DB Multiverse

Notícies Llegeix DBM Minicomic Fanarts Els autors FAQ Fil Rss Bonus Esdeveniments Promos Associats Guia del torneig Universes Help
                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                               

Hanasia, la Reina dels Saiyans

Escrit per Salagir

Adaptació per Bardock & Neferpitou

Aquesta història té lloc al planeta dels Saiyans, molt abans que la seva població terroritzés tota la galàxia sota el lideratge del Rei Vegeta...
Si alguna vegada us havíeu preguntat com havien conviscut aquests éssers tan poderosos; si voleu saber el destí d’aquests Guerrers Mil·lenaris abans d’en Broly; o si us fascinen les aventures d’uns lluitadors exhaltats en un món bàrbar, aleshores endinseu-vos en el món de la Saga Hanasia.


Part 1 :123
Part 2 :4567891011121314151617
Part 3 :18192021222324252627282930313233
[Chapter Cover]
Part 2, Capítol 15.

El combat espacial del Déu de l'Est

 

Traduït per Bardock


Quan la Hanasia obrí els ulls, aquests es clavaren en l'esguard d'un ésser estrany que no havia vist mai en la seva vida. Era gros, amb la pell rogenca i el visatge com el d'un Guerrer de l'Espai però distorsionat. Els seus ulls estaven allunyats l'un de l'altre i eren petits. Tenia unes orelles singulars, i un llarg etcètera. No era un Guerrer de l'Espai. Era un Tsuful? Però no es suposava que tots eren menuts?

Aleshores, recordà què feia a terra. Detectà instantàniament uns poders enormes. I s'adonà que ja no estava ferida.

—Les meves fractures... les meves... hauria de ser morta!

—L'he guarida —digué l'ésser estrany.

—Vostè és un Tsuful?

—No.

Observant que la Hanasia estava bé, va mirar en la llunyania.

—El meu mestre em necessita —i va desaparèixer súbitament en pronunciar aquestes paraules.

La Hanasia el va cercar amb la mirada però ja no era allà. Va buscar la seva energia i, finalment, va trobar-la. Al lluny hi havia altres forces. Un paio capaç de curar ferides i que es desplaçava tan ràpidament... tenia un mestre?

Al lluny hi havia... el poder d'aquell ésser i, sobretot, d'altres més aclaparadors. L'extraordinari i terrorífic poder del Guerrer Mil·lenari... encara havia augmentat més!! I també hi havia un altre poder formidable. Creia que era superior al seu, però inferior al del Guerrer Mil·lenari. I, finalment, una energia desencadenada per una multitud de Guerrers de l'Espai que havien llançat una gegantina bola de foc!! La seva lluïssor era visible des d'allà.

 

En Romanesco lluitava amb tots els seus sentits. Volia protegir-se i evitar la bola d'energia que s'abalançava a sobre d'ell, o encara millor: rebutjar-la amb totes les seves forces. Volia sentir la seva energia atacant-lo, envoltant-lo, empenyent-lo, reexpedint-lo, i ho volia perquè s'ho podia permetre. Aquells adversaris, tota aquella gent d'allà baix, aquelles criatures feble, veurien la bola tornar cap a ells inextricablement propulsada pel seu atac i serien delmats per la seva pròpia energia. I la bola propel·lida s'estavellaria contra el sòl i causaria una explosió que atenyeria a tothom que hagués pogut escapar-se'n. El sòl s'elevaria un quilòmetre i la terra tornaria a tremolar. Tot el decorat sencer seria destruït. El planeta es convertiria un munt de cendres.

Però no podria per culpa d'aquell horrible gnom aferrat a la seva esquena!!!!!!!

Estava encarcarat perquè en Kaitoxin tenia el poder de paralitzar. Podria desempallegar-se del seu empresonament però només forcejant durant uns segons! I després del contacte!

Tenia una única idea. Es giraria abruptament un segon abans que la bola de foc no el toqués. La bola de foc gegantina el colpejaria, però almenys sobreviuria. El nap-buf quedaria esclafat entre ell i la bola, per contra...

 

La superpoderosa bola d'energia estava a punt de percudir en Kaitoxin. Notava la seva escalfor. Encara que el deixés anar no tindria temps de fugir. De tota manera, l'havia de deixar anar. Seria una llàstima que el seu cos servís d'escut al Guerrer Mil·lenari. Quan va retirar el seu braç però no pas el seu atac físic paralitzant, es deia que tot aniria bé, sense tenir en compte la seva pròpia mort.

En Kibito podria finalitzar el treball amb aquell guerrer. No seria bufar i fer ampolles però en seria capaç. Aleshores hauria de trobar altres Kaitoxins. Segurament cinc o deu milions d'anys ençà, una nova generació podria agafar el relleu i en Kibito potser encara seria viu. Quant als perills d'aquest univers, era poc probable que hi hagués res pitjor que el Monstre Bu o el Guerrer Mil·lenari durant molt de temps. Aquell guerrer era una anomalia. No era pas comú que aquella espècie en concebés regularment. Pel que fa a en Bu, es trobava en una bola fortament segellada en un planeta ben llunyà. En Bibidi era mort i ningú no podia alliberar-lo.

En Kaitoxin podia morir amb el cor tranquil.

Tot d'una, en Kibito va aparèixer davant d'ell i tots dos desaparegueren. En Kaitoxin de l'Est encara no moriria.

 

La bola de foc s'estavellà contra l'esquena d'en Romanesco, qui cridà mentre era empès a tota velocitat cap al cel.

Pujava, pujava i pujava. I el cel blau amb taques marrons -els núvols estaven farcits de minerals i per això no eren blancs-, donà lloc a un cel nocturn. Encara ascendia i ja no sentia el vent. Es trobava en un indret diferent. Va tractar d'apartar-se més i més intentant que la bola s'esmunyís pel seu costat fins que va aconseguir escapar-se de la bola d'energia.

Però la bola no l'empaitava. Tan sols s'allunyava lentament a una banda. No ho entenia. No notava la seva escalfor però la seva lluor sí que el continuava assaltant. Ja no escoltava res. Ni podia respirar. El seu cos estava entumit i li feia mal pertot arreu. Feia molt de temps que no experimentava el dolor.

El cel de la nit, estrellat, estava decorat pertot arreu en tota la seva amplitud. En un indret hi havia quelcom enorme semblant a la lluna però de colors diferents. Va intentar desplaçar-se, però no va ser-ne capaç. Cada vegada tenia més de fred. Els seus ulls i les seves venes semblaven voler esclatar. Feia servir tota la seva energia per impedir-ho. Sentia una agressió perpètua sobre el seu cos per culpa dels raigs no filtrats del sol. Estava amarat de suor, però aquesta es glaçava.

Va alliberar la seva energia de cop però no va funcionar. Va començar a llançar algunes boles de foc aquí i allà però el cel girava al seu voltant cada vegada més ràpid. La gran lluna girava al seu voltant ràpidament. I la bola de foc gegantesca s'allunyava a una velocitat vertiginosa, també. El món sencer girava a tota velocitat al seu voltant.

 

En Kaitoxin i en Kibito aparegueren a l'espai a prop d'ell:

—Vine d'aquí un minut —va dir telepàticament en Kaitoxin—. No cal que suportis els efectes del buit.

En Kibito va desaparèixer.

—Aleshores —va fer en Kaitoxin per a si mateix atès que el Guerrer Mil·lenari no podia escoltar-lo—, no ens tornarem bojos pel buit de l'espai, oi? Estàs girant sobre tu mateix en tots els sentits i et desplaces a milers de quilòmetres per hora en comparació al teu planeta natal. Ho sabies?

En Romanesco va clavar cops de puny furiosos al buit en direcció a en Kaitoxin, l'única cosa en l'univers que no girava, considerant que en Kibito s'havia teletransportat en relació al guerrer: per tant, realitzava el mateix desplaçament que ell.

—I sí, t'has alliberat de la bola de foc, però encara posseeixes la seva velocitat. Res, en la immensitat de l'univers, no et podrà aturar. A més, no hi ha pressió al teu voltant. El teu cos sencer desitja esclatar com una bossa de patates en el cim d'una muntanya. Només l'energia d'éssers molts poderosos del nostre gènere mantenen una cohesió. A sobre, fa més que fred, ja que fa un zero absolut! Per a acabar, el sol més pròxim t'assalta amb raigs diversos que són sempre aturats per la teva atmosfera. Però per a un verro com tu això no és res.

En Romanesco tractà de cridar, però els seus pulmons estaven completament retrets, buits i empesos per la resta del seu cos i li van causar un mal realment atroç.

—Veig que has tractat de respirar. Craso error. S'ha de retenir la respiració a l'espai, i desar l'aire a l'interior del cos, ja que no ho podrà reemplaçar res. De tota forma, tal com em pensava, el teu poder és tan immens que, malgrat tot, no estàs disposat a morir. Sembla que puguis aguantar el dolor. Quant et queda per sucumbir? Una hora? Dues? Jo estaria en èxtasi en la teva situació. Amb tot, segueixes essent un perill. Especialment si sabessis desplaçar-te per l'espai i caiguessis en un planeta habitat.

En Romanesco llançà una bola de foc vers un Kaitoxin que semblava allunyar-se d'ell.

—Ah, ja ho has esbrinat.

En Kaitoxin envià discretament unes petites explosions amb el palmell de la seva mà i ja no era al mig de la trajectòria de la bola de foc. Arribava fins a ell dues vegades més lenta del previst perquè la meitat de la seva velocitat havia estat transmesa sobre el seu llançador, qui, al seu torn, s'allunyava a tota velocitat.

Tot seguit, en Kaitoxin va disparar altres explosions i es precipità contra el guerrer. Quan va arribar a la seva alçada, el darrer va etzibar-li un cop de puny, però en Kaitoxin es frenà en última instància i s'aferrà a aquell puny.

En Romanesco va retraure el seu puny, cosa que va atraure en Kaitoxin, el qual no oposava cap mena de resistència i no sentia el seu pes. Va clavar-li un cop de puny amb l'altra mà. Va percebre el xoc, però en Kaitoxin el va deixar anar i s'escapolí ben lluny d'ell rebent pocs danys, aparentment. Ah, les diferències de combat en l'espai!

En Kaitoxin va enfilar-se de nou cap a ell i en Romanesco es pensà que arribaria per sobre d'ell. Però, ben mirat, va reaparèixer per sota. El Déu girava al seu voltant, per bé que en realitat no ho feia. En Romanesco girava sobre si mateix relativament a en Kaitoxin. Va tractar de clavar-li un cop de puny, però en Kaitoxin va fer una lleugera rotació sobre si mateix. En aquell moment, el Guerrer Mil·lenari també girava estúpidament sobre si mateix i tan sols veia el seu adversari cada 2 segons. No sabia on picar ni com ajustar una bola de foc.

Però tot això s'havia d'acabar. En Kibito tornaria aviat. S'estaven allunyant del planeta a massa velocitat i era necessari que s'assegurés la fi del Guerrer Mil·lenari el més aviat possible. En Kaitoxin va mirar just al costat del sol per tal de detectar-lo. Ho feia, precisament, per no mirar-lo directament, sinó els seus ulls haurien estat instantàniament cremats.

En Kaitoxin envià algunes boles de foc contra en Romanesco, per "obligar-lo" a esguardar l'astre del dia situat darrere d'ell. A continuació es situà davant d'ell. Va col·locar les seves mans per preparar, aparentment, una bola d'energia molt poderosa.

 

És davant meu! Ja no es mou més!!!, pensava en Romanesco. Vol atacar-me de front, l'inconscient! Aquest nap-buf no se m'escaparà i aquesta vegada serà destruït!!!

En Romanesco també va emplaçar les seves mans en posició i carregà la seva energia. Un cop reunit el seu poder, va atrapar i superar el nivell de l'atac del seu adversari. Quant al darrer, encara no havia disparat. O sigui que es desfaria d'ell amb un poder encara més destructiu. Cada vegada frisava més per veure com la seva bola de foc travessava la del seu oponent com si fos paper.

I el gnom va disparar. En Romanesco també. Les dues boles de foc s'apropaven mentre els dos adversaris s'allunyaven. A continuació, les dues boles s'estavellaren. Els seus extrems s'aplanaren l'un sobre l'altre i empenyien llurs tiradors situats als altres extrems.

En Romanesco i en Kaitoxin foren propulsats a més velocitat, encara. En Kaitoxin percebia la potència de l'impacte, però estava preparat. A l'espai tan sols seria expedit, atès que no hi havia res capaç de fer resistència i provocar un xoc. En Kaitoxin continuà enviant energia al màxim per impulsar una mica més el seu adversari que no sospitava res de res. S'allunyaven a milers de quilòmetres per segon. El Guerrer Mil·lenari no ho sabia, però no havia assolit mai tal velocitat... relativa, és clar, considerant que era cap al sol on s'apropava cada vegada més.

 

En Kibito aparegué al costat del seu mestre. El tocà i ambdós desaparegueren.

El Guerrer Mil·lenari continuava enviant més energia sense saber que el seu adversari ja no hi era. Era força difícil saber què succeïa al seu voltant en aquell moment!

Va percebre que la seva esquena bullia cada vegada més. Volia tombar el cap però el seu cos no l'obeïa. Així, va continuar el seu atac energètic però llançant-lo en totes direccions, i finalment es va girar...

Va advertir cap on es dirigia i què era allò que el cremava. Però només ho va presenciar durant un instant, perquè, tot seguit, ja no veia res. Va xisclar perquè els seus ulls blancs havien estat destruïts. Volia haver enviat boles de foc contra aquella cosa però ja no veia res de res i hauria enviat els atacs perpendicularment a les parts del cos que més el brasejaven, però com esbrinaria on eren i les atenyeria tenint en compte que no deixava de girar sobre si mateix?

No ho sabia, però cada vegada era més atret per aquell astre gegant. L'efecte que sentia era encara més flamejant.

El xoc fou tan ferotge que es va desmaiar. Va perdre la seva transformació i va esdevenir un simple mortal. El dolor el va despertar.

Sentí que queia sobre quelcom i, a continuació, va morir instantàniament. El seu cos havia estat fos a diversos milions de graus.

Els teus comentaris sobre aquesta pàgina.

Carregant els comentaris...
[ct_CT]
EnglishFrançais日本語中文EspañolItalianoPortuguêsDeutschPolskiNederlandsTurcPortuguês Brasileiro
MagyarGalegoCatalàNorskРусскийRomâniaCroatianEuskeraLietuviškaiKoreanБългарскиעִבְרִית
SvenskaΕλληνικάSuomeksiEspañol Latinoاللغة العربيةFilipinoLatineDanskCorsu