calés fàcils. T'interessa?

—...No —va respondre ella, fent una ganyota consternada.

A mesura que la commoció s'anava calmant gradualment per a tothom, en Cold es va trobar amb una gran sorpresa en tornar a la seva zona: els soldats havien estat despatxats per en Freezer i en Cooler, que no volien que la seva conversa fos escoltada. Van esperar pacientment el retorn del seu fals pare, que finalment es va posar davant d'ells.

—Doncs... Què? —va dir amb un to resignat.— Suposo que tenim alguns assumptes pendents, oi? Encara teniu la intenció de desfer-vos de mi? Sabeu que no sou rivals per a mi, oi?

—És cert que el desig hi és —va replicar en Freezer bruscament.

—Francament, Ginew, no ets el nostre pare i condemnem la teva ensarronada —va afegir en Cooler amb severitat.— Ens has manipulat, enganyant-nos tots aquests anys... No creguis que et perdonarem. Però has vetllat amb èxit per la nostra causa, i al capdavall ets més competent que ell.

—Hem pres una decisió —va continuar en Freezer amb amargor.— Has defensat amb èxit el nostre cas i has demostrat ser un bon líder. Pots mantenir el teu rol. No obstant això, renegociarem la política i el repartiment de l'univers.

—Entesos —va respondre en Cold, sense objectar a les paraules dels seus fills.

Aquesta desactivació de la situació, tot i que tranquil·litzadora per a molts, no va ser del gust d'un dels camarades del qui va prendre les decisions en particular.

—La seva propensió a perdonar-ho tot no és gens normal... —va pensar el Kaitoxin del Sud, bloquejant qualsevol escolta del seu monòleg intern.— No pot perdonar una massacre així; ell mateix ha mort en aquesta batalla! I la crueltat de la qual eren capaços aquests mortals, fins i tot sota control... Per què el Gran Kaitoxin s'arriscaria a permetre que aquests horrors es repeteixin i amenacin als universos?

Els seus camarades també s'ho preguntaven, però acceptaven millor la decisió del seu líder. Al cap i a la fi, era cert que, tot i que havia estat una oportunitat perquè tots aquests criminals complissin tots els seus capricis, l'únic que realment havia tramat un cop d'estat contra ells era aquell vil bruixot. Amb un somriure ample, el Gran Kaitoxin va estendre la mà i va obrir el palmell. En percebre el moviment del seu amic, en Bu va sospirar consternat i va deixar anar un fort crit de pànic, desintegrant-se en una bola de xiclet a la mà de la deïtat. Satisfets, els altres Kaitoxins es van relaxar.

—Què? Però si he salvat toth...! —va protestar en Bu, amb el front arrufat.— Sou massa estricte!

—És el teu càstig per no haver ajudat contra en Babidi —va respondre el Gran Kaitoxin Suprem, amb un to que pretenia ser sever però clarament tenyit de diversió.

—Jo, castigat? Estàs somiant. Només jugo a aquest joc perquè vull. Hauríeu semblat beneit si no hagués fingit estar afectat sobtadament per la vostra tècnica.

—Oooooh, crec que ja et conec prou. Hauria preferit que haguessis posat fi a aquesta catàstrofe des del principi, i no haver hagut de morir. Cosa que, per cert, no ha estat gaire agradable. Però m'alegro que ho hagis tornat tot a la normalitat.

—Per descomptat... —va dir en Bu amb menyspreu.

Tant li era. Al contrari, s'havia delectat amb aquesta sagnant guerra civil que havia orquestrat entre bastidors. Feia molt de temps que no havia presenciat tanta carnisseria! Els mons que enfrontava al seu univers només posseïen tecnologia limitada, mancaven de força de combat real, i ràpidament s'havia cansat d'aquestes batalles espacials. Ara, quin magnífic caos! Quina emoció! En Bu s'havia tornat massa poderós per involucrar-se en una lluita com aquesta. Hauria aixafat en Son Gohan i la Son Bra amb un sol dit. En certa manera, es penedia d'haver-se tornat tan absolut, perquè ja no arriscava res, ni tan sols per les amenaces dels mons paral·lels. Era la perfecció absoluta, i la incertesa era ara la seva única motivació. El futur era l'únic repte que li quedava, amb l'avorriment com a enemic mortal.

Ara que el seu horrible espectacle havia acabat, només quedava desentranyar el misteri de l'XXI i presenciar les respectives evolucions d'en Vegeta i d'en Goku de l'Univers 18 en la seva propera batalla, un cop haguessin derrotat els seus respectius oponents.

En Bu no va veia que el seu jove alter ego humà pogués sortir victoriós de la seva lluita contra en Goku, malgrat el seu ràpid progrés. Pel que fa a en Cèl·lula, clarament havia arribat al seu límit contra en Gohan durant la batalla, i en Vegeta encara no havia mostrat res significatiu més enllà del Superguerrer de nivell 2. Si algun dels dos havia de revelar noves sorpreses, seria ell.

Mentrestant, en Bu va aprofitar aquest descans inesperat per retirar-se a un son curt i reparador.

Als apartaments de l'Univers 9, en Yamcha va decidir marxar després que una llum enorme cegués tothom de sobte. La Videl s'havia recuperat miraculosament, igual que els seus camarades que havien estat colpejats pel Cèl·lula Júnior de l'Univers 17, el cadàver del qual havia desaparegut després de la llum.

—Ja ha amainat, nois —va fer un senyal als seus amics.

—Què ha passat? —va preguntar en Tenshinhan, mirant al seu voltant amb alarma.

—Bé. Ha sigut una màgia poderosa —els va tranquil·litzar el Vell Kaitoxin, deixant lentament de ballar.— Probablement les Boles de Drac dels namekians. Vol dir que en Babidi ha estat neutralitzat i els organitzadors han recuperat el control.

—Creieu que cancel·laran el torneig després de tot això? —es va preguntar la Videl, alleujada de sentir-se de sobte molt millor.

—No ho crec —va respondre en Krilin.— Si fos així, ja ens haurien enviat a casa, o algun Varga hauria vingut a veure'ns.

—Uf —va sospirar en Raditz, eixugant-se el front.— M'hauria decebut haver perdut tot aquest temps per res si no haguéssim arribat al final. Ja hem acabat?

—No, això és l'inici —va contradir el Kaitoxin Suprem, baixant de la lona.— Però anirem a una altra banda per a la segona part.

—Què? —va cridar el Guerrer de l'Espai.— Però... Per què no continuem aquí?

—Preferiries que el teu líder t'enganxés? Dubto que la seva paciència sigui tan gran, i no vull ser víctima del seu furor.

En Raditz va empassar saliva i es va afanyar a seguir al déu, sota la mirada atenta dels humans, que no es van moure. Per no despertar les sospites d'en Vegeta, que era extremadament perillós i poderós, era millor que es quedessin allà i fessin el ximple fins que s'adonés del complot que el seu subordinat estava tramant.

A l'espai de l'Univers 19.

Amb la mirada fixa a terra, en Naurb s'havia despullat de la seva armadura Ultra i l'estenia al seu líder, l'Eleim, sense atrevir-se a mirar-lo a ell ni als altres als ulls.

—Soc indigne del títol d'Ultra i sol·licito ser jutjat en una cort marcial —va dir solemnement.

En el fons del seu cor, en Naurb recordava haver sucumbit als seus pensaments més foscos: la seva gelosia, el seu ressentiment, la seva frustració. Sempre havia lluitat valentament per Helior i el seu poble, dedicant-se en cos i ànima a la seva protecció. Però les estrictes regulacions militars l'havien portat a reprimir un simple desig, innocu però tan perillós, en el fons de la seva ment: el dimoni de l'amor prohibit. I a aquest dimoni, el bruixot Babidi, li havia inculcat una set de ressentiment i ràbia. Aquest mag malvat l'havia convençut que unir-se a ell li donaria la força per alliberar-se de les seves regles inútils i guanyar-se l'amor de la seva vida. Però en canvi, no s'havia convertit en res més que un peó en un tauler d'escacs, i havia matat diversos dels seus amics. Gairebé l'havia matat a ella. Mai no es podria perdonar a si mateix.

—Naurb... —va dir l'Eleim amargament, sense saber què dir.

Al seu voltant, els altres van romandre en silenci. En el fons, tots sabien que el seu camarada no era responsable de les seves accions, però no hi havia dubte que si havia estat manipulat d'aquesta manera, era perquè estava consumit per un o més vicis que l'havien convertit en presa fàcil per a aquest miserable bruixot.

Pel que fa a la Phipsil, ella sabia què volia dir en Naurb quan li va disparar. I el seu cor es va trencar en adonar-se que ella era la causa d'aquesta tràgica situació dins del seu grup.

A l'Univers 13.

Ara que en Cold de l'Univers 8 havia aconseguit desactivar la tensió circumdant, en Vegeta finalment s'havia relaxat i estava escanejant tot l'estadi amb uns seus ulls glacials. Malgrat la importància del que acabava de passar, en Raditz encara no havia reaparegut. Ni tan sols era als records que el prodigi de l'Univers 4 havia compartit amb ells. L'Univers 9, l'univers dels terrícoles, tampoc havia ressorgit. Això no era normal.

Però abans que pogués pensar-hi més, la veu desagradable de sempre va cridar des de darrere.

—Llavors —va dir en Kakarot amb sarcasme,— eres amb els bons minyons? Ha sigut agradable agafar-vos de les mans en nom de la pau, l'amor i els ossets de peluix? A més, estaves amb les seves netes, oi? Estaves jugant a ser l'avi Vegeta amb el teu doble?

—Llavors, has estat un bon gos falder, senyor jo-no-obeeixo-ningú? —va replicar en Vegeta, fent una ganyota.— Encara és més humiliant ser apallissat per tothom. En Bu m'ho ha ensenyat tot. Ni tan sols vas poder acabar amb el nano, i molt menys amb l'altre soldat. I tot per què? Per la pústula d'algun mag que t'ha convertit en la seva joguina?

—Almenys vaig seguir lluitant i vaig actuar com un bon Guerrer de l'Espai! —va dir en Kakarot amb menyspreu.— No hi ha millor guerrer que jo!

—Un veritable guerrer no rep una pallissa rere l'altra mentre es recolza en la seva immortalitat —va replicar el seu líder bruscament.— Quantes vegades l'has dinyada, pallasso?

—Només tres! —va respondre en Kakarot.— Ja he passat per coses pitjors... de part teva.

—Ja ho compensarem, pots comptar-hi —va xiuxiuejar en Vegeta.

Una mica més lluny, en Nappa, que havia tornat després de despertar-se d'un desmai d'origen desconegut, es va negar a intervenir. Ja havia tingut prou problemes i estava exasperat per aquestes baralles infantils. Clarament estava del costat d'en Vegeta, però qualsevol dels dos el podia deixar inconscient amb un moviment de canell. Per tant, era millor evitar cridar l'atenció sobre ell mateix o el seu univers. Però ell també es preguntava per l'absència d'en Raditz.

A l'Univers 3.

En Satanàs Cor Petit i en Bardock també s'havien retirat al seu passadís, sense voler ser el centre d'atenció. Haver estat esclaus d'aquest poder corrupte quan abans eren guerrers orgullosos i independents els inculcava una creixent sensació de vergonya, sobretot per el namekià, que es considerava un governant cruel per sobre de tots els altres. L'únic avantatge que va obtenir d'aquest esdeveniment va ser l'esborrament complet de qualsevol espurna de bondat que li quedés dins. En Babidi semblava haver esclafat definitivament els records persistents del seu miserable alter ego lluminós. El seu company Saiyà semblava tenir els mateixos pensaments en aquell precís moment.

—M'alegro de no obeir més aquell cuc de terra —li va dir en Bardock, veient que la tensió disminuïa gradualment a l'estadi.— Però admeto que he gaudit engegant a pastar fang els meus escrúpols i l’inici de compassió que creixia dins meu.

—Sí... Maleïda compassió...

En Bardock tenia un regust amarg a la boca. En cap moment havia previst l'atac d'en Babidi, i molt menys la seva submissió forçada a aquella bestiola. El seu poder no li havia ofert cap protecció contra aquest futur sagnant. Havia confiat massa en les seves visions fins ara, però aquestes l'havien traït una vegada i una altra. Havia estat derrotat per en Cold, i res no havia presagiat aquesta batalla colossal. Ja no es podia permetre confiar cegament en el seu poder, que li havia fallat massa vegades.

Els dos guerrers van notar l'absència d'en Tapion i en Raichi de la seva zona. Clarament, el prodigi s'havia pres les seves paraules al peu de la lletra i havia restaurat l'estadi a l'estat en què es trobava just abans que en Babidi llancés el seu assalt. Si posseïa aquest poder, res no li impediria fer tornar tothom alhora. Com altres, ho trobaven sospitós.