DB Multiverse

Notícies Llegeix DBM Minicomic Fanarts Els autors FAQ Fil Rss Bonus Esdeveniments Promos Associats Guia del torneig Universes Help
                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                               

DBM Univers 14 (Androides): One Way

Escrit per Foenidis

Adaptació per Bardock & Bola de 8 estrelles

Després de la massacre dels guerrers Z explicada a Twin Pain, els universos 12 i 14 van tenir uns anys en comú abans que el segon canviés completament. Quins van els esdeveniments que van permetre que en Trunks triomfés en un univers i que els Androides regnessin en un altre?


Part 1 :123456789
Part 2 :10111213141516
Part 3 :1718192021222324252627282930313233343536
[Chapter Cover]
Part 2, Capítol 11.

Capítol 11

Traduït per Bola de 8 estrelles

El campió corria, i de quina forma corria...

Fins perdre l'alè i tot, com si l'estigués perseguint el diable... o més aviat com si tingués el dimoni del terror enganxat al cul!

Finalment era lliure per deixar anar la seva por; lliure per deixar anar l'adrenalina del pànic que electritzava les seves cames i li permetia de sobrevolar la calçada replena de runes. Sols l'eco d'aquella galopada desenfrenada ressonava entre les parets de ciment esquerdades que l'envoltaven.

De cop i volta, una xiuletada estripà l'aire, tot precedida d'una explosió. Tot d'una, un avenc obert just davant els seus peus. Amb prou feines tingué temps de redreçar-se per frenar la seva inèrcia, que va parar-se just abans de caure dins d'aquell parany tan increïble com inesperat!

El cor del fugitiu sortia del seu pit, i no era pas a causa dels efectes de la cursa que aquest esportista entrenat acabava d'imposar-se.

La seva tonalitat canvià bruscament per prendre el color gris de la pols de ciment que recobria tot el seu voltant alhora que una onada gelada queia pel seu front, les seves temples, la seva nuca i la seva llarga esquena.

De l'altre costat del cràter encara fumejant que acabava d'obrir-se just davant els seus peus, dues ombres descendien tranquil·lament flotant a l'aire sense esforç enmig de l'avinguda deserta.

Eren ells, segur. Eren allà, a uns quants metres d'ell!

La noia i el noi. Tal com els havia vist en les rares imatges captades pels reporters de la televisió quan la xarxa audiovisual encara funcionava.

Dos joves d'aparença banal, de constitució més aviat esquifida, fins i tot. Absolutament res a veure amb els terribles adversaris que havia hagut de vèncer un per un per merèixer els seus múltiples títols!

Però aquells adversaris eren de carn i ossos. Es batien amb la seva pròpia força d'esser humà: els punys, els peus. No hi tenia res a pelar... amb aquestes coses!

El pànic es podia llegir a la seva mirada. Els ulls d'en Satan saltaven en totes direccions per buscar una escapatòria... un auxili eventual...

Però res... no hi havia res, ni la més mínima escletxa!

Estava ben atrapat al parany al mig d'aquella sòrdida avinguda!

Tot sol juntament amb la mort vestida amb texans i vambes just davant seu.

Silenciosament i sense concertar-ho, els dos monstres mecànics es van aixecar de terra per unir-se a ell en silenci i sense fer el més mínim gest, com si llisquessin sobre una cinta corredissa invisible.

El campió hauria volgut empassar la saliva cremant que li havia envaït la boca, però s'havia tornat tanmateix pastosa per la por. No tenia cap mitjà per a fer funcionar la seva gola dolorosament paralitzada pel pànic. Quedar-se dret li requeria un esforç intens i no va poder contenir la tremolor compulsiva que el feia vibrar de cap a peus.

En un instant, les dues serps foren a cada costat seu, fixant-lo amb els seus grans ulls riallers il·luminats per un petit somriure de burla.

La rosseta s'inclinà i en Satan es sobresaltà quan aquesta posà la punta del seu índex sobre el seu melic cinturat pel famós trofeu daurat:

—Què hi tenim, aquí?

Aquesta es va incorporar lentament per interrogar el malaurat amb els seus ulls blaus cel tan clars:

—Per casualitat no deu pas ser un cinturo de campió?

Quin ximple!

Què li havia passat pel cap, per guardar aquell cinturó sobre seu?! Hauria estat tan fàcil trobar un pretext per deixar-lo amb els soldats fins la seva tornada!

Calia trobar ràpidament una excusa barata. Terroritzat, va balbucejar amb un somriure cretí:

—Això? Doncs... sols és per fer bonic. Anava a l'aniversari d'un amic i s'hi ha d'anar disfressat...

El noi, al seu torn, s'inclinà lleugerament:

—Una imitació? Increïblement aconseguida...

Seguidament es reincorporà per despentinar l'abundant cabellera negra arrissada:

—I la permanent, sorprenentment ben feta, també. Sembla, de fet, l'original!

El Sr. Satan s'empal·lidí!

Aquelles dues bombes atòmiques amb potes l'havien reconegut!

Es va maleir a si mateix i a la gegantina campanya d'afixos que havia exigit després de la seva última victòria... aquelles innombrables efígies afixades d'ell totalment a propòsit pertot arreu del món... aquelles múltiples campanyes publicitàries que feien la seva fortuna... tenien el risc de costar-li molt cares!

La rossa infernal es decalà per posicionar-se just en front seu. Ben recta al principi del cràter, els seus peus no tocaven el sòl, per tant no semblava pas flotar...

—Tinc curiositat de comprovar quina força d'atac té un Campió del Món...

En Satan tingué la impressió que tota la seva sang acabava bruscament d'abandonar el seu cos. El seu cervell mateix semblava en descomposició, incapaç d'una reacció sensata. Sols tartamudejà:

—P..pe...pepe...pepeperperò...

L'A17 es pixava de riure:

—No t'hem demanat que belis...

Seguidament l'empentà amb un petit cop sobre l'espatlla. L'androide es tornà autoritari:

—Pega, pallús!

El contacte d'aquell ésser, la proximitat del qual el terroritzava, tingué l'efecte d'un electroxoc sobre el petrificat Satan.

No tenia cap altra opció. Però, després de tot, ell era el Campió del Món, l'home del palmarès inigualable. Ja feia un temps que no lluitava, cert... però continuava entrenant-se aferrissadament per estar llest pel gran Campionat que no trigaria a organitzar-se el dia que aquells dos assassins fossin reduïts a ferralla.

Vistos de tan a prop, eren ben lluny de semblar tan terribles com els havien pintat els medis. Podia ser que fossin capaços de llençar boles de foc tan potents com míssils amb les seves mans, però això no volia pas dir que fossin invulnerables!

Un parell de sèries de tres cops ben col·locats i... patam i llestos!

Amb saba nova, el Sr. Satan ja es començava a imaginar les desfilades triomfants dempeus dins d'un descapotable envoltat de masses embogides sota aplaudiments tronadors i una cascada de confetis multicolors.

No seria un cinturó allò que li donarien llavors, ni tampoc una medalla, sinó un pedestal fet d'or massís erigit a la glòria d'heroi més gran de tots els temps! I com a prima podria demanar una ciutat amb el seu nom, cosa que sempre havia somiat. Ciutat Satan, amb l'Escola d'Arts Marcials Satan, la Universitat Satan, l'Hospital Satan...

Hmm... si més no, valia la pena esforçar-se una mica!

Amb la mirada il·luminada per una determinació brutal, va tancar els punys amb tanta força que els nusos de les mans se li tornaren blancs. Tensant els seus músculs afortunadament escalfats per la cursa, va aplegar tota la força de la qual era capaç mentre feia recular el braç.

Aquella meuca amb faldilla comprendria el seu dolor!

Cridant per alliberar un màxim d'energia, el Campió colpejà!

Una tècnica perfectament dominada. Tota la seva força concentrada en pocs centímetres quadrats a la punta del seu puny propulsat amb precisió de ple entre els dos ulls de la donzella. El seu famós Miraculósespecialultrasupermegatron cop de puny tants cops victoriós i implacable!

El Campió havia aclucat els ulls mentre dirigia el cop a fi de concentrar millor el seu poder. Quan els va tornar a obrir, se li quedà una expressió d'estupefacció...

La rossa no havia pestanyejat ni s'havia mogut ni un sol mil·límetre!

Impossible! Tot allò era, simplement, impossible!

Impossible que un cos tan esquifit no hagués estat projectat enrere per la força del formidable impacte... impossible que una noia jove tan menuda no hagués estat noquejada ni desfigurada per un cop així, ni desnucada ni amb la cara rebentada. Hauria d'haver mort amb un atac d'aquella potència!

Però no!

Encara era allà, amb el seu fastigós somriure burlesc als llavis i tota aquella insolència dins els ulls!

La sorpresa donà lloc a una ràbia incontrolable dins l'esperit del Campió humiliat. Sense pensar-s'ho, va començar a llençar un pluja de cops sobre la rossa arrogant... cops de puny, puntades de peu, les seves millors combinacions, les seves tècniques més belles... tota una vida dedicada a les arts marcials en la seva màxima esplendor!

Arribant finalment al cim de la pujada d'adrenalina d'aquell sorprenent cop d'ira, el Sr. Satan va aturar-se. Quasi sense alè, va deixar penjant els punys ensangonats pel furor de l'atac que acabava d'efectuar.

Aixecant de nou els ulls, en Satan aturà bruscament la seva respiració semblant a una locomotora de vapor. L'estupefacció esborrà, fins i tot, el dolor que li cremava les mans, els braços, les cuixes, els bessons, incloent els peus protegits per unes sòlides sabates de combat.

L'altra encara era dreta davant seu. No s'havia mogut ni un pèl i, fins i tot, s'apartava tranquil·lament amb coqueteria un dels seus flocs rossos per passar-lo darrere l'orella amb una mirada bufona!

La por s'imposà de nou en ell amb la força d'un tsunami.

Per primer cop a la vida, ell, l'atleta absolut amb una força inigualable, es sentí abominablement petit i feble, com un vulgar insecte diminut que aquells dos monstres eren capaços d'esclafar-lo d'un sol gest!

Prendre així, tan de sobte, consciència de la seva fragilitat després d'haver-se cregut tan fort durant tan de temps, fou una cosa absolutament insostenible. El sòl desaparegué sota les cames del Campió.

Un puny d'acer el retenia pel coll de la roba. L'instant següent, els peus del Sr. Satan no tocaven més el terra... pujava... pujava... i pujava entre els edificis...

Seguidament, es trobà per sobre els terrats grisos i plans, i aquests s'allunyaven fent-se més i més distants, com si fossin petits confetis quadrats i rectangulars sota d'ell.

En Satan tremolava de fred. Aquest, li mossegava cruelment la pell a través de l'espès teixit del seu quimono xop de suor, a menys que fos, si més no, la por la que li feia tremolejar les dents d'aquella manera.

La veu juvenil el sobresaltà:

—Espero que no tinguis vertigen!

El seu cor deixà de bategar durant uns segons. Si l'androide el deixava anar o el teixit s'estripava, s'estimbaria contra un indret incert a centenars de metres més a baix. El Campió tancà els ulls amb força... no moure's gens... no respirar més... ni tant sols pensar més... fer-se lleuger, lleuger... fer-se oblidar, esdevenir transparent, invisible... despertar-se al seu llit...

És clar, vet aquí, era això!

Tot allò no era més que un horrible malson i es despertaria de seguida. S'estiraria amb alegria abans de prendre una dutxa ben calenta. Després, assaboriria el deliciós esmorzar preparat per les mans expertes de les seves cuineres tot esperant les carantoines matinals plenes d'amor de la seva petita Videl...

Videl!

Pobreta nena... no s'afigurava el fet de deixar-la créixer tota sola sense ell en aquell món replet de malxinats!

Aquest pensament li atorgà una punta de coratge al malaurat que trobà la força de balbucejar:

—Us... us ho suplico... de...deixeu-me a terra sisplau... faré el que vulgueu... però feu-me baixar... tinc una filla petita que m'espera...

L'A-17 respongué amb un somriure d'orella a orella:

—Entesos!

Just abans d'obrir totalment els dos dits que retenien el seu paquet pel coll del quimono.

Un llarg xiscle d'esglai acompanyà la caiguda del pobre Satan que gesticulava en totes direccions com un animal corrent en l'aire per intentar no caure.

El seu descens fou brutalment interromput!

L'A-18 acabava d'entomar-lo pel seu cinturo de Campió. Alleujat, balbucejà:

—Ooh... Gràcies! Moltíssimes grà...

No tingué temps d'acabar la frase que la noia acabava de desfer la sivella del famós cinturo...

I va ser en una successió de xiscles més estridents els uns que els altres que els androides es posaren a jugar a deixar caure des de diferents llocs la seva nova joguina.

Arribant a pocs metres del terra, l'A-18 atrapà de sobte la punta del cinturo enrotllat al voltant de la cintura del Campió. La banda de cotó es desenrotllà a tota velocitat transformant l'home en un veritable io-io humà. L'extremitat, que arribava finalment a l'altra punta de la llarga peça d'indumentària, provocà que en Satan caigués brutalment al sol cridant durant els dos últims metres de caiguda.

Viu! Era viu. Encara no s'ho creia... mai no s'hauria cregut que el contacte brutal del sòl a la seva cara li pogués semblar tan suau. Si hagués pogut, hauria besat el quitrà d'olor acre sobre el qual el seu rostre s'havia aplanat!

Però vet aquí... ja no tenia més forces... Estava esgotat i buit per tota aquella sèrie de caigudes, d'esperances i de pors que li havien semblat interminables.

Dos xocs a prop del seu cap.

El malson encara no s'havia acabat. Els seus dos botxins acabaven d'aterrar ben a prop d'ell.

Es retrobà dempeus sense voler. Quatre mans es posaren a desempolsegar la seva túnica de combat alhora que els seus pantalons, privats del sustentacle del seu cinturó, havien caigut fins als turmells.

La por li mossegava el cor, li devastava l'esperit i li glaçava cadascun dels seus vasos sanguinis. Es sentia més desarmat que un nen en front del pitjor dels malsons!

I com li passaria a un nen, unes pesades llàgrimes es posaren a lliscar suaument al llarg dels seus pòmuls d'home per enganxar-se als extrems del seu bigoti abans de rebotar al sòl, mentre un líquid calent començà a xopar els conillets dels seus calçotets abans de passar a un llarg canal groguenc tot mullant-li les cames i els pantalons.

Això estava cuit...

Acabava de tocar fons. Ja no era res. Menys que res i tot. En aquell precís instant, no solament li importava un rave morir, sinó que fins i tot ho desitjava. Estava profundament fastiguejat de la seva pròpia covardia

La pudor agre de l'orina atragué l'atenció dels dos androides mentre en Satan abaixava el front esperant aquell cop de gràcia que ja no temia.

El bassal que creixia lentament sota els peus dels androides els va fer enlairar precipitadament alhora que es pixaven de riure.

En Satan aixecà, de nou, el cap un pèl sorprès de seguir encara viu. Sorprès i decebut; furiós i frustrat de patir una humiliació més, va cridar amb força:

—Mateu-me! A què espereu?! Acabeu el treball, parell de desgraciats!

Una pluja de foc s'abaté, de sobte, al seu voltant en resposta a la seva provocació.

Encara que estava decidit a desaparèixer, el Campió no va poder evitar aixecar els seus braços per protegir-se. Després, es va llençar a terra, rodolant d'un costat a l'altre per evitar els tres ardents que el fregaven a un ritme elevat fent esclatar l'asfalt.

El bombardeig cessà tan ràpid com havia vingut!

El Sr. Satan esperà un llarg moment abans d'atrevir-se a aixecar tímidament el cap del seu refugi de carn.

Desconfiant, va escrutar llargament el cel i els voltants, però no hi havia res més que les runes, el silenci i ell.

Estava afeblit i tremolant, amb el cos paralitzat per curvatures d'haver tremolat tant. La roba, la cara, les mans i fins i tot els seus cabells estaven xops per la seva pròpia orina. Finalment, es tornà a aixecar.

Quant de temps va ser allà, completament immòbil, amb el capbaix i els ulls plens de llàgrimes amb els seus pantalons molls en forma d'espiral sobre els seus turmells? No ho sabria pas dir, però no va ser fins al capvespre que un anònim, míser entre tants altres, enfilà finalment per tornar a casa seva.

Els teus comentaris sobre aquesta pàgina.

Carregant els comentaris...
[ct_CT]
EnglishFrançais日本語中文EspañolItalianoPortuguêsDeutschPolskiNederlandsTurcPortuguês Brasileiro
MagyarGalegoCatalàNorskРусскийRomâniaCroatianEuskeraLietuviškaiKoreanБългарскиעִבְרִית
SvenskaΕλληνικάSuomeksiEspañol Latinoاللغة العربيةFilipinoLatineDanskCorsu