DB Multiverse

Notícies Llegeix DBM Minicomic Fanarts Els autors FAQ Fil Rss Bonus Esdeveniments Promos Associats Guia del torneig Universes Help
                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                               

Hanasia, la Reina dels Saiyans

Escrit per Salagir

Adaptació per Bardock & Neferpitou

Aquesta història té lloc al planeta dels Saiyans, molt abans que la seva població terroritzés tota la galàxia sota el lideratge del Rei Vegeta...
Si alguna vegada us havíeu preguntat com havien conviscut aquests éssers tan poderosos; si voleu saber el destí d’aquests Guerrers Mil·lenaris abans d’en Broly; o si us fascinen les aventures d’uns lluitadors exhaltats en un món bàrbar, aleshores endinseu-vos en el món de la Saga Hanasia.


Part 1 :123
Part 2 :4567891011121314151617
Part 3 :18192021222324252627282930313233
[Chapter Cover]
Part 3, Capítol 27.

El nou líder del poble

 

Traduït per Bardock


Per sort, les taules del banquet encara no havien estat desmuntades des del dia anterior. Mentre alguns van afanyar-se a reomplir-les de nou, alguns caçadors van posar fil a l'agulla per portar provisions. En una aclucada d'ulls, tot estava llest i tothom es precipità per tornar a buidar les taules.

—Necessitarem un nou líder. La Hanasia no pot ser Reina i ocupar-se del nostre poble a la vegada.

—Entesos. No hi ha res més a dir.

—Què?

—Sóc el més fort, sóc jove...

—Sí —respongué un vell—. Crec que ho hauríem de decidir amb la disputa d'alguns combats. I això no serà suficient, sinó que el poble també haurà d'acceptar el seu líder.

—Per exemple, si en Sarcosis ens derrota a tots, no ocuparà el lloc. Ha, ha, ha, ha!

—Els combats es disputaran demà?

—La Hanasia no hi serà, demà! I hem de ser-hi tots. Encara queden tres hores abans no es faci fosc. Encara podem disputar combats! Crec que no hi ha gaire candidats.

Tots els vilatans es reuniren i, efectivament, tan sols hi havia quatre candidats. Dos joves i dos patriarques. Tothom va sortir del poble per dirigir-se a una planura allunyada. La Hanasia i en Mahissu parlaven sobre el sistema del torneig del poble. Van decidir dos combats un contra un i, aleshores, un combat entre llurs guanyadors.

Els oposants foren triats a l'atzar i els dos veterans s'enfrontaren en el primer combat.

 

La baralla no fou pas gaire emocionant. Un d'ells era un autèntic petulant respecte l'altre, en Moniak, i no va durar gaire. En Moniak tenia l'edat del pare de la Hanasia i havia participat en l'educació de la mossa. Ella el coneixia prou bé i l'apreciava força.

Entraren en escena en Turoca i la Cetinia. El primer era jove i violent i encara se li veia la marca del cop que la Hanasia li havia clavat uns mesos abans -per raons desconegudes, segons ell-. La segona era una amiga de la Hanasia. No era una relació gaire estreta als ulls del poble. D'un any d'edat de diferència, les dues noies eren amigues de fet. Havien crescut juntes amb altres noies de la seva edat. Van aprendre juntes a caçar, a lluitar i a disparar boles d'energia.

La Cetinia havia participat en nombrosos cursos de combats impartits per en Hartich a l'època. Era forta, però no fins al punt d'esdevenir la líder del poble, segons la Hanasia. Encara que no s'hagués confirmat mai, sospitava que era l'amant del seu pare.

En Turoca fou esclafat en un tres i no res per les tècniques complexes de la Cetinia que havia après d'en Hartich.

 

Després d'una estona de descans amb el seu pertinent tiberi sota els auguris del crepuscle, la Cetinia i en Moniak estaven davant per davant en la planura. En Moniak era molt més gros que la Cetinia, però no semblava especialment robust. Ell tenia experiència i ella determinació.

S'enlairaren lentament. Per norma general, la dominació de la tècnica de vol no era gaire comuna en aquell poble. Aquell seria el combat que decidiria el nou líder.

Per a la Cetinia, l'angoixa i els nervis començaren a envair el seu cor. No s'havia imaginat mai el fet de desafiar en Moniak. Pel que percebia, sabia que tenia confiança en si mateix i la seva mirada penetrant l'incomodaven. Com podria sorprendre'l? Però ella tenia ambició i la parella pare-filla ja no era allà. Per tant, la porta d'entrada tan cobejada al reconeixement i al respecte era oberta.

Per a en Moniak, era un gran esdeveniment. Durant els darrers 23 anys havia hagut de lluitar contra en Hartich pel lideratge del poble. Era massa. Fins i tot en pobles tan petits els líders es canviaven sovint durant desenes d'anys. Una generació reemplaçava l'altra. Quan en Hartich tornà dels seus viatges a través del continent, desafià al líder de llavors i el guanyà. Des d'aleshores ningú no l'havia aconseguit vèncer.

La Citinia prengué l'iniciativa i es precipità a sobre d'ell. Atacà amb uns cops de puny molt violents que en Moniak va haver de desviar i esquivar. Aquest s'allunyà cap a baix i ella va seguir encadenant el seu atac amb puntades de peu. El seu adversari romania a la defensiva i els aturava perfectament. A la llarga, ella acabaria cedint i li donaria l'avantatge.

En Moniak es girà pels aires per etzibar-li un cop de peu que, en atènyer la puntada de la Cetinia, els va allunyar de cop i a continuació va llançar-li diverses boles d'energia a la seva rival. Les va encaixar totes ja que estava mal col·locada per evitar-les i aturar-les, permetent que el seu adversari es situés en posició d'atac.

El combat durà encara una estona més amb els seus daltabaixos però augmentant en violència. En Moniak començava a estar fatigat i tenia cremades de boles de foc, així com senyals de cops sobre els seus membres. La Cetinia havia estat menys defensiva tal com evidenciaven les nombroses trompades visibles al seu rostre. La sang lliscava a través de les seves nombroses ferides. La seva fisonomia estava recoberta d'hemoglobina, però ella aguantava.

En Moniak, panteixant més que ella, sabia que tenia menys vitalitat i que aquesta acabaria sucumbint als seus cops. Ella cometia cada vegada més errades però restava calmada. En Moniak havia d'acabar-ho el més aviat possible per tal de no acabar extenuat i, per tal d'aconseguir-ho, aprofitaria per picar les seves ferides. El sol tocava l'horitzó i alguns vilatans encengueren entorxes i feren algunes piles de fusta per il·luminar amb una foguera.

 

En Moniak es llançà contra la Cetinia amb el puny estès endavant. Aquesta, va tractar d'atrapar-lo per fer-li una presa, però ell coneixia aquella tècnica. Així, va apartar la seva mà i li va clavar una puntada de peu que ella va aturar amb la seva tíbia, però aquell moviment havia estat una finta i va aconseguir ensarronar-la, etzibant-li immediatament després un altre cop al rostre. La Cetinia s'allunyà volant i disparant-li boles de foc per tal de refugiar-se.

«No paro de picar l'ham —pensava ella netejant-se la sang dels ulls—. He de recuperar l'avantatge per impedir que segueixi utilitzant els seus trucs.»

«No podràs seguir fugint gaire temps més. Les teves boles de foc no són eficaces —pensava, per la seva banda, en Moniak.»

En lloc de volar vers ella, va agafar altitud per superar-la. Aleshores, va estendre els braços i carregà dues enormes boles d'energia.

«L'avantatge! —pensà la Cetinia—. Està preparant una altra tècnica.»

Llavors, arremeté contra ell amb l'esperança vana que podria colpejar el seu ventre totalment descobert.

Va disparar les seves dues boles de foc una rere l'altra. La Cetinia continuà el seu camí i les va evitar veloçment com un raig tot i no tenir la mateixa trajectòria. Orgullosa de si mateixa, va poder aproximar-se a en Moniak, el qual s'estava recuperant del desgast del seu últim atac. Va col·locar els braços endavant però ja era massa tard. Ella li etzibà un poderós cop de puny esmunyint el seu braç i esclafant la cavitat toràcica d'en Moniak. Va esbufegar eixordadorament i va deixar-se caure vers el sòl, però ella prosseguí el seu atac amb una altra trompada directa al rostre. Els dos cossos queien a gran velocitat.

Si en Moniak no recuperava el seu vol, la Cetinia, qui estava a sobre d'ell, l'esclafaria al sòl amb els seus genolls deixant-lo, definitivament, fora de combat. La Cetinia somrigué completament segura de la seva victòria en imaginar-se el terra enfonsar-se sota ells i en Moniak esclafat com si fos l'element central d'un entrepà. De cop i volta, va sentir que una bola de foc impactava contra la seva esquena. La Cetinia cridà apartant-se cap a una banda i ho comprengué tot en veure que l'altra bola de foc es dirigia vers ella pel costat oposat. En Moniak havia llançat un atac perseguidor, una tècnica tan estranya i difícil que no havia vist mai executar.

 

Era massa tard per aturar l'altre i tan sols va poder estendre un avantbraç per limitar els danys d'aquell atac frontal. Una segona explosió ressonà pels aires. Extenuada, es disposava a abatre's a terra. Tots dos es desplomarien al sòl... però qui podria aixecar-se? Ambdós? O ningú?

La Cetinia, girant-se i veient el món girar al voltant de si mateixa, restava confident. El xoc contra el sòl seria brutal, però ell s'enduria la pitjor part, sens dubte. Aleshores, va sentir un crit.

En Moniak reuní les seves darreres forces i engrapà el turmell de la Cetinia. Les dues boles de foc havien topat contra ella en ambdós costats i, malgrat això, no s'havia mogut de posició relativa a ell i romania molt a prop d'ell! Quin descuit per part de la mossa! En Moniak la projectà contra el sòl vigorosament fent que el seu descens adquirís més velocitat. La noia s'estimbà violentament però va ser a temps de protegir el seu cap en el moment del xoc.

Hi hagué un crit d'esbalaïment entre el públic i en Moniak, el qual no podia canviar de posició per tal de causar el màxim dany possible, va aconseguir finalment estendre les seves cames. Va estavellar-se violentament contra ella mig enterrant-la.

En Moniak esbufegà i recuperà algunes forces amb el puny clavat al sòl per no ensorrar-se per complet. Es va incorporar lentament. La Cetinia seguia encara sota d'ell, ferida i mig inconscient. El combat havia estat dur. Podia matar-la. El combat havia estat equilibrat i ella seria una rival perillosa en un pròxim duel. Ningú es lamentaria si li donava el cop de gràcia.

Ningú, excepte la Hanasia.

—El combat s'ha acabat! —digué ella amb calma però suficientment alt perquè tothom l'escoltés. En Mahissu no se'n sabia avenir. No podia tallar una lluita així com així i no podia intervenir-hi. Però els altres vilatans no es sorprengueren per la seva frase. En Moniak alliberà la seva adversària i s'allunyà.

 

La Hanasia avançà cap a ell i, quan estaven cara a cara, va fer un petit salt per romandre a la seva altura i el va abraçar amb els braços.

—Enhorabona!! —cridà ella estrenyent-lo una mica més. El cos adolorit li causava problemes per mantenir-se dempeus, però en Moniak va tornar-li l'abraçada. La Hanasia li va fer un petó i el deixà anar perquè fes via cap al banc més proper on podrien començar un banquet en honor seu. Podria menjar i beure, encara que, aparentment, tenia el nas i les costelles masegades.

Quant a la Hanasia, caminà rere d'ell vers a la Cetinia. Va plantar delicadament el seu braç a terra i va aixecar delicadament la seva amiga. Gent propera a la Cetinia acudiren al lloc per ajudar-la a enllitar-la, netejar el seu rostre ensangonat i posar-li algunes herbes medicinals.

Passant pel costat d'en Mahissu, el qual es preguntava què feia, la Hanasia li preguntà:

—Sabries el camí de tornada a la capital, tot i ésser negra nit?

—Sí —respongué—. Però...

—Aleshores partirem en els últims instants de la nit per arribar al dematí. Mentrestant, vés a endrapar i porta'm teca.

A continuació, ella va seguir el seu camí vers una cabana on emplaçà la seva amiga en un llit farcit de palla i fulles seques. La nit ja havia caigut, la lluna estava amagada per alguns núvols i diverses entorxes il·luminaven la casa.

Menys d'una hora després, la Ceitina va despertar-se. Era dins de casa seva i hi havia llum. Pel que fa a la Hanasia, estava rossegant un os. Va moure's una mica i va sentir un dolor agut per tot el seu cos. El seu cos havia estat reposant i sentia els dolors de totes les seves ferides.

—Has perdut —digué la Hanasia, somrient—. No et moguis —continuà clavant-la al llit amb un dit—. Estàs en pitjor estat i més debilitada que una tortuga sense closca.

—Meeeerda... —digué simplement la Ceitina.

—Sempre t'hem dit que no ets prou cautelosa en un combat... i guaita.

La Ceitina no digué res al respecte i restava pensarosa.

—Això —digué la Hanasia situant el seu dit en el seu front, fent-lo lliscar fins a una part del seu rostre—, és un record per a tota la teva vida.

Va frunzir les celles a causa del dolor que li produí la seva ferida que esdevindria una cicatriu.

—Tant se val... la meva cara sempre serà més maca que no pas la teva.

La Hanasia l'esguardà, ofegà una rialla i després esclatà de riure. No dubtava pas de la bellesa de la seva amiga, però el seu rostre estava inflat i ple de blaus. La formulació d'aquella frase havia estat incongruent en aquell moment.

—Ha, ha, ha! Si et veiessis, Ceitina meva! —digué sense malícia—. Fas por només de veure't! No podràs cardar amb cap paio durant un mes com a mínim!

—Ni amb en Darrir?

—Ah, no. En Darrir no compta.

La Cetinia rigué una mica perquè el dolor no li ho permetia. Després, va pensar desempallegar-se de la Hanasia. No li agradava gaire tenir algú a la seva vora.

—Deixa de dir bestieses i vés a buscar-me una cuixa rostida. Començo a tenir gana.

—Me n'alegro de veure que t'estàs recuperant —digué la Hanasia mentre s'aixecava.

 

Però va captar l'indirecta, va sortir i no va tornar. Menjà i begué amb els demés. Un cop la gana fou saciada i la història d'allò del que succeït a la capital explicada diverses vegades, li digué a en Mahissu:

—Som-hi. Com que arribarem al dematí, podré dormir en el meu superllit.

En Mahissu i la Hanasia s'envolaren. En Harik sorgí del no-res i s'aferrà al turmell de la Hanasia:

—Vinc amb tu! —cridà—. Vinc a la capital!

—Que no dormies? —va fer la Hanasia sacsejant el seu peu i balançant-lo en totes direccions. En Harik semblava una fruita mal enganxada en una branca per culpa del vent.

—Aquest nas de mocs no té ni una engruna de dignitat —comentà un Guerrer de l'Espai observant l'escena des del terra.

—Dignitat!? —vociferà un altre un altre més veterà al seu costat—. Tu eres més ridícul a la seva edat!

—Deixa'm —digué la Hanasia—. M'arrencaràs la meva bonica bota de Reina que tant costa d'aconseguir!

Com a resposta, va estrènyer-la encara més i la Hanasia reaccionà immediatament. Li va esclafar la testa amb l'altre peu amb un cop fort i ràpid. En Harik la deixà anar i es desplomava d'esquenes. La parella s'enlairà fora del seu abast i marxà.

En Harik s'aixecà i començà a seguir-los corrent per terra.

—Si aquell esquifit pot anar tot sol, jo també! —els cridà.

—Primer, aprèn a volar —respongué en Mahissu.

A continuació, la Hanassia accelerà, s'aferrà a ella i partiren a tota velocitat en el cel obscur.

—Oh —va fer la Hanasia girant-se vers el seu guia, qui es subjectava fermament a ella a causa de l'acceleració —, t'ensenyaré la meva habitació del palau. Tinc un llit GE-NI-AL i l'hem d'estrenar tots dos.

En Mahissu sentí de nou el doble bang i es precipitaren cap a la capital.

L'Yshar entrà en una gran sala on hi havia uns altres guerrers reunits. Les seves forces es dispersaven per tots els passadissos. Era estrany veure una reunió de combatents tan poderosos.

Hi havia força guerrers desconeguts. Molts d'ells tenien una aura feble, però alguns que no havia vist mai tenien una presència imponent. L'Yshar reconegué algunes llegendes. D'entre elles, un antic guerrer de la cort que havia sobreviscut a l'atac d'un Dimoni del Fred. El sensor mostrà una força sagrada malgrat el seu braç perdut i l'enorme cicatriu que recorria tot el seu cos. Al seu costat, un ésser de l'espècie dels Morgoths, uns monstres enormes i molt resistents. En un racó, un rebel molt conegut per les seves nombroses accions contra els Dimonis, el qual discutia amb alguns altres.

D'entre un munt amb poders telequinètics i un assassí bàrbar armat amb una enorme espasa feta d'aliatge d'estrelles, un Namekià. El Namekià! En Bourgo, l'únic Namekià conegut de l'univers.

L'Yshar no dubtà i es dirigí cap a ell. Es trobava entre un grup de guerrers d'elit! Caminava orgullós entre aquelles llegendes i monstres del combat.

—Senyor Bourgo —el cridà—. Sóc l'Yshar. Molt de gust de conèixer-lo.

—Yshar el Dretà. El conec. És cert que només lluita amb la seva mà dreta?

—Em coneix? —va fer, sorprès i feliç de tenir una certa reputació—. Hm. Bé, lluito com puc. Poques vegades ens podem permetre d'escollir les nostres armes. Ha, ha, ha! Però és cert que dono el cop de gràcia amb la mà dreta.

—Tradicional.

—Sí, és típic del meu planeta. Destruïm amb la mà dreta el que hem perdonat amb la mà esquerra.

—La teva mà esquerra... no s'ha fet servir des de fa força temps.

—Ah, he de dir que en temps de violència els combats diplomàtics acaben sempre amb un bany de sang.

—Quina llàstima que no utilitzis el don del perdó. Les teves dues mans estan cobertes de sang.

L'Yshar es sobresaltà sense saber per què havia estat insultat.

—Jo no tinc més poder de perdó que qualsevol altre...

—No conec cap altre guerrer que posseeixi un òrgan capaç de perdonar. És un luxe. Utilitza'l.

El Namekià es tombà per encarar una persona que s'aproximava a ells. L'Yshar estava una mica trastornat.

«Deu ser una tradició —pensà.»

A dos metres d'ells, amb melena al cap i una enorme mandíbula, l'anomenaven, erròniament, "el bàrbar".

—Senyor Bourgo, és un plaer rebre'l aquí. Temíem que el Governador Frosty l'hagués trobat al Planeta Blizzard VII.

—Kramm d'Istaal, el plaer és meu. No pateixi. En Frosty només haurà trobat les meves cames, el meu braç, una part del meu ventre, una antena i dues orelles entre les ruïnes de la fortalesa que ell mateix s'ha encarregat de destruir.

El bàrbar somrigué i canvià de tema:

—Hem forjat una nova espasa per al combat venidor que ens espera. Voldria veure-la?

—Serà un plaer —mentí en Bourgo.

En Kramm va treure la fulla gegant de la seva esquena. Molt compacta i afilada, brillava amb una resplendor radiant.

—És magnífica —digué l'Yshar—. No havia vist mai el metall brillar.

—Oh! Gràcies —digué el bàrbar—. Sóc en Kramm d'Istaal. Encantat.

—Yshar el Dretà. És magnífica. Pot... podria cisellar un Dimoni del Fred?

—Sí —respongué en Kramm—. Si el toca, és clar. Fa moltes generacions que han après a desconfiar d'aquest tipus d'arma. Justament, volíem idear un pla d'atac entre uns quants per provocar una distracció en un Dimoni per tal d'atacar-lo amb èxit. Tenim una capa per amagar la nostra arma i fer-la sortir per sorpresa.

—Senyor Kramm —digué l'Yshar—, conec perfectament la tècnica que podria rutllar. No és pas coneguda fora del meu planeta.

—No serà suficient —digué en Bourgo—. Tothom sap que lluites amb espasa. Haurem d'amagar tot el teu cos. També serà necessari que estiguis al cor de la batalla, sinó no tindràs temps de dirigir el teu cop.

—Una disfressa, potser?

—Coneixen els bombarders? —intervingué un homenet incorporant-se a la conversació—. Són lluitadors o bé naus i llancen boles de foc molt poderoses. No saben fer gaire cosa més.

El Namekià, el bàrbar i el dretà giraren el cap.

—Es veuen sovint en combats armats. Quan actuen com a lluitadors, es vesteixen amb un gran llençol per amagar els seus moviments a fi que els seus enemics no vegin on ni quan dispararan. No solen lluitar gaire bé en un combat cos a cos, o sigui que dos -o més- lluitadors o naus roten al voltant d'ells per protegir-los com si fossin una muralla.

Continuaven escoltant sense realment saber cap a on volia anar a parar.

—Però en un combat d'alt nivell, els bombarders són poc útils perquè sempre els enemics sempre veuen arribar una bola de foc. O sigui que, tret que siguin molt bons, tothom se'ls pren a la lleugera.

—Ja ho capto —digué en Bourgo—. El bombarder sobrevola el cor de la batalla i no és especialment atacat. Si el bombarder és en Kramm, serà cobert, disfressat i a prop per colpejar. És perfecte.

—Oh... nosaltres no som... gaire bons llançant boles de foc.

—És ideal —respongué l'Yshar—. Així ningú no es preocuparà si vostè baixa o no.

—Cal que el bombarder tingui almenys una certa credibilitat —digué en Bourgo—. Existeixen estratègies sagrades en el cor de la batalla i si ens prenem la molèstia de fer de muralla per a un bombarder ineficaç sospitaran de nosaltres.

—Jo sóc un bombarder —digué l'homenet—. Aquesta és la meva professió, la meva única competència. Vostè és tan gros que si comparteixo el camuflatge amb vostè ningú no en notarà la diferència a nivell visual.

—Crec que és un bon pla. Serà una llàstima no utilitzar les habilitats de combat d'en Kramm des del principi del combat, però si aconseguim matar un Dimoni haurà valgut la pena.

L'Yshar estava encantat de formar part d'aquell món d'excepció. I aquell pla, que s'ideà en tan sols un moment, era excel·lent. Molt millor que no pas el seu.

Els teus comentaris sobre aquesta pàgina.

Carregant els comentaris...
[ct_CT]
EnglishFrançais日本語中文EspañolItalianoPortuguêsDeutschPolskiNederlandsTurcPortuguês Brasileiro
MagyarGalegoCatalàNorskРусскийRomâniaCroatianEuskeraLietuviškaiKoreanБългарскиעִבְרִית
SvenskaΕλληνικάSuomeksiEspañol Latinoاللغة العربيةFilipinoLatineDanskCorsu