PART 33: EL LLEGAT D'EN VEGEKU

Capítol 161

Traduït per Skywalker

Univers 16, a la Terra, any 784.

A la Sala de l'Esperit del Temps...

La Son Bra mirava fixament a terra, amb les celles arrufades. En Vegeku la va encarar, mirant-la severament.

—Hem d'abordar el teu problema d'autocontrol —va dir amb fermesa.— Has perdut els estreps i gairebé has destruït la Terra. En Gohan t'ha hagut de deixar inconscient per calmar-te, t'ho pots creure?

—...No ho volia —va murmurar la Son Bra, mirant tossudament a terra.

—...has de solucionar el teu problema d'autocontrol —va continuar en Vegeku.— Per començar, transforma't en Superguerrera.

—No puc —va enfurrunyar la seva filla.— Necessito enrabiar-me.

—Aquest és el problema —va dir en Vegeku.— Les emocions intenses desencadenen la primera transformació, però després hem d'aprendre a controlar-la. Què va desencadenar la teva primera transformació? Per què et vas enfadar?

—Soc massa feble, això és tot! Ets el més fort de l'univers, i diuen que jo també soc forta, però ni tan sols et puc tocar!

—En Gohan ja t'ho ha dit, oi? Només tens sis anys. El teu poder serà molt més fàcil de controlar a mesura que creixis, per això estàs entrenant amb mi. Però has estat massa impulsiva i les teves emocions t'han aclaparat. Has de canalitzar-les, no deixar-te endur per la ira. Aquí et pots enfurismar per a l'entrenament. No hi ha cap risc.

—Ho sento... —va lamentar-se la Son Bra feblement.

—Si vols convertir-te en un guerrera, has de tenir-ho en compte, Son Bra. La Terra és la nostra llar, la teva família és aquí. No se suposa que li hagis de fer mal, i molt menys destruir-la. Vas dir que hi ha unes normes; i només els éssers sense llei les transgredeixen, com en Freezer, en Cèl·lula, el Monstre Bu; canalles i destructors. Som els protectors dels habitants d'aquest món. Si ho oblidem, no som millors que ells. Ho entens ara?

—Sí...

La Son Bra va escoltar amb dificultat les paraules del seu pare. Només li importava posar fi a aquests retrets i finalment començar a entrenar. Si l'obeïa, dominaria el Superguerrer i finalment podria fer un altre pas endavant. Estava massa emocionada pel desenvolupament del seu poder com per pensar en les conseqüències. Si hi havia algun problema, sempre el podien resoldre amb les Boles de Drac o l'omnipotència del seu pare...

—Molt bé! Comencem sense més demora, doncs! —va exclamar en Vegeku, picant de mans.

Pare i filla es van reunir a l'espai buit i infinit de la Sala de l'Esperit del Temps.

—Què podria fer perquè t'enrabiessis...? —va pensar en Vegeku un moment sota la mirada dubtosa de la seva filla.

La seva experiència com a pare era insignificant. Tot i que odiava la idea, hauria de recórrer als records d'en Goku i en Vegeta. En Gohan, en Goten i en Trunks també eren fills seus, però una certa distància els separava. No havien estat pares extraordinaris per a ells, sobretot no per a en Vegeta. I aquesta vegada, la Son Bra era la seva filla, ella era la seva descendència pura.

Per fer enfadar a en Gohan en aquell moment, li havia hagut de demanar que s'imaginés en Freezer matant cruelment els seus éssers estimats. El procés havia estat llarg, però en Gohan finalment havia arribat a l'estat de Superguerrer i l'havia dominat ràpidament.

En el cas de la Son Bra, tot era més complicat. Ella no havia experimentat res semblant, així que no era conscient de la importància i el valor de perdre les coses.

Molt més poderosa, no podia controlar les seves emocions i actuava com una nena malcriada. L'energia se li va pujar al cap i va perdre el control. Però ni tan sols era capaç d'alliberar-la de manera natural. Primer l'havia de portar a la superfície per passar al següent pas.

Sí que tenia una idea. Era l'única que se li acudia. Sense saber-ho, en el mateix moment en altres universos, una de les seves pròpies parts, en Son Goku, l'estava posant en pràctica davant d'un jove prodigi humà amb qui ell també havia somiat.

—Si cal fer-ho... Que així sigui! D'acord... —va dir finalment.— Ehm... Vine aquí, petita idiota! T'ensenyaré com es fa!

La Son Bra el va mirar fixament, bocabadada. Un silenci pesat va caure entre la nena i el seu pare, que no sabia on mirar.

—Com m'has dit? —va preguntar la Son Bra amb la veu tremolosa.

—Eh... Ja ho has sentit —va afirmar en Vegeku.— Els petits mocosos com tu necessiten que els provoquin molt! Vols convertir-te en un Superguerrer? Doncs no siguis covard i vine a lluitar contra mi, gamberra!

La Son Bra va romandre immòbil, atordida. Què coi s'havia pres el seu pare? Sempre havia estat força estricte amb ella, però mai l'havia insultat. Ella no sentia ràbia, sinó sorpresa i inquietud. El mateix Vegeku estava força avergonyit per les seves pròpies paraules, però va persistir. Sense adonar-se de l'expressió plorosa de la seva filla, va portar la seva brusquedat al límit per provocar la reacció que esperava.

—Aleshores, a què esperes? Actuaràs com les altres nenes de la teva edat i et pixaràs a sobre? Ets una nena gran, oi? Així que aixeca't i transforma't! Si vols seguir-me per l'univers i arribar a ser tan forta com jo, deixa de ploriquejar! Ets la meva filla, així que no em facis sentir vergonya davant de tothom, nena malcriada, deixa't portar!

Sorpresa, la Son Bra no va poder respondre. El seu propi pare insinuava que era... Feble? Ordinària? Una nena estúpida?

Mentre assimilava aquestes dures paraules, en Vegeku va sentir una ràbia cada cop més intensa que creixia dins seu. En algun lloc interior, el costat altiu d'en Vegeta xocava amb la malaptesa innocent d'en Son Goku. Incapaç d'ensenyar-li res a la seva filla, el Guerrer de l'Espai es va enfonsar en un complex sentiment d'orgull barrejat amb inquietud. Per a ell, era inconcebible que la seva pròpia filla, fruit seu, l'hereva de l'ésser més poderós de l'univers, pogués amenaçar voluntàriament la Terra i perdre el control del seu poder. Perquè si ella fallava, els avisos del Kaitoxin i el Venerable Ancià namekià podrien fer-se realitat, presagiant la seva pròpia inestabilitat... Va considerar el fet que la Son Bra havia nascut amb un poder gegantí, i per la seva curta edat, això havia de ser difícil. Només era una nena que lluitava amb una energia fora del seu control. Només una altra persona a l'univers s'havia enfrontat al mateix problema, i aquest era en Broly, el Superguerrer Llegendari. Afortunadament, en Vegeku era molt millor que en Paragus a l'hora de gestionar el seu fill. No calia una diadema per controlar-la. Era millor guiar-la naturalment cap a l'autocontrol, tal com ell mateix hi estava treballant.

Però el que estava oblidant, paradoxalment, era que la Son Bra només era una nena... Un embolic d'emocions confuses s'arremolinava pel cap de la nena. El que més destacava era la confusió, la tristesa i la ràbia. Però no el tipus de ràbia que en Vegeku esperava. Era una fúria capriciosa, exacerbada per la seva sang Saiyana. El que l'ésser fusionat no havia considerat era que la Son Bra havia heretat molt més de la Bulma i els seus orígens terrenals del que s'imaginava. I aquest llinatge extraordinari havia donat lloc a una veritable bomba de rellotgeria incontrolable.

De sobte, la Son Bra es va transformar en Superguerrera i va mirar fixament el seu pare, amb llàgrimes als ulls.

—Perfecte! —va exclamar en Vegeku, encantat.— Ara...

Una explosió d'energia el va colpejar de ple a la cara, interrompent-lo. No va patir cap dany, però tenia la cara coberta de sutge negre. Atordit, va veure com la jove el mirava.

—T'odio! —va cridar ella.— Per què em dius coses tan dolentes? No he fet res malament!

—C... Calma't, Son Bra! —va exclamar en Vegeku, entrant en pànic.— Mira, ets una Superguerrera, ha funcionat!

—No m'importa! —va rugir la Son Bra, tornant a la seva naturalesa infantil i malcriada.

I va continuar el seu assalt, mentre en Vegeku no sabia com reaccionar.

Aquest espectacle va continuar durant dos dies. Malgrat els diversos intents de persuadir-la, en Vegeku havia perdut l'admiració de la seva filla, i ella es negava tossudament a escoltar-lo. A vegades aconseguia transformar-se, però Superguerrera o no, desencadenava atacs d'energia indiscriminadament i ignorava els seus consells. Cobert de sutge, amb la roba cada cop més esquinçada, en Vegeku passava ràpidament de la sorpresa a la frustració i la impaciència. La seva filla era definitivament massa caòtica per a ell. No la podia entendre ni trobar un enfocament adequat. Però no volia perdre-hi més temps. Si aquesta noia es negava a escoltar-lo, el seu propi pare, el gran Vegeku, era el seu problema. No tenia temps per perdre en aquesta tasca ingrata que no progressava, i no volia passar-hi dies sencers.

En aquell moment, no es va adonar que allò pel que criticava la Son Bra també es podia trobar en ell mateix. Immers en les seves experiències passades, tot i haver rebutjat les seves vides anteriors, en Vegeku només en va aprendre les pitjors lliçons: havia perdut tota la paciència i el tacte, i preferia fugir dels problemes que resoldre'ls d'una altra manera.

Va ser llavors quan va arribar al seu punt de ruptura i de sobte va deixar anar un rugit de ràbia, enfrontant-se a una Son Bra aterrida.

—Estic fart, em tens fins el capdamunt! —va cridar en Vegeku, assenyalant-la amb el dit.— Intento ensenyar-te a controlar-te, però ni tan sols t'estàs molestant a escoltar! Si no vols fer-te més forta controlant el teu poder, descobreix-ho per tu mateixa, però més val que vagis amb compte si destrueixes fins i tot l'edifici més petit d'aquest planeta, t'he advertit!

Amb això, en Vegeku va marxar, amb la seva filla tremolant de dalt a baix.

—Estúpida mocosa! —va sentir que deia el seu pare en la distància.— No escolta res, no obeeix i s'entossudeix a complicar-ho tot!! No puc més, em rendeixo!

Va mirar fixament al buit, sentint només una profunda decepció amb ella mateixa i amb el seu pare, i una profunda amargor.

Alguna cosa s'havia trencat entre ells.

El silenci regnava a l'estadi. No se sentia ni un so. Tot i això, es podia sentir fàcilment la turbulència interior que rugia a la ment d'en Vegeku. La seva expressió era impossible de desxifrar.

Mentre en Bu de l'Univers 4 l'observava, amb els ulls brillants de malícia, va ser en Goku qui finalment va parlar primer.

—Quina cosa més terrible —va dir amb la veu tremolosa.— En Babidi i els seus sequaços no es van contenir...

—Si m'hagués afanyat a aixafar aquell cuc, res d'això hauria passat —va escopir en Vegeta enfadat.

—No —va admetre el Kaitoxin del Sud, amb la veu plena de penediment.— Hauríem d'haver expulsat en Babidi tan bon punt el Monstre Bu va ser derrotat. És culpa nostra i responsabilitat nostra.

—No assumeixis aquesta càrrega, venerable Déu —li va dir en Gast Carcolh.— L'únic culpable és aquell bruixot, que va tramar aquest complot vil. No podies haver previst un intent d'aquesta magnitud.

El Kaitoxin va grunyir enfadat sota la mirada divertida d'en Bu, que era el veritable culpable darrere d'aquest caos. Si en Babidi havia orquestrat aquest cop en primer lloc, el prodigi s'havia complagut a organitzar un espectacle sagnant d'alta qualitat, contribuint al pla del bruixot.

Però la seva atenció mai va abandonar el guerrer més gran de l'Univers 16, que encara no havia reaccionat. Semblava que no escoltava la conversa, concentrat en l'adolescent que continuava plorant a terra, a uns passos davant seu... Només va ser qüestió de segons que en Vegeku reduís lentament la distància i es posicionés davant de la seva filla plorant. Ella tremolava i apartava la mirada.

Aquest moviment va cridar l'atenció de tothom.

—Vegeku? —va preguntar en Son Goku, preocupat, veient el menyspreu als seus ulls.

—Bra, de debò? Estaves sota el seu control i has matat a tothom? —va preguntar fredament.

Tremolant d'espasmes, la Son Bra va continuar mirant a terra, gemegant.

—Mira'm quan et parlo i respon-me! Vull que em diguis si tot això ha passat realment! —es va tensar en Vegeku.

Amb un esforç immens, la Guerrera de l'Espai va aconseguir aixecar el cap i va mirar els ulls severs del seu pare, amb els ulls plens de llàgrimes de tristesa.

—Sí...! —va murmurar, amb la veu trencada.— És culpa meva...!!

Sense dir res, en Vegeku la va mirar fixament, sense immutar-se. Aleshores, sense previ avís, li va donar una forta bufetada, fent-la caure a terra. Tothom es va girar cap a ells, commocionats per l'escena. Tothom, és a dir, excepte en Bu, que gaudia de l'acció.

—Vegeku, què fas? —va exclamar en Goku, commocionat.— Ja no és amb en Babidi!

—Calla —va interrompre en Vegeku.— Això és tot el que has de dir, Bra? Creus que em calmaré sabent que saps perfectament el que has fet?

—No ho volia fer, ho juro! —va gemegar, gratant el terra.— Sé que soc jo qui ha fet totes aquestes coses horribles, ho sé, però no tenia el control!

La mà d'en Vegeku es va moure ràpidament, empenyent la Bra a terra davant dels ulls sorpresos dels espectadors.

—Control? —va grunyir.— Tota la teva vida, no hem parlat de res més que d'autocontrol, Son Bra! Em vaig dedicar a assegurar-me que fossis capaç d'almenys una mica d'autocontrol, però tot aquest esforç ha sigut per no res! Vas matar en Goten en el passat sense cap remordiment, i ara t'atreveixes a plorar davant meu quan acabes de partir en Gohan per la meitat? No vas fer cap esforç real, i aquestes són les conseqüències! T'ho vaig advertir!

—Ei, espera! —va dir l'Ub frenèticament.— No té sentit que siguis tan violent. La baralla ha acabat amb la derrota d'en Babidi! Ell era el veritable culpable, el responsable de tot això. La Son Bra només era un peó!

—No l'has sentit? —va replicar en Vegeku amb menyspreu.— Ha admès que ha sigut culpa seva. Massa vegades havia creuat la línia, fins i tot va matar un dels seus germans, i creus que va sentir cap remordiment? La seva única obsessió era si s'havia tornat més forta! Això és tot el que pensa, encara que això signifiqui atacar tot el món. No és millor que en Broly; tots dos estan igual de bojos, i ella ho acaba de demostrar. Després d'això, no puc quedar-me de braços creuats.

—De fet, si aquestes imatges són certes, la Son Bra ha comès atrocitats terribles —va dir el Déu Neptú del Sud.— No obstant això, ella no és la veritablement responsable, com ha dit aquell jove humà. A més, aquest no és el moment de jutjar-la pels seus actes; tenim altres prioritats.

—I tant que sí, sí que és el moment adequat. Sé que Gohan no em deixaria fer això, sempre fent el paper de la raó. Però ja no és aquí, precisament per la seva amabilitat excessiva. Aquesta vegada, depèn de mi fer el que cal fer i utilitzar el sentit comú.

—Espera, realment no penses...? —va començar a preguntar en Trunks de l'Univers 16.

En Gotrunks també es va tensar mentre escoltava el seu pare. El Son Goten de l'Univers 16 que portava dins sabia massa bé què volia dir amb això. Compartint els seus pensaments i records, en Trunks de l'Univers 18 va sentir una profunda angoixa.

—No! —van exclamar amb la veu doble d'en Gotrunks.

En Vegeku va fer un pas cap a la Son Bra i va formar una curta fulla d'energia a la punta dels seus dits estesos. Tothom es va sobresaltar, horroritzats per l'escena i la reacció de la fusió. La Son Bra va començar a plorar encara més fort, sabent que estava condemnada.

—Això és excessiu, Vegeku, no té sentit! —va cridar la Bra de l'Univers 18, mirant-los amunt i avall.— Ella vha lluitat contra en Babidi, no ho volia fer això!

—Per molt semblants que sigueu, no sou gens iguals —va respondre en Vegeku.— Massa vegades, va fingir remordiment. Durant massa temps, va actuar com una nena menyspreable, matant gent innocent sense immutar-se. No té respecte per la vida dels altres, només per la seva. Independentment de les seves excuses, ha conegut mags molt pitjors. En Babidi no és més que un cuc en comparació. És inconcebible que hagi caigut en la trampa! He d'acabar amb ella ara abans que arribi al nivell tres i ja no pugui controlar-la!

La Bra de l'univers 18 es va girar desesperadament cap a tothom, esperant que algú reaccionés. En Bu va arrufar les celles i va negar amb el cap.

—És un assumpte familiar. No hi tinc res a dir. Que ho resolguin entre ells —va dir simplement.

Va ser llavors quan en Vegeta de l'univers 18 es va interposar entre en Vegeku i la Son Bra. La Son Bra va mirar incomprensiblement el Guerrer de l'Espai, que li donava l'esquena i estava mirant en Vegeku, que el mirava sorprès.

—Em costa de creure el que sento —va grunyir en Vegeta, estrenyent els punys.— Puc entendre la teva ràbia; està justificada. Però t'atreviries a matar la teva pròpia filla amb les teves pròpies mans?

—És el meu deure —va escopir en Vegeku.— El seu poder és massa gran per a ella, i massa gent innocent ha pagat pels seus excessos. He fet tot el possible per guiar-la, però no escolta, i no dubta a vendre's al primer bruixot que apareix quan estic lluny d'ella per descarregar la seva ira! No em donis lliçons sobre com ha de ser un bon pare; sóc un guardià de l'ordre per sobre de tot!"

—Perquè tu no comets errors, no hi ha dubte —va respondre en Vegeta simplement furiós.

En Vegeku va romandre en silenci, però la seva cara es va endurir.

—Exacte, no veig un pare davant meu —va continuar en Vegeta.— Et negues a veure el fracàs de la teva criança i t'amagues darrere la sortida fàcil eludint les teves responsabilitats. No veus les llàgrimes de la teva filla? De debò creus que està fent el pallasso? Ets tan estret de mires?

—Calla —va grunyir la fusió, ignorant les seves paraules.— No saps res del meu món, ni de la meva descendència. No és una noia dolça i innocent com la teva, sinó una salvatge que no té empatia i només té set de violència. Li he donat diverses oportunitats, i ara aprofita la primera que ha tingut per desfermar la seva crueltat total! En Babidi no és més que una excusa patètica. No és la primera vegada que massacra gent innocent perquè perd el control. Però aquesta vegada, juro que serà l'última.

Amb una explosió d'energia, en Vegeku va impulsar en Vegeta a diversos metres de distància.

Contra les accions d'en Vegeku immediatament posteriors ningú va poder reaccionar.

La Son Bra el va mirar amb horror i pànic.

—Si... Si us plau, papa, perdona'm... Van ser aquelles veus, aquells crits horribles...

Normalment, el cor del seu pare s'hauria commogut per les llàgrimes de la seva filla, que semblava lamentar sincerament el que havia passat. Però en Vegeku havia arribat al límit de la seva paciència amb ella.

Finalment li havia perdonat totes les seves transgressions infantils. Havia estat raonable quan ella havia fet l'esforç de controlar-se davant de la Zangya. Havia suportat el seu comportament rebel adolescent, els seus insults i la seva condescendència seguint el consell de la Bulma, a qui s'assemblava relativament amb la mateixa edat.

Però aquesta vegada, considerava l'últim atac de la Son Bra una traïció. El cruel assassinat d'en Son Gohan, els Cor Petit i altres innocents, el somriure satisfet de la seva filla mentre gaudia esquarterant el seu fill... No hi havia volta enrere.

La seva filla era una causa perduda. I una amenaça permanent que havia de neutralitzar.

Endurint la mirada amb ràbia, va donar una forta puntada de peu a l'estómac de la Son Bra, enviant-la volant a l'altre costat de l'estadi, amb un raig de sang escapant-se dels seus llavis oberts.

—Ei! —va exclamar l'Ub, sorprès per aquella violència sense precedents.

—Vegeku, no! —va cridar en Son Goku.

En Bu va deixar anar un xiuxiueig inaudible davant d'aquesta nova demostració de brutalitat. Aquell cop era capaç de destruir una muntanya com si fos un castell de sorra. I la Son Bra l'acabava de rebre completament desprotegida.

Va aconseguir sortir de les runes on havia aterrat. Va trontollar i es va desplomar de genolls, sense alè per l'atac d'en Vegeku. Sang i torrents de llàgrimes li van brollar de la cara.

—Mai vaig voler fer-ho tot això, ho juro... Creu-me, t'ho prego! —va gemegar, gratant nerviosament el terra.

Exasperat per la hipocresia de la seva filla, la culpa de la qual ara considerava evident, en Vegeku es va transformar en Superguerrer i va carregar directament contra ella.

—No! Papa, atura'l! —va exclamar la Bra de l'Univers 18, terroritzada.

En Vegeta no necessitava sentir la veu espantada de la seva filla per actuar. Només era una motivació addicional, i es va moure a tota velocitat, transformat en un Superguerrer de segon nivell per posar-se davant d'en Vegeku. Alhora, se li va unir en Son Goku, que estava al mateix nivell.

—Vegeku, atura't!! —va dir en Goku, bloquejant-li el pas amb els braços.— Ja no està amb en Babidi!

—Fora d'aquí, o et destruiré —va amenaçar en Vegeku en veu baixa.

—Per què l'ataques amb tanta ferocitat? —el va criticar en Vegeta.— És la teva filla, maleït sia!

—Exactament! —va cridar en Vegeku.— Aquest és el meu error i la meva responsabilitat, i faré el que hauria d'haver fet fa molt de temps. Fora... fora del meu camí!

Desfermant una poderosa ràfega d'energia, va llançar els dos Guerrers de l'Espai a l'aire, i tots els altres van ser incapaços de fer un pas a causa de l'energia que en Vegeku estava alliberant. En Vegeku es va llançar de nou sobre la Son Bra i es va preparar per eliminar-la posant tota la seva força al puny. Aterrida, la Guerrera només va escoltar el seu instint de supervivència i es va transformar reflexivament en un Superguerrer de nivell 2, bloquejant el puny del seu pare.

Per un moment, en Vegeku no va saber com reaccionar, atordit per la resistència inesperada de la seva filla. En algun lloc del fons d'ell, una espurna d'orgull es va sorprendre pel sobtat autocontrol de la seva filla. Però ara, només la ràbia guiava els seus pensaments per tot el seu cos.

S'atrevia a plantar-li cara?

Per escapar del càstig al qual sabia que estava condemnada?

—Com goses?! —va rugir en Vegeku, transformant-se instantàniament en un Superguerrer de tercer nivell.

Sense adonar-se'n, el pare estava cometent el mateix error que la seva filla. Havia perdut tota la lucidesa sota la influència de la ira que l'havia consumit. Només tenia un pensament al cap: desfer-se d'ella, costi el que costi.

Havia presumit dels mèrits de la seva filla davant de tothom, i va resultar que, al contrari, havia posat en perill els universos. Acabava de demostrar la seva incompetència com a pare i de fer-lo semblar un ximple als ulls de tothom, una vegada de més.

Ella era la prova de la seva pròpia foscor, un error que havia de corregir a tota costa.

Enfurismat, va aixecar el puny, disposat a cometre l'acte (normalment) més irreparable, disposat a colpejar la seva filla aterrida. La Son Bra va veure com l'objecte dels seus malsons descendia sobre ella. Aquesta era la visió que en Babidi li havia mostrat. De la que havia pensat que podria escapar. La que ara inevitablement es feia realitat.

—Atura't! —van cridar en Gotrunks i en Trunks de l'Univers 16.

Tanmateix, just quan en Vegeku baixava el braç, de sobte va caure de genolls, ofegant-se. Els seus llargs cabells van desaparèixer, juntament amb la seva aura daurada, deixant només un simple Guerrer de l'Espai en la seva forma normal. Atordits, els altres no van poder articular ni una paraula. Darrere d'en Vegeku hi havia en Gast Carcolh, amb el braç estès cap a ell. Una mena de força invisible mantenia el Saiyà immobilitzat. Amb un sol gest, el Super Namekià acabava de neutralitzar el poderós Vegeku.

—Però què?! —va exclamar amb pànic, tremolant.— No tinc força!!

Per primera vegada a la vida, en Vegeku se sentia impotent. No podia moure's, i molt menys defensar-se. Una por immensa es va apoderar d'ell quan es va adonar que estava completament a mercè dels altres.

Va intentar reunir totes les seves forces per aixecar-se, però una poderosa pressió el va fer tornar a terra. Amb algun poder misteriós, en Gast va mantenir en Vegeku sota el seu control, i no tenia cap intenció de deixar-lo anar.

—Vegeku, crec que ja n'hi ha prou. —va dir el namekià.— No ets l'únic implicat en tot això. Si estàs tan disposat a resoldre-ho ara, parlem-ne. Però ja hi ha hagut prou violència. Deixa de deixar-te portar.

—Jo... Imbècil! —va dir amb una ganyota en Vegeku.— No pintes res aquí, això entre la meva filla boja i jo! Deixa'm anar ara mateix!

Això només va fer més forta la subjecció d'en Gast sobre en Vegeku, que va deixar anar un crit de dolor. Mentrestant, tothom es va reunir al seu voltant. La Son Bra va mirar fixament el Nnmekià amb una mirada d'incomprensió.

—...Per què? —va murmurar.

En Goku i en Vegeta es van tornar a unir ràpidament al grup. En Vegeta va mirar fixament a en Vegeku i es va agenollar al costat de la Son Bra, que es va girar cap a ell.

—No t'ha fet massa mal? No estàs ferit? —va preguntar.

—Jo... Per què estàs preocupat per mi? —va gemegar, adonant-se de la mirada fosca d'en Vegeku a dos metres de distància.

—Ja hi ha hagut prou morts —va dir en Goku, observant l'ésser fusionat.— Puc entendre els teus sentiments, Vegeku, però això no és motiu per girar-te contra la teva pròpia filla! És en Babidi el culpable!

—En Babidi fa servir màgia de control, ella és la víctima. —va assenyalar en Gast.— Per què l'ataques així? Per què estàs tan decidit a culpar-la? Ho has vist igual que nosaltres; es va alliberar de la maledicció d'aquell bruixot.

—Víctima? —va replicar en Vegeku enfadat.— El control d'en Babidi és fàcil de trencar; jo ja ho he fet abans, i en Cèl·lula també ho ha fet!! La Bra no té autocontrol! La seva única obsessió és fer-se cada vegada més forta, independentment de les normes o les conseqüències. I per tal d'augmentar el seu poder, va acceptar perdre el poc seny que tenia!

—Què et fa ser tan categòric? —va grunyir en Vegeta.

—Ja t'ho he dit, la meva filla no és la teva. La nostra Bra és una sociòpata que vaig haver d'entrenar i disciplinar durant la seva joventut; el seu poder l'està tornant completament boja! Acaba de demostrar una vegada més que està fora de control. He d'acabar amb ella abans que destrueixi tot el nostre univers quan arribi al tercer nivell!

Mentre en Vegeku argumentava la seva posició, la Pan de l'Univers 16 es va acostar lentament a la Son Bra, que gemegava a terra, turmentada per les acusacions i les accions del seu pare. Sorpresa, la Guerrera de l'Espai va mirar la jove i va quedar devastada per la cara acusadora i plorosa de la Pan.

—Has matat al pare! —va plorar.— Com has pogut?! Vas dubtar abans de fer-ho?

La imatge fugaç de la seva fulla tallant en Son Gohan en dos va passar per la ment de la Son Bra. No ho podia negar: no havia dubtat. Només el seu sentit de superioritat havia guiat les seves accions.

En veure com la Son Bra baixava els ulls, la Pan s'ho va prendre com una afirmació i li va donar una bufetada, abans d'allunyar-se i desplomar-se a terra, plorant incontrolablement. Compartint un dolor similar, la seva contrapart de l'Univers 18 també va estrènyer els punys, però no veia la culpa de la Son Bra de la mateixa manera. Al cap i a la fi, si el seu avi i en Vegeta havien decidit defensar-la, devien tenir bones raons.