DB Multiverse

Notícies Llegeix DBM Minicomic Fanarts Els autors FAQ Fil Rss Bonus Esdeveniments Promos Associats Guia del torneig Universes Help
                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                               

DBM Univers 16: La fusió de dues vides

Escrit per Syl & Salagir

Adaptació per Bardock, Mutaito el gran, Neferpitou, Rei Vegeku

Quan en Vegeku va entrar dins del cos d’en Bu, va haver de prendre una decisió: mantenir la seva barrera protectora (U16) o treure-se-la (U18). Aquesta és la història d'allò que va succeir després... Encara que en Vegeku salvés l’univers, en Goku i en Vegeta no tornaran mai més...


Part 1 :12345678
Part 2 :91011121314
Part 3 :15161718192021222324
[Chapter Cover]
Part 1, Capítol 5.

Capítol 5: Un dia amb la Bulma.

Traduït per Bardock


—Nois! —cridà en Vegeku al passadís—. Marxem!

—Visca! —cridaren en Goten i en Trunks baixant les escales a tota velocitat.

Ja havien passat tres mesos des de la gran discussió. Tot rutllava com una seda. Amb en Goku i en Vegeta "morts" des de feia sis mesos aproximadament, tothom havia fet el seu propi dol i acceptava en Vegeku com a persona íntegra i apreciava les seves qualitats. Havia heretat la gentilesa i la paciència d'en Goku, així com la susceptibilitat i el sentit de l'humor tan peculiar d'en Vegeta.

—On aneu? —preguntà la Bulma.

—Al parc d'atraccions. Tornarem a l'hora de sopar —explicà el Guerrer de l'Espai.

—Res de disbarats. Entesos? —previngué la Bulma de forma maternal.

—Tot anirà bé. No passis ànsia —somrigué en Vegeku.

Per acte reflex, va besar els llavis de la seva estimada, deixant-la aclaparada.

—A reveure! —s'acomiadà el semi Príncep empenyent la petita tropa.

En Vegeku va maleir aquell hàbit heretat i transmès, obligatòriament, dels seus dos genitors. De fet, els cromosomes són tan aleatoris com llançar una moneda enlaire; una oportunitat de dues possibles. Tractant d'evitar entrar en problemes matemàtics interns, s'envolà tenint cura que els seus dos vailets no s'escapessin. Una vegada ja era al cel, se n'oblidà de tot. El vent que acariciava el seu rostre el va relaxar tant que va somriure inconscientment.

La Bulma, a casa seva, restà perplexa. En Vegeku l'havia besada per haver llegat un hàbit prenatal o realment perquè ho desitjava? Volia parlar amb algú per desfogar-se i demanar consell. La Chichi estava descartada perquè embogiria. En Gohan tampoc. En Krilin no sabria què dir i a l'A-18 sempre l'avergonyien aquell tipus d'afers. En Yamcha estava desaparegut d'ençà de la victòria de l'equip Z. Només quedava una persona amb la qual s'hi avenia força i, a més, vivia a prop d'ella. Va marcar el número de telèfon.

—Hola? —digué la Videl telefònicament.

—Videl? Sóc la Bulma —es presentà la directiva de la Corporació Càpsula.

—Ah, Bulma! Com estàs?

—Molt bé! Necessito parlar amb algú i he pensat en tu. Et faria res venir a casa meva?

—Ara? Hm... Bé, vinc de seguida! —declarà la Videl després d'un microsegon de dubte.

Va penjar el telèfon. Esperant l'arribada de la Videl, la Bulma va preparar cafè i va col·locar una taula a fora per estar més còmodes. La Videl va arribar volant quinze minuts després.

—Hola, Bulma! —saludà la Videl mentre aterrava.

—Videl! Seu, sisplau. He preparat una mica de cafè.

La jove noia li ho va agrair, va seure i va preguntar:

—Què és el que t'inquieta?

—Doncs... de cop i volta, en Vegeku ha marxat amb els nois al parc d'atraccions...

—Que bé! Realment és un pare atent.

—Sí... però abans de marxar, m'ha besat.

La Videl gairebé va ennuegar-se. Va tossir bruscament i digué entre estossecs:

—Q... Què?!

—No sé com interpretar-ho.

—Si t'ha besat és que sent alguna cosa per tu, oi?

—Bé, teòricament, sí, però en Vegeta també ho feia abans. Em pregunto si és un vell costum que ha ressorgit.

—Encara que sigui un costum, tractant-se d'ell és una prova dels seus sentiments! —exclamà la Videl.

—Què vols dir? —preguntà la Bulma, confosa.

—D'això... ell va dir que, encara que tingués els records anteriors, volia pensar i actuar per ell mateix. Si no t'estimés, no ho hauria fet! Potser s'ha deixat portar pel costum, però els seus sentiments l'han empès a besar-te!

La Bulma va reflexionar:

—Sí, però... i si... —començà.

—No et facis ballar tan el cap amb els "i si". Si no parles amb ell, sempre dubtaràs i la vostra situació no avançarà...

—Però... i la Chichi?

—Si ell no l'estima, no el forcis per la memòria del Sr. Son. En Gohan m'ha dit que hi va cada dos dies! No està malament, oi? Hi ha persones que no ho farien.

—Suposo que tens raó... —conclogué la Bulma.

—És clar! Moltes vegades tinc raó, però no sempre —bromejà la Videl.

Van passar la tarda parlant de moltes coses. Al capvespre, en Vegeku i els nois es perfilaven a l'horitzó. Quan la Bulma va veure el Guerrer de l'Espai, va torbar-se lleugerament, però va fer tot el possible per dissimular-ho. Quan aterraren, la Videl els va saludar:

—Ei, hola nois! Us ho heu passat bé?

—Sí, ha estat... —començà en Trunks.

—Increïble! —conclogué en Goten alçant el puny.

Els dos vailets rigueren. En Vegeku va intervenir:

—Aneu a dutxar-vos, colla de petits monstres!

Els dos nois van fer una cursa fins l'entrada de la casa. La Bulma preguntà, amb un somriure:

—T'han empipat gaire?

—No. Sincerament, m'ho he passat d'allò més bé —admeté en Vegeku.

La Bulma va somriure. La Videl, percebent que no hi pintava res allà, va dir:

—Bé, jo marxo! Adéu-siau!

Va envolar-se en un tres i no res. La Bulma va fer el primer pas:

—D'això... el petó...

En Vegeku es va sentir una mica avergonyit, però no va escapolir-se:

—Em venia de gust... —digué.

La Bulma li va llançar una mirada simpàtica. En Vegeku va prosseguir la seva explicació:

—De fet... vaig prendre una decisió fa molt de temps, però volia que la Chichi i tu em coneguéssiu. I, a més, no sé si m'estimes de debò.

La Bulma es sentia molt atreta per en Vegeku. Aquell era l'home dels seus somnis; els dos pols oposats d'en Goku i en Vegeku havien donat com a resultat un home ben equilibrat. Va dir:

—Bé... jo... també em sento atreta per tu —començà a dir escollint bé les seves paraules—. Però només des de fa tres mesos...

En Vegeku va sospirar:

—Ja ho sabia! Esperem una mica més. Ja em diràs alguna cosa quan n'estiguis segura.

La Bulma assentí amb el cap i, mitjançant un acord tàcit, no en parlaren més.

—Com ha anat, reiet? T'ho has passat bé amb en Trunks aquest cap de setmana? —preguntà la Chichi mentre rentava els plats.

—Ha sigut genial! El pare ens ha portat a un parc d'atraccions! I ha besat la Bulma.

Aleshores, es va sentir com un plat es trencava.

—Què?! —va cridar la seva mare.

La Bulma xiulava rentant els plats quan el telèfon va sonar:

—Hola? —contestà metòdicament col·locant-se l'auricular a l'orella.

Llavors, va sentir la veu estrident i gens amistosa de la Chichi:

—Què és tota aquesta pantomima, Bulma?

La Bulma es va preguntar si es quedaria sorda després d'aquella trucada telefònica. La Chichi estava cridant literalment a l'altra banda del telèfon:

—En Goten m'ho ha explicat tot! T'ha fet un petó, oi?

La Bulma va deixar anar una espècie de sanglot. Maleït cuc! Digué:

—Sí, és cert —admeté la Bulma.

—I per què ho ha fet?

—M'ha dit que els seus sentiments l'han empès... a fer-ho.

—Però... però... i la meva família? —balbucejà la Chichi gairebé plorant.

—No t'amoïnis. No us abandonarà! Li he proposat esperar-nos una mica. Tot és encara tan recent... No vull precipitar-me i que això ens perjudiqui a tots en un futur...

La Chichi no va dir res. La Bulma començava a inquietar-se:

—Chichi? Em sents, Chichi?

A la seva orella es sentí el típic "piiip... piiip... piiip..."

La Bulma va penjar el telèfon després de la seva amiga. Inquieta, va marcar el número d'en Vegeku.

Ambdues famílies es podien considerar afortunades perquè ni en Vegeta ni en Son Goku havien accedit mai a ser localitzables, i podien contactar amb en Vegeku a través del telèfon mòbil que duia a la butxaca o al cinturó.

—Sí? —digué la veu greu del Guerrer de l'Espai.

—Vegeku, sóc la Bulma. M'amoïna la Chichi. En Goten li ha explicat allò del petó...

—No passa res. Ja me n'encarrego jo.

Va penjar sense acomiadar-se i es va teletransportar immediatament. Va aparèixer davant d'una Chichi que plorava.

—Chichi! Què et passa?

Va llançar-se sobre ell i va començar a somicar.

—No ens abandonis, sisplau... —gemí la bruna.

—Però... qui t'ha dit que us abandonaré? —demanà en Vegeku.

—Si te'n vas amb la Bulma... ens abandonaràs i...

—Què?! —exclamà en Vegeku.

No se'n sabia avenir que una dona tan forta i segura de si mateixa com la Chichi tingués unes pors tan infantils. La va agafar per les espatlles i va dir:

—Chichi, encara que comenci una relació amb la Bulma no us penso abandonar!

La Chichi el va mirar amb els ulls plens d'esperança. En Vegeku va fer un gran sospir:

—Com se't pot passar això pel cap? Tres mesos és poc temps com per conèixer algú. Chichi, vosaltres sou la meva família i no us faria mai això...

La Chichi va intentar calmar-se, però no va poder contenir les seves llàgrimes. En Vegeku va fer un sospir encara més llarg que l'anterior.

—Vinga, deixa de plorar... —li digué netejant-li les llàgrimes amb els seus dits.

La Chichi va somriure forçadament:

—Tens raó, però de vegades penso massa... —murmurà amb un somriure feble als seus llavis —. Aquesta nit cuinaré el teu menjar preferit. Et quedes?

—És clar! —respongué en Vegeku atret per la promesa d'un bon tiberi.

La Chichi esclatà de riure i va començar a preparar el menjar. En Vegeku va seure al sofà i parlaren de tot una mica; de la jornada amb en Trunks i en Goten, dels preus dels lloguers desorbitats de les grans ciutats, del bell temps estival, de les bestioles estranyes del bosc que en Goten duia de vegades...

Recapitulant; van parlar de tot i de res, com una família normal. En Vegeku apreciava les xerrades tranquil·les amb la Chichi. Malgrat ser una dona rural, era realment culte i oberta. A la Chichi també li agradaven aquelles converses.

Parlar no era l'especialitat del seu marit, i ell havia aconseguit canviar l'ambient de casa seva. Una hora després, el sopar ja estava llest.

—Genial! —digué en Vegeku seient a taula.

—Un moment, barroer! Hem d'esperar els nanos!

—Estic afamat! —protestà.

—T'hauràs d'esperar!

En Vegeku concentrà la seva energia vers els seus fills. Encara estaven al ben mig del bosc. Els va cridar telepàticament:

Gohan, Goten, és l'hora de menjar. Veniu de seguida!

En Gohan i en Goten es precipitaren cap a casa. Tenien por de les possibles represàlies d'en Vegeku si endarrerien massa la seva hora de menjar. Van arribar cinc minuts després:

—Ens hem entretingut una mica... —es justificà en Gohan.

—He trobat una tortuga, mare!! —exclamà en Goten mostrant el petit rèptil.

—Molt bé, però t'has de desfer d'ella. Ha de viure en la natura! —digué la Chichi.

—Sí, mare... —grunyí en Goten, decebut.

Per fi, van començar a sopar.

En Vegeku devorava a tanta velocitat tot allò que passava entre les seves mans que en Gohan i en Goten l'observaven atònits.

—Un altre! —demanà en Vegeku amb la boca plena i estenent el seu plat.

—Sí... —respongué la Chichi, angoixada.

En Gohan i en Goten es van afanyar a menjar abans que el seu pare ho engolís tot.

—Un altre! —tornà a demanar en Vegeku per setena vegada.

—Ja no en queda... —digué la Chichi.

Era la primera vegada que veia algú menjar tant, tot i haver conviscut tants anys amb Guerrers de l'Espai...

En Gohan va mirar el seu pare:

—Que passa res, pare?

—No, però encara estic afamat... Tinc la sensació que cada vegada tinc més fam...

—Vés a veure la Bulma. Aquí ja no hi ha gairebé res... —suggerí la Chichi.

En Vegeku es va aixecar:

—Demà vindré a passar el dia amb vosaltres! Bona nit!

I va desaparèixer.

—Hola, Bulma. No tindràs pas res per menjar? Tinc un antull...

—Saps quina hora és? —reprimí la Bulma abans de sospirar—. Vine, et prepararé alguna cosa...

Va succeir exactament el mateix una hora després.

—Et trobes bé, Vegeku?

—Sí, però... una mica estrany... —digué en Vegeku.

—Vés a veure en Dende... Potser ell podria ajudar-te... —digué la Bulma, inquieta.

—Entesos. D'aquí a dos dies vindré a passar el dia amb vosaltres! Adéu!

I va desaparèixer com si res. Quan va arribar al domini dels Déus, va dirigir-se immediatament a en Cor Petit i a en Dende:

—Dende, jo...

—Ho sé —el tallà el petit Namekià—. Ho he vist tot des d'aquí...

—Tu saps què em passa?

—Aparentment, el menjar de la Terra ja no et convé. Des que vas néixer, menges cada vegada més i més...

—Però... i què he de fer? No em vull morir de gana! —exclamà en Vegeku, espantat—. Després de sobreviure a tots els perills, seria la cosa més estúpida que podria passar-me!

—Tinc una solució per a tu —digué en Cor Petit—. Vés a veure en Karin i demana-li mongetes màgiques.

—Perfecte. Gràcies, Cor Petit!

I s'envolà. En Karin l'esperava enfilat a la cornisa.

—Mestre Karin, jo...

—Ja ho sé —el tallà el Mixet Murri.

—Les notícies volen... —murmurà en Vegeku.

—Tinc tres mongetes màgiques. Pren-te'n una.

En Vegeku es va empassar la petita mongeta i es va sentir una mica millor.

—Me'n podries donar una altra? —preguntà tímidament.

Sospirant, el Mixet Murri li va donar la segona mongeta màgica. En Vegeku l'engolí en un tres i no res.

—Ja estic molt millor. Gràcies, Mestre Karin!

—I què passarà si acabes fent el mateix numeret amb cada àpat?

—Ah, d'això... —balbucejà en Vegeku—. No ho sé... No podríem explotar un gran conreu de mongetes màgiques?

En Karin va reflexionar:

—Escolta'm —digué el Mixet Murri. M'ho pensaré. Torna a casa teva. Ja em posaré en contacte amb tu tan bon punt trobi la solució al teu problema.

En Vegeku va marxar preocupat del que podria succeir-li. Traït pel menjar... si ho hagués sabut abans...

Els teus comentaris sobre aquesta pàgina.

Carregant els comentaris...
[ct_CT]
EnglishFrançais日本語中文EspañolItalianoPortuguêsDeutschPolskiNederlandsTurcPortuguês Brasileiro
MagyarGalegoCatalàNorskРусскийRomâniaCroatianEuskeraLietuviškaiKoreanБългарскиעִבְרִית
SvenskaΕλληνικάSuomeksiEspañol Latinoاللغة العربيةFilipinoLatineDanskCorsu