DB Multiverse

Notícies Llegeix DBM Minicomic Fanarts Els autors FAQ Fil Rss Bonus Esdeveniments Promos Associats Guia del torneig Universes Help
                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                               

Hanasia, la Reina dels Saiyans

Escrit per Salagir

Adaptació per Bardock & Neferpitou

Aquesta història té lloc al planeta dels Saiyans, molt abans que la seva població terroritzés tota la galàxia sota el lideratge del Rei Vegeta...
Si alguna vegada us havíeu preguntat com havien conviscut aquests éssers tan poderosos; si voleu saber el destí d’aquests Guerrers Mil·lenaris abans d’en Broly; o si us fascinen les aventures d’uns lluitadors exhaltats en un món bàrbar, aleshores endinseu-vos en el món de la Saga Hanasia.


Part 1 :123
Part 2 :4567891011121314151617
Part 3 :18192021222324252627282930313233
[Chapter Cover]
Part 2, Capítol 4.

Fa 1.000 anys

 

Traduït per Bardock

 

El món dels Saiyans i dels Tsufuls va canviar força en 1.000 anys. Els Guerrers de l'Espai amb prou feines havien evolucionat, però construïen cases de fusta, de pedra, i de ciment. Fins i tot, tenien grans ciutats amb escoles, un exèrcit, i un Rei per a tot el món dels Saiyans. De fet, es podia recórrer tot el planeta en menys d'un mes, ja que el món tenia tan sols un país. La civilització encara era molt rural i no tenia sistema de classes. Els habitants de les poques ciutats tenien un cert nivell de cultura, de força i de civilització superior al dels vilatans.

Els Guerrers de l'Espai ja sabien volar i una petita part de la població n'era capaç, i tots els Guerrers de l'Espai adults podien llançar boles de foc. Fins i tot, alguns sabien amagar aquesta habilitat als altres.

Els Tsufuls, per altra banda, van evolucionar de l'era de la industrialització a l'era informàtica. Fabricaven robots que volaven silenciosament, camps protectors i sensors capaços d'explorar tot el planeta. Aquesta tecnologia els va permetre de sobreviure en el mateix planeta que els Saiyans.

Les ciutats dels Tsufuls es trobaven a l'aire lliure, a les illes allunyades del país dels Saiyans. Els camps protectors s'estenien per sobre d'una gran part del mar i repel·lien els éssers que s'hi aproximaven. Els éssers perdien l'orientació i tornaven a casa sense ni tan sols haver trobat la més mínima pista de cap ciutat Tsuful.

Els Tsufuls tenien contacte amb el Rei dels Saiyans i els pocs Guerrers de l'Espai cultes. Per a dur-ho a terme, enviaven un robot ambaixador per tal de realitzar videoconferències. Els Tsufuls més pacífics consideraven que els Guerrers de l'Espai eren els seus “germans petits”, i que els havien de vigilar i protegir. Una vegada, van enviar satèl·lits espies per prevenir-los abans que un volcà entrés en erupció i destruís una gran àrea habitada.

Evidentment, també havien alertat al Rei dels Saiyans del Guerrer Mil·lenari i de la seva perillositat. Aquella història va convertir-se en una llegenda entre els Guerrers de l'Espai. Tothom esperava que el fill del Rei es convertís en el Guerrer Mil·lenari, el més poderós de tots els Guerrers de l'Espai. Per definició, havia d'esdevenir Rei.

El Rei Saiyà d'aleshores va dur a terme diversos arranjaments per acomodar i destruir aquell guerrer. Va ampliar les files del seu exèrcit i va entrenar-les al límit. No va descuidar cap pista, i per això va enviar alguns dels seus guerrers a missions sense cap mena de sentit, com ara la recerca de la Tortuga Metàl·lica d'Or que, segons la llegenda, faria immortal a qui la trobés. També la recerca d'un dimoni místic capaç de matar tan sols tocant-lo, la cerca de les ciutats ocultes dels Tsufuls que amagaven una arma extraordinària en algun lloc i que li donava molts maldecaps. I per últim, la recerca d'arxius històrics a la biblioteca.

Els Saiyans eren molt escèptics i no creien en les llegendes anteriorment mencionades. La majoria d'ells, amb prou feines, creien en l'existència del Guerrer Mil·lenari. Fins i tot el propi Rei no tenia cap mena d'esperança en aquelles llegendes, però tenia fe en els arxius històrics.

Pocs Guerrers de l'Espai sabien llegir. De fet, per saber llegir s'havia de ser feble, estúpid i poruc fins al punt de posar-se sota la protecció del Rei i gestionar la biblioteca llegint i escrivint. Quan alguns Guerrer de l'Espai de rangs elevats cercaven informació històrica, fet que gairebé mai no succeïa, eren conscients que aquells escrits eren de gran utilitat però no podien evitar de sentir un profund menyspreu vers aquells cucs de terra que s'havien passat tota la vida escrivint.

Alguns estudis i projectes científics havien estat dirigits per Guerrers de l'Espai porucs i infectes i els seus resultats eren conservats amb cura. El Rei sabia perfectament com eren de preuats i un atac vers la biblioteca significava pena de mort. Tothom s'havia resignat a entendre que “tots aquests erudits són unes merdetes seques però són molt útils”.

En Nizouki, un gran general retirat, es trobava a la gran biblioteca de la capital. Creia que aquella estància no seria gens productiva. Però va obeir al Rei ja que era el més lleial dels seus homes. Tan sols feia uns minuts que s'esperava però ell ho trobava una eternitat.

—Aquí —digué una erudita, una Guerrera de l'Espai encara més vella que ell, amb poques dents i geperuda que, per al general, tan sols era un insecte—. He trobat els documents que parlen de la forma d'assolir la força suprema d'un Guerrer de l'Espai.

—I què?

—Es tracta d'un estudi d'en Leonard, el qual va viure dos-cents anys. Hi diu que els Guerrers de l'Espai tan sols utilitzen una part de les seves habilitats i podrien esdevenir molt més poderosos. La clau per assolir aquesta força és l'empatia.

—El què?

—La facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs per un procés d'identificació amb els altres. Compartir el seu dolor, entristir-se per ells i patir quan ells pateixen.

—Quina ximpleria!

L'erudita va llegir i va explicar-li els detalls de la teoria en qüestió. Després de debatre sobre el tema, en Nizouki va marxar i va comprendre la seva missió: havia de trobar un gallina i convertir-lo en el guerrer més poderós de tot el planeta.

En Nizouki va explicar-li això al Rei, el qual va enviar-lo en la recerca del guerrer empàtic. Així doncs, va viatjar de ciutat en ciutat com si estigués buscant una agulla en un paller. Però el Rei era racional; havien de seguir totes les pistes que existissin.

A centenars de quilòmetres, un Guerrer de l'Espai, que havia trobat una Tortuga Metàl·lica d'Or, va intentar fer-se immortal fregant-se-la per tot el seu cos, però va adonar-se que la tortuga tan sols estava coberta de fang de color groguenc.

 

 

En un poble allunyat de qualsevol ciutat, una Guerrera de l'Espai s'estava morint.

Això passava cada dia.

No era vella ni estava ferida. De fet, era encara pitjor; estava malalta. Una manera molt miserable de morir.

Allò no esguerraria pas el dia del seu home. Encara que fos molt bella, ell tenia responsabilitats com a líder del poble. Però quan va passar per davant de la casa on la seva dona seguia patint, va sentir com cridava per darrere de la porta: "Vés-te'n d'aquí!", fet que podria semblar realment desagradable per a qualsevol persona que no sabés que, al peu del seu llit, es trobava la seva filla plorant el destí de la seva mare.

El líder d'aquell poble, en Hartich, era molt tolerant, però no comprenia que un Guerrer de l'Espai plorés, i encara menys si era jove. Un Guerrer de l'Espai podia plorar si estava malferit o si havia patit una derrota molt amarga. Però no era capaç d'entendre que plorés perquè la seva mare s'estava morint. Al capdavall, tothom havia de morir qualsevol dia!

—Fuig d'aquí! Vés-te'n ara mateix! —va bramar.

 

La noia va sortir amb els ulls encara rogencs.

—No et fa vergonya fer patir la teva mare mostrant-li els teus ulls plorosos en els seus últims instants de vida? —digué el líder.

—No entens res —respongué la noia tot arrufant les celles.

—Segur que no. Fes alguna cosa útil i vés a caçar alguna cosa per menjar.

La noia va començar a levitar, fet bastant inusual en aquelles contrades, i va envolar-se ben lluny. El pare entrà a la casa. Ell i la seva dona havien estat junts vint anys. En aquella època era molt de temps. Òbviament, s'havien hagut de separar de tant en tant però sempre tornaven a estar junts. Havien educat plegats la seva filla, mentre que, de forma general en aquell poble, la majoria dels nens eren educats per tan sols un dels dos pares. La seva dona estava desperta.

—Només et porta problemes —digué ell.

—No passa res —respongué ella amb feblesa.

—No vols posar punt i final a això? —preguntà en Hartich després d'un breu silenci.

—No. Vull veure com la mort s'apropa —digué ella.

Era una Guerrera de l'Espai de cap a peus.

Al vespre, la majoria dels Guerrers de l'Espai eren a taula, bevent i relaxant-se davant de les seves cases. Les taules i altres andròmines eren sempre a l'exterior, ja que només feien servir les cases per dormir i desar coses com a refugi de la pluja.

Tothom es va girar quan veieren que el líder sortia de la seva casa amb la seva esposa en braços. Van deduir que ja havia mort. Havia estat malalta diversos dies i els Saiyans no estaven acostumats que la gent trigués tant a morir.

Hanaaaaaaasiaaaa!!! —bramà en Hartich cridant la seva filla que sabia no era pas gaire lluny.

Instantàniament, i emergint entre les cases, la seva filla es va col·locar al seu costat. La seva mirada delatava preocupació i els seus ulls començaren a llagrimejar quan va veure la seva mare.

En Hartich va esbufegar i va llançar pels aires amb força el cos de la seva dona. Va llançar el cos ben amunt al cel. Per respecte al seu líder, tots els vilatans restaren en silenci observant com s'enlairava a gran velocitat en el firmament. En Hartich l'havia tirada molt enlaire. Això significava que la respectava molt. I quan més s’esperava, més respecte es manifestava. Mentre esperava, va serrar els punys i va concentrar la seva energia. La Hanasia va fer el mateix.

El cos va començar a descendir. Tots els vilatans també estrenyeren els seus punys i van reunir energia. Es van aixecar de les taules i van allunyar-se, preparats per disparar, ja que s'acostava el moment. Però van esperar que en Hartrich etzibés el primer cop.

El cos seguia descendint cada vegada a més i més velocitat. Alguns van començar a preocupar-se. Si el cos tocava el terra, tota mostra de respecte s'esvairia. Les persones que morien i que no havien estat acceptades en el poblat, eren disparades tan bon punt eren llançades pels aires sense que els cossos tinguessin temps d'elevar-se. Però que un mort toqués el terra era el pitjor que podia passar. Els Saiyans no eren tan escèptics com per pensar que allò portava mala sort, sinó que era una tradició que manifestava respecte vers algú.

Veient que el cos descendia a molta velocitat, alguns van pensar en disparar. Però no ho van fer. Els dos Guerrers de l'Espai més poderosos d'aquell poble, en Hartich i la Hanasia, eren just al mig, i si en Hartich no reaccionava, segurament la Hanasia dispararia. Ella es podia permetre el luxe d'intervenir, però ells no. Ho pagarien molt car. Van mirar els dos Saiyans esperant una senyal. Ambdós tenien el puny preparat i els ulls tancats. Era una imatge realment estrambòtica.

Un vilatà va fer un moviment, però un resident el va aturar. La distància entre el terra i la dona era de tan sols mig segon. De sobte, tots dos familiars van obrir els ulls i van disparar boles de foc al cos. Els altres vilatans s'uniren a ells. Una explosió va esclatar sobre Les cases i algunes cendres caigueren a terra.

Així era com els Saiyans s’acomiadaven dels morts.

Els teus comentaris sobre aquesta pàgina.

Carregant els comentaris...
[ct_CT]
EnglishFrançais日本語中文EspañolItalianoPortuguêsDeutschPolskiNederlandsTurcPortuguês Brasileiro
MagyarGalegoCatalàNorskРусскийRomâniaCroatianEuskeraLietuviškaiKoreanБългарскиעִבְרִית
SvenskaΕλληνικάSuomeksiEspañol Latinoاللغة العربيةFilipinoLatineDanskCorsu