Part 35, Capítol 175.

PART 35: PARTIT DE TORNADA PER EN SUPERVEGETA

Capítol 175

Traduït per Skywalker

A la llotja dels Vargues, els organitzadors debatien els seus propers passos. Només quedaven cinc combats. La conclusió del seu gran esdeveniment s'acostava. Ara necessitaven assignar el seu temps de manera que maximitzés la suspensió.

A més, l'atac d'en Babidi havia endarrerit el seu horari. No van poder decidir si continuar els quarts de final, programar un descans per menjar o fins i tot permetre's una nit de descans abans del següent combat, que enfrontaria en Bu de l'Univers 4 contra l'XXI de l'Univers 5.

—Per què no preguntem a tothom què vol? —va dir en Sei, el Varga que havia estat el locutor principal durant la meitat de l'esdeveniment.

—Bona idea —va respondre l'Arckou, un dels responsables dels anuncis, agafant el micròfon.— La programació ha sofert una forta modificació. Preguntem al públic: voleu nit, o...

—O dinar? —va exclamar una veu darrere seu mentre una mà enguantada li agafava de sobte l'espatlla.— És evident que volem dinar!

—Nyec! —L'Arckou tremolava de cap a peus i es va desplomar, amb les plomes arrufades i el cor bategant amb força.

Darrere seu, entre els organitzadors sorpresos, en Vegeku va somriure estúpidament, amb un raig de bava als llavis.

—Vegeku! —va cridar en Sei enfadat.— No tens dret a anar i venir quan vulguis al nostre espai! Torna amb el teu univers immediatament!

—Sí, sí —va sospirar el Guerrer de l'Espai, posant els ulls en blanc.— No ens podem divertir ni una mica?

En Vegeku es va teletransportar de tornada al seu univers, fent discretament un gest d'aprovació amb el polze als seus companys. L'anunci d'un possible àpat l'havia apoderat d'una necessitat sobtada; anhelava devorar quantitats gegantines de menjar. Això només el satisfaria lleugerament, però el posaria de millor humor.

La seva immensa ràbia cap a la Son Bra anteriorment l'havia empès a transformar-se en un Superguerrer de nivell 3, esgotant encara més la seva energia. Podia aguantar una mica més, però si no aconseguia aviat unes Mongetes Màgiques, les coses podrien tornar-se lletges per a ell ràpidament.

Va mirar la Son Bra, que va apartar la mirada, espantada. Encara estava furiós amb ella, però amb una mica de distància, havia d'admetre que semblava diferent. La culpava de tots els errors que havia comès, però en el fons, era en Babidi, la bestiola veritablement responsable de tot. S'havia alliberat del seu control màgic i semblava penedir-se de les seves accions molt més que abans. Mai havia semblat tan sincera com avui.

Malauradament, havia suportat massa esclats seus, havent de corregir-la i reprimir-la, com per tornar a sentir cap afecte profund per ella. Es sentia humiliat als ulls dels altres universos, tant per la seva impotència com per la pobra imatge paternal que havia projectat. Sabia que ell també era culpable. Les paraules d'en Gast i en Son Gohan ressonaven al seu cap. I mentre la part de Son Goku que hi havia dins les entenia, la part de Vegeta responia amb virulència. Aquesta barreja va fer que la personalitat única d'en Vegeku fos inestable.

La Son Bra era el reflex exterior de la foscor oculta del seu pare. Per això no podia suportar veure el resultat de les seves accions i volia desfer-se'n. Ell també es penedia d'haver-la atacat tan violentament davant de tothom. Però això no el va fer canviar d'opinió: si la Son Bra perdia el control una última vegada, la mataria per sempre. Es negava a acceptar la idea que la seva pròpia filla pogués ser tan perillosa com en Broly, el pitjor malson de tots els universos. En Vegeku se sentia perdut. I la gana només empitjorava les coses.

Després de rebre la confirmació dels diversos universos i espectadors, els Vargues es van posar a muntar taules i a portar àpats a les zones participants i als estands.

No obstant això, dins de les cuines, on milers de Vargues estaven ocupats preparant el menjar, va sorgir un clam de protesta, encapçalat pel gran xef Etchecoin, el millor artista culinari dintre del poble Varga. Nominat diverses vegades a la Ploma d'Or, la màxima distinció de la seva societat, fins aleshores havia aconseguit satisfer les demandes de tothom, malgrat la depressió de diversos dels seus cambrers.

Però aquesta vegada, tots els empleats estaven enfadats. Recordaven haver-se gairebé cremat durant l'àpat anterior, gràcies a haver-se enfrontat amb Caribdis amb cues de mico per diversos universos. Les racions gegantines que havien demanat havien esgotat els seus subministraments, i reposar-los havia estat una tasca àrdua. Els cuiners havien exercit el seu dret a vaga, i els organitzadors del torneig s'esforçaven per convèncer-los que tornessin a la feina.

—Si us plau —va suplicar la Susu, una de les organitzadores.— No ens podeu fer aquesta juguesca, just enmig de l'esdeveniment! Què diran els caps?

—No ens importa —va respondre el cap Etchecoin, creuant els braços.— No podem acceptar unes condicions de treball com aquestes! Aquest no era el pla original. És com si intentéssim alimentar cinquanta universos alhora, o deu vegades tota la nostra població! Aquests Guerrers de l'Espai són pous sense fons, i em nego a deixar que la nostra bona cuina desaparegui en aquests forats negres que anomenen estómacs!

—Exacte! —va assentir un dels ocells que hi havia darrere seu.

—Els Guerrers de l'Espai, no menjaran mai!

—Farts del torneig!

—Ens van mentir. Se suposava que tenien tanta gana com un ocell!

—I els estem alimentant com si fossin oques!

—Estic fart que em trenquin. Ens estan robant el protagonisme, així que els donarem un tast de la seva pròpia medicina! Preneu nota!

La Susu va sospirar desanimada. Sabia com reaccionarien els patrocinadors davant d'aquella vaga. I no cal dir els Guerrers de l'Espai! Començava a conèixer-los, i les coses s'escalfarien, això segur...

—Aniré a parlar amb aquests Guerrers de l'Espai —va dir el xef Etchecoin.— Si accepten conformar-se amb racions normals, treballarem. Si no, es poden menjar les pedres de l'estadi!

Amb això, va sortir de les cuines i es va dirigir cap a l'univers més proper, i un dels que els havia donat més problemes: l'univers 18. Quan va arribar a la seva taula, instal·lada a la seva zona, va ser rebut per un d'ells, un noi anomenat Son Goku, que el va cridar amb un gran somriure.

—Hola! Prendràs nota de la nostra comanda? T'estàvem esperant!

—No!! —va replicar el xef bruscament.— No acceptem més comandes d'universos de Saiyans! Ens declarem en vaga!

En Goku es va quedar bocabadat, deixant caure els coberts en el procés. Al seu costat, la Pan tenia la mateixa expressió que el seu avi, devastada pel que acabava de sentir. En Vegeta va arrufar els ulls amb disgust, mentre els seus respectius fills, la Bra, en Trunks i en Goten, esclataven a riure.

—I d'aquesta manera, els nostres herois foren vençuts! —va exclamar en Goten.

—Tot l'univers sucumbirà al domini dels cuiners!! —va afegir en Trunks, amb una llàgrima de riure escapant-se dels seus ulls.

Als universos 16, 13 i 12, que també havien estat classificats com a indesitjables i als quals havien estat enviats altres cambrers, les reaccions van ser similars. Naturalment, en Vegeku estava molest, sabent que la seva naturalesa Saiyana, amplificada per la fusió, era el problema als ulls d'aquests ocells, cosa que només empitjorava el seu estat d'ànim. La Son Bra amb prou feines va reaccionar, encara angoixada. Havia perdut la gana. Pel que fa a la Pan, s'havia escapolit poc abans que arribés la tinent varga, per reunir-se amb la seva homòloga de l'univers 18. Volia allunyar-se tant com fos possible de la Son Bra.

A l'Univers 12, en Trunks havia rebut la visita d'un tinent perquè l'havien classificat com a Guerrer de l'Espai. Tanmateix, com que havia estat raonable des del principi del torneig, el tinent va acceptar seguir la seva ordre, sobretot perquè l'altre membre d'aquell univers no menjava res.

No obstant això, a l'Univers 13, la reacció va ser completament diferent.

—PERDONA? —va exclamar en Kakarot, estrenyent els punys.— Millor que em donis menjar, ocellet, abans que et posi a la barbacoa!

—Calma't ara mateix, o seràs expulsat immediatament! —va reaccionar el Varga del seu univers que acompanyava el segon al comandament.— Estem treballant en una solució que satisfaci a tothom, però si ataqueu el nostre personal, ens veurem obligats a enviar-vos a casa.

—D'acord, però en Kakarot té raó —va replicar en Nappa.— No teniu dret a privar-nos de menjar.

Com de costum, en Vegeta no va dir res. Els seus pensaments estaven centrats en l'Univers 9 i en Raditz, que encara no havia tornat a aparèixer. Començava a tenir un molt mal pressentiment. Va preferir abandonar el seu espai, deixar que els seus companys s'agitessin pel seu compte, i va volar cap a l'univers dels terrícoles.

Mentre en Goku i la Pan s'esforçaven per mantenir-se atents, en Gohan es va acostar al xef Etchecoin.

—No ens podeu servir? —va preguntar amb veu conciliadora.

—No —va replicar el xef amb duresa.— A menys que us conformeu amb quantitats limitades, ens neguem a servir-vos.

—Au, va, segurament hi ha una forma d'arribar a un acord. Com us podem ajudar? —va preguntar el mig Saiyà.

El xef Etchecoin va pensar un moment. Aquell món no reaccionava impulsivament. El seu interlocutor semblava raonable i educat. Al cap i a la fi, el problema era la càrrega de treball; el seu personal estava esgotat. La solució li va venir de manera natural.

—Ajudar?... Hm, sí... —va dir amb un somriure maliciós ensenyant les dents, cosa que a en Cor Petit li va estranyar molt.— Si treballeu per nosaltres a la cuina tindreu dret al vostre àpat!

—Què vols dir? —va reaccionar en Goku.

—Ajudareu al meu equip a preparar els àpats. Quan estigui satisfet amb la vostra feina, us repartirem les racions.

—No tinc gana —va dir en Vegeta immediatament, aixecant-se i marxant, sota la mirada divertida de la seva filla, que esperava aquesta reacció.

—D'acord! —va exclamar en Goku.— Farem venir la Chichi!

El cap Etchecoin va arrufar els ulls perplex. Què era "la Chichi"? Una màquina de fer menjar?

—No molestis la mare —va dir en Goten, agafant per l'espatlla al seu pare.— Ja toca madurar, pare. És hora... d'aprendre a utilitzar un microones.

—Un microquè? —va repetir el seu pare.

Els ulls del xef cap es van eixamplar, atordit per l'absurditat d'aquesta conversa. Apartant els ulls del que semblava ser la personificació mateixa de l'estupidesa, va agafar el seu walkie-talkie i va transmetre el missatge als seus companys al seu voltant.

Poc després, els membres de l'Univers 18, en Kakarot i en Nappa de l'Univers 13, i en Son Gohan, la Videl i la Pan de l'Univers 16 es van reunir, guiats pels passadissos del personal cap a les cuines.

—Vinga... A la cuina, marmitons! —va exclamar el xef Etchecoin amb autoritat.

—No penses anar amb ells, Vegeku? —va preguntar en Cor Petit de l'Univers 16.

—No, no cal, no serviria de res de totes maneres —va respondre el Guerrer de l'Espai.— Cor Petit... Queden Mongetes Màgiques?

—No. Ho sento, Vegeku, però no. Les hem gastat totes... abans, com ja saps. I no han tornat a aparèixer quan en Bu ho ha tornat tot a la normalitat.

—Ja ho veig... Xt. Puc aguantar uns dies... —en Vegeku va mirar enfadat la seva filla, que es va quedar tossudament mirant fixament, recolzada a la paret del seu espai.

Tanmateix, als seus ulls, ella tenia menys culpa que el prodigi de l'Univers 4, que semblava haver oblidat, intencionadament o no, de recuperar les seves precioses Mongetes Màgiques.

—Potser hauries de demanar als Vargues que t'acompanyin en un viatge d'anada i tornada al nostre univers —va suggerir en Cor Petit.— Per proveir-te de Mongetes Màgiques abans de tornar.

—Si els meus càlculs són correctes, la propera collita serà bona d'aquí a una setmana. N'he portat prou per durar fins aleshores; no ens en queda cap a casa. Suposo que puc durar uns dies.

—També podem demanar a en Porunga que en conjuri la propera vegada que l'invoquin.

—No, tot anirà bé, t'ho dic. No cal fer enrenou després de tot el que ha passat, no vull cridar més l'atenció. El torneig s'acabarà ràpidament i tornarem a casa. Ho puc gestionar.

En Cor Petit el va observar durant uns instants, dubtós. Quan en Vegeku tenia una idea al cap, no la deixava marxar. Va argumentar que podia suportar la gana, però l'última vegada que havia estat a prop d'un punt crític, la mort havia estat a un pas de distància. En Vegeku estava decidit a demostrar a tots els universos que era intocable, a qualsevol preu. En Cor Petit esperava que no fos fatal.

Mentre els seus companys s'havien dirigit cap a les cuines i els diversos universos feien els seus assumptes, l'Ub havia preferit quedar-se sol. La lluita d'en Vegeta contra en Cèl·lula l'havia commogut profundament i estava encantat amb la victòria del seu altre mentor.

No obstant això, ara que un descans era possible després de tot allò, era hora que investigués una cosa. Una força d'atracció irresistible, un objecte de curiositat que encenia una passió ardent dins seu. No tenia por. No tenia intenció de renunciar-hi. Volia aprendre. Volia més.

Movent-se silenciosament, va passar per davant de l'Univers 1. Els Kaitoxins conversaven entre ells i no li van prestar cap atenció. Però en Bu, tancat a la seva esfera, va girar els ulls cap a ell i va trobar la seva mirada. Un foraster no hauria notat res d'estrany en aquell intercanvi. Tot i això, alguna cosa estava passant entre ells. S'entenien. Discretament, i després d'assegurar-se que ningú l'havia seguit, l'Ub va entrar al passadís destinat a l'Univers 4 i va entrar als apartaments. No es va sorprendre gens de veure en Bu davant seu, completament format i lliure de moviment.

Havia sabut des del principi que el prodigi era lliure. En Bu li ho havia deixat clar, més o menys subtilment. Era en Bu, en el seu somni, darrere la cara de l'Anju. Era en Bu qui li havia permès accedir al seu llegat d'una altra vida, els seus poders màgics de Majin. Era en Bu, una vegada més, qui movia els fils d'aquest torneig. Com podia haver estat d'una altra manera? En Bu no podia posseir aquests poders, tornar a la vida tothom, restaurar-ho tot a la normalitat, controlar la situació tan fàcilment i, tanmateix, ser incapaç de trobar el camí de tornada a l'estadi o de neutralitzar en Babidi.

En Bu era una cara d'una moneda, i l'Ub era l'altra. Sense conèixer-lo, l'Ub inconscientment ho sabia tot d'ell. La seva fascinació esborrava qualsevol rastre de por o desconfiança. Al contrari, l'Ub confiava en en Bu.

—Veig que ens entenem —va dir en Bu, somrient, com si fes ressò dels pensaments de l'Ub.— He esperat molt de temps per poder parlar-te així, Ub, sense que els altres m'ho impedeixin.

—Sento el mateix —va respondre l'humà.— Sé com ets de poderós, i sé que tothom et tem, et veu com una amenaça absoluta. Tot i això, si haguessis volgut, podries haver fet absolutament qualsevol cosa que haguessis desitjat. Ets... extraordinari!

—Ho sé —va dir en Bu amb un somriure.— Però tu també, jovenet. Tots dos som hereus d'una criatura esclavitzada i malvada que va aconseguir transcendir la seva condició per convertir-se en alguna cosa molt millor. El teu destí, el teu potencial, són diferents del meu, però tots dos prometen un futur brillant. Simplement soc més avançat que tu.

—Per això he vingut a veure't —va dir l'Ub.— Pots convertir-me en el millor mag de tots els temps?

—El millor després de mi, és clar. He d'ensenyar-te moltes coses... —va respondre en Bu, creuant les cames.— Hi havia molts mags al meu univers, més poderosos que en Babidi, tot i que ell formava part d'una certa elit. Ara són dins meu. És possible que els coneguis al teu propi univers algun dia. En aquest cas, m'asseguraré que siguis el millor del teu univers.

—Gràcies, mestre Bu —va dir l'Ub, fent una reverència.

Amb prou feines havia acabat el seu entrenament d'arts marcials que ja es trobava sota la tutela d'un nou mestre. Però així havia estat l'ensenyament del Follet Tortuga i en Goku: mai es deixava d'aprendre i d'evolucionar. Ara era un veritable lluitador. Però encara era un novell en el regne de la màgia. Seria una pura bogeria deixar passar una oportunitat així d'aprendre de l'ésser més fort en aquell camp, sobretot quan era ell mateix.

En Bu li va dedicar un somriure afectuós i es va aixecar, posicionant-se prop d'una paret de l'apartament. Estenent la mà, va conjurar un portal cap a una destinació desconeguda.

—En aquest cas, no perdem més temps —va dir jovialment.— Som-hi!