DB Multiverse

Notícies Llegeix DBM Minicomic Fanarts Els autors FAQ Fil Rss Bonus Esdeveniments Promos Associats Guia del torneig Universes Help
                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                               

Hanasia, la Reina dels Saiyans

Escrit per Salagir

Adaptació per Bardock & Neferpitou

Aquesta història té lloc al planeta dels Saiyans, molt abans que la seva població terroritzés tota la galàxia sota el lideratge del Rei Vegeta...
Si alguna vegada us havíeu preguntat com havien conviscut aquests éssers tan poderosos; si voleu saber el destí d’aquests Guerrers Mil·lenaris abans d’en Broly; o si us fascinen les aventures d’uns lluitadors exhaltats en un món bàrbar, aleshores endinseu-vos en el món de la Saga Hanasia.


Part 1 :123
Part 2 :4567891011121314151617
Part 3 :18192021222324252627282930313233
[Chapter Cover]
Part 3, Capítol 20.

Les ordres del Rei

Traduït per Neferpitou


 

Uns sons que cap criatura vivent no pot proferir. Però en Chilled n'era capaç. Hom diria que es tractava del grinyol d'una màquina o bé del soroll d'un petit motor, però els Guerrers de l'Espai no havien escoltat mai el brogit d'un motor. Hi havia també una mena de distorsió, quelcom realment estrany.

Si més no, una cosa era evident. Aquells sons enigmàtics era la ranera de mort del seu adversari. Es va desplomar fins estavellar-se contra el sòl. La Hanasia el va seguir.

No... no era mort. Els seus grans ulls oscil·laven. El més increïble de tot plegat era que, enmig d'aquells borbolleigs estranys, era ell parlant amb si mateix.

—No... no puc... ser vençut... impossible... impo...

—Ho estàs —digué la Hanasia—. I va carregar el seu puny. Com que havia d'acabar amb ell, es disposava a trencar-li el coll si era necessari.

I va colpejar molt i molt fort. Es produí una espècie d'ona de xoc. Una escletxa es dibuixà en el sòl i les runes de les cases volaren. Havia estat decapitat.

 

Els Tsufuls estaven realment alleujats.

—Magnífic!

—Visca la Guerrera de l'Espai!

—És mort. Mort! Cap Dimoni del Fred no havia pogut ser vençut mai per res més que no fos un altre Dimoni del Fred!

—De debò?

—Això és el que diuen les fonts, però segurament l'imperi dels Dimonis del Fred hagi reescrit la Història. De tota manera, si hagués succeït recentment, és a dir, fa menys de mil anys, les fonts clandestines en parlarien. Però ja saps que he dut a terme una recerca exhaustiva. Res.

—Ella ho ha fet molt bé. L'ha matat mentre la seva força augmentava radicalment. No l'hauria pogut abatre si l'hagués deixat fer.

—Sí. Mira les imatges durant la seva transformació. Totes les seves ferides s'havien guarit!

—Envieu els equips a l'indret. Hem de recuperar el seu cos. Contacteu amb el conseller.

 

Només restava la tripulació de navegació a l'interior de la nau d'en Chilled. No eren ni deu. Tenien por. El seu Senyor era mort, cosa impensable. Es trobaven en un ambient hostil ple d'autòctons capaços de disparar boles de foc. I la seva nau no estava feta per combatre. Sí, què podria combatre un Dimoni del Fred, sabent pertinentment que aquest podria moure's sense escafandre i destruir amb els seus propis mitjans i sense dificultats una nau adversa?

—Ja està? Ràpid!

—Sí, he enviat el missatge i tots els enregistraments del que ha succeït, però no rebrem cap resposta fins d'aquí a diverses hores!

—Toquem el dos.

—Que no hi toques? Si ens movem, ens atacaran.

—Hem de marxar abruptament, de forma vertical i el més ràpid possible. Dos quilòmetres després ja ens haurem escapat.

—Escoltaran el soroll d'inicialització dels reactors!

—No podem quedar-nos aquí!

 

—Sa Majestat, és, vostè, viu?

Ho era. Ell mateix estava sorprès. La seva gran resistència havia fet d'ell el Rei dels Saiyans des de feia unes setmanes. Però era la fi del seu regnat. Fins i tot n'hi havia hagut de més precoços al llarg de la història. Volia palpar el seu ventre per comprovar la magnitud dels danys, però no podia moure la seva mà, atès que estava fortament encastat contra un enderroc i no era capaç de controlar-la. Va tractar de moure els seus altres membres, però tan sols va poder agitar la testa. Una mica a l'esquerra i una mica més a la dreta, va poder apreciar millor el seu conseller, el qual surava davant d'ell.

—Sa Majestat, heu de donar una última ordre abans no comencem a escollir un nou Rei. Una ordre urgent. M'ajudareu?

—Sols ets un espia comprat pels Tsufuls —hauria volgut respondre el Rei, però no tenia esma per parlar. Així, va assentir amb el cap perquè no volia morir encastat allà, contra una paret del castell. Volia saber què passava a baix i presenciar de més a prop que el monstre havia estat vençut.

El conseller va entomar el cos del Rei de la millor forma possible i el va treure de la paret. Va carregar-lo i s'envolaren vers el lloc del combat. Foren moments intensos de dolor per al monarca, però era un Guerrer de l'Espai.

 

Nombrosos Guerrers de l'Espai es trobaven reagrupats al voltant del monstre i de la Hanasia, la qual ja no estava transformada. La majoria volaven. Gairebé tothom de la capital sabia volar.

—Ets increïblement forta! —va fer un Guerrer de l'Espai—. Has estat extraordinària!

—D'on ets? De lluny —va dir un altre tocant la seva roba, força diferent de la que duien ells. Vestia una pell d'animal a penes curada, a diferència dels demés, que portaven togues força refinades i que no feien pudor ni picaven.

—Digues. Ets tu, el Guerrer Mil·lenari?

—Com et dius, Guerrera de l'Espai?

—On has après a lluitar?

—Guerrera de l'Espai, com ho fas per il·luminar-te?

—Ei, t'agraden els Guerrers de l'Espai tan imponents com jo?

Malgrat les destruccions i els nombrosos morts, estaven excitats pel combat, per ella. I la Hanasia, que no havia viatjat mai tan lluny, estava embadalida per la capital. Però plorava, interiorment, les víctimes del camp de batalla.

Va alçar la testa. Arribava una parella estranya, un Guerrer de l'Espai transportant un altre a les portes de la mort.

—El Rei! —s'exclamà algú prop d'ella. El duo descendí vers el grup i el Conseller va prendre la paraula.

—El Rei té algunes ordres abans de morir. Hem de dur els cossos dels invasors al castell. Els que no són morts no han de ser rematats. Finalment, apropieu-vos d'aquesta andròmina voladora.

Tot d'una, l'andròmina voladora va començar a tremolar i a emetre un soroll. Volia guillar.

—Tots! Llanceu-vos contra les seves parets, però no la trenqueu! Posicioneu-vos al seu voltant per evitar que marxi allà on vol anar!

Tots, joiosos, s'abalançaren per dotzenes sobre la nau mentre aquesta es desplaçava a tota velocitat cap amunt. Intentaven empènyer-la avall. Les parets eren extremadament resistents, gairebé capaces de suportar una entrada en l'atmosfera. Per tant, no foren arrancades sota la pressió puntual de les seves mans ni de les seves cames, considerant que alguns es trobaven de genolls a sobre d'ella. Tan sols es plegava una mica. Els Guerrers de l'Espai van empènyer una mica més i, sobtadament, es situaren a sobre fent que la nau s'estavellés contra el sòl en la planura pròxima a la capital. Els reactors es van apagar i els tripulants van lamentar-se de no tenir cap Déu ni cap Dimoni a qui pregar.

 

—Tenim molta feina per fer. Analitzar i saber-ho tot del cos d'aquest monstre. Si procedeix, guarir els supervivents i interrogar-los. Contactar amb els sistemes exteriors amb qui puguem confiar. Convocar un gran consell per decidir les nostres properes accions. Declarar una guerra oberta contra els Dimonis del Fred mostrant-los la despulla d'un dels seus, o bé fer desaparèixer i esperar tranquil·lament el temps que necessitin per investigar aquesta història?

Sí. Aquella victòria sols era el començament. Els altres Tsufuls van rumiar sobre què els depararia el futur...

—Res no tornarà a ser com era abans —va dir l'Abricota per a si mateixa.

 

Els Guerrers de l'Espai, tot comandats pel Conseller, envoltaren la nau com una xarxa vivent i es van dirigir amb una coordinació aleatòria, però necessària, vers el mar. Altres Guerrers de l'Espai tomaven els cossos dels invasors, és a dir, aquells animals vestits estrambòticament, i els llançaven en una pila. Un d'ells, advertint que el cos que havia agafat encara respirava, mirà a banda i banda i li trencà el coll dient-li en veu baixa, "Entoma això, monstre!", i després va llançar el seu cadàver a la pila.

Si no hagués estat el Rei, ningú no hauria parat atenció al cos Saiyà que moria en el sòl. Però, en veure el seu estatus, alguns Guerrers de l'Espai, que tenien un rol en el castell, el van envoltar. La Hanasia s'hi aproximà i va veure que la seva mirada es dirigia a sobre d'ella. Era evident que només li quedaven alguns minuts. Però el seu esguard era poderós, viu i també dolorós tenint en compte les circumstàncies. Era el Rei. Li doblava l'edat i havia guanyat molts més combats. En esguardar-la, va reconèixer la seva força i volia contemplar-la fins que no pogués dir ni fava.

La Hanasia va agenollar-se a prop d'ell i va agafar-li la mà, un gest habitualment reservat als amics o a la família propera. La seva agudesa de Superguerrera li va fer percebre, en aquell simple gest, més informació sobre el moribund. Sentia les seves vibracions, cada impulsió de vida, la seva respiració. Ho notava tot a través de la seva mà. Percebre en sincronia els seus darrers instants era per a la Guerrera de l'Espai empàtica una benedicció i una desgràcia que torturava les seves emocions.

El Rei la va veure plorar i va morir decebut.

—Ets la nova Reina dels Saiyans —va dir una veu darrere d'ella. Aquell interlocutor sabia que el Rei acabava de morir o simplement li importava un rave?

—No —respongué ella girant-se, veient que era el conseller qui havia parlat—. No m'interessa pas.

—Almenys queda't aquí —digué alçant-se del sòl—. Et devem una festa i un banquet. Seràs benvinguda al castell —i s'envolà cap al mar.

La Hanasia s'aixecà i s'enlairà per escapar-se de les felicitacions dels altres Guerrers de l'Espai. Es desplaçà vers una altra part de la ciutat i va aterrar discretament entre dues estructures. Allà, ningú li parava atenció. Tots parlaven del que acabava de succeir i van dirigir-se al lloc de combat.

Hi havia quelcom irreal a la capital. Cada casa estava construïda al costat d'una altra i cada estructura estava feta de forma per dissenyar carrers i camins. En resum: tota una logística eficaç que convertia aquell indret en una ciutat. A més, cap casa no era inferior a la seva veïna. Mentre que en un poble la majoria de les cases posseïen senyals de les darreres destruccions més o menys accidentals, allà no hi havia cap esquerda, totes les parets estaven finalitzades, tot estava edificat, finalitzat i reparat pels Guerrers de l'Espai més traçuts en l'art de la construcció.

A més, hi havia massa habitants perquè cadascun d'ells pogués caçar pel seu compte. Les planures de les rodalies devien estar desproveïdes de preses amb una població com aquella de golafres amb potes. Era evident que hi havia una molt bona organització en la Capital.

La Hanasia es trobava en el seu tercer "lloc públic". Entre unes cases va descobrir un espai obert i gairebé estàtic amb plantes, cadires i taules preparades per als demés. Allà, les reunions eren molt habituals, ja que les cases només servien per dormir, escapar-se de la pluja o restar aïllat. Semblava que en aquell indret s'havia estat celebrant un banquet, òbviament abandonat perquè tots havien partit per comprovar què havia passat.

Encara que no hi havia foc, hi havia una graellada d'una mena que no havia vist mai, acompanyada de fruites i d'altres aliments que no havia sentit mai a parlar. S'apropà a una taula i ho va tastar.

—Ep! —va fer una petita Guerrera de l'Espai a dos taules de separació d'ella—. Qui t'ha convidat? —a primera vista, aquella nena no devia saber volar i havia preferit aprofitar el banquet tota sola abans que posar-se a saltar de carrer en carrer i arriscar-se a ser esclafada per la gentada. Un raonament correcte.

—M'he atocuvida —respongué la Hanasia amb la boca plena, engrapant amb la seva mà lliure tot allò que podia. No sabia què eren aquells aliments, però no parava d'engolir-los.

—Fora d'aquí, pagesota! —cridà la nena escopint raïm en cada síl·laba—. És el meu aniversari i no t'he convidat!

—Pa mo anys —continuà la Hanasia agafant una copa que contenia un líquid no transparent. La copa estava realment ben feta, talment com els plats de la taula. En el poble de la Hanasia fabricaven els recipients amb el material que tenien a la seva disposició. Per als gots es servien dels banyots o dels ullals de les bèsties i els clavaven sobre les taules de fusta, les quals sempre acabaven plenes de forats i d'irregularitats, cosa que provocava que haguessin de canviar-les freqüentment. A la capital, el fons dels gots eren plans i amb molta capacitat. Quina eficàcia! Quant a la beguda, no havia tastat mai res semblant. No només era suc de fruita, sinó que picava i era bo alhora.

—Molt bé, et faré fora jo mateixa!

La nena es va llançar a sobre d'ella però fou rebuda per un peu estès. Va començar a moure els braços en totes direccions, però aquests eren més petits que la cama de la Hanasia. Un esforç inútil. A la seva adversària no semblava pas importar-li continuar mantenint-la distanciada tot movent el peu per situar-se tota l'estona davant d'ella mentre seguia menjant, cosa que l'enervava molt.

—Hm. Més beguda.

La Hanasia es va desplaçar surant per mantenir la seva defensa impenetrable i va atrapar una altra copa de vi que va buidar expressament. A la vora la taula hi havia un aliment desconegut. Hop. Ja ho estava devorant. Ecs, no era gens bo. Ho va escopir i va llançar-li un plat a ella tot escorcollant els elements que ja havia tastat. Va acabar rosegant un os que va trencar amb les seves dents i es va dirigir cap a una altra taula.

—La tècnica secreta dels Artemis! —exclamà la nena de la ciutat que es va recolzar sobre la cama de la Hanasia amb les seves mans i es va catapultar endavant amb el seu cos. Amb la punta dels seus dos peus junts va aconseguir colpejar amb força les costelles de la seva adversària. Aquesta, veloçment, s’havia girat i fou el buit allò que els seus peus travessaren. De sobte, va ser empesa per una mà ferma i la mocosa fou esclafada contra el terra sota el cop de la desconeguda.

—Quina estupidesa cridar el nom de l'atac abans d’executar-lo —comentà la Hanasia mentre recollia amb les seves mans dues copes, que va tractar d'abocar de forma simultània a la boca, creant una font de líquid sobre ella i el terra. Tant era, ja que el sòl estava ple de begudes i de restes de menjar tal com es pot esperar de qualsevol festa digna.

La Hanasia es va començar a sentir estranya. Ja no es sentia atreta per aquell nou menjar. Havia oblidat les seves preocupacions i la mort del Rei, un fet que li semblava molt llunyà. També li semblava que la profunditat del món fluctuava, com si les cases s’apropessin i s'allunyessin, quan en realitat no es movia res objectivament parlant. Agafà una altra copa, una de sola aquesta vegada, per beure-la lentament. Ja no picava tant i el seu sabor era realment bo.

—Iaaaaahhh! —va cridar la mocosa de l’aniversari carregant vers la seva enemiga. Va saltar per donar-li nombrosos cops, però foren maldestrament rebutjats per una mà. Va continuar els seus atacs, alguns l'atenyeren una mica, però sense provocar cap mal aparent. Així doncs, va acabar penjada de la mà de la seva adversària i la va mossegar el més fort possible.

—Auu! —va cridar la Hanasia sense deixar anar l'última copa plena de la taula. La Hanasia va intentar fer molinets en totes direccions, però la mossegadora romania ferma. Així, la va esclafar contra el terra de nou, aquesta vegada de cap, provocant l'esclafament de les mandíbules amb la seva mà i la posterior vessada de la meitat de la seva beguda, cada acció acompanyada per un insult, intraduïble aquí, per part de la Hanasia.

—Nyunyunyunyunyuuuu... —grinyolava la nena sense deixar anar el seu empresonament mentre la sang lliscava pel seu visatge. Va sospirar de dolor mentre la Hanasia li plantava el peu al seu estómac sense gaire moderació. Després, mantenint la nena al sòl amb el peu, va estirar de la seva mà vigorosament, cosa que no va tenir cap efecte. La jove pitbull en creixement hauria preferit ser feta xixines que deixar-se anar, la qual cosa no trigaria a succeir.

La Hanasia va buidar la seva copa sobre el rostre de la nena, qui va "fer gàrgares" i va tossir, deixant anar de forma tan breu el seu empresonament que, en tornar a serrar les seves mandíbules, aquestes es van tancar l'una sobre l'altra, tot provocant-li dolor. Sacsejant el cap en totes direccions tal com faria un gos mullat, la petita Guerra de l’Espai es va llevar tot el líquid dels seus ulls rogencs mentre s'alçava per prosseguir el combat. Furiosa, es va preguntar on havia anat la seva adversària.

La Hanasia es trobava lluny, darrere d’ella, en una altra taula. Ja tenia més menjar a la boca endrapant-lo amb la boca oberta i fent-ho passar avall amb una altra copa. Decididament centrada fent més d’una cosa alhora, va observar-se la mà, la qual posseïa espesses marques de dents. Els seus músculs estaven vermells i entumits, inclús hi tenia una mica de sang. No havia fet servir la seva resistència natural aterridora, sinó la meitat de la seva mà encara es trobaria dins de la boca de la nena.

—Ara ets la meva enemiga mortal! —va anunciar la mocosa assenyalant la Hanasia amb el dit, la qual no li parava atenció, atès que havia trobat una altra beguda—. Et perseguiré fins a la fi del món encara que em requereixi un any, deu, o inclús més si fa falta. Et mataré, et... pare!! Aquesta noia m’està molestant!!!

Alguns Guerrers de l’Espai acabaven de tornar, decebuts per la manca d’informació que havien recol·lectat. Van trobar la petita escopint sang, passant-se la mà pel seu rostre a fi de netejar-se la marca rogenca d'una ferida amb uns aires d’indiferència talment com algú que es toca un floc de cabell. També van trobar-se que el seu banquet havia estat un pèl atacat encara que era realment difícil percebre'n la diferència, així com una desconeguda endrapant a la taula del fons amb gests aleatoris que evidenciaven clars símptomes d’intoxicació.

 

Les ones podien assotar altres ones. Ah! L’oceà, aterridor, incontrolable, ple de secrets... cosa que als Guerrers de l’Espai no els havia preocupat mai. Volaven a un quilòmetre per sobre de la superfície de l’aigua, en formació estreta al voltant d'una nau extraterrestre...

Els Guerrers de l’Espai seguien el conseller, qui se'ls havia unit quan havien entrat a la mar. Els guiava a través de les indicacions que llegia, aparentment, del seu braçalet. Ja feia diverses hores que ho feia. Això no era res de l'altre món per al grup, que, hàbilment, mantenia una gran coordinació perquè la nau no intentés fugir de nou. A més, havien perdut les costes de vista i sabien que podien passar diverses hores abans de tornar-les a trobar, generalment situades a diversos centenars de quilòmetres de distància del seu punt de partida, ja que no tenien res com a referència.

—Ja gairebé hi som —va dir el Conseller, qui notava el mal humor del grup. Gairebé, però on, exactament, es preguntaven tots. Cap illa, res on emmagatzemar la nau.

I, de sobte, entre els núvols, va sorgir una llamborda gegantina del mateix color del cel. Un enorme cub volador, res semblant respecte a allò que ells havien vist mai, tret d’un o dos soldats veterans. De lluny semblava allò amb què havien combatut el Guerrer Mil·lenari prop de la vila de la Hanasia. Una gran obertura quadrada els donava la benvinguda. El Conseller entrà i els altres el van seguir.

—Aterrem! —va dir abans que tots descendissin lentament. Aquells que estaven per sota es van allunyar i van fer tocar el sòl a la seva presonera—. Atenció... —va advertir el conseller— Tombem-la! —i tots van sortir del forat, el qual s’estava tancant. En el moment en què l’últim Guerrer de l’Espai sortí, la closa es va accelerar i el forat es va tancar amb la nau al seu interior.

—Què és això? —va preguntar un Guerrer de l’Espai.

—Això son els secrets del Rei —va respondre el conseller—. No et preocupis, ningú no serà capaç de trobar la nau aquí. Vosaltres tampoc no seríeu capaços de trobar-la de nou. Au, va, seguiu-me... Conec el camí per tornar a la capital. No hem xerrar això a ningú...

El conseller sabia que no podia matar-los a tots i, sobretot, que aquell tipus d’històries es convertien en rumors que eren ràpidament contradits pels narradors, qui solien atorgar-les-hi un misteri fascinant.

A l'interior de la titànica nau Tsuful, les llums es van encendre i l’hangar fou envaït per soldats Tsufuls i robots armats. Van entrar a la nau i es i van empresonar els navegants.

 

Un cop van haver tornat al castell, el Conseller va veure la pila de cadàvers entreposats en una gran sala, amb les dues meitats del seu líder gegant al seu costat. També hi havia dos presoners, un que emplaçava la seva mà sobre el seu estómac arrencat a trossos i un altre lleugerament ferit, fermament custodiat per un empleat que feia dues vegades la seva talla.

Els Tsufuls recollirien discretament tots aquells cossos durant la nit, però havien de portar aquell parell de monstres a la infermeria equipada de material Tsuful abans no morissin. Va cridar alguns Guerrers de l’Espai del castell que, com ell, serien totalment discrets a l'hora d'efectuar aquella tasca.

—Les ordres "del Rei" són respectades. Ara, he de trobar la noia.

 

Els teus comentaris sobre aquesta pàgina.

Carregant els comentaris...
[ct_CT]
EnglishFrançais日本語中文EspañolItalianoPortuguêsDeutschPolskiNederlandsTurcPortuguês Brasileiro
MagyarGalegoCatalàNorskРусскийRomâniaCroatianEuskeraLietuviškaiKoreanБългарскиעִבְרִית
SvenskaΕλληνικάSuomeksiEspañol Latinoاللغة العربيةFilipinoLatineDanskCorsu