DB Multiverse

Notícies Llegeix DBM Minicomic Fanarts Els autors FAQ Fil Rss Bonus Esdeveniments Promos Associats Guia del torneig Universes Help
                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                               

DBM Univers 14 (Androides): One Way

Escrit per Foenidis

Adaptació per Bardock & Bola de 8 estrelles

Després de la massacre dels guerrers Z explicada a Twin Pain, els universos 12 i 14 van tenir uns anys en comú abans que el segon canviés completament. Quins van els esdeveniments que van permetre que en Trunks triomfés en un univers i que els Androides regnessin en un altre?


Part 1 :123456789
Part 2 :10111213141516
Part 3 :1718192021222324252627282930313233343536
[Chapter Cover]
Part 3, Capítol 35.

Capítol 35

Traduït per Bola de 8 estrelles

La Bulma tancà els ulls.

El pitjor dels malsons la trobava en el pitjor moment, aquell en què l’esperança finalment renaixia!

Les innombrables neurones de la científica es posaren a treballar amb frenesí... no podia acabar-se així! No pas en aquell moment!

Es limità a esperar el soroll familiar d'un cos que arribés tot estripant l'aire, el de l'aura d'un guerrer aureolat d'or, la veu familiar del seu fill, de l'home que havia esdevingut, finalment, de retorn... s'acabaria produint un miracle, no podia ser altrament!

Quan les seves parpelles s'obriren, gairebé contra la seva voluntat, els dos joves estaven enfilats sobre les restes del malaurat robot excavadora. Ell dempeus, amb els braços encreuats i amb una expressió de satisfacció al cim d'un braç mecànic retorçat; ella asseguda amb despreocupació en una hamaca de cables tensats entre dues peces. Tots dos observaven un dels últims representants del grup que els havia combatut tan durament i amb tanta insistència.

La Bulma no parpellejà sota la doble mirada de color blau elèctric. No tenia por. Havia perdut la por; sols una ràbia sorda la consumia en el seu interior. El seu instint maternal sols pensava en la vida del seu fill i en aquell moment era més aviat una lleona preparada per lluitar que no pas una ovella resignada.

Les articulacions dels seus dits s'emblanquiren sobre els relleus de la seva arma.

Un somriure d’ironia cruel es dibuixà lentament a banda i banda dels llavis de la rossa preciossa.

«Rumia, i ràpid! La millor opció? La metralleta? Inútil. El gas lacrimogen de la butxaca? Hm... caldria considerar el temps per trobar la capsula del minijet, de fer-lo aparèixer, saltar-hi a dins, fugir... no hi ha prou temps per allunyar-se prou i despistar aquests dos cohets supersònics amb potes. Solució provisional: primer, avaluar els seus estats d’ànim, fer que baixin la guàrdia per actuar millor... i permetre's una mica mes de temps per reflexionar.»

La Bulma soltà en primer lloc la seva arma semiautomàtica molt lentament. Després, es dirigí sense manies vers la nevera portàtil per remenar-la.

—Teniu gana? Tinc patates xips amb gust de bacó, entrepans de pernil sintètic i amb gust de tonyina, onigiris d'ou –amb ous en pols, ho sento —va precisar amb malicia—... aigua purificada... i això! —va exclamar mentre es girava per exhibir amb força dues llaunes de la beguda energètica "Satan Drink".

El seu somriure digne d'un anunci de dentífric quedà congelat. Els androides no semblaven pas decidits a seguir-li el joc. El silenci d'aquests durant el seu inventari li havia donat bones sensacions, però era una idea de bojos esperar que acceptessin la seva invitació i que després la deixessin anar com si res.

«Sisplau, Bulma, que ja fa temps que no tens edat per creure en el Pare Noel!»

—Tu ets la dona del nostre enyoradíssim Vegeta, oi que sí? Els anys no han estat indulgents amb tu, però et reconec: la mateixa del cementiri, però envellida —començà amb una veu dolça l'A-18 i un rictus de burla marcat sobre la seva bella cara angelical.

A la Bulma li semblà que se li aturava el cor. Els seus braços van caure tot sols. Les llaunes van estar a punt d'escapar-se de les seves mans. Quins porcs, havien tingut la barra d'assistir als funerals de les seves víctimes! Però on s'havien amagat per no ser detectats?

El fet que sabessin qui era no li facilitaria les coses!

—Per cert, sent la mare del nostre estimadet petit Trunks, justament ens preguntàvem on s'havia ficat. Hem tingut molta cura de no trencar-lo gaire i, tot i així, ja fa temps que no tenim notícies seves. Casualment ens va de meravella que hagis tingut la bona pensada de venir fins aquí.

L’evocació de l’absència del seu fill inflamà la sang de la cinquantina. La llauna de la seva mà dreta s'esclafà lleugerament sota la pressió del seu polze i les arrugues situades a les comissures dels seus llavis tremolaren mentre el solc aprofundit per l’edat situat entre les seves celles es marcà encara més.

—Com heu sabut que era aquí? No em direu que heu tornat aquí des de l'altra punta del món per pura casualitat? —grunyí sense arribar a controlar-se.

L'A-17 va esclatar de riure mentre saltava de la seva estrada.

—Figura't que nosaltres estem tan sorpresos com tu! Quan en Gero va decidir reactivar-nos, pel que sembla comptava amb nosaltres per protegir aquestes instal·lacions. Cal recordar que amb el nostre objectiu principal a l'altre barri ens degué buscar una utilitat —deixà anar l'androide per acabar, amb una lluor d'odi inflamant l'acer de la seva mirada.

Va dirigir el seu dit índex rere la seva orella dreta.

—Al mateix instant en què deus haver entrat en aquest lloc, una alarma ha ressonat aquí demanant-nos tornar el més ràpid possible —va precisar.

Una alarma! És clar! Quins millors vigilants hi podia haver que aquells dos monstres!

L'A-17 es girà vers la seva germana

—Ben mirat, em pregunto què pot haver-hi tan important, aquí dins?

La bella rossa desvià la mirada del gran forat amb una expressió de molèstia.

—Vés-hi, tu, si et ve de gust! Jo no hi posaré ni un peu aquí dins!

—Què? No tens curiositat?

Sense deixar-se ensarronar, l'A-18 preferí fer veure que ignorava la pregunta.

El bessó bru coneixia bé la seva germana. Sabia que era inútil intentar fer-la canvia de parer frontalment. Amb un petit somriure a la comissura dirigit a la Bulma, a penes va alçar-se del sòl per volar fins a l’excavació i desaparèixer sota terra sense el més mínim gest.

La Bulma es preguntava el mateix que ell. Què hi havia tan important allà dins per posar a punt una instal·lació capaç de resistir el pas dels anys de manera totalment autònoma? Què era tan important com per adjuntar-li tals forces de seguretat? L'ordinador era sols una eina. Un geni com en Gero segurament no el veuria pas d'una altra manera. Llavors, solament es podia tractar de la bestiola!

Amb el cor a cent, va esperar-se per veure si la part de la memòria artificial de l'androide sabia què era aquella cosa.

I seguidament va pensar en la unitat central. Si aquells dos sonats decidien fer-ho saltar tot... Trunks!

La Bulma perdé durant un instant la seva sang freda. Les llaunes lliscaren dels seus dits rebotant sobre les pedres amb un soroll mat. Una d'elles rodolà en direcció a l'A-18.

—Gracies —s’acontentà de dir amb una mirada maliciosa mentre s'ajupia per recollir-la abans d'obrir-la.

Mentre la bessona tastava la recepta tan preuada de l'antic campió, la Bulma intentà asserenar-se. De moment, no eren agressius. Potser se’n sortiria si jugava bé les seves cartes?

Va decidir revelar una part de la veritat.

—M’estaré de romanços: he vingut per desmuntar l'ordinador central i quedar-me algunes peces. Seré sincera amb vosaltres: voldria construir un robot per ajudar a en Trunks a derrotar-vos. Sé que us agraden els reptes, i us ho passaríeu d’allò més bé... l'última màquina d'en Gero serà apedaçada i vosaltres tindreu una altra joguina per desfogar-vos —va concloure amb una expressió de venedor expert quant als androides.

L'A-18 es quedà un instant immòbil, senyal que la Bulma havia aconseguit atreure el seu interès. Sense desviar la seva freda mirada de la mare d'en Trunks, va interpel·lar el seu germà:

—Has sentit això?

La veu de l'altre androide semblà venir d'ultra-tomba:

—Sí! Però també hi ha una cosa interessant aquí...

Curiosa, la noia s'apropà a l'orifici per avaluar la profunditat i obtenir més detalls.

—Què hi ha?

—Vine a veure-ho tu mateixa!

La rossa es redreçà i tot seguit prengué una expressió d'empipament. Feia temps que havia entès les estratagemes del seu germà per fer-li fer allò que ell volia que fes.

—Que et bombin! —va exclamar ella, categòricament.

Testimoni de l’escena, la Bulma no sabia si valia més pregar perquè l’assassina baixés, cosa que li donaria potser l’ocasió d'eclipsar-se sense massa riscos... o bé esperar en cas que la seva enganyifa li donés fruits i la deixessin prendre les preuades peces de la unitat central. Fos com fos, aquells dos no sabien res del que en Gero havia estat fent allà dins, cosa que, d'altra banda, ja li anava bé. Privat del seu creador, el projecte devia quedar en suspensió esperant el seu hipotètic retorn, i sense ell no tindria cap oportunitat d'enllestir-se. Sens dubte sabria de què es tractava en examinar la memòria i els programes informàtics de l’aparell. Potser, fins i tot hi trobaria algunes informacions sobre la concepció dels androides. El seu instint científic reprengué el control durant uns instants i la perspectiva d'importants descobriments l’alegrà sobtadament. Una mica més i baixaria a aquell espai confinat del subsòl a fi d’unir-se amb un dels pitjors assassins que la Terra hagués vist mai.

La veu mofeta de l'etern jove sorgí del forat:

—Demana-li a la vella si sap què és!

—Ni idea —rondinà la interessada abans i tot que la rossa repetís l'insult. No era el moment de mostrar-se susceptible.

Intrigada, l'A-18 s'agenollà per inclinar-se millor vers la cavitat.

—Digues-me què es —va repreguntar.

—Si ho sabés, no t'hagués demanat que li ho preguntessis a la senyora sé fer comandaments que fan saltar pels aires tot material electrònic!

—Està bé, però almenys descriu-m’ho una mica...

L’evocació de l'assumpte del Maserfuse inquietà de sobte a la seva inventora. La matarien! De cop, n'estava segura.

Amb precaució, la Bulma començà a recular prenent cura de no fer rodolar cap pedra sota els seus peus. Suaument, lentament, es va allunyar amb la desagradable impressió d'arriscar la seva vida amb cada pas. Mentre germà i germana es comunicaven sorollosament entre ells per entendre’s, va accelerar el moviment quan va jutjar que la distància ja era suficient. A cinquanta metres es va girar per caminar amb més facilitat. A cent cinquanta metres, es posà a córrer.

El terreny era pla, sense refugis. Aquell promontori desèrtic no l'ajudava pas.

Finalment va arribar al marge més pròxim d'aquella extensió devastada i va descendir el pendent el més ràpid possible. La grava s'enfonsava sota els seus peus, les pedres rodolaven i més d'un cop va estar a punt de perdre l'equilibri.

Un cop al congost format pel relleu amb el vessant del cim del costat, es posà a córrer de nou.

Gairebé sense alè, finalment s'aturà per llençar la seva càpsula.

El "Puff!" ressonà a l'instant per al seu alleujament.

Alleujament de curta durada.

Amb el fum de la materialització esvaït, dins de la cabina oberta de l’aparell, ja hi jeia el bessó malèfic.

La veu de la seva germana sorgí just a sobre de la Bulma provinent del cel per sobre del seu cap.

—No t’oblides res?

Abans que la Bulma, fastiguejada, no pogués pensar en l’actitud a adoptar, el mini-jet s'enlairà a la vertical en mig d'un núvol de pols.

A contracor, escortada per l’assassina en sèrie més temible de tota la història, la Bulma no tingué més remei que refer en sentit invers tot el camí recorregut per tornar al seu punt de partida. Mentrestant, va haver de suportar les facècies de l'improvisat pilot que prenia un plaer malsà a passar el més a ras possible de les siluetes dels dos vianants tants cops com va poder.

Durant aquell trajecte que va fer sense cap pressa malgrat els copets poc amistosos que li donava de tant en tant l'A-18 a l'espatlla com per recordar-li l'estatus respectiu, la Bulma va tenir tot el temps per imaginar-se el futur d'aquell planeta sense ella.

Aconseguiria, finalment, en Trunks, tornar a aquest espai-temps?

Com i per què no havia tornat allà, encara?

Ploraria la seva mort?

La pregunta podria semblar un insult, però feia bastant temps que el seu fill ja no havia deixat anar cap llàgrima. Per a què servien?

L'havia vist canviar al llarg dels anys, endurir-se, perdre el seu bon humor, aquell entusiasme desbordant que alegrava tant la vista quan era un nen. La violenta vida en aquell món sinistre, en perpetu dol, el sofriment omnipresent, els combats perduts l'un rere l'altre, l'esperança que s’esvaïa cada dia una mica més, feia ben irrisòries unes quantes gotes d'aigua salada a la vora dels ulls.

Tot d’un plegat, el soroll de l’aparell supersònic en caiguda lliure estripà l'aire amb una intensitat fins aleshores inigualable.

L’explosió de l'objecte percudint de ple el sòl del planeta llençà la científica a terra violentament. Pedres i ferralla de la nau passaren per sobre del seu cap, crepitant sobre les restes del robot excavadora mentre una massa d'aire ardent l'asfixià durant uns instants. La Bulma esperà que l’efímera pluja mineral i metàl·lica acabés per aixecar-se per veure com emergia del centre de l'incendi causat per l'accident. Un gran somriure satisfet d'orella a orella, un A-17 molt orgullós de si mateix.

Els teus comentaris sobre aquesta pàgina.

Carregant els comentaris...
[ct_CT]
EnglishFrançais日本語中文EspañolItalianoPortuguêsDeutschPolskiNederlandsTurcPortuguês Brasileiro
MagyarGalegoCatalàNorskРусскийRomâniaCroatianEuskeraLietuviškaiKoreanБългарскиעִבְרִית
SvenskaΕλληνικάSuomeksiEspañol Latinoاللغة العربيةFilipinoLatineDanskCorsu