DB Multiverse

Notícies Llegeix DBM Minicomic Fanarts Els autors FAQ Fil Rss Bonus Esdeveniments Promos Associats Guia del torneig Universes Help
                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                               

DBM univers del "Futur": Twin Pain

Escrit per Foenidis

Adaptació per Bardock & Vegeta13

En aquest món alternatiu, del qual procedia en Trunks del futur, tots els nostres herois van ser assassinats pels androides... Aquesta història explica els punts en comú dels universos 12 i 14.

1234567891011121314151617181920212223242526272829303132333435363738394041424344454647484950515253545556575859606162
[Chapter Cover]

Capítol 33

Traduït per Bardock

Al jove Guerrer de l'Espai li començaven a mancar els seus reflexes. Però, sobretot, li mancava molta experiència.

Havia estat un any amb en Cor Petit. Però això havia passat feia molt temps. I, a més, havia estat sis mesos sobrevivint pel seu compte.

Quant a en Vegeta... també havia hagut de sobreviure els primers nou mesos, tot aprenent a encaixar aquelles pinyes cada vegada més severes!

I de resultes d'això, només va tenir tres mesos reals d'entrenament per domesticar la seva energia de Superguerrer.

Era irrisori. Massa irrisori per enfrontar-se amb un adversari d’aquell nivell. Un adversari amb reaccions totalment diferents d’en Vegeta, d’en Cor Petit o, fins i tot, del que podia recordar del seu pare quan aquest l’havia estat entrenant abans d’emmalaltir-se.

I, a més, el vailet era conscient que tenia un defecte tan gran que havia irritat a en Vegeta. No tenia esperit combatiu, ni cap mena d’agressivitat natural. Necessitava l’adrenalina d’un bon cop de còlera a fi de donar el millor de si mateix.

Justament en aquell moment, el seu nivell de còlera havia disminuït amb la caiguda brutal de la seva energia. Lluitar amb aquella intensitat transformat en Superguerrer consumia molta còlera i energia!

Va ser amb un sentiment d’extenuació que el noi esguardà com l’infatigable androide es precipitava al seu rencontre. Els cops de la criatura li havien provocat ferides doloroses que en aquell moment de respir s’havien estès.

Però no tenia cap més sortida. Havia de lluitar fos com fos!

Pel seu avi... per la vida... per en Krilin...

Krilin... què li devien haver fet, aquells monstres, per sumir-lo en aquell estat?

Desconcentrat, en Son Gohan va rebre de ple el terrible doble cop de puny del despietat A-17 que l’havia assaltat a la velocitat del llamp.

El dolor era tan fulgurant que el va despertar del seu petit somni.

Reprenent l’esperit, va fer dos giravolts sobre si mateix per aplicar més potència al seu cop de peu circular. Però va ser aturat implacablement per l’androide invencible!

Un guerrer més experimentat hauria sabut que aquell cop no s’ha d’intentar mai sense efecte sorpresa. Només resultaria útil en el cas en què hom estigués segur que l’impacte fos suficientment poderós per desestabilitzar l’adversari.

L’androide, per contra, no va deixar pas reaccionar al jove atacant.

Empunyà fermament el turmell del brivall. A continuació, valent-se d’un dels seus braços, l’A-17 va trencar-li, literalment, els ronyons amb un cop de genoll.

El xoc fou terrible. El món va bascular al voltant d’en Son Gohan. La lluïssor daurada dels seus cabells va pampalluguejar mentre el cel era esquitxat de petites estrelles resplendents.

L’androide sabia que havia guanyat.

No obstant això, va ser amb un somriure cruel que va llançar amunt aquell cos menut fracturat per propiciar-li una canonada directa.

El jove Guerrer de l’Espai, en estat normal i sense cap mena de reacció, es desplomava bruscament com una pedra cap al sòl.

Però no va estimbar-s’hi.

Després d’un espetarrec inesperat, en Cor Petit va frenar la seva caiguda.

L’expressió del seu rostre i de la seva llambregada deien molt quant als sentiments que envaïen al gran Namekià.

L’A-17 va reaccionar tot enviant una ràfega d’energia al combatent nouvingut:

—Maleït pallús!

Sense moure res més que una sola mà, l’extraterrestre neutralitzà la canonada directament.

L’androide va descendir fins arribar a l’alçada on era l’intrús:

—Has fet trampes... ell ha perdut!

El Namekià va replicar-li amb una veu gruixuda i amb la boca desfigurada per un odi molt profund:

—Tan sols és un marrec!

L’A-17 va contestar-li tornant-li la pilota:

—Ningú no l’ha obligat a venir per jugar amb els grans!

En Cor Petit va estrènyer encara més el puny. Bullia amb el desig d’acopar-li el bec a aquell insolent. De venjar tots els seus amics assassinats. De fer-li pagar el calvari que havia fet passar a aquell infant que havia adoptat.

Però ai las... no era suficientment fort i s’arriscava insensatament exposant-se d’aquella manera!

Els seus ulls lliscaren cap a l’altre androide sedegós de sang. Amb la cua de l’ull, va esguardar també en Krilin. No podia esperar cap mena d’ajuda per part d’ell. El menut guerrer ordinari era viu, però només era una ombra sense ànima.

Sentia el pes del vailet abatut al seu braç. Quin malxinat, en Vegeta. Havia volgut ocupar el seu lloc per, finalment, deixar-lo totalment sol davant la massacre!

Els teus comentaris sobre aquesta pàgina.

Carregant els comentaris...
[ct_CT]
EnglishFrançais日本語中文EspañolItalianoPortuguêsDeutschPolskiNederlandsTurcPortuguês Brasileiro
MagyarGalegoCatalàNorskРусскийRomâniaCroatianEuskeraLietuviškaiKoreanБългарскиעִבְרִית
SvenskaΕλληνικάSuomeksiEspañol Latinoاللغة العربيةFilipinoLatineDanskCorsu