DB Multiverse

Notícies Llegeix DBM Minicomic Fanarts Els autors FAQ Fil Rss Bonus Esdeveniments Promos Associats Guia del torneig Universes Help
                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                               

DBM Univers 14 (Androides): One Way

Escrit per Foenidis

Adaptació per Bardock & Bola de 8 estrelles

Després de la massacre dels guerrers Z explicada a Twin Pain, els universos 12 i 14 van tenir uns anys en comú abans que el segon canviés completament. Quins van els esdeveniments que van permetre que en Trunks triomfés en un univers i que els Androides regnessin en un altre?


Part 1 :123456789
Part 2 :10111213141516
Part 3 :1718192021222324252627282930313233343536
[Chapter Cover]
Part 3, Capítol 33.

Capítol 33

Traduït per Bola de 8 estrelles

Aquest combat, que hauria pogut costar tan car a la Terra i als seus habitant, havia estat recollit i arxivat per la Bulma amb tots els altres. Tots aquells herois ja eren morts, mes llurs memòries sobreviurien a tot això.

Reviure aquesta batalla havia esgarrifat a la científica. Els testimonis creuats dels seus amics li havien permès de reconstituir cada segon amb tota la seva intensitat i també amb tot el seu horror. Certament, havia tremolat en el seu refugi escoltant el soroll de les llunyanes deflagracions. Òbviament, s'havia imaginat la lluita... però no s'havia pas imaginat que tots haguessin vist la mort de tan a prop, que la monstruositat hagués pogut ser tan radical. Massa confiada? Sens dubte ho era una mica en aquella època. Els esdeveniment posteriors no van fer més que retornar-la a la realitat. Quan hi pensava, era bastant increïble que unes amenaces tan terribles haguessin amenaçat la humanitat al mateix moment en què havia emergit la més formidable generació de guerrers que el planeta mai hagués vist. Casualitat, o...?

La Bulma s’estremí. No trigaria a fer-se fosc i era el moment de buscar un refugi per passar la nit. No hi havia res a recuperar, allà. Ja s'ho havia imaginat abans fins i tot d'arribar-hi. Per què desviar-se tant, llavors? Ni ella ho sabia. Potser era a causa de l’absència massa llarga d'en Trunks que li havia despertat uns impulsos de nostàlgia que s'apoderaven d'ella amb més freqüència de l’ordinari. Havia deixat un missatge que la màquina del temps rebria tot just aparegués en la seva dimensió. El seu fill sabria on trobar-la tan bon punt retornés, a condició que simplement s’hagués retardat i que el seu vehicle espai-temps no tingués cap averia. Un llarg esguard circular li arrencà un sospir. Res. El cel estava desesperadament verge de tota presència humana. Havia de construir aquell segon aparell!

Acomodada al seu seient, la Bulma vigilava de prop els seus monitors de control. Per descomptat, tenia on allotjar-se i de què nodrir-se gràcies a les seves capses de càpsules... però dormir a la intempèrie o dins d'una construcció a l'exterior era sempre un risc.

Uns camps de cultiu es dibuixaren de sobte sobre el monitor que transmetia les imatges del terreny situat sota el fuselatge. Poc després, les formes geomètriques d'unes taulades pintades d'una granja i de les seves sitges aparegueren per afegir-se als colors d'unes plantacions notablement ben mantingudes.

La nau de la Bulma aterrà dins un núvol de pols. La cort de l’explotació estava deserta. La jove dona no s'esperava menys. Era d'allò més normal. En aquella època, tot allò que venia del cel era una potencial amenaça. Deixant de banda els androides, els pocs vehicles motoritzats que encara funcionaven solien estar la majoria de cops en possessió de bandes d'assaltadors gairebé tan perillosos com les dues creacions del Dr Gero. Malaurat qui es creués en el seu camí. A més, els recursos alimentaris feien part d'allò que havia esdevingut producte de luxe a altíssims preus: or en forma de carn, llavors, o fruits i verdures, tant era. Tot allò que era comestible havia esdevingut preuat i molts estaven disposats a matar per un simple sac d’arròs. Algunes bandes s'havien especialitzat en el saqueig de les zones i assentaments rurals.

Trista època. Aquelles dues màquines de tecnologia d'avantguarda havien tingut el do de fer retrocedir gran part de la humanitat en les profunditats més fosques de la seva naturalesa primària.

Sense gests inútils, va activar el detector d'infrarojos portàtil que sempre tenia cura de portar a sobre. Una sola silueta il·luminà la pantalla. Petita, escanyolida, arraulida sobre si mateixa... sens dubte, un infant que s'amagava.

La Bulma obrí amb calma la cabina del seu vehicle abans de guardar aquest últim dins la seva càpsula. Era massa cridaner des del cel... era poc probable que hagués de fugir campi qui pugui, i a més portava la seva fidel metralleta per si de cas. A priori no hauria de necessitar-la, però sempre era millor estar preparat per a tot.

Seguidament, es va dirigir amb tota la tranquil·litat del món vers la sitja més allunyada, un gran edifici decorat amb una fútil pintura de camuflatge verda. Ben inútil considerant la mida de l’estructura. A més, els tons escollits no anaven a joc amb els colors de la zona al seu voltant. La Bulma somrigué, la gent feia el que podia per intentar protegir-se. Una forta olor de palla saturava l'aire, la frescor del vespre també feia pujar un perfum de verdura recentment collida. L'ombra desmesurada de la jove dona es tallà un instant en l'immensa entrada oberta de bat a bat de l'edifici. La posta de sol cobria d'or la pols volàtil dels farcells de mercaderies amuntegats allà. Un petit soroll gairebé digne d'un ratolí pertorbà l'aire que fins llavors acompanyava el cant dels grills. La filla del Pr Brief s'apropà suaument a una escletxa situada entre dues piles de farratge. Es va ajupir just abans de dir afablement hola amb la seva veu més dolça. Hi va haver un petit sacseig dins la palla, seguit d'un gemec agut i d'unes petites alenades.

—No tinguis por, sóc dels bons. Adoro els gossets. M'agradaria molt veure el teu, me l'ensenyes?

Un segon tremolor dins la palla seca... després, un moment de quietud.

—Si me l’ensenyes, et donaré a canvi la sorpresa que hi ha dins la càpsula, d'acord? —proposà la Bulma amb un gran somriure mentre treia de la butxaca del seu pit una càpsula totalment rosa.

Un nou soroll de moviment, una silueta començava a dibuixar-se en la penombra. La Bulma estengué al màxim el seu braç davant seu aguantant amb la punta dels dits el petit recipient de color xiclet. Encara dues passes més i va aparèixer de l'entrada del seu amagatall una nena petita d'aproximadament sis anys, molt bufona, amb les seves trenes castanyes i el seu vestit amb tirants blaus replens de bri de palla. Ben subjectat contra el seu pit, la noieta serrava entre les seves petites mans carnoses un cadell negre i blanc bastant ocupat a rosegar-li els dits.

Com que la criatura s'estava immòbil amb una òbvia por als ulls, la Bulma va posar suaument la càpsula a terra davant seu i es va presentar:

—Jo em dic Bulma, i tu?

La mirada de la nena petita va fer unes quantes anades i tornades entre el rostre de la desconeguda i la càpsula posada a terra.

—Agafa-la, és per a tu —l'animà la Bulma

La petita serrà encara més fort el cadell contra ella, el va mirar abans de fer-li un petó i tot seguit el va estendre tímidament vers la senyora que duia a la jaqueta el mateix logotip que duia la nevera.

—Es diu Lobo i jo, em dic Mugie —va arriscar-se a dir.

—MUGIE! Vés-te’n! De seguida! —ordenà una veu greu.

Sense deixar anar el seu Lobo, la Mugie recollí la càpsula i escampà la boira cames ajudeu-me fora de la granja després d'un últim cop d'ull a la Bulma.

—AIXECA'T! —ordenà la veu d'home.

Primer, la Bulma aixecà molt lentament les mans abans de posar-se dreta i seguidament pivotar suaument. Dins la llum rasant del sol, al principi sols va veure l'ombra xinesa d'un adult de gran envergadura amb un ample barret. Manifestament, l'home portava una arma dirigida vers ella. Sens dubte, un fusell vista la seva llargària.

—Em dic Bulma, estic sola i no us vull fer cap mal. Sols estic buscant un lloc per passar la nit —va declarar amb una calma total.

Un llarg silenci li respongué. L’home no es movia ni un mil·límetre. Es va dir que segurament estava indecís.

—No és cap parany, li asseguro... busco el meu fill... —va precisar.

Quina ocurrència aquella mentida... però com n’era, de reveladora. Se’n va adonar tan bon punt va pronunciar aquells mots que alguna cosa molt dolorosa pujava en ella. Va esvair a l'instant aquell maleït pensament fúnebre que no cessava d'assetjar-la des de l'hora acordada en la que en Trunks no havia tornat. Va continuar dirigint-se a l'home:

—Deixaré a terra la meva arma i faré dues passes enrere. Us la dono.

Tal com havia promès, es va desfer de la seva metralleta abans de recular. Seguidament, esperà.

Sense dir res, el pare de la nena avançà lentament, no sense recolzar bé a l'espatlla el seu fusell que fins llavors tenia al nivell del maluc. Arribat a prop de l'arma automàtica, es va ajupir per recollir-la sense treure els ulls de sobre del seu blanc.

Era un home de camp, s’apreciava per les seves amples espatlles i les seves mans gruixudes pel conreu. En aquell moment que ja no estava encegada per la posta de sol, la Bulma va descobrir un rostre que devia haver estat jovial en altres temps: dues ninetes de color celeste sota unes frondoses celles i un nas marcat per una llarga cicatriu que es prolongava fins al mentó.

—Seu, les mans sobre el cap! —va ordenar.

Tan bon punt aquesta va executar les ordres, va passar el seu fusell sobre el seu avantbraç per examinar la metralleta. Fet això, visiblement satisfet, va preguntar mentre brandava més o menys conscientment l'arma de la Bulma en la seva direcció:

—Això és cert?

La Bulma hesità:

—El què?

—Que busques el teu vailet!

Nascuda a la ciutat, va reconèixer de seguida el pragmatisme dels pagesos. Sempre francs i directes. Era estrany per a un ciutadà que mai hagués sortit de la seva gàbia de ciment, mes no era desagradable un cop se’ls coneixia una mica més. Sovint eren aspres al primer contacte, però la gent de les zones rurals estaven dotats d'una generositat natural que hauria posat al seu lloc a molts moralistes de pa sucat amb oli d'americana i corbata.

—Sí, és cert —va afirmar.

Havia estat a dos dits de dir "Segur que és cert", però s'havia adonat de l'error a l’últim moment... ell hauria pogut creure que es reia d'ell. El camperol sovint era simple, però molt menys estúpid del que podia semblar.

—Què li volies, a la meva xiqueta?

—Creia que estava sola —mentí un cop més la Bulma

Per descomptat, no era cert. Ja s'imaginava que la família de la nena petita vivia segurament en algun lloc subterrani a prop d'aquelles construccions. Es devia haver escapat dels seus pares per tornar a buscar el gosset quan aquests havien detectat el seu aparell al cel.

—No s'ha de romandre aquí, aquests malandrins dels Gossos Negres venen sovint a fer una ullada per la nit... —digué l'home marxant després de girar-se sense preocupar-se'n més.

La Bulma arrencà per seguir-lo. Intentant el tot pel tot amb molta barra, va deixar anar:

—És molt amable d'acollir-me, realment m'ha arribat al cor, hauria tingut molta por de dormir tota sola aquí fora...

L'home marcà un temps de pausa per fitar-la directament als ulls abans d’apreuar-la de cap a peus. Seguidament reprengué el seu camí amb un petit rondineig. Afortunadament, ella s'ho va prendre com una invitació i li seguí el pas.

El seu amfitrió més o menys involuntari començà a dirigir-se vers el camp just en front de la sitja d'on sortien... escodrinyant el paisatge i el cel alhora, va bifurcar seguidament vers un grapat d'arbres a l'esquerra. Un cop allà, va fer un senyal a la Bulma perquè s’ajupís per progressar sota l'empara d'uns arbustos d'espines que obligaren a la jove dona a protegir-se el rostre amb els seus braços un fart de vegades. Molt afortunadament, les espines més terribles no tenien ni la més mínima possibilitat de ni tan sols esgarrapar la matèria composta d'una jaqueta creada per resistir a un Superguerrer. Al mig dels matolls, l'home aixecà un dels arbusts més espessos per accionar una palanca ben dissimulada lluny de mirades indiscretes. Una trapa començà primer a enfonsar-se en el sòl abans de lliscar horitzontalment sense fer caure la terra que la camuflava. L'instant següent, la Bulma i el seu guia s'endinsaven dins del subterrani per unes escales de fusta rústica feblement il·luminades amb unes petites bombetes led equipades de detectors de moviment. Amb la trapa de l'entrada tancada, l'indret hauria pogut semblar lúgubre, però la mare d'en Trunks s'hi sentia còmode, segura. Ja no comptava més el nombre de dies, de setmanes que ja havia passat en refugis com aquell. Amb la vida a l'aire lliure esdevinguda massa perillosa, la humanitat s'havia tornat subterrània, fins i tot nocturna... ja que era molt gran la por d'una trobada perillosa. L'obscuritat era a partir de llavors el mode de vida d'una gran part dels supervivents... i això no era pas sense conseqüències per a la salut d'uns éssers el metabolisme dels quals estava inicialment concebut per viure de dia a cel obert. A més dels problemes de malnutrició, la gent sofria de dèficits de vitamines llur absorció depenia de la llum solar. Els nens eren els més afectats per aquelles carències amb conseqüències a vegades greus.

Tot i així, la Mugie no semblava pas patir d'aquell tipus de coses. La Bulma havia pogut observar les seves galtes rodones i el seu bonic to de pell lleugerament bronzejat i clapejat de pigues. La ubicació tan isolada de la granja, el vast paisatge dels voltants lliure d'obstacles visuals que permetia veure els intrusos d'una hora lluny, sens dubte aquesta gent podia continuar les seves activitats amb la comoditat de poder refugiar-se a la més mínima alerta. La jove dona ja havia pogut observar l’organització de comunitats com aquesta. Un sentinella era gairebé sempre designat per vigilar l’horitzó. A més, contràriament a la gent de ciutat, els del camp eren capaços de produir allò necessari per subsistir, inclús si en alguns indrets es veien obligats a treballar novament la terra amb les seves pròpies mans. Carburants i energia també esdevenien rars.

Es va sorprendre de constatar que el viatge s'acabava dins d'un del edificis de la granja. Allà s'amuntegava tota una pila de maquines agrícoles més o menys modernes, peces mecàniques –a vegades motors sencers– i eines.

Sense dir ni ase ni bestia, el seu guia va escalar un vell tractor de l'any de la padrina que de ben segur també estava fora de servei vist l'estat dels seus neumàtics més esquerdats que la terra d'un camp a l'apogeu d'una gran sequera sense ni una gota d'humitat, encallat al mig d'una inversemblant muntanya de ferralla. L'home va lliscar en una estreta obertura entre la part frontal del giny i la paret. Seguidament, picà amb el peu a un indret aparentment escollit. El petit soroll característic d'un mecanisme grinyolà i llavors l'home va desaparèixer tot contorsionant-se una mica sota les rodes davanteres de l'antic vehicle. La Bulma s'entaforà en la frescor del subsòl darrere d'ell.

Els teus comentaris sobre aquesta pàgina.

Carregant els comentaris...
[ct_CT]
EnglishFrançais日本語中文EspañolItalianoPortuguêsDeutschPolskiNederlandsTurcPortuguês Brasileiro
MagyarGalegoCatalàNorskРусскийRomâniaCroatianEuskeraLietuviškaiKoreanБългарскиעִבְרִית
SvenskaΕλληνικάSuomeksiEspañol Latinoاللغة العربيةFilipinoLatineDanskCorsu