DB Multiverse

Notícies Llegeix DBM Minicomic Fanarts Els autors FAQ Fil Rss Bonus Esdeveniments Promos Associats Guia del torneig Universes Help
                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                               

DBM Univers 14 (Androides): One Way

Escrit per Foenidis

Adaptació per Bardock & Bola de 8 estrelles

Després de la massacre dels guerrers Z explicada a Twin Pain, els universos 12 i 14 van tenir uns anys en comú abans que el segon canviés completament. Quins van els esdeveniments que van permetre que en Trunks triomfés en un univers i que els Androides regnessin en un altre?


Part 1 :123456789
Part 2 :10111213141516
Part 3 :1718192021222324252627282930313233343536
[Chapter Cover]
Part 2, Capítol 14.

Capítol 14

Traduït per Bola de 8 estrelles

Un simple revers amb la mà -ni tan sols una bufa-, escombrà la coratjosa noia, com un simple mosquit.

Una expressió de ràbia animava visiblement un Satan mig asfixiat, que arribà a col·locar uns quants cop a la cara del seu botxí. La Videl, desorientada, s'aixecava lentament per constatar que no solament tenia el gust de la sang a la boca, sinó que, a més, dues llargues gotes de color escarlata lliscaven des dels seus narius.

De cop i volta, va aixecar el cap. El coratjós guerrer jove acabava de sorgir a prop de l'A-18 i havia empunyat el canell de la mà que escanyava pare de la Videl. Un cop de vent escombrà la pols sota el trio alhora que una aura daurada s'inflamà al voltant de la silueta del desconegut, el qual va serrar les dents desafiant la mirada de l'androide:

—Deixa'l... és inofensiu!

La Videl no s'ho creia. Inofensiu...? El seu pare??!! El Campió del Món de totes les categories, multimedallista en diverses disciplines d'arts marcials!?

No podia desenganxar la seva mirada d'aquell estrany. Aquell noi jove emanava alguna cosa increïble, tenia un carisma de seguretat, una elegància natural, un quelcom que feia batre el cor de la noia i, aparentment, era molt fort. Però què podria fer amb un sol braç contra aquell monstre, ell, que estava, fins feia poc, gairebé sense forces?!

En Satan s'ofegava, es sufocava. Les seves mans crispades sobre el bracet de la seva torturadora començaven a perdre la seva vitalitat dins d'una boira que es tenyia de blau. Va fer un últim cop d'ull esvalotat a la silueta coberta d'una calitja groga que sabia que era allà per ajudar-lo, i li semblà, de sobte, que l'estrenyiment mortal amb prou feines s'havia afluixat...

En Gohan posava tot el poder de què disposava encara en la seva única mà. El blau radiant de la mirada de l'androide s'il·luminà amb una fugaç llum de ràbia.

No era sols la mà d'un Superguerrer qui posava el seu metabolisme mecànic a una prova molt dura, sinó l'única mà d'un Superguerrer manxol des de feia ja bastant temps. Una mà disposada a treballar, a entrenar-se, a lluitar per dos, una mà en què es concentrava també la força de la seva homòloga desapareguda.

De cap manera sucumbiria davant d'aquell imbecil!

En un obrir i tancar d'ulls, l'A-18 tornà a veure'l com quan era nen, lluitant al costat d'en Vegeta. Era cert que li havien perdonat la vida per conservar un adversari a l'altura i poder seguir divertint-se, mes hi havia moments en què aquest no era gens divertit!

L'instant següent, el Guerrer de l'Espai havia deixat anar la presa per parar un temible revers del tallant de la mà tot bloquejant-lo a un mil·límetre de la seva cara.

Furiosa de veure's de nou aturada, l'A-18 deixà bruscament la seva víctima per llençar la seva mà al coll del guerrer de l'aura d'or:

—Ja fa massa temps que jugues amb foc. Ja en tinc prou de veure't sempre seguint-nos pertot arreu!

L'excampió es retrobà de quatre grapes a terra, inspirant dolorosament una gran glopada d'aire que inflà els seus pulmons xiulant, aixecant els ulls encara tèrbols pel dolor i la manca d'oxigen. Veié els cops del seu salvador percudir, en va, el bloc d'acer amb forma de dona jove que emprenia, al seu torn, l'acció d'asfixiar-lo.

Aquell combat ja no el concernia més. El fals ros es posà a recular suaument, vigilant molt de no aixecar-se per allunyar-se de la mort cibernètica que era massa a prop pel seu gust...

On havia anat, la Videl? Ella ja no es trobava allà, on el cop de la meuca amb texans l'havia projectat. Amb el cor accelerat, en Satan també es posà a buscar amb la mirada l'A-17. Uff! Ell era allà, a unes poques passes dels combatents. Semblava gaudir amb delectació de l'espectacle de l'agonia anunciada del seu adversari. Tenia, fins i tot, les penques de bromejar mirant el malaurat privat d'oxigen intentar, en una última vàlua de força, arrencar el puny que li esclafava la gola tot intentant apartar la seva botxí amb el peu:

—No hauries d'agitar-te d'aquesta forma. Això escurçarà el nostre plaer... quina llàstima, per aquí no hi ha un homenet pelat per demanar pietat... he, he...

Però això no semblà divertir gens a la seva germana:

—Vols callar amb això?! T'havia prohibit que em tornessis a parlar d'ell!!

L'androide s'apropà una mica tot fixant la mirada d'en Gohan, que començava a vacil·lar alhora que l'aura daurada s'apagava com una espelma que hom bufa.

—És palpitant, aquest moment. Aquest que se sent com si fos l'últim, l'últim batec de cor de la teva...

No tingué temps d'acabar. Un crit sorprengué a tothom quan una silueta saltà just davant dels seus nassos per projectar dos dits amb una extraordinària precisió de ple als ulls de l'A-18 que deixà anar immediatament la seva agarrada.

Mentre el jove guerrer reculà precipitadament dues passes, plegat endavant per reprendre el seu alè, la Videl s'havia girat per llençar amb totes les seves forces una formidable puntada de peu... que mai no va atènyer el seu objectiu!

Els sanglots i un atac de tos sacsejaven en Satan dins el seu refugi. Tornava a veure les seves últimes imatges cada cop que s'adormia, i el perseguien dia rere dia sense deixar-li ni un respir. Ja ni tan sols necessitava tancar els ulls per reviure-les encara un cop més.

L'assassí morè havia aturat sense cap mena d'esforç el cop que l'hauria doblegat de dolor en atènyer-lo de ple en les seves parts intimes. Seguidament, va cridar la seva germana bessona, encegada pel coratjós atac de la petita estimada d'en Satan:

—Just davant meu!!

Llavors, sense el més mínim temps de reflexió, sense el més mínim rastre de sentiments, sense ni tan sols apuntar, la meuca rossa va estendre la ma dreta i... i...

Unes grosses llàgrimes recorregueren un cop més les galtes del pobre home assegut enmig de caixes i pols de formigó.

No, no hi havia paraules per descriure la mort de la seva única filla, travessada per un raig d'energia concentrada que l'havia foradada tan fàcilment com si hagués estat feta de paper; no hi havia paraules per veure la llum apagar-se en aquella jove mirada mentre el seu cos queia enrere; no hi havia paraules per dir a què s'assemblava la sang de la seva filla assassinada!

El que va passar després també ho recordava encara que ho hagués mirat sense realment parar atenció. Pel que semblava, el seu cervell ho havia enregistrat sense el seu permís.

Sí, sense voler-ho realment, sense poder realment fer-ho, es recordava del que va passar després, alhora que el món es posava, estranyament, a girar al seu voltant. Com si els edificis en ruïnes, el sòl recobert de runes, el cel increïblement blau d'aquell dia de llàgrimes, haguessin començat a ballar un vals surrealista al voltant del seu esperit paralitzat per l'espantós horror al qual acabava d'assistir.

Enmig d'aquell inversemblant cavallet de fira i de les nàusees que l'acompanyaven, havia assistit a quelcom increïble!

No, en Satan no comprengué en aquell moment la successió d'allò irreparable. Els seus ulls havien enregistrat l'escena com si es tractes d'una càmera sense controlador. Però, quina escena!

Un rugit demencial va ressonar entre les runes, un crit que mostrava, segurament, una ràbia d'una violència incommensurable.

Aquell esclat de còlera no pertanyia al pare al qual acabaven d'arravatar la vida de la seva filla, no!

Era del noi jove a qui li faltava un braç!

Tot just després, un vendaval d'una violència tan sobtada com salvatge, s'emportà el pes gens negligible de l'excampió.

Quan es va restablir per aixecar el cap, fou per veure una intensa lluor daurada ballant al voltant del guerrer, el furor del qual li deformava el rostre. Continuava cridant alhora que uns llampecs estripaven el cel que, de sobte, havia estat envaït per uns espessos núvols increïblement foscos. El crepitar dels múltiples focs follets elèctrics que recorrien el seu cos va ser cobert pels rugits d'una tempesta apocalíptica mentre una borrasca estranya feia volar pols i runes de totes mides.

Des de l'enorme bloc de formigó darrere el qual s'havia refugiat, en Satan veié, amb estupor, les dues màquines aferrar-se amb força a terra per resistir a aquella tempesta folla aixecada per l'increïble esclat de còlera del jove home amb uniforme de combat taronja.

Qui era ell, doncs? D'on havia tret tal poder? Generar uns trets d'energia era una cosa, però... i el fet de controlar els elements i provocar una tempesta elèctrica? Una màquina podia ser capaç de tal prodigi?

Algunes religions atorguen aquests dons als seus Déus, però era palès que ell no n'era pas un. No. Sinó, hauria pogut salvar la seva filleta, sens dubte. Ell, que havia pregat tan fort, cap divinitat no li hauria pogut refusar, allò. I, a més, el que prosseguí demostrava que realment estava fet de carn i ossos.

Durant un moment, que semblà una eternitat, el desconegut cridà la seva ràbia a l'uníson amb els trons i els llampecs.

Després, abaixà finalment el cap amb quelcom absolutament terrorífic en la seva mirada quan la va dirigir sobre la parella de bessons. El xiulet característic de l'estranya aura daurada que l'envoltava va haver de rivalitzar de seguida amb el soroll sord de les enormes gotes d'aigua que començaren a martellejar la ciutat devastada.

La lluor d'un formidable llampec encegà un instant en Satan. Quan els colors van retornar a la seva vista, fou per constatar que els tres combatents ja s'havien llençat els uns sobre els altres.

Els cops del manxol semblaven tenir un nou vigor i els seus atacs una increïble recuperació de potència, però, mentre enviava un dels seus adversaris mossegar la pols esdevinguda fang sota l'espès diluvi que queia amb ràbia, el segon estava immediatament a sobre d'ell sense deixar-li ni un respir!

El combat, d'una virulència mai vista, semblà durar una eternitat, i va haver-hi un moment en el qual l'excampió es sorprengué a si mateix començant a animar el desconegut:

—Destrueix per mi aquests malparits... que la meva petita Videl sigui venjada! Ha mort per tu, i li deus això!

Però l'esperança fou de curta durada. El jove guerrer, ja desgastat pel dur combat, semblà fatigar-se ràpidament mentre els altres dos semblaven no afeblir-se gens ni mica malgrat els cops demencials que havien encaixat. Aquells dos podrits no mostraven mai el més mínim signe d'esgotament o de fatiga. No. Podien barallar-se durant hores i hores sense afluixar, sense fremir, sense fallar... com unes màquines sense ànima.

La forta pluja queia de manera tan abundant que es podria creure que era aquesta la que havia aconseguit bufar l'aura daurada que cessà, tot d'una, d'il·luminar les ruïnes. Però en Satan tenia la intuïció que era molt més greu que no pas això.

En efecte, el jove desconegut es defensava més i més dèbilment mentre els altres dos semblaven, contràriament a ell, redoblar la seva violència martellejant-lo amb un allau de cops tan brutal talment com cruel. Després, arribà el moment on el color daurat s'esfumà dels seus cabells, i el malaurat semblava que no s'aguantés més dempeus per culpa de la força dels cops que no cessaven de redreçar-lo amb uns trets escarlates abans no tingués temps de plegar-se a causa de la trompada rebuda precedentment.

De pallisses, l'antic campió ja n'havia vist de severes en els nombrosos rings que li havien permès de llaurar-se la seva llarga carrera. Però mai un acarnissament d'aquella mena sobre un home que era incapaç de defensar-se!

No volent veure'n més, acabà per seure darrere el seu bloc de formigó. Arraulit sobre si mateix, es prengué finalment el temps de plorar tot el que va voler mentre el soroll mat dels cops cobria amb la cadència d'un metrònom el tumult del diluvi.

Ni tan sols es va plantejar intentar escapar. Poc li importava, aleshores, morir.

Quant de temps va estar-se allà, buidant totes les llàgrimes del seu cos sota la forta pluja? Era ben incapaç de dir-ho. No pas més del que podria dir del temps que feia que els dos assassins havien escampat la boira.

Quan s'aixecà finalment, amb la boca pastosa i les cames com si estiguessin fetes de cotó, fou per descobrir una silueta vestida de taronja estirada de bocaterrosa amb el rostre submergit dins d'un profund bassal d'aigua.

L'havien matat a ell també, doncs!

En Satan no sabria dir el que va sentir esguardant el cos d'aquell jove guerrer. Mes, estava realment en estat de sentir alguna cosa? Què podria sentir un pare recollint el cos increïblement lleuger de la seva filla única?

Va ser sense ni tan sols un últim cop d'ull envers aquell que li havia salvat la vida que va marxar carregant amb els seus braços el pes de la tristesa que no abandonaria mai més el seu cor trencat. Un crit penetrant arribà fins a ell quan ja estava dos carrers més lluny, acompanyat tot seguit per una nova deflagració. Però li importava ben poc. El món podria esfondrar-se, i, aleshores, què? Un món sense la Videl ja no era digne del més mínim interès per a ell.

Els teus comentaris sobre aquesta pàgina.

Carregant els comentaris...
[ct_CT]
EnglishFrançais日本語中文EspañolItalianoPortuguêsDeutschPolskiNederlandsTurcPortuguês Brasileiro
MagyarGalegoCatalàNorskРусскийRomâniaCroatianEuskeraLietuviškaiKoreanБългарскиעִבְרִית
SvenskaΕλληνικάSuomeksiEspañol Latinoاللغة العربيةFilipinoLatineDanskCorsu