PART 34: QUARTS DE FINAL

Capítol 167

Traduït per Skywalker

Per tot l'estadi, la tensió es va dissipar gradualment i la gent va fer les paus. Tanmateix, els principals actors de l'escena que s'acabava de desenvolupar encara no havien afrontat les conseqüències que se'n derivarien.

A l'espai de l'Univers 16, la Son Bra es mantenia apartada de tothom, amb la mirada distant i els ulls plens de llàgrimes. A l'altre costat, en Vegeku també es mantenia apartat del grup, mirant obstinadament el cel, amb els braços creuats. Tothom podia sentir la intensa ràbia que emanava d'ell, però semblava que aconseguia contenir-la. Veient que l'atmosfera es dirigia més cap a la reconciliació i seguint les paraules dels Kaitoxins, la Son Bra va sentir que s'havia presentat l'oportunitat de demanar disculpes a la seva família i amics. Tot i que sabia perfectament que mereixia morir i que les seves accions eren massa greus, havia estat perdonada per la majoria de la comunitat supervivent.

Adonant-se de la gravetat de les seves accions, de la debilitat aclaparadora que havia mostrat i davant del judici del seu pare, la Son Bra va comprendre les dificultats que havia infligit a la seva família i als seus éssers estimats al llarg de la seva vida, des de la seva més petita infància. Havia amenaçat el planeta on tots vivien, convençuda que era la filla d'un déu, capaç de qualsevol cosa, en un món sense conseqüències, gràcies al poder embriagador de les Boles de Drac.

A mesura que el seu poder creixia, se sentia com una escollida, una guerrera divina amb un destí excepcional, mentre que els seus germans petits eren simplement inferiors. Tot el que havia volgut sempre era fer sentir orgullós el seu pare, el déu Vegeku, el déu que havia salvat el món incomptables vegades i era el campió de la pau universal.

Però el paral·lelisme d'en Vegeku era sorprenentment cert: com el Superguerrer Llegendari, aquest poder transcendent era incontrolable per a una jove.

Tanmateix, mentre que en Broly era per naturalesa un psicòpata assedegat de destrucció, la Son Bra seguia sent capaç de sentir vergonya, remordiment i dolor. Ara hauria de viure amb moltes víctimes sobre la seva consciència, i aquesta vegada, era molt més dolorós que el dia que va ser consumida per la ràbia contra els Jaykals i que va destruir un sistema solar, prenent-se incomptables vides en el procés, inclosa la d'en Goten. Perquè aquesta vegada, també havia matat aquell que havia intentat ajudar-la, el seu germà, el seu millor amic, el seu altre mentor, un dels pocs que sempre havien estat al seu costat: en Son Gohan. Va girar els ulls, encara plens de llàgrimes, cap a ell, i gairebé immediatament els va baixar, enterrant-los als genolls. Ara era viu i bé, però amb prou feines s'atrevia a mirar-lo. Tot i això, un nou impuls es va despertar dins d'ella. Va recordar les paraules del seu company de l'Univers 18, acusant-la de passivitat. Era hora de demostrar que s'equivocava.

Es va aixecar, amb les cames tremolant-li lleugerament. De seguida va sentir les mirades de diversos membres del seu univers girar-se cap a ella. No obstant això, es va acostar a en Gohan, decidida a oferir-li les disculpes que li devia, esperant obtenir el seu perdó, si això fos possible.

Per la seva banda, en Gohan va examinar l'estadi recentment reconstruït, com si volgués comprovar que tot estava bé. Havia vist les Boles de Drac en acció moltes vegades, però no va poder evitar quedar fascinat per la facilitat amb la que en Bu ho havia restaurat tot a l'instant. Només unes dotzenes de minuts abans, l'estadi havia estat devastat, un lloc de caos i mort, i ara, en un obrir i tancar d'ulls, estava intacte i ple de vida. Amb prou feines va tenir temps d'adonar-se que l'havien assassinat. Li va fer pensar en la seva germana, i llavors va sentir la seva veu darrere seu.

—Hmm... Gohan... —va dir tremolant.

Ell es va girar cap a ella, preocupat. Va veure els seus ulls amb prou feines aixecats, plens d'una profunda tristesa, i immediatament va entendre per què era allà.

—Ho... —va intentar dir.— Ho sento. No... No hauria d'haver...

Se sentia massa avergonyida per parlar. Com podia parlar d'una cosa així? Però va ser en Gohan qui va parlar.

—No t'amoïnis, Bra, ja ho sé. Està bé si no trobes les paraules per disculpar-te —la va agafar suaument entre els seus braços, somrient.— Estic content que hagis tornat.

Va sentir noves llàgrimes que li brollaven, alleujada d'estar a prop del seu germà, que en aquell moment era més pare per a ella que no pas en Vegeku... mai. Es va deixar abraçar per en Gohan. Un cop les llàgrimes van disminuir, va sentir una mirada sobre ella. Va girar el cap i va veure la seva neboda, la Pan, amb la cara marcada per una expressió indesxifrable. Semblava consumida per la més profunda angoixa. La Son Bra sabia que era culpa seva, perquè havia estat ella, la seva tieta, qui havia tallat en Gohan per la meitat. Volia parlar amb ella.

—Pan... Jo...

Però era massa per a la Pan. Més que no pas la seva tieta, considerava la Son Bra més com la seva germana gran, des que va néixer. L'admirava com una heroïna, un model a seguir, igual que en Vegeku i en Son Gohan. Encara més, perquè havien crescut i evolucionat juntes.

La Son Bra sovint havia creuat la línia, però la Pan mai no n'havia entès realment les implicacions. En Son Gohan sempre havia tingut cura de protegir la seva filla de les tensions entre en Vegeku i la Bra, assegurant-se en canvi que compartissin moments de germanor, alegria i tendresa. Així, tot i que havia sentit rumors, la Pan mai no s'havia enfrontat al costat fosc de la seva "germana gran".

I ara sí. Un somriure diabòlic a la cara. Uns ulls plens de bogeria. Un riure despietat mentre acabava d'atacar en Son Gohan, el seu mig germà, el pare de la seva millor amiga i neboda, la Pan.

No la podia perdonar. Aquestes històries de bruixots corruptors i esclavitud forçada eren irrellevants. Només veia aquell somriure maleït. Només sentia aquell riure cruel. El seu avi Vegeku tenia raó: la Son Bra no era res més que una traïdora assassina. No hi havia manera que sentís res sortir de la boca d'aquella vil assassina. La ràbia es va apoderar d'ella. Incapaç de controlar-se, li va donar una bufetada violenta a la cara.

—No! —va cridar.

Va fugir tan ràpid com va poder pels passadissos dels seus apartaments. La Son Bra volia córrer darrere d'ella, però en Gohan la va retenir amb una mà a l'espatlla.

—És massa aviat per a ella. Dona-li temps...

—Força temps... —va afegir la Videl, que no estava gaire segura de què pensar de la Bra, però va optar per posar-se del costat del seu marit per un moment.

Un altre espectador de l'escena, a qui tothom havia oblidat, volia contribuir a aquest moment familiar.

—És massa jove per a entendre-ho —va dir amb una veu fluixeta, el mini-Cèl·luleta associat a en Gohan va dir.

—Torna al teu espai —va interrompre en Gohan.

Un observador extern podria haver pensat que en Gohan era un humà suau, que perdonava a tothom i a tot. Al cap i a la fi, des de ben petit que ho havia fet.

Havia ofert la seva amistat a en Cor Petit, que l'havia segrestat i entrenat contra la seva voluntat. Més tard, després de la seva aventura a Namek, va estendre la mà a en Vegeta, que no havia mostrat ni una gota de simpatia i havia estat el seu enemic tot el temps (com a molt, un aliat oportunista). Si la seva pròpia germana l'havia matat amb gust, no li ho recriminaria, perquè considerava que no era ella.

Però aquell observador s'equivocava, perquè no, en Gohan ja no era un noi amable que perdonava a tothom.

Encara recordava les accions d'en Cèl·lula, motivades únicament per la seva set de batalla. No hi havia manera de tolerar més la presència del seu descendent al seu costat. A més, com que no podia demostrar les males intencions d'en Cèl·lula als organitzadors, sabia que hauria de tractar amb el bioandroide ell mateix. Es va girar cap a l'espai de l'Univers 17.

—Cèl·lula! —va dir en veu alta.

L'ésser perfectes, sorprès però divertit, va girar el cap cap en Son Gohan. Amb prou feines s'havia adonat del seu mini-descendent, que estava força enfadat per haver estat rebutjat pel seu company d'armes.

—Cèl·lula, no estaves sota la seva influència —va continuar en Gohan amb fermesa.— Els teus plans cruels només tenien com a objectiu la teva pròpia satisfacció. Ni tu ni les teves caricatures podeu acostar-vos aquí.

—Sí, he d'admetre que em plau portar-te al límit. És un dels millors mètodes que conec per augmentar el meu poder —va respondre en Cèl·lula, amb un somriure als llavis.

—S'ha acabat. No et deixaré torturar més els que estimo.

—Oh, vinga, com si mai no haguessis gaudit torturant-me...

En Gohan va serrar les dents en recordar aquell moment de ceguesa i orgull que havia costat la vida del seu pare. Fins i tot vint-i-set anys després, no era menys dolorós. Però no es va deixar pertorbar.

—Tant se val. Ni tu ni els teus avatars us podeu acostar aquí.

—Bufa, em castigaràs perquè he estat un mala bèstia? —va replicar en Cèl·lula, encara somrient i arrogant.— Però temo que ha quedat palesa la teva incapacitat de matar-me... Ooooh, penses utilitzar el Mafuba? Prova-ho. Espera! Mai he provat d'utilitzar el Contra-Mafuba... Què faràs, improvisaràs un pla amb el teu doble?

Igual que vint-i-set anys abans, l'orgull d'en Cèl·lula va precedir la seva caiguda. De sobte va sentir una presència darrere seu

—Potser —va dir una veu.

L'ésser artificial es va girar i va veure l'altre Gohan. Des de l'espai de l'Univers 18, aquest Gohan també estava vigilant en Cèl·lula, i no s'havia perdut ni un sol detall de l'escena. Ara estava dret davant seu, impertorbable. Els Gohan, que abans havien estat confosos com a nois de l'entrepà, tenien en Cèl·lula entremig d'ells. En Cèl·lula no estava del tot segur de poder resistir els seus atacs combinats. I no havia sentit l'altre Gohan apropant-se en absolut. A més, estava segur que no havien intercanviat cap senyal. Recordava que no calia. Estaven concentrats en una cosa.

De sobte es va sentir una mica febril.

—Estàs envoltat, Cèl·lula. Valdria més estiguessis a l'aguait.

—Vinga, tots som...? —mentre parlava, va parpellejar, i quan va tornar a obrir els ulls, en Gohan de l'Univers 18 havia desaparegut.

Pel que fa a en Gohan de l'Univers 16, havia tornat amb la seva estimada Videl. Ella somreia; sabia que estava fora de perill.

—Entesos...

Mentrestant, a la torre dels Vargas...

—Els Kaitoxins han afirmat que no ha estat culpa meva! No em despatxeu!

Un dels comentaristes estava eriçat. Poc abans, havia apunyalat el seu col·lega per l'esquena amb un ganivet afilat per evitar que enviés els universos dissidents de tornada a casa. Encara recordava el plaer culpable que havia sentit en clavar la seva fulla al cos d'algú. Però amb aquell acte, s'havia condemnat a l'exclusió de la societat Varga, on l'assassinat era una abominació. La seva carrera estava morta, per dir-ho d'alguna manera.

Els seus col·legues es van girar cap a ell, dubtosos.

—Què no és culpa teva? —va preguntar precisament la seva víctima.— Ets tu qui ha vessat el cafè?!

El criminal Varga els va mirar fixament, bocabadat. No ho entenia. Estaven fent veure que havien oblidat el seu acte antinatural? Davant del dubte, va preferir no cridar l'atenció i va seguir el joc. Potser només era un malentès.

—Què? Ah, sí! És clar, em referia a això. Ja em coneixes, soc tan maldestre, hi hi hi!

—Ets molt estrany —va dir el seu col·lega al seu costat, observant-lo amb una mirada perplexa.

El que cap d'ells sospitava era que en Bu de l'Univers 4 s'havia divertit esborrant els records dels innocents Vargas, per fer-los oblidar l'acte imperdonable del seu company. Aquest últim hauria de conviure amb la seva culpa i la seva atracció no reconeguda cap a l'escorxament del pollastre. Un joc trivial, que li anava bé al prodigi. D'aquesta manera, els organitzadors no tindrien cap problema i no retardaria més la represa del torneig.

—I ara què fem? —va dir el comentarista Varga.— Creus que és una bona idea continuar?

—Absolutament! Els Déus Neptú ho han dit, el problema està resolt. Jo, per exemple, vull veure què passa després!

—Jo també, prou de discutir!

—Amb tots els criminals que queden en aquest estadi, no podem estar segurs de res... —va intervenir un altre Varga, amb una cresta blanca i un vestit distingit.— Aquests mortals no sempre tenen sorpreses agradables reservades, i no voldria tornar a morir...

—L'Univers 11 ha estat enviat de tornada, en Bu de l'Univers 4 està sota control, i el Kaitoxin del Sud és prou fort per aixafar qualsevol possible rebel entre els dolents que hem identificat; ens n'hem assegurat. I en el pitjor dels casos, en Gast Carcolh actuarà com a salvaguarda; ho hem parlat amb ell. Podem procedir sense preocupacions.

—El torneig ara continuarà! Vet aquí els combats dels quarts de final!