DB Multiverse

Notícies Llegeix DBM Minicomic Fanarts Els autors FAQ Fil Rss Bonus Esdeveniments Promos Associats Guia del torneig Universes Help
                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                               

Hanasia, la Reina dels Saiyans

Escrit per Salagir

Adaptació per Bardock & Neferpitou

Aquesta història té lloc al planeta dels Saiyans, molt abans que la seva població terroritzés tota la galàxia sota el lideratge del Rei Vegeta...
Si alguna vegada us havíeu preguntat com havien conviscut aquests éssers tan poderosos; si voleu saber el destí d’aquests Guerrers Mil·lenaris abans d’en Broly; o si us fascinen les aventures d’uns lluitadors exhaltats en un món bàrbar, aleshores endinseu-vos en el món de la Saga Hanasia.


Part 1 :123
Part 2 :4567891011121314151617
Part 3 :18192021222324252627282930313233
[Chapter Cover]
Part 2, Capítol 13.

La coalició de les forces armades

 

Traduït per Bardock


Aquella supertortuga de ferro era força estrambòtica. Quant a aquell objecte... les tortugues de ferro també posaven ous?

—Vés amb compte. Comparat amb les vostres forces, això és força fràgil i només en tinc un. Fica-ho a la seva boca. No para de riure, aprofita-te'n!

—Què és això? —preguntà la Hanasia mirant-ho de més a prop—. És una fruita de metall? Està enverinada, oi?

—E... Exactament. Pots tocar-la sense perill. Però és necessari que l'introdueixis a la seva boca. Només podem trencar la seva invulnerabilitat des de dins.

—És un mitjà menyspreable.

—Parlem de la supervivència de totes les espècies del món. No de la qualitat del desenllaç.

—Però... de tota forma, necessito les meves dues mans.

La Hanasia joguinejà amb el seu cabell, imaginant-se la possibilitat de lligar-s'hi la bola, però era massa llisa i no funcionaria mai. Va graponar la seva roba amb el tou dels dits i va tractar de mantenir la bola a la seva indumentària però era massa folgada. Finalment, va alçar un dels trossos de tela que unia una part dels seus cabells i va fer una mena de bossa per embolcallar la bola. Va lligar-se-la al cordill que feia servir de cinturó. S'aguantava perfectament. Podria arrancar-la fàcilment amb la seva força.

La Hanasia va prendre una gran inspiració i va envolar-se vers el seu enemic, el qual va aparèixer entre la polseguera que s'havia generat.

Malgrat el gran poder de l'atac dels amics de la tortuga, el resultat era el que havia previst. No volia desacreditar el poder d'atac dels altres en comparació al seu, sinó que havia entès que les ràfegues d'energia no feien cap efecte sobre el seu cos.

Per contra, el sòl estava encara més desenraonat després del seu propi atac. Els cràters, de totes mides i formes, s'estenien pertot arreu. Tots els atacs no eren de la mateixa naturalesa i cadascun dels cràters seguia la seva pròpia lògica. Alguns havien esvorancat i dispersat el sòl i les roques, d'altres esclafaven i s'expandien. Alguns impactes s'espargien mentre que d'altres s'enfonsaven en la terra. Algunes roques eren carbonitzades, d'altres brillaven com certes roques volcàniques i d'altres fumejaven contínuament. Un terrorífic camp de batalla d'un aspecte que no hauria pogut imaginar mai.

 

Enmig de tot aquell context, el Guerrer Mil·lenari es va aixecar, tot sortint amb les cames mig enterrades. Semblava eixir, lleugerament atordit, d'una simple borratxera i no de l'atac de l'exèrcit al complet de tot un món.

La Hanasia no va deixar que recuperés els sentits i va aparèixer súbitament davant d'ell.

En Romanesco sabia que hi havia algú al seu davant, però no era capaç de veure-hi gaire. Tot el món girava al seu voltant. Va notar, per contra, com aquesta persona l'engrapava el braç i li recargolava enrere tot placant el seu genoll contra la seva esquena. Va percebre com els dits lliscaven pel seu coll oprimint-li els ossos. Això va provocar-li una lleugera picor.

La pruïja era l'única cosa que podia sentir en lloc d'un dolor intens. No es sentia còmode i volia atrapar-la amb la seva mà lliure i etzibar-li un bon cop de puny. Quan va estirar el seu altre braç, l'altra persona es va doblegar sota la seva força i per fi va alliberar-se'n.

 

La Hanasia sabia que la força que el seu oponent havia aplicat al seu braç es dividia per deu. No obstant això, el Guerrer Mil·lenari havia pogut vèncer el seu empresonament fàcilment! A més, encara que hagués intentat alliberar-se de seguida, l'atac sobre el punt feble de la clavícula no havia produït, aparentment, cap mena d'efecte.

Havia de tornar a atacar abans no recuperés tots els sentits. Assenyalant amb el seu dit índex i amb els altres cargolats, la Hanasia es preparava per assestar un cop molt més innoble, un que no gosaria mai d'executar contra un adversari ordinari. Evitant la mà gegantesca del seu oponent que vagava aleatòriament, es va trobar davant d'ell i, amb la seva altra mà, va agarrar fermament el seu coll i va alçar el seu cap. Va dirigir amb precisió i amb tota la força possible el seu dit índex contra el seu coll, just entre la vena jugular i el tendó contigu. Allà no hi havia múscul. Tan sols pell que podia perforar, tot seguit atrapar la vena i fer-la esclatar tibant-la -abstenir-se persones sensibles. Ostres, és massa tard-.

 

Un enorme crit va ressonar.

 

Aquell crit fou emès per la Hanasia, ja que el seu dit índex es torçà per culpa de la pell indestructible del seu enemic. Hi havia aplicat tanta força sense pensar-s'ho que el xoc va fracturar els seus ossos i havia doblegat el dit en sentit contrari al seu centre de força.

La Hanasia va recular unes passes sostenint el seu dit. A continuació, serrant les dents, el va doblegar a l'altra banda per col·locar les peces al seu lloc. El dolor fou agut i profund, però, si més no, el dolor constant fou menys intens. A pesar d'això, no podria tornar a colpejar amb aquella mà.

Mentre s'allunyava encara més, el Guerrer Mil·lenari recuperava els seus sentits tot fent-se un massatge al coll. La Guerrera de l'Espai va adonar-se que no hi havia cap rascada en l'indret on l'havia colpejat. Era impossible fer-li res? No només era resistent, sinó que també era un guerrer invencible en estat pur! El Guerrer Mil·lenari, irreal i intocable, estava plantat davant d'ella.

Tothom havia seguit els moviments precisos de la mossa. S'havien quedat bocabadats. Tots els Tsufuls pensaven com la Hanasia: era irreal i invencible, i cap atac físic no faria cap mena d'efecte.

—Però la noia sagna pertot arreu... —va fer un tècnic.

—Diria que la transformació Mil·lenària no té els mateixos efectes sobre les dones, a menys que ella sigui una altra cosa.

—Ella no és una Guerrera Mil·lenària. No del tot. Li manca la massa muscular i la follia destructiva. A més, ella també es va transformar ahir, mentre que la transformació Mil·lenària no s'atura, un cop és desplegada, fins a la mort de l'usuari. Fins i tot la seva aura és diferent. Mireu els diagrames. Les ones no tenen res en comú.

—Aleshores, què és, ella?

—Doncs... molt i molt forta.

—Quina coincidència! I la seva transformació?!

—Només la poden assolir els Guerrers de l'Espai que són molt i molt forts.

—Delirant.

—No et pensis. És una transformació menys estranya que la metamorfosi en goril·la gegant.

—El general Nizouki.

—Què?

—Després ja veurem què és la mossa. Primer ens hem de desempallegar del noi. Envieu el general davant dels seus nassos i aleshores feu-lo partir vers l'exèrcit Saiyà.

—Tan sols li faran pessigolles...

—Tinc dos plans. La noia és un d'ells, però ha de sobreviure.

 

 

El Guerrer Mil·lenari caminava tranquil·lament cap a la Hanasia. Com que no servia de res guillar, la darrera preparava una bola de foc. Si la llançava al seu visatge l'encegaria. Quan va arribar més o menys on era ella, va llançar-la al seu rostre, però això no va modificar els seus moviments tot i ser travessat per una brisa. La Hanasia va clavar-li un cop directe amb els dits estesos vers els seus ulls blancs.

Però, inconscientment, tornava a tenir por de no ferir-lo i el seu atac no fou suficientment ràpid. No va tocar ni el seu rostre, ja que el seu rival va aferrar-la pel braç. Va placar-la amb una sola mà enfonsant el cos sencer de la Saiyana a terra. L'estrenyí amb tanta força que la Hanasia xisclà de dolor en sentir els seus músculs estimbar-se i els seus ossos fracturar-se.

Ho sentia amb més intensitat que un minut abans. S'havia d'intentar de desempresonar. Va perforar la meitat d'una roca per enfonsar-se i agafar embranzida, però el seu altre braç semblà colpejar una barra indestructible. Amb tot, començava a desvariejar i pensava a tallar-se el braç, però el seu oponent va deixar anar la seva presa.

Abans no pogués respirar ni sospirar de satisfacció, la Hanasia veié el sòl tallant-se per la meitat a tota velocitat davant dels seus propis nassos. El Guerrer Mil·lenari, que restava dempeus, li clavà cun cop de peu. Una puntada terrorífica que perforà el sòl talment com un cop de peu que sega un estany. La Hanasia no fou capaç de veure com l'extremitat del guerrer s'abalançava sobre ella. Semblà que ella desplaçava el seu braç a càmera lenta per protegir-se, però no va poder evitar que la tíbia del seu oponent anés a petar contra el seu visatge. La seva vista desaparegué en aquell moment.

En aquella obscuritat va sentir que el seu rostre queia enrere sense perdre, en cap moment, el contacte amb la cama del seu oponent. Va creure durant un instant que aquell turment ja havia finalitzat, però un peu s'enfondí al seu ventre. La seva consciència, treballant a ple rendiment, li deia que estava vivint els seus últims moments a càmera lenta. La pell del seu cos no havia estat esclafada, però sí seccionada instantàniament per la velocitat talladora com una navalla del Guerrer Mil·lenari. El peu enfonsat al seu ventre afectà les seves costelles i els seus òrgans interns romanien immòbils tot i que preferien ésser tallats o, fins i tot, rebentats al seu interior.

Després que el seu cos sencer fos expulsat de la terra, el seu cap va apartar el contacte amb la tíbia tirant-se enrere, tot provocant, aparentment, el trencament de les seves cervicals. El cos es va alliberar del peu deixant un rastre de sang que brollava a bassals.

A continuació, va percebre el contacte de la seva esquena al sòl i ja no va sentir res més.

 

Els seus cabells esdevingueren foscos i s'ensulsiaren a terra, subjectes, de nou, a la gravetat.

 

 

—Merda, el segon pla ha fet salat.

La Chiin-Lee estava trista per la mort de la noia, no només perquè aquell pla se n'havia anat en orris. Però, en aquell moment, no tenia temps ni el dret de demostrar-ho. No volia pensar en ella, perquè, després de tot, l'hauria hagut de matar igualment.

A més, hi havia una diferència entre aquella trompada i les precedents. En Romanesco havia augmentat la seva força al límit i l'havia colpejada amb potència. Havia decidit colpejar molt fort a fi de guanyar en un tres i no res. D'aquella manera, recordava i demostrava a tothom que no només era indestructible...

—Un menys —va dir un Tsuful començant la seva frase amb joia, però, després de dos mots, no podia dir res més canviant el seu to per un de fatalista. Tothom sabia que la noia no era pas un perill i que havia esdevingut la seva millor aliada.

La pantalla més gran mostrava la polseguera i el cos inanimat i apagat de la mossa amb el seu cos embolcallat d'un mar de sang. La Chiin-Lee va apartar-la a un racó de la sala amb un violent cop de mà i, tot d'un plegat, va cridar.

—El General!!!

No hi havia res més a dir. En Nizouki era a la nau petiteta, tot just darrere el Guerrer Mil·lenari.

 

En Romanesco apercebia l'olor de sang i això el plaïa. Va aproximar-se per enfonsar les seves mans en el líquid vermell, però unes boles de foc el colpejaren per tota l'esquena. Es tombà. Era el seu antic adversari. Se n'havia oblidat. En girar-se per complet va somriure.

—Que ja m'havies oblidat, Romanesco? Que no era jo el teu adversari des d'un bon començament? Ni tan sols m'has atrapat, miserable!

Quan en Nizouki va haver-li enviat unes altres boles de foc, el mòdul sota els seus peus va arrencar i va adquirir velocitat de mica en mica per tal d'allunyar-se.

En Romanesco va fer un bot i s'envolà per perseguir-lo.

 

La tensió estava a l'apogeu en la sala de control Tsuful. Tots els seus atacs havien estat ridículs. L'enemic havia romàs intocable. No havien resolt el misteri d'aquest segon guerrer i els seus assaltaments havien estat ineficaços. Encara quedava el virus, però la Chiin-Lee dubtava si l'havia de dispersar. La tortuga podria ser destruïda per una ràfega d'energia de no res i, si bé disposava de diverses dosis, semblava que només podria utilitzar-ne una.

A part del seu pla que romania estès a terra i de la bomba, tenien un altre pla que consistia que la noia, la qual era la més idònia per apropar-se, injectés un vial de plasma infectat sobre el monstre. D'aquesta manera es propagaria a través dels ulls, de la boca i de la mucosa.

Però ella ja no hi era.

El radar indicava que encara era viva, però durant quants segons més? La tortuga no disposava del material adequat per curar-la i, tenint en compte l'estat en què es trobava, si la duien a l'hospital no hi podrien fer gaire, tampoc.

Dos nous punts aparegueren al radar.

—Què són, aquestes energies? —preguntà ella sacsejant la gran pantalla visual que tenia al davant. Els altres Tusfuls també es van quedar bocabadats i donaren l'ordre a les càmeres d'enfocar amb més precisió—. Mireu els números que apareixen en el comptador d'energia! S'aproximen força als altres dos! És increïble! Qui... són??

—Són... uns monstres... uns monstres que no són ni Saiyans ni Tsufuls!!!

 

Els teus comentaris sobre aquesta pàgina.

Carregant els comentaris...
[ct_CT]
EnglishFrançais日本語中文EspañolItalianoPortuguêsDeutschPolskiNederlandsTurcPortuguês Brasileiro
MagyarGalegoCatalàNorskРусскийRomâniaCroatianEuskeraLietuviškaiKoreanБългарскиעִבְרִית
SvenskaΕλληνικάSuomeksiEspañol Latinoاللغة العربيةFilipinoLatineDanskCorsu