DB Multiverse

Notícies Llegeix DBM Minicomic Fanarts Els autors FAQ Fil Rss Bonus Esdeveniments Promos Associats Guia del torneig Universes Help
                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                               

DBM Univers 14 (Androides): One Way

Escrit per Foenidis

Adaptació per Bardock & Bola de 8 estrelles

Després de la massacre dels guerrers Z explicada a Twin Pain, els universos 12 i 14 van tenir uns anys en comú abans que el segon canviés completament. Quins van els esdeveniments que van permetre que en Trunks triomfés en un univers i que els Androides regnessin en un altre?


Part 1 :123456789
Part 2 :10111213141516
Part 3 :1718192021222324252627282930313233
Part 4 :343536
[Chapter Cover]
Part 2, Capítol 15.

Capítol 15

Traduït per Bola de 8 estrelles

Un silenci de mort estenia les seves ales de glaç sobre la nit en les runes d'una megalòpolis. L'ombra arrogant dels gratacels no era més que un record llunyà.

Nul rastre de vida entre les colines de formigó i de metall entortolligats.

Els carrers havien desaparegut sota una espessa capa de runes que cap llum no escalfava després de la posta de sol.

En aquell moment, era sota terra on calia buscar la majoria dels malaurats supervivents d'un malson que no s'acabava mai. Homes, dones, i nens s'abraçaven els uns amb els altres per sentir-se encara vius. Era l'última manera de ser feliços.

No hi havia lluna aquella nit. Seria perillós d'aventurar-se dins la foscor tenebrosa de les runes on, malauradament, la solidaritat no era una prioritat per a tots.

Cada dia es feia més difícil subsistir. El temps d'espera entre els abastaments era cada cop més i més llarg, i les racions menys i menys generoses. Els diners que eren font de poder ja no feien llei. Pitjor encara, la llei del més fort remuntava des de les profunditats on la civilització l'havia enterrat. La seva pesada urpa amenaçava una mica més, cada dia, el futur dels supervivents.

Com si no hi hagués prou amb els androides.

Es murmuraven atroces histories de famílies massacrades per un estoc d'aliments o per un refugi confortable; temptatives d'assalts sobre els combois d'abastament; les bandes de saltejadors esteses per les zones campestres per assaltar aquells que treballen per intentar aconseguir l'essencial fos com fos.

No, un cop més, front l'adversitat, la humanitat no demostrava pas les seves virtuts.

Tanmateix, dins les profunditats d'un refugi ben protegit, l'esperança es feia sentir en el soroll malaltís de les tecles d'un teclat informàtic.

La Bulma no havia dormit ni menjat des que havia reprès la feina.

Els seus ulls no es desenganxaven de les pantalles dels seus ordinadors tret per ennegrir amb gargots sibil·lins les pàgines de notes on les fórmules matemàtiques es disputaven el lloc amb múltiples esquemes tècnics.

Malgrat la seva força de motivació, el cansament picotejava, amb insistència, la nuca, les espatlles i les parpelles de la jove dona. Acabà resignant-se a redreçar-se per reposar els músculs del seu coll que demanaven pietat amb més i més força.

Reposant un instant, deixà anar enrere el seu cap sobre el respatller de la seva butaca una mica sargida i no va poder resistir la temptació de tancar una miqueta els ulls... sols una miqueta de no res...

Un estremiment la sacsejà. Per intentar escalfar aquell cos glaçat per l'esgotament que reclamava a crits un repòs que ella no estimava poder-li permetre, va lliscar les seves mans sota els plecs de la caçadora que no s'havia tret des que s'havia despertat. En Trunks es trobava allà, en aquella peça de roba que envoltava les seves cuixes amb una escalfor reconfortant.

Trunks...

Sense adonar-se'n, la ment de la Bulma li robà la pausa que aquesta es negava a donar-li feia massa estona. Inconscientment, els seus pensaments passaren de la reflexió als records. Uns records que van emprendre seguidament un camí sobre les ales oníriques d'una profunda son.

Aquell dia, el sol s'alçava orgullosament en el cel blau immaculat, el qual semblava cantar als quatre vents l'alegria de viure oblidada pel gènere humà.

Després d'haver fet un cop d'ull a baixa altitud per verificar que l'indret era segur i assegurar-se que era l'emplaçament exacte del laboratori destruït pels dos androides, la Bulma decidí aterrar-hi.

I pensar que sense les indicacions del seu pare que havia recordat que en Gero, en un rampell de suficiència, havia tingut l'idea absurda de fer gala de les seves instal·lacions durant un col·loqui científic, ningú no hauria pogut trobar mai el seu amagatall. Per què amagar un taller de treball d'aquella mena en les muntanyes per després fer-ne la seva existència gairebé pública?

L'orgull dels megalòmans els portava sovint a cometre uns errors d'escàndol.

Tanmateix no va ser aquesta imprudència la que conduí a en Gero a la seva pèrdua, sinó les seves pròpies creacions.

El vehicle aeri de la jove dona havia aterrat dins d'un núvol de pols no gaire lluny d'uns trossos de metall que projectaven els seus extrems torturats i rovellats vers el cel.

Després d'escrutar un altre cop els voltants, la Bulma va emetre un sospir melancòlic.

Havia pres el risc d'anar fins aquella regió desèrtica amb l'esperança de trobar elements o plànols d'alta tecnologia. I per què no quelcom per tal de detenir els androides? Tanmateix, en Krilin i en Yamcha li havien confirmat en aquella època que no hi quedava res. Però, de tota manera, havia tingut la necessitat d'anar-hi i verificar-ho per si mateixa.

Encara que fos una experta en nombroses àrees, el geni del seu pare li mancava cruelment per finalitzar el projecte que havia començat amb ell. Un invent que firmaria la fi del malson. Els altres científics que li haurien pogut ser d'utilitat havien esdevingut il·localitzables, eren morts o, simplement, desapareguts i/o reclosos dins d'un refugi sense mitjans de comunicació.

Els seus pares...

Un vel de tristesa aombrà la mirada turquesa habitualment tan exuberant de la jove dona.

El dia que no van tornar a casa no va voler creure's que allò els hagués arribat a ells. Sempre hom creu que aquestes coses no pot arribar a la gent que estimem.

Així i tot, s'havien deixat sorprendre.

Els androides a l'altra punta del planeta. La vigilància relaxada quan es vol creure que la vida no ha canviat. Un edifici inconsistent que s'ensorrà per culpa dels nombrosos atacs i desenes de persones esclafades sota els blocs de formigó entre els quals hi havia una parella d'edat avançada. Una cosa molt banal en aquells temps de tristesa.

Banal menys per a les persones més properes.

Va ser el forner de la pastisseria on la Sra. Brief li agradava tant de comprar coses per acompanyar la seva hora del te, qui li va explicar a en Trunks el que havia succeït no pas gaire lluny de la seva botiga amb un aparador embarrat de planxes de fusta.

I, efectivament, sota les runes, el jove noi retrobà els seus avis entre els cossos de nombroses víctimes.

Era així. Els aparells d'obra massa rars, privats de carburant o, simplement, en l'impossibilitat de travessar les ruïnes, ja no acudien més per desembarassar les runes. Aquelles sinistres tombes expulsaven una abominable pudor de mort que afligia encara més, si era possible, el dia a dia dels supervivents en moltes ciutats. En Trunks no podia estar a tot arreu i, de tota manera, si hagués estat el cas, no podia dedicar tot el seu temps a fer-se passar per màquines de treballs públics.

Almenys, els seus estimats pares no haurien pas assistit a la massacre bàrbara de la fauna que tant estimaven. De tota forma, si les pobres bèsties no haguessin sucumbit a un atac dels bessons, hauria calgut abatre la majoria a raó de no poder continuar alimentant-les. Alliberades, molt poques haurien pogut espavilar-se soles en la natura, mes valia evitar-los-hi una abominable agonia o una mort cruel sota els ullals d'un depredador.

La Bulma s'eixugà amb el revers de la mà les llàgrimes que perlejaven en els seus pòmuls per concentrar-se, de nou, sobre els rars vestigis de l'antre d'en Gero.

I pensar que aquell psicòpata havia creat allà, al bell mig d'un gran no-res, unes proeses tecnològiques sense precedents. Havia estat, sens dubte, el millor especialista en robòtica que el món hagués conegut mai. Quin malbaratament! Consagrar un talent com aquell, un geni de tal nivell, a perseguir una obscura venjança, a perdre's en una bogeria tan obsessiva com destructiva.

Què pensava, doncs, fer amb els seus androides si en Goku era mort?

Per què els havia reactivat? Per reprogramar-los?

Vet aquí un secret tan profundament soterrat com els milions d'innocents assassinats en nom d'una idea fixa completament delirant.

Profundament enterrat...

Els ulls de la Bulma s'havien aturat sobre les restes de dos tubs d'acer corroïts que emergien a poc menys de cinquanta centímetres l'un de l'altre.

Mentre s'agenollava per començar a gratar la superfície del terra que es mostrava tou entre els dos trossos de metall, una ombra, seguida de dos peus situant-se bruscament sota els seus ulls, la van sobresaltar!

Va reconèixer immediatament aquelles botes.

Trunks!

Abans de ni tan sols tenir temps a demanar-li què hi feia allà, el seu fill ja l'havia agafat per les aixelles per enlairar-se, de cop, amb la seva mare en braços.

La Bulma, amb la mirada empegada contra el seu fill, es quedà en silenci.

Una manera d'actuar com aquella sols podia significar una cosa: els androides devien estar en el sector!

Realment, no estava de sort! Els múltiples canals de radio els havien situat a milers de quilòmetres d'allà, més al Sud.

Volant tan ràpid com podia a ras de terra i seguint els relleus caòtics d'aquella regió de natura rugosa, en Trunks acabà deposant la seva preuada càrrega a cobert sota la penombra d'un espès bosc de resiners.

Tingueren just el temps de mirar-se que una explosió retronà en la llunyania.

El vehicle!

—Com pot ser?!

En Trunks li respongué amb un to que no deixava cap dubte de la naturalesa del seu humor: de mala lluna! La seva mirada, normalment tan dolça, fou d'una duresa increïble en girar-se vers ella en aquell moment. De sobte, la Bulma tingué la impressió de no reconèixer el seu fill.

—El què? Com aquelles dues deixalles han sabut que eres allà o com t'he trobat jo just a temps?!

La jove dona balbucejà:

—Creus que sabien que era allà?

—Et penses que han tornat des de l'altre punta del continent just en aquest moment per casualitat?!

La Bulma va acotar el cap:

—I tu?

—Jo?! Jo m'he començat a preocupar quan, afigura-t'ho, he vist que la meva mare havia marxat sense deixar-me ni una nota oberta sobre la taula on faltava la càpsula d'un vehicle de llarga distància...

La seva mare respongué amb una veu tímida i amb l'aspecte d'una col·legial enxampada després d'haver comès una malifeta:

—Has consultat les dades del GPS de la V-2556...

En Trunks va esbroncar-la amb les galtes i el front inflamant-se sota el cop de còlera:

—Imagina't el que he sentit quan el canal ha informat del vol d'aquells dos porcs de dret cap al sector que mostraven les coordenades del mapa, un sector encerclat en vermell: "Laboratori del Dr. Gero"!

La por que devia haver experimentat per ella per posar-se en aquell estat... en Trunk era habitualment tan dòcil i controlador de les seves emocions...

—He fet volar pels aires tota la regió per tal de desviar-los de la seva ruta. Amb prou feines he tingut temps d'assegurar-me que no hi havia ningú... t'adones que he pres el risc de matar algú per avançar-los?!

Ella el va mirar tímidament. Per descomptat que ell no havia pres aquell risc. Els seus sentits li haurien assenyalat tota presència humana. Però, vet aquí que havia tingut por i aquest sentiment ressorgia en forma de reprotxes.

Sense cap altre mot, va cobrir, de sobte, la seva mare amb els seus braços per prémer-la contra ell, tallant-li gairebé la respiració. Però ella no es va moure pas, deixant-lo estrènyer-la llargament alhora que endevinava, pels petits sons que deixava anar, que unes llàgrimes enterbolien, llavors, aquella mirada tan estimada.

En aquell moment, amb el nas dins la jaqueta que havia portat al rostre, era la vista de la Bulma la que s'enterbolia sota el flux de tristesa avivat per aquell record.

Despertà sobresaltada per un sanglot. L'última imatge del seu record oníric continuava bufant sobre les brases del dolor.

La Bulma es perdia més profundament en aquella peça de roba... li agradaria submergir-s'hi, oblidar-ho tot...

Es va reincorporar bruscament depositant, amb un moviment brutal, la jaqueta sobre els seus genolls. Es va eixugar les llàgrimes amb els seus dits. Després, va respirar sorollosament per empassar aquell dolor que la distreia del seu objectiu i es va fregar la cara per acabar d'esvair-lo.

Es va acomodar a la seva cadira, consultà les seves últimes notes, i, a continuació, començà a fer volar els dits sobre el seu teclat.

Li faltaven un gran número d'element essencials per construir una segona màquina del temps. Però, encara que alguns serien definitivament introbables, amb un mínim de treball hauria de poder crear-ne uns d'equivalents per reemplaçar-los a partir d'allò que encara era disponible. Havia sabut pal·liar l'absència del seu pare i la destrucció dels seus preuats tallers de laboratori per acabar el primer exemplar. Aquesta vegada, també arribaria a superar els nous problemes que es posessin per davant!

El seu fill encara no estava perdut!

Fos el que fos el que li hagués passat, el retrobaria allà on estigués si es tractava d'una averia de la màquina, o, per altra banda, retrocediria en el temps per posar-lo a cobert abans que es fes matar.

No, en Trunks encara no era mort!

Els teus comentaris sobre aquesta pàgina.

Carregant els comentaris...
[ct_CT]
EnglishFrançais日本語中文EspañolItalianoPortuguêsDeutschPolskiNederlandsTurcPortuguês Brasileiro
MagyarGalegoCatalàNorskРусскийRomâniaCroatianEuskeraLietuviškaiKoreanБългарскиעִבְרִית
SvenskaΕλληνικάSuomeksiEspañol Latinoاللغة العربيةFilipinoLatineDanskCorsu