DB Multiverse

Notícies Llegeix DBM Minicomic Fanarts Els autors FAQ Fil Rss Bonus Esdeveniments Promos Associats Guia del torneig Universes Help
                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                               

DBM Univers 14 (Androides): One Way

Escrit per Foenidis

Adaptació per Bardock & Bola de 8 estrelles

Després de la massacre dels guerrers Z explicada a Twin Pain, els universos 12 i 14 van tenir uns anys en comú abans que el segon canviés completament. Quins van els esdeveniments que van permetre que en Trunks triomfés en un univers i que els Androides regnessin en un altre?


Part 1 :123456789
Part 2 :10111213141516
Part 3 :1718192021222324252627282930313233343536
[Chapter Cover]
Part 3, Capítol 27.

Capítol 27

Traduït per Bola de 8 estrelles

De nou, ambdós guerrers estaven cara a cara. Involuntari retrat a la glòria del maniqueisme: d'una banda, un guerrer amb un físic perfecte aureolat per les pulsacions d'una llum daurada, per altra banda, un ésser enorme, proveït de tots els atributs associats al maligne -cua, banyes, somriure cruel-. El bé i el mal; realment, quin rol jugaven en aquest combat? En aquell moment, cap dels dos adversaris no s'ho havia plantejat, obsedits tots dos pel desafiament en joc. L'orgull de cadascun d'ells anava més enllà del veritable assumpte: la supervivència d'un planeta sencer... la llibertat per un, l'alegria de trencar i sotmetre un poderós oponent per l'altre.

Un cop més, s'avaluaven amb la mirada. La força d'un, l'astúcia de l'altre, els punts febles a explotar, les falles a trobar. Les mirades eren brases ardents, els músculs tremolaven d'impaciència mentre el foc del desig de vèncer els cremava els sentis.

En la llunyania, els testimonis de la confrontació esperaven en silenci. Podria ser que el seu amic no tingués mitjans per derrotar el pare d'en Freezer? Matemàticament, la seva força de combat no semblava superior a la del seu fill, però tots havien notat aquelles estranyes vibracions en la fluctuació de la seva energia cada cop que semblava haver assolit el seus límits. El sorprenent acord que havia arribat fins a les orelles punxegudes del Namekià era un esperança o acabaria sent una maledicció?

Sols un d'ells no es feia aquella pregunta. L'únic que no havia pogut escoltar la conversa dels dos combatents. Allò no tenia cap importància. Encara que hagués estat informat, no hauria pas canviat el seu estat d'ànim. Li hauria agradat fer esclatar tota la seva frustració als nassos de l'univers... si hagués gosat. El Guerrer de la Llegenda era allà, davant d'ell... ell, el guerrer d'elit, el Príncep beneït de naixement, aquell a qui el seu pare, el rei, li havia augurat poder i glòria. Glòria. Quina glòria es pot esperar quan hom no és res comparat a "allò"!? Morir era inacceptable! Què esperava, llavors, aquell pallasso d'en Kakarot per matar el malparit d'en Cold?! Amb l'amenaça apartada podria tornar a anar per feina... era millor morir que deixar-se avançar per un guerrer de classe inferior, fos llegendari o no! Esclafaria ell mateix aquell maleït Kakarot!

En Son Goku no li treia els ulls de sobre a les anades i tornades de la llarga cua. El seu adversari sabia extreure un excel·lent profit d'aquell membre suplementari. Un as a la màniga important però curiosament negligit pel seu fill a Namek. Una cua temible ben diferent de la tova liana peluda que l'havia acompanyat durant la seva infantesa. No obstant això, ell també havia sabut servir-se'n sovint amb astúcia durant els seus combats, i a vegades alguns reflexes subratllaven la mancança que aquesta li feia sentir des que el Totpoderós l'hi havia privat. Tant de bo no hi hagués hagut aquell monstre en ella. Però un avantatge a vegades també pot amagar un debilitat. Ell ho havia après a base de cops.

En Krilin ja n'estava fins al capdamunt de veure els dos guerrers immòbils com uns estaquirots. A l'ombra d'en Cor Petit, li sortí el seu excés de tensió d'entre les dents:

—Vinga, renoi... llença a terra aquest monstre! Pots fer-ho, Goku, sé que n'ets capaç... Fes-ho, carai! Es pot saber què esperes? Destrossa-li la cara a aquest cornut violeta, enfonsa'l en la misèria, fes-li menjar aquesta terra que vol destruir...

Un profund sospir acompanyat d'un gèlid esguard de reüll li ordenà silenci i el l'homenet calb s'encongí lleugerament sobre si mateix en senyal d'excusa. No era gaire llunyana l'època en la qual aquell dimoni Namekià l'hauria pogut matar sense parpellejar... mes valia no provocar-lo. Darrere d'ells, en Tenshinhan finalment s'havia assegut sobre un dels nombrosos rocs a la seva disposició. Ja podia intentar amagar-ho, però el patiment transfigurava la seva expressió habitualment neutra. Els seus braços, trencats, estaven situats en la part de la seva indumentària amb forma de cabestrell, i serrava les dents. Malgrat la insistència d'en Krilin, no hi havia res al món que li impedís d'assistir al final d'aquell combat. Perquè era d'una importància capital, per descomptat, però també perquè veure uns guerrers de tal magnitud en acció ningú no s'ho podia perdre sota cap pretext! En veure el deixeble de l'Escola Tortuga girar-se per tornar vers ell, ja sabia que era per proposar-li un cop més d'endur-se'l per guarir-lo.

—No t'escarrassis a malgastar saliva, la resposta segueix sent no! En Chaoz no hauria de trigar gaire. Ho saps tan bé com jo.

En Chaoz! És clar... en Krilin ja no se'n recordava.

Un petit somriure es pintava suaument sobre els llavis d'en Son Goku al mateix temps que ho feia la seva mirada envers aquell que li treia un parell de caps d'alçada. Un rictus cruel li respongué com a senyal de cortesia.

El monarca gegantesc a penes havia iniciat la intenció d'un gest que un crepitar reemplaçà la imatge del seu adversari. Darrere d'en Cold, mentre la seva silueta encara no s'havia esvaït de la retina de l'alien, estava preparat per agafar l'amplia capa i posar-la davant del rostre del rei. Una injúria sorgí al mateix temps que el guerrer reial arrencava de seguida la peça de roba de les seves subjeccions sense miraments.

El temps d'aquest gest fou suficient per a en Goku per etzibar un cop de karate amb el tallant de la seva mà reforçat amb una fulla d'energia.

Un crit terrorífic, un rugit que faria tremolar els Déus més enllà dels cels sorgí amb una potència esgarrifosa de la gola roent del tità.

Amb un gest ampli, el Guerrer de l'Espai va engegar a volar el fruit del seu atac sàviament calculat. En la sorra i en la pols tacades de sang violeta, una cua gruixuda i elàstica es recargolava amb frenesí com presa del pànic per sentir-se separada del seu propietari.

En Cold es girà a tota velocitat; el seu rostre deformat per l'odi i pel dolor, la saliva de la ràbia als llavis, la respiració accelerada pel xoc de tal afront.

—TU!

Sense dir res més, es llençà amb furor endavant per atrapar aquell insecte que volia desmembrar sense concessions per tal que aprengués què era el dolor! Mes en Goku esquivà sense dificultats el placatge del gegant. El darrer, incrèdul, vacil·là. El terra es bellugava sota els seus peus! Què li estava passant?

Al Terrícola d'adopció sols li va caldre un copet amb l'espatlla per fer caure de genolls a un Cold momentàniament desequilibrat per la pèrdua del seu fuet caudal. Un cop de maça assestat unint totes dues mans deixà més o menys grogui el sobirà que encara anava de corcoll. Abans que un segon cop el deixés estès a terra, l'alienígena rodolà sobre un costat per sostreure's de la pallissa que anticipava que estava a punt de caure-li a sobre. Amb un gest desesperat, la seva mà es tancà sobre un grapat de sorra i de grava per llançar-lo a la cara d'aquell desgraciat que no perdria res per esperar una mica més. El dolor ja de per si increïble s'incrementà encara més sota els ronyons quan la ferida roent de la seva amputació va entrar en contacte amb les irregularitats i la brutícia del terra.

No havia hagut de patir mai tal sofriment! Allò es pagaria molt i molt car! La còlera donava pas ràpidament a una determinació muda de venjança que sols podria ser llarga i infinitament reconfortant. L'univers sencer tremolaria a l'evocació de la seva ira reial i a les seves conseqüències!

La velocitat d'en Goku li permeté d'esquivar el núvol de terra destinat a encegar-lo. Devia seguir amb el seu avantatge per cloure aquest combat. Ja havia jugat prou. Era conscient que un cop mutilat, el pare d'en Freezer trauria foc pels queixals. L'únic mitjà de persuadir-lo perquè respectés la seva promesa era mostrar-li d'una vegada per totes qui era el més fort! Si rebia una senyora pallissa de manera incontestable, el tirà no tindria cap més opció que retirar-se... amb la cua entre les cames.

El rei anur, parcialment aixecat, bombardejà la silueta fugaç del seu adversari que no cessava d'aparèixer i de desaparèixer al seu voltant sense poder-lo atènyer. Abans no tingués temps de pensar de canviar de tàctica, un vigorós cop de genoll sota la mandíbula el posà dret seguit d'un fulminant cop de puny que per ben poc no li trenca el mentó. Agafant-lo per la seva armadura, l'altre va tenir els nassos d'aixecar-lo... a ell! El Rei Cold! I l'apocalipsi s'abaté sobre la seva augusta persona.

Va recular un pas rere l'altre sota uns cops d'una potència sobrenatural. Acorralat contra una paret vertical, va sentir la roca esquerdant-se a la seva esquena, el seu cos immens incrustant-se de mica en mica dins la pedra mentre una combinació infernal de cops li fumia la pallissa de la seva vida. Era impossible per a ell de recuperar l'alè ni d'arribar a concentrar-se per coordinar un gest de defensa. Amb el cervell desorientat per la repetició dels xocs, el propi dolor esdevenia irreal. Per primer cop en la seva vida, en Cold pensà en la mort. En la seva pròpia mort.

L'infern cessà de sobte. Es trobava en tal estat que s'hauria d'haver esfondrat, però, com si fos un crucificat, romania allà dempeus sense poder caure, presoner de la muntanya com un ninot dins de la seva caixa.

Va veure, dins d'una boira estranya, una silueta envoltada d'or elevant-se davant d'ell. Després, va escoltar algunes síl·labes que el seu esperit torturat no aconseguí desxifrar. Una llum encegadora...

Un crit de joia cobert per l'estrèpit d'una formidable explosió sorgí del petit grup amagat en la llunyania.

Els ulls d'en Vegeta es tancaren lleugerament. Així, què feia aquell gamarús d'en Kakarot?

Era capaç de fer-ho cent vegades millor, mil vegades millor... segur! A què treia cap un atac de marieta com aquell?

Si en Cor Petit hagués pogut escoltar el comentari mut del Príncep dels Guerrers de l'Espai, no hauria estat del tot d'acord. Aquell Kamehameha era lluny de ser ridícul! Però, de tota manera, sí que hauria admès que el seu exrival hauria pogut fer-ho millor. Estúpid Goku, incapaç de rematar el seu adversari com de costum. Mai no ho arribaria a entendre!

—A tu tampoc no et va matar, i no crec que et queixis —li deixà anar l'homenet situat a la seva dreta com si li hagués llegit el pensament.

De nou, el Namekià intentà electrocutar-lo amb la mirada. Però, aquest cop, en Krilin jubilava massa com per deixar-se impressionar. Va respondre a la rèplica, tan silenciosa com altiva a la vegada del seu company singular, amb un somriure una mica beneit.

A baix, un silenci prometedor havia seguit el rebombori de l'explosió.

Un impressionant pic rocós acabava de desaparèixer completament del paisatge, i en el monticle de pedres que l'havien substituït, cap moviment donava senyals de vida.

Al cel, en Goku esperava. Fixava sense parpellejar el punt d'impacte del seu atac. Res no es movia, però sabia que el seu adversari seguia viu, ja que la seva energia li ho xerrava. Una energia vital tènue, afeblida, però que encara seguia allà. Segons, més i més segons, un minut... gairebé un altre...

Una petita pedra rodolà primer sense que res més es bellugués. Desprès, una altra, seguida d'altres cada vegada més grosses i nombroses. Finalment, el monticle rocós s'inflà com si estigués sotmès a un creixement accelerat i encara ascendí més fins explotar sobre una massa corbada i ensangonada. Una sang espessa i violeta, una sang reial. La sang d'un ésser tan mortal com qualsevol altre subratllava amb el seu color els solcs de la massa polsegosa com en un marbre barroc.

En Cold es redreçà lentament fins aguantar-se dret. Es quedà un moment immòbil, capcot. Vençut.

—Has perdut! Tal com hem acordat, no et mataré. Marxa i oblida'ns. Fes com si aquest planeta no hagués existit mai. Et duré fins a la càpsula que m'ha portat fins aquí.

Vençut.

Qui ho hauria dit que el Rei Cold, el gran, el temible, l'amo inigualable de tota una part de l'univers, s'agenollaria algun dia davant d'algú?

Vençut.

El dèspota encara seguia sense fer el més mínim gest. Estava com petrificat sota la capa de pols que el maculava, estripat per múltiples ferides d'on sortia el seu tresor, la seva sang reial.

Vençut...

Vençut?

—MAAAAAAIIIIIII!!

La silueta fins llavors postrada, semblà literalment esclatar mentre ressonava el rugit formidable d'aquesta afirmació cridada com si fos la promesa d'un Déu colèric.

Els teus comentaris sobre aquesta pàgina.

Carregant els comentaris...
[ct_CT]
EnglishFrançais日本語中文EspañolItalianoPortuguêsDeutschPolskiNederlandsTurcPortuguês Brasileiro
MagyarGalegoCatalàNorskРусскийRomâniaCroatianEuskeraLietuviškaiKoreanБългарскиעִבְרִית
SvenskaΕλληνικάSuomeksiEspañol Latinoاللغة العربيةFilipinoLatineDanskCorsu