DB Multiverse

Notícies Llegeix DBM Minicomic Fanarts Els autors FAQ Fil Rss Bonus Esdeveniments Promos Associats Guia del torneig Universes Help
                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                               

DBM Univers 14 (Androides): One Way

Escrit per Foenidis

Adaptació per Bardock & Bola de 8 estrelles

Després de la massacre dels guerrers Z explicada a Twin Pain, els universos 12 i 14 van tenir uns anys en comú abans que el segon canviés completament. Quins van els esdeveniments que van permetre que en Trunks triomfés en un univers i que els Androides regnessin en un altre?


Part 1 :123456789
Part 2 :10111213141516
Part 3 :1718192021222324252627282930313233343536
[Chapter Cover]
Part 2, Capítol 16.

Capítol 16

Traduït per Bola de 8 estrelles

Els majestuosos raigs del Sol ardent tornassolaven l'expressió grisa del rostre inflat per la fatiga de la Bulma. Instintivament, aixecà una ma per protegir els seus ulls de la llum molt més intensa que la dels fluorescents de baix voltatge del seu refugi. Seguidament la va abaixar lentament, tancant les parpelles per, finalment, gaudir un instant d'aquella carícia inesperada.

Només un moment. Un petit instant de joia durant el qual es deixà envair per l'oblit... sols el plaer d'aquella escalfor natural, acariciadora sota el moviment d'una brisa a penes perceptible, fou acompanyada pel fresc xiuxiueig dels petits ocells cantant tímidament.

Val a dir que, aquí i allà, la vegetació començava unes tímides incursions sobre els monticles de runes més antics. Tímides, tret de l'immens jardí dels pares de la Bulma. Allà, l'atac dels androides no havia aconseguit esborrar tota la vida. Entre les runes de ciment i de vidre, la jungla interior del zoològic de la parella havia renascut per apoderar-se, amb exuberància, d'aquell nou territori a conquerir, esborrant a poc a poc la trista visió de les ruïnes d'una llar que havia estat el lloc dels dies feliços de la família Brief i dels seus amics. Els petits melòmans amb plomes omplien de gom a gom aquell oasis de flora i les seves veus alegres ressonaven amb tanta força pel fet que, des d'aleshores, no hi havia hagut gairebé cap soroll de circulació ni d'activitat humana per cobrir-los.

Estrany paradoxisme el d'una natura que aconseguia treure profit d'un cataclisme provocat per una tecnologia humana. Mes, sens dubte, era l'ordre natural de les coses. El fràgil equilibri de la vida havia basculat tantes vegades, i la natura sempre havia sabut renéixer de les seves cendres. Les espècies succeïen altres especies. L'immutable cercle de la vida es perpetuava envers i contra tot.

La Bulma escombrà aquell abominable pensament obrint bruscament els ulls i caminat amb un pas segur per allunyar-se de l'entrada del seu refugi. No, l'era de l'home encara no era morta; el destí de l'espècie humana encara no estava decidit.

Els dos assassins no eren ni una plaga divina, ni dos dimonis sorgits d'un altre món. Mes, certament, eren dues creacions d'un geni humà. Allò que l'home pot fer, ho pot desfer!

Sols calia trobar la tecla adequada.

La mirada de la jove dona es va perdre en el paisatge devastat que s'oferia a ella.

Sí, l'adequada.

Els actes desesperats no servien de res, sinó per entristir encara més una humanitat ja delmada. La gent no comprenia pas que, tal com estava la situació, cada vida era important,... que cada home i cada dona duien, a partir d'aquell moment, les llavors del renaixement? Que el món dels homes necessitaria l'energia i els coneixements de cada supervivent per reconstruir-se quan el malson per fi s'hagués acabat?

Una vegada més, feia una estona que el canal de ràdio havia escopit de manera breu una informació segons la qual un desesperat hauria aconseguit cinturar un dels bessons abans de saltar pels aires. Un home de certa edat tot recobert d'explosius. Certs testimonis havien reconegut un antic campió d'arts marcials per la seva roba i pel cinturó que aflorava entre dos files de munició. Una temptativa absurda, un sacrifici inútil. Com havia pogut pensar, aquell home, encara que fos un sol moment, que aconseguiria fer allò que no havia pogut fer una bomba de neutrons?

Malauradament, aquell cas no era pas aïllat. Regularment, homes o dones, bojos de ràbia o de tristesa, s'aixecaven per anar just davant la mort amb la il·lusió d'una possible venjança.

Cap arma no podia atènyer aquelles màquines. Ni tan sols l'arma definitiva que constitueix un Superguerrer de l'Espai. Tothom ja ho hauria d'haver entès. Però entre comprendre i acceptar... a vegades hi ha un abisme que la raó no pot omplir.

La Bulma va obrir la mà, que fins llavors havia deixat tancada, per observar la càpsula que reposava en el seu palmell. Havia de restar prou lluny a fi que cap estrany que no fos del barri no pogués determinar el seu lloc de residència.

Tenia consciència que de les seves mans depenia, a partir d'aquell moment, el destí de la humanitat. Qui sinó per trobar un mitjà que aturés d'una vegada per totes aquells enterradors del gènere humà?

Quant de temps, quants dies havia necessitat per explorar totes les pistes i estudiar totes les possibilitats?

Finalment s'adonà que la proesa de construir aquella segona màquina no només en depenia la vida del seu fill únic...

Però vet aquí que, malgrat el seu treball incansable i de la posada a l'obra de tot el seu coneixement, de tot el seu talent, algunes peces s'havien revelat impossibles de reinventar. Era inútil d'emprendre el que fos sense aquells components tan complexos com essencials alhora.

Un últim cop d'ull als voltants, i la càpsula volà pels aires per explotar amb el petit "puff" característic abans de tocar el terra.

No hi havia cap més alternativa que anar a buscar les peces allà on hi hauria una possibilitat de trobar-les. Li feien falta!

La jove dona reajustà, sobre la seva espatlla, la metralleta que li colpejava el flanc. Sempre havia detestat les armes de foc, mes aquella protecció podria esdevenir útil. Va verificar, amb l'altra mà, la presència d'una capsa metàl·lica dins les profunditats d'una de les seves butxaques.

Certament tenia tot el que li calia. Era inútil continuar exposant-se sense necessitat!

Un vehicle en bon estat dotat de la tecnologia de la Corporació Càpsula. Alguns matarien per molt menys!

Quan tornés es dirigiria en direcció oposada del seu punt de sortida per aterrar. Valia més evitar els comitès de benvinguda mal intencionats.

L'instant següent, el ronc quasi oblidat de les turbines del mini jet trencava la calma de la capital en ruïnes.

La Bulma s'aixecà amb un llarg sospir.

Era l'últim laboratori. Gairebé l'última esperança.

Però ja no hi quedava res. Res més tret d'enderrocs, alguns materials polvoritzats i algunes runes rovellades.

Tenia la punta dels dits sagnants; vet aquí que feia tres dies que buscava, escorcollava, regirava enormes piles de runes, fiant-se en els xiulets del seu mini detector. Que no li havia estat de gaire utilitat, al cap i a la fi. Les runes metàl·liques eren tan nombroses que, fins i tot els components particulars sobre els quals estava configurat, el feien sonar tota l'estona. No era estrany, tractant-se dels enderrocs d'una empresa especialitzada en la posada a punt i a l'assemblatge de peces d'alta tecnologia del tipus que li mancava.

Una tecnologia fràgil, que no hauria pogut resistir a tal desastre. Creia que podria trobar un immoble encara que no estigués intacte però que almenys, en part, romangués encara dempeus. Després de tot, seguia havent-hi un petit percentatge d'edificis indultats.

Però no!

Hom podria gairebé jurar que els androides havien visat amb cura els llocs on es reunien científics i tecnologia puntera. Si aquell era el cas, voldria dir que eren conscients que existia certament algun mitjà d'aturar-los! El famós botó "d'aturada" amb què somiava en Krilin. A més, en Gohan li havia transmès com el Maserfuse els havia inquietat, no pas per la naturalesa de l'aparell, sinó perquè creien que es tractava d'un telecomandament.

Era raonable pensar que en Gero devia haver escollit amb una cura particular les freqüències necessàries d'aquell telecomandament. Era impossible de trobar-les per atzar sense una indicació xifrada per poder-les determinar.

No, la màquina del temps seguia sent la millor opció... i, a més, calia recuperar en Trunks. A menys que...

Perduda en els seus pensaments, la Bulma no veié res, i abans no pogués començar el més mínim gest, es retrobà apuntada per la seva pròpia metralleta.

Quina idiota! Mai no hauria d'haver-la deixat al sòl! Ni per remenar la grava amb més llibertat de moviment!

El lladre era jove, gairebé un nen.

El cor de la Bulma es detingué. La mateixa postura, el mateix pentinat, la mateixa roba, texans, vambes, samarreta, mocador... aquell marrec havia adoptat l'aparença de l'A-17!

L'adolescent esclatà de riure abans de disparar una ràfega a l'aire just en el moment en què la Bulma girava el cap pel soroll de desenes de passes esclafant les piles de runes.

Ràpidament, va ser tota una banda de joves amb el cabells tallats d'aquella manera qui l'envoltava. Les noies tenien, fins i tot, els ulls ametllats amb maquillatge.

La Bulma maldeia la seva estupidesa. Estaria perduda si l'escorcollaven. Podria trigar mesos a retornar a la capital de l'Oest sense mitjà de transport! Uns mesos de viatge durant els quals podria succeir el pitjor. Quants morts suplementaris durant tot aquell temps perdut!

No calia esvalotar-se. Al cap i a la fi sols eren uns marrecs.

—Ei! Hola, nois... no us havia vist.

Ràpid, que no tinguessin temps de reaccionar:

—Estic buscant algú que treballés aquí. No sabríeu pas, per casualitat, si algú viu per la zona?

Una nena, que mastegava alguna cosa amb la boca oberta, l'interrogava amb la mirada. Què devia estar mastegant d'aquella manera? Era obvi que ja no es podien trobar xiclets.

—No deus ser de per aquí si fas preguntes com aquestes, vella. Com collons has arribat fins aquí?

La Bulma no tingué temps de reaccionar a l'insult que li va etzibar amb to burlesc un nen, els rínxols rossos del qual tenien dificultats per acomodar-se en aquell pentinat quadrat:

—Què t'hi jugues que ho ha fet amb el jet que hem escoltat arribar?

Una altra nena s'inclinà sobreactuant vers la presa del grup:

—Què et sembla si ens dones aquesta jaqueta per tal que ho puguem verificar... A més, és molt guai! Quina merda que la porti una vella!

Cabrejada fins al moll de l'os, enrabiada amb l'idea que poguessin arravatar-li aquell abric que no havia deixat anar des que s'havia adonat que el seu fill no tornaria més, la Bulma cridà desencadenament:

—Ningú no tocarà aquesta jaqueta. Ho heu entès?!

El círcol que la pressionava reculà d'un bot sota la vehemència d'aquell esclat inesperat.

Calmant-se tan ràpid com s'havia enrabiat, va completar ensumant una part del coll i situant-la al seu rostre amb un to ple de tristesa:

—És tot el que em queda del meu fill. Tenia més o menys la vostra edat.

La Bulma, amb un vel de llàgrimes als ulls, observà la banda de lladregots en potència. Estaven visiblement desconcertats per aquell revelació, cosa que no tenia res d'estrany. Seria rar que no haguessin perdut un o més dels seus éssers estimats en el frenesí de destrucció dels androides.

La jove dona aprofità el seu lleuger avantatge. Va travessar tranquil·lament el cordill de la banda per començar a allunyar-se'n com si res amb un somriure hipòcrita als llavis:

—Bé, sou molt simpàtics, però és l'hora de tornar amb els meus amics, sinó s'inquietaran...

El soroll d'una ràfega de metralleta l'aturà en sec. En un tres i no res, la manada l'encerclava de nou i una ordre sonà bruscament:

—Volem aquest jet!

La Bulma tenia dificultats per empassar la seva saliva. No seria pas tan fàcil com es pensava. I si continuava amb el bluf?

—El jet... doncs el cas és...

El canó de la metralleta s'agità davant els seus nassos:

—Gaki... escorcolla-la!

Abans que el rossenc no dirigís una mà vers ella, la Bulma tragué una càpsula d'una de les seves butxaques que va exhibir amb la velocitat d'un prestidigitador:

—No t'hi escarrassis, això és l'únic que porto a sobre!

Els ulls del cap de la banda adoptaren una lluor d'avarícia mentre murmurava amb un somriure gairebé angelical:

—Un jet encapsulat!

La Bulma ho desmentí immediatament:

—Ah, no! Ho sento. És el que intentava dir-vos. És un dels meus amics qui el té...

Abans que els joves tinguessin temps de sorprendre's, va llençar la capsula, la qual s'obrí dins d'un gros núvol de fum després de dos rebots sonors sobre el terra ple de pols de ciment.

Puff! Un petit frigorífic amb sistema autònom es materialitzà en un obrir i tancar d'ulls davant els nassos de la banda de mocosos sorpresos.

Tant les nenes com els nens es consultaren un instant amb la mirada, visiblement sense saber com reaccionar, fins que una nena s'inclinà per obrir suaument la nevera.

Aquesta es va incorporar aixecant triomfalment un refresc i exclamant:

—Una beguda de cola! També hi ha sucs de fruita, begudes energètiques, i, fins i tot, birra!

De sobte, un enorme tumult s'empenyia davant del petit aparell. Cadascun d'ells es servia dels colzes per arrencar a la manada la beguda que desitjava.

La Bulma començà a retirar-se reculant a poc a poc i gairebé murmurant:

—Bé, hm... jo he de marxar que faig tard, eh...

Seguidament, constatant que la metralleta havia estat oblidada per permetre que el seu portador es recargolés a l'assalt del pobre frigorífic, es va girar per caminar un pèl més ràpid abans de començar a córrer.

Havent baixat la colina de runes de l'empresa que ocupava feia temps aquell terreny, va anar a tota velocitat vers la punta del mur dret més pròxim. Es va entaforar darrere i va recuperar un instant l'alè, lluny de mirades indiscretes.

Un ràpid cop d'ull en la direcció dels agressors... no hi havia ningú a l'horitzó.

L'instant següent, un grup de joves bevent refrescos, sucs de fruites i cerveses, esguardava, amb despit, com un jet amb els colors de la Corporació Càpsula s'allunyava tot deixant un lleuger rastre de vapor sobre els seus caps.

Els teus comentaris sobre aquesta pàgina.

Carregant els comentaris...
[ct_CT]
EnglishFrançais日本語中文EspañolItalianoPortuguêsDeutschPolskiNederlandsTurcPortuguês Brasileiro
MagyarGalegoCatalàNorskРусскийRomâniaCroatianEuskeraLietuviškaiKoreanБългарскиעִבְרִית
SvenskaΕλληνικάSuomeksiEspañol Latinoاللغة العربيةFilipinoLatineDanskCorsu