DB Multiverse

Notícies Llegeix DBM Minicomic Fanarts Els autors FAQ Fil Rss Bonus Esdeveniments Promos Associats Guia del torneig Universes Help
                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                               

DBM univers del "Futur": Twin Pain

Escrit per Foenidis

Adaptació per Bardock & Vegeta13

En aquest món alternatiu, del qual procedia en Trunks del futur, tots els nostres herois van ser assassinats pels androides... Aquesta història explica els punts en comú dels universos 12 i 14.

1234567891011121314151617181920212223242526272829303132333435363738394041424344454647484950515253545556575859606162
[Chapter Cover]

“No tinc res més a oferir tret de sang, esforç, llàgrimes i suor”
Winston Churchill

Capítol 1

Traduït per Vegeta13

L’ancià mirava al seu voltant.

No entenia res.

Fos on fos que emplacés els seus ulls, no veia res més que ruïnes fumejants cobertes per pols acre. Tot era gris. Un gris uniforme i lúgubre. Un gris de circumstàncies, un gris que havia fet oblidar l'atzur d'aquell bonic cel d’estiu. En un tres i no res, la grisor va esborrar els centelleigs feliços de vida que havia emplenat l'ambient no feia gaire temps.

Sí, poc temps enrere hi havia hagut una vila en aquell indret. Una d’aquelles ciutats jovials i provincials en la qual tothom es relaciona entre si, es coneix i s'ajuda mútuament.

Allà hi havia hagut una vegada una petita vila alegre... i ja no en quedava ni rastre.

Res més que aquella pols grisa... i aquell silenci.

La pols grisa, el silenci i algunes siluetes emergien de les runes. L'ancià va fer una ganyota. No podia reconèixer aquelles ombres. No formaven part del seu món. El seu món havia estat la vila amb el bar obert a totes hores, el barber del carrer del davant que sempre explicava un acudit, el somriure del botiguer, el propietari del taller, en Jojo, juntament amb la seva forta riallada, i l’Alba. Un sanglot va ofegar la seva gola: "Alba".

Una vegada més, l’ancià s'intentava treure de sobre l’enorme massa enderrocs que li aixafava la part inferior del seu cos. Va serrar les dents i va estrènyer les seves mans, sentint com si no fossin més que una enorme ferida sobre el formigó polsegós. Va gemegar mentre reunia les seves últimes forces abans de deixar-se caure, una vegada més, esbufegant.

Va tancar els ulls mentre unes llàgrimes gruixudes diluïen la sang i la pols acumulades a les seves galtes. La seva mà dreta s'emplenà d’aquella pols grisa, aquella pols calenta i freda, aquella pols... l’únic vestigi de la felicitat passada. Mai més no podria tornar a veure la dolça rialla de la seva Alba.

El temps es va endarrerir diverses dècades i ella era allà, exactament igual que el dia en què es van conèixer: una bellesa radiant aureolada de joventut en aquell vestit blau que li ressaltava amb gràcia la seva cintura esvelta. Va sentir de nou com el seu cor bategava quan va donar-se compte que s'acostava. Era més maca que el sol. Més pura que les gales d'un casament. Ell l’admirava i ella estava radiant, amb el seu nounat en els seus braços. Va sentir una onada de felicitat en recordar l'olor tan tranquil·litzadora de la seva cuina saborosa i les carícies de les seves mans suaus a la seva pell, en el seu cabell, el seu perfum.

Alba. Un dolor sense límits li va recargolar l’estómac abans d'ascendir i ofegar-li la gola. Sabia que no tornaria a veure la seva dolça Alba mai més. Aquell pensament va revifar el dolor que es va apoderar del seu cos destrossat fins arribar a la seva cintura a través de la seva columna vertebral. Va fer un esforç per empassar-se la saliva, però sols el gust de la sang va descendir per la seva gola cremada per la pols.

Què havia passat? Com era possible que el seu món s'hagués esfondrat en un obrir i tancar d’ulls?

Va alçar la vista i va observar les siluetes reunides al lluny. Qui eren, aquells estranys que havien caigut del cel? Semblaven tan normals i corrents... tots, tret d'un d’ells. Si més no, aquell que tenia el cos més extravagant no era pas el més sorprenent. I tant que no.

Seria possible?

Però no, no podia ser. Sinó no hauria passat tot allò. Ell hauria evitat tota aquella tragèdia, aquella espantosa carnisseria. Sens dubte, un arcàngel hauria aturat aquells dimonis abans que l'implacable foc de l’infern no se'ls hagués empassés a tots.

Per què? Déu meu, per què ? Per què?

Però llavors, qui podria ser aquell misteriós desconegut?

No ho havia somiat! L’havia vist amb els seus propis ulls. Clavat sota la pols grisa, havia sentit tremolar el terra i vibrar l’aire quan aquell desconegut, de cop i volta, va resplendir en aquella llum daurada quan tot el cos d'aquell lluitador va ser nimbat amb la mateixa aura que envolta els sants i els arcàngels de l’Evangeli. El més profund dels seus instints va percebre el poder formidable que produïa aquell ésser nascut, òbviament, per a la lluita.

Una llum com aquella, una força com aquella, una energia com aquella només podien ser divines. Aleshores, per què? Com era possible que la mà de Déu resultés ser tan inútil?

No obstant això, aquell desconegut havia arribat després de la tragèdia i, per descomptat, no podia fer res per l’Alba i els altres; però l'ancià volia veure com aquells assassins pagaven pels seus crims i que el mal es sotmetia al bé... aquest hauria estat el significat de justícia!

Els teus comentaris sobre aquesta pàgina.

Carregant els comentaris...
[ct_CT]
EnglishFrançais日本語中文EspañolItalianoPortuguêsDeutschPolskiNederlandsTurcPortuguês Brasileiro
MagyarGalegoCatalàNorskРусскийRomâniaCroatianEuskeraLietuviškaiKoreanБългарскиעִבְרִית
SvenskaΕλληνικάSuomeksiEspañol Latinoاللغة العربيةFilipinoLatineDanskCorsu