HEROI OFICIAL (Part 2/2)

Capítol 165

Traduït per Skywalker

Proves, dia 2

L'endemà, la psicòloga va endevinar que en Goku havia arribat: un xivarri terrible va sorgir des de les finestres. Es va acostar a una d'elles i va reconèixer en Goku, que estava dret sol al mig del camp d'entrenament. Un batalló de soldats, a una distància respectable, li recriminaven. Entre els crits, va entendre que els reclutes no volien aquest intrús al seu exèrcit.

A baix, un oficial, que no era el general, va arribar per calmar la situació.

—És un atac! —va cridar un soldat.

—No ha entrat per l'entrada; ha volat per sobre de les parets després d'esquivar els trets d'advertència.

—Hauríeu de deixar de disparar a la gent —va dir en Goku.

—És el procediment! S'està obrint camí per la força!

—Soldats, silenci! —va cridar l'oficial amb autoritat.— Ara sabeu que aquesta persona no està entrant sense permís; sabeu perfectament qui és! Pel que fa a tu, convidat especial Son Goku, actualment ets un visitant civil! Així que compleix les normes, que hauries de conèixer! Entri per la porta i camini l'últim quilòmetre per terra!

—No el volem! —va cridar un altre soldat.— No pots ser humà!

Va ser un esclat sorprenent, ja que qui va fer aquest comentari era un pterodàctil.

—No és responsabilitat vostra. A més, no es convertirà en soldat. Sol·licita ser assessor estratègic i agent especial per a missions en solitari.

—Un no neix humà, esdevé humà —va dir en Goku.

Tothom va callar sorprès. En Goku va entendre que havia de continuar.

—Quan era un nadó, era un Guerrer de l'Espai d'un altre planeta. Després em van criar com a humà a la Terra i em vaig convertir en humà.

Ningú va dir res. Hi havia força gent allà que no es sentia orgullós dels seus orígens i havien fet de l'exèrcit la seva veritable família.

—Ah, ets allà! —va cridar en Goku, girant el cap cap a la psicòloga que mirava per la finestra.

I va marxar volant com per art de màgia. La Matt va fer un pas enrere en arribar al seu pis. Aprofitant l'espai, va entrar suaument, estirant-se momentàniament horitzontalment.

Va entrar al despatx.

—Podem reprendre les proves aquí.

—Eh... ah, sí... d'acord, som-hi. Però aquí no. Segueix-me.

De camí, la Matt va aprofitar l'oportunitat per fer-li una pregunta.

—Així que vas néixer en un altre planeta? Així doncs, els teus pares són... emigrants intergalàctics?

—No vaig conèixer mai els meus pares —i abans que ella pogués dir que ho sentia.— Em van enviar a la Terra per matar tota la humanitat i vendre el planeta.

—Què??

—Però em vaig oblidar de fer-ho. D'altra banda, van ser estúpids en enviar un nadó a fer això.

—Com? Però?

—No t'amoïnis. Els Guerrers de l'Espai són tots morts ara.

—Matar tota la humanitat? Se suposava que havies de fer això?!

—No et preocupis. No ho vaig fer, i mai ho faré. No soc un monstre. Ara que hi penso, força dels meus amics també volien matar tota la humanitat, però els vam aturar a temps, i ara ja està tot bé. En Cor Petit, en Vegeta, l'A-18...

—Tens amics que eren possibles maníacs genocides?

—L'important és que ara són bons. Com el meu amic Tenshinhan, ell volia ser un assassí professional, i en canvi, es va convertir en un gran defensor dels febles. I quan hi penso —va dir aixecant les celles,— en Yamcha era un bandit...

La Matt va romandre en silenci la resta del camí.

Van entrar a la mateixa primera habitació que el dia anterior. A la taula hi havia un petit bol...

—Aquesta vegada deixa'm acabar —va dir ràpidament la Matt.— Doncs, aquí tens un cupcake. Te'l pots menjar quan vulguis, PERÒ, si t'abstens de fer-ho durant quinze minuts, et donarem dos cupcakes per menjar.

—Eh? —va dir en Goku, sorprès.— Això és fàcil.

—Ja ho veurem —va xiuxiuejar la Matt, havent llegit clarament que la seva pacient era un gran golafre.— Et deixo sol amb...

Glup.

En Goku havia agafat el cupcake amb calma i se l'havia ficat a la boca, tot i que amb prou feines havia tingut temps de fer un pas cap a la porta.

Els seus ulls es van eixamplar tant que pràcticament li van sortir de la cara, i la seva mandíbula va tocar a terra, perquè de tant en tant el creador de Bola de Drac es recorda del Dr. Slump.

—Hmm, no està malament —va dir en Goku, empassant saliva.

—Però, però, però? De debò? No ho has pogut aguantar ni un segon?

—Aguantar què?

—Esperar a menjar-t'ho!

En Goku es va asseure a la cadira.

—Esperar? Això no és el que m'has dit. M'has demanat que triés, com ahir amb els trens. Un pastís ara, o dos en quinze minuts. Ja he pres la meva decisió.

—Jo... ah, ja ho veig, sí, ha sigut una elecció en certa manera. Però la qüestió era que esperessis i veiessis si no podies resistir la temptació, diguem-ne al cap de cinc minuts, de menjar-te finalment el pastís únic en comptes de continuar esperant.

—Ho hauries d'haver dit si volies que esperés.

—Sí, bé, ja ho veig, m'he tornat a equivocar. Però tot i així hi ha alguna cosa interessant. Pots explicar per què has triat no esperar? Ha estat més fàcil?

—Més fàcil? No.

—Però no hauries preferit dos pastissos? —la Matt es va adonar que, des que en Goku havia fet servir la paraula "pastís", ningú havia dit més "cupcake".

—De fet, he estat pensant i he començat a sospitar. De vegades, en aquests pastissos petits, hi ha una peça de fruita amagada a dins, i no m'agrada el gust, com una pruna, per exemple. O potser hi ha licor, i això tampoc m'agrada. Així que si hagués esperat tot aquest temps i hagués acabat menjant alguna cosa que no m'agrada gaire, hauria estat una pèrdua de temps! Millor que ho tasti ara mateix. D'aquesta manera, si no està bo, s'acabarà ràpidament. De totes maneres, sent tan petit, un o dos, és pràcticament el mateix.

—D'acord... Pre... Prendré nota.

Incapaç de dir res més, va sortir de l'habitació i va començar a caminar pel passadís. En Goku la va seguir. Quan va arribar fins a ella, s'havia recuperat del seu xoc i li va dir què era el següent a l'ordre del dia.

—Ara toca l'experiment de Milgram.

—Una altra història sobre pastissos que fan engreixar, m'imagino.

Van entrar a una altra habitació. Hi havia un gran faristol al mig, flanquejat per dues cadires. A un costat, davant d'una cadira buida, hi havia un comandament i un botó gran, així com cartes apilades. A l'altre costat, davant d'una cadira ocupada, no hi havia res. Aquesta cadira tenia corretges als reposabraços i estava ocupada per una persona de paisà. La Matt va indicar la cadira buida a en Goku, convidant-lo a seure. Ella va romandre dreta.

—En aquest experiments —va explicar,— tu ets el professor i la Sencha, aquí present, és l'estudiant. El nostre objectiu és provar un mètode per potenciar la memòria. Tens unes cartes aquí; en llegiràs una i ella ha de recordar tots els números que hi ha. Si ho aconsegueix, passaràs a la següent carta; si no, prems el botó.

En Goku va treure una carta, la va mirar; tenia els números 3, 10 i 11. Va mirar el botó, al costat del qual hi havia un petit llamp dibuixat.

—Aquest botó proporciona una petita descàrrega elèctrica a l'estudiant. Això és per estimular la seva memòria. I amb cada error, has d'augmentar una mica el control lliscant, cosa que augmentarà la potència de la descàrrega.

En Goku va mirar el control lliscant gran. Estava al mínim. Es va adonar que abans que el control lliscant arribés al màxim, havia de passar per un valor marcat amb la paraula "perill".

—Ho entens?

—Eh...

—Et guiaré. És senzill. Comencem.

En Sencha va col·locar els avantbraços als reposabraços i la Matt va lligar les corretges. Uns cables anaven des d'ells fins a l'escriptori.

—Llegeix els números clarament.

—D'acord —va dir en Goku:— tres, deu, onze.

En Matt es va girar cap a l'estudiant, que va dir: Tres, deu, onze.

—Molt bé, la següent carta —va treure una altra carta i la va llegir:— Vint-i-quatre, divuit, quaranta, cent tres, trenta-u.

—Vint-i-quatre, divuit, quaranta, cent tres i trenta-u —va dir en Sencha.

—Ah —va dir en Goku, mirant la següent carta,— dos-cents dotze, cinquanta-dos, seixanta-set, trenta-tres, cinc, tres-cents vint-i-un. N'hi ha moltes.

—Dos-cents dotze, cinquanta-dos, eh, seixanta-set —en Sencha va romandre en silenci un moment.— Trenta-dos? Cinc. I tres-cents vint-i-un.

—Ha comés un error —va dir la Matt,— prem el botó.

En Goku ho va fer i va sentir un so de "dzz" en prémer-lo, al qual en Sencha va reaccionar amb un "Ai". La mirada del Guerrer de l'Espai es va endurir a l'instant. La seva mà es va quedar plana sobre el botó.

—Ha sigut el botó el que li ha fet això? Li ha fet mal?

—Sí —va dir la Matt,— ha estat la descàrrega elèctrica. Però com està al mínim, realment no...

La mà d'en Goku va colpejar el panell de control, entre el botó i el control lliscant, i el va esquinçar com si fos mantega, destruint tot el muntatge. Es va aixecar i va arrencar les corretges abans que ningú pogués reaccionar. Es va girar cap a en Matt amb una mirada que la va aterrir.

—Per què has fet això? Li estàs fent a algú més? Això no pot seguir així!

—Què...?

—Ja no tens res a témer, Sencha. No t'obligarem a tornar a fer això.

—Espera, no és el que sembla —va dir en Sencha, pres pel pànic.— Ho estava fingint!

—Eh?

—Aquests cables no estan connectats a res. Només estem fent veure que estem ferits, per veure la teva reacció...

—És... és un experiment —va dir la Matt.

Hi va haver un llarg silenci. Tots dos van entendre que era millor deixar que en Goku pensés. Quan va acabar, es va dirigir cap a la sortida.

—No ho torneu a fer mai més —va dir simplement.

La Matt va enganxar a en Goku al passadís.

—Ho sento, Sr. Goku, només era una prova! No em pensava pas...

—Una prova per veure si puc fer patir a la gent? Als meus enemics els agrada fer això.

—Oh, no, vinga, i això és bo! De fet, demostra la teva integritat! —va fer una pausa, en part per donar-li temps a entendre què significava "integritat".— I et diré que és increïblement tranquil·litzador saber que tu, amb aquests poders, no et deixaràs influenciar i sempre triaràs el camí del bé —li va assegurar ella.

"El general, en canvi, no estarà content de saber que en Goku no obeirà ordres esbiaixades, però tant se val" va reflexionar ella.

—Podem deixar de banda aquest incident, Sr. Goku?

—D'acord —va respondre en Goku,— però prou enganys.

—M'asseguraré d'això, pots estar-ne segur!

Finalment, hauria de tornar l'endemà per a l'últim dia de proves...

Aquell vespre, en Gohan estava assegut a taula, sopant amb la família.

—Com ha anat, pare?

—Molt estrany. Saps alguna cosa de la prova del tren?

—Eh... no.

—I l'experiment del quilogram?

—No.

—Llavors, el malví i el pastís?

—Gens ni mica. Estàs segur que són proves militars?

Va ser una llàstima que en Goku no hagués pogut descriure les proves correctament, perquè en Gohan havia vist el problema del carretó, l'experiment de Milgram i l'Experiment del Malví de Stanford (maleïdes traduccions) a classe de psicologia. Així que van escoltar en Goten relatar amb entusiasme l'episodi de dibuixos animats que havia vist aquella tarda.

Proves, dia 3

Després va arribar l'últim dia. Mentre en Goku seguia a la psicòloga cap a una habitació que coneixia bé, les seves fosses nasals van ser assaltades per aromes deliciosos. Va córrer els últims esglaons i va obrir ràpidament la porta, que ja estava entreoberta. A la taula habitual hi havia un plat preciós carregat amb una cuixa de pollastre coberta de salsa, al costat d'una petita piràmide d'arròs glutinós, sobre el qual descansava un tros de peix a la planxa del qual encara s'escampava un lleuger aroma.

—Deixa'm explicar-te les instruccions amb més claredat —va dir la Matt, adonant-se que en Goku ja bavejava.— Et deixaré sol en aquesta habitació. Si pots resistir i no menjar-te aquest plat durant quinze minuts, gaudiràs d'un veritable festí, que conté cinc vegades la quantitat d'aquest plat, a més de molts altres plats. Prou ​​per alimentar deu persones!

—Sí, ho he entès —va dir en Goku, asseient-se.— Cap problema! Vinga, engega el temporitzador. Pots començar —va acabar, fent un petit gest amb la mà per mostrar que no hi havia temps a perdre.

La Matt somreia d'orella a orella. Ja el tenia! Tots els seus informes indicaven la intensa golafreria del seu pacient. Havia aconseguit portar un xef per a aquesta prova i havia emfatitzat la importància d'un aroma encantador. Havia deixat clar que la recompensa era substancial, no només una segona mossegada. Aguantaria? No ho faria... oh no!! La Matt acabava d'entrar a l'habitació fosca on es podia observar l'experiment a través del mirall unidireccional, i en Goku tenia el nas enterrat al plat!

—Oh, el molt canalla, no ha durat ni deu segons! I no he pogut observar la seva reacció sota pressió! Ah no! Només estava dret sobre el plat i no havia tocat res.

—Mmm... —va inhalar profundament, però lentament, delicadament.— Sembla deliciós...

El somriure encantat de la Matt va tornar. Si començava així, no duraria gaire! En Goku es va asseure a la cadira.

—D'acord. D'acord, d'acord, d'acord... —va mirar fixament la paret, que era blanca i buida, deliberadament mancada de qualsevol interès, per no distreure's del tema.

I va romandre així. En Goku no es va moure durant uns llargs minuts. Ni un múscul, res.

Ara era el torn de la Matt de perdre la paciència.

—Què està fent? —es preguntava.— No passa res!

En veure'l immòbil i observant com el plat es refredava, va ser ella qui va començar a tenir gana!

Al cap de deu minuts, no va poder contenir-se més i va tornar corrents a l'habitació. En Goku es va girar cap a ella, sorprès.

—Ja?

—Què estàs fent?!

—Bé, estic esperant que passin els quinze minuts.

—No, però no et mous ni un centímetre! Això no és normal!

—Oh, això no és res. Només estava aclarint la meva ment. Quan no tens res a fer, és el millor. Forma part del meu entrenament d'arts marcials.

—Què... Perdona? Tu, un guerrer superpoderós... També ets... una mena de monjo zen?

—El Totpoderós anterior em va iniciar. Puc estar així durant hores. Per això he dit que aquesta prova era fàcil.

—Uf... Sí. Bé, crec que la prova és concloent; demostres una paciència infinita quan cal i resisteixes la temptació.

—Bé, digues, has tornat abans d'hora, però el temps encara corre, oi?

—Hmm, sí pero tant se val. No cal esperar més. Tens dret al teu festí!

Una estona més tard, en Son Goku, com ja havia fet moltes vegades abans, va sorprendre tot el personal de cuina devorant plat rere plat.

—És increïble —va comentar el general que havia vingut a veure com anaven les coses.— Quan un soldat experimentat ve aquí, sempre fa un bon esmorzar abans. Com que no sap quina missió li donaran, ni si podrà dinar, s'assegura d'estar preparat.

—En Son Goku sí que va fer un bon esmorzar abans de venir... —va respondre la Matt.— Ho puc confirmar; he trucat a la seva dona per preguntar-li al cuiner sobre les seves preferències. I era substancial, suficient per a almenys sis persones.

—Ha vingut de lluny. Quant de temps fa que havia esmorzat?

—Ha vingut de MOLT lluny, però ha arribat en un instant perquè es pot teletransportar. Així que va esmorzar fa... (va mirar el rellotge) trenta-vuit minuts.

El general va quedar sorprès per aquesta doble revelació. Ràpidament es va oblidar de l'estómac infinitament ampliable i va preguntar per l'altre.

—Dius teletransportar-se? A l'instant?

—Exactament. Va explicar que no li venia de gust caminar l'últim quilòmetre i passar per la porta, així que va preferir aparèixer just davant meu.

—És increïble, quins poders!

—Doncs a mi no m'agrada gens aquest poder!

—No t'agrada. Ho entenc. Un poder així deu ser espantós.

—Sé, sobretot, que mai més podré tenir pau i tranquil·litat al lavabo!

Primera Missió

La Chichi estava molt feliç.

La vida era igual. El seu marit feia les mateixes coses que abans, però aquesta vegada li pagaven per això. Rebia nòmines i fins i tot havia presentat la declaració de la renda! Quina meravellosa sensació de normalitat.

Uns mesos més tard, a última hora de la tarda, va arribar la seva primera missió real.

—Mare —va dir en Goten, baixant les escales,— el telèfon fa senyals.

—Deixa de jugar-hi —va dir la Chichi.— És el telèfon del pare.

—Però no és un joc que conegui. És una veu d'home.

—Què? Va! És una trucada!

Dóna-me'l! La veu apagada de la persona que trucava va arribar a la seva orella. Estava molt enfadat.

—Hola?

—Finalment, algú respon! És un número d'emergència, recordeu-ho! On és en Goku?

—No ho sé, aniré a comprovar-ho.

—Què vols dir amb que no... Deu tenir aquest telèfon les 24 hores del dia, els 7 dies de la setmana!

—Si ho hagués fet, el telèfon s'hauria espatllat fa molt de temps —va sospirar la Chichi.— Goten, pots trobar el teu pare?

En Goten va tancar els ulls. Es va posar els dits al cap, cada mà a un costat del front, es va concentrar molt i molt fort, i va cridar en els seus pensaments tan lluny com va poder: "PARE!!" I es va transformar en un Superguerrer.

El seu pare es va teletransportar a casa.

—Goten! Què passa? Estàs bé?

—Et truquen —va dir, tornant a la seva forma normal.

Va assenyalar amb el dit índex la mà de la seva mare.

—Ah, molt bé —va agafar el telèfon que li oferia la seva dona.— Hola?

—Ets en Goku? Dóna'm el teu codi secret!

—Sí. El codi és "Goku".

Només després de llargues discussions i explicacions de seguretat inútils, en Goku va poder utilitzar el seu propi nom com a codi. Al cap i a la fi, no era més endevinable que una paraula aleatòria.

El general va sospirar.

—Sí... correcte. Malauradament, és correcte. De totes maneres! Vine al quarter general immediatament!

—Cap problema —va dir en Goku.

Es va posar dos dits al front, cosa que el va ajudar a concentrar-se. Es va girar cap al nord-est, on sabia que era el quarter general.

Un cop a punt, va continuar parlant.

—Fes que el teu soldat més fort llenci molts cops a l'aire!

El general es va tapar el front amb una mà i va transmetre l'ordre, que es va repetir a la finestra on un grup de tropes s'estava escalfant.

—Estan parlant de mi! —va cridar en Vervein, un soldat arrogant que tenia tot el dret a ser-ho, ja que estava entre l'1% superior de la força física mundial.

Va obeir immediatament, ple d'entusiasme, i va desencadenar una ràfega de cops a l'aire davant seu. Fins que, en lloc d'aire buit, hi va haver en Goku, a la cara del qual van colpejar els dos punys.

En reconèixer el guerrer invencible, en Vervein es va llançar a terra pres del pànic.

—Ho sento, ho sento —va suplicar,— gran mestre! No sé què ha passat! No t'hauria colpejat mai!

En Goku va baixar el cap, tot somrient. No tenia ni una sola marca a la cara.

—Gràcies, està bé! T'he trobat per l'energia que desprenies.

Després es va dirigir cap a l'edifici.

Al centre de comandament, li van mostrar una pantalla. Mostrava una representació de la Terra. Just al costat, a una distància d'aproximadament un quilòmetre, hi havia la Lluna, com era habitual. Més lluny hi havia les trajectòries dels primers satèl·lits. Molt més lluny encara, s'acostava un punt vermell.

—És un invasor que ha vingut a destruir la nostra civilització i esclavitzar-nos! —va explicar el general.

—Com ho saps? —va preguntar en Goku, simplement per curiositat.

—Hem detectat la seva aproximació i hem enviat un missatge d'aproximació i una sol·licitud d'identificació.

—Ah, ja veig! Aposto que és un amic d'en Freezer! Així que has endevinat les seves terribles intencions!

—Qui és en Freezer? De totes maneres, aquí tens la gravació de la seva resposta.

—Muahahah! —va riure la gravació.— Ai de vosaltres! Soc un invasor i he vingut a destruir la vostra civilització i esclavitzar-vos! Envieu els vostres millors guerrers si voleu sobreviure! Muahahah!

—Per què diu "mu a a a"?

—No ho sabem. Però el pots aturar?

—I tant! Ja puc sentir la seva presència. No és gaire fort.

I en Goku va desaparèixer.

—Quin boig! No pot respirar en el buit de l'espai! I ni tan sols porta un intercomunicador!

En el buit de l'espai, un extraterrestre es dirigia cap a la Terra. Sense vestit espacial, sense nau, vestit de manera senzilla, era un ciclop musculós, d'espatlles amples i pell fosca. Va arrufar la seva única cella i el seu somriure era malèvol. Es va aturar bruscament.

Un ésser se li encarava. Brillava amb una gran llum. Els seus cabells rossos no flotaven a l'espai; eren llisos i formaven nombroses punxes al cap. La seva aura era poderosa i daurada.

L'extraterrestre va fer un somriure satisfet.

—Així que ets el campió protector d'aquest planeta?

—Sí, i et demano que no l'ataquis. Si tornes a casa, no et faré mal.

—Muahahaha! —va exclamar.— A veure què pots fer contra mi!

I, ignorant el savi suggeriment d'en Goku, l'alienígena va carregar contra ell, preparant un cop de puny amenaçador. El Guerrer de l'Espai el va esquivar amb un lleuger moviment i va aprofitar l'obertura per colpejar-lo a les costelles. El ciclop va absorbir el cop però va seguir amb una puntada de peu que va sorprendre el seu oponent. Poc acostumat al combat sense gravetat, en Goku es va llançar cap a un costat, havent d'utilitzar la seva tècnica de vol per evitar ser arrossegat fins als confins de la galàxia. La lluita va continuar. L'alienígena no tenia tècniques de projecció d'energia, així que en Goku es va limitar al combat cos a cos. I molt ràpidament, va guanyar avantatge. En Goku es preguntava si l'alienígena amagava una transformació que el faria més fort, però després de dominar-lo durant uns minuts, va haver d'afrontar la trista realitat. El combat va ser agradable, però havia guanyat decisivament i no necessitaria utilitzar cap nivell superior al de Superguerrer. L'alienígena també es va adonar que havia perdut. Va deixar d'atacar, va mantenir les distàncies, i en Goku va fer el mateix.

—Ben fet —va dir l'alienígena.— El vostre planeta està ben defensat.

—Bé, doncs renuncies a fer-li mal, doncs?

—Ha ha, és clar! Heu superat la prova molt bé!

—Eh?

L'alienígena va treure una petita pantalla i una mena de bolígraf de la butxaca.

—Podríeu omplir aquest qüestionari de satisfacció, si us plau?

—Per a què?

—No ho entens? Soc de la Coalició de Planetes, encarregat d'assegurar-me que estigueu ben defensats. Em dic Allen.

—Què? Què és això?

—Ja ho saps perfectament, sou vosaltres qui vau demanar ser avaluats! —va assenyalar la pantalla.— Hi diu: Planeta Tarr.

—Eh? Però això no és Tarr! Això és la Terra. La Terra!

—Eh? —l'alienígena, va deixar passar un llarg silenci.— Oh, merda.

En tornar, en Goku va passar mig minut respirant. Havia aguantat durant molt de temps i no hi estava acostumat. Aleshores va explicar el que havia passat, i al seu públic li va costar creure-se'l. Per evitar semblar ximple, als informes estava escrit que l'agent especial Son Goku havia salvat la Terra d'un terrible invasor.

I la vida va continuar.

En Goku s'havia convertit així en l'heroi oficialment certificat de la Terra.

Al cap i a la fi, si tries una feina que t'agradi, no hauràs de treballar ni un sol dia de la teva vida.