DB Multiverse

Notícies Llegeix DBM Minicomic Fanarts Els autors FAQ Fil Rss Bonus Esdeveniments Promos Associats Guia del torneig Universes Help
                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                               

DBM Univers 16: La fusió de dues vides

Escrit per Syl & Salagir

Adaptació per Bardock, Mutaito el gran, Neferpitou, Rei Vegeku

Quan en Vegeku va entrar dins del cos d’en Bu, va haver de prendre una decisió: mantenir la seva barrera protectora (U16) o treure-se-la (U18). Aquesta és la història d'allò que va succeir després... Encara que en Vegeku salvés l’univers, en Goku i en Vegeta no tornaran mai més...


Part 1 :12345678
Part 2 :91011121314
Part 3 :15161718192021222324
[Chapter Cover]
Part 3, Capítol 16.

Capítol 7: Vida de família...

El desdoblament d'en Vegeku

Traduït per Bardock


En Vegeku va activar la gravetat de la sala d'entrenament al màxim. Fins i tot sense transformar-se era ben poca cosa per a ell. Es preguntava si hauria de trobar planetes monstruosos o estrelles per entrenar-se. Però potser una estrella seria massa ardent per als seus peus.

Va sortir i es va dirigir a la dutxa, tot cruspint-se dues mongetes màgiques pel camí com si fossin caramels. Un calendari de paper, d'un estil purament anacrònic que contrastava en aquella casa plena de pantalles, presidia la paret amb fotografies de gatets per a cada mes de l'any. Era evident que havia estat comprat per la mare de la Bulma.

El proper dissabte, és a dir, cinc dies ençà, estava marcat en vermell. En Vegeku sabia que era el dia en què en Trunks representaria una obscura obra de teatre amb la seva classe. Com que el Sr. Satan no era el protagonista, podria suportar aquella tortura i l'avorriment d'una obra representada per marrecs de 8-9 anys.

En Trunks estava encantat que el seu nou pare anés a veure'l. El seu expare Vegeta, sense malícia o bé amb un desinterès flagrant, sempre havia refusat a assistir als seus esdeveniments escolars al·legant que eren una ximpleria.

Una lluor s'il·luminà en els ulls del nou semidéu. Aquella data li recordava quelcom.

És clar! Era l'aniversari de la Chichi!

El pobre Goku era incapaç de memoritzar una data. I si arribava a retenir-ne una, era incapaç de veure-la venir, igual que els dies de la setmana, els quals no li interessaven gens ni mica. No havia consultat mai un calendari.

En canvi, la Chichi estava acostumada a prevenir amb antelació l'arribada d'un esdeveniment com, per exemple, l'aniversari del petit Gohan.

No se'n sabia avenir. Ella no li havia dit res, aquesta vegada. Per què?

Potser considerava que en Vegeku no tenia obligacions envers ella, atès que estaven... separats. Potser no volia molestar-lo. Segurament, la Chichi havia decidit mantenir-se al marge i fer la seva vida.

Però ell no era en Goku. Ni en Vegeta. No volia fallar ni a les obres de teatre dels marrecs ni als aniversaris. Tenia la força de voluntat necessària per no perdre's aquells compromisos.

Aleshores, com s'ho faria per assistir als dos esdeveniments alhora, tenint en compte que s'alçava el capvespre a ca la Chichi en el mateix instant que entrava la tarda en la capital?

Qualsevol persona amb seny visitaria la Chichi i li demanaria sense embuts que avancés la celebració del seu aniversari un dia abans a fi de festejar-lo divendres. Però en Vegeku no era així.

En lloc d'això, va visitar en Tenshinhan.

En Vegeku va demanar a en Tenshinhan que es posés una perruca per tal d'assistir a l'obra de teatre d'en Trunks.

Ui no, això no va succeir...

Un cop es dutxà i es vestí, en Vegeku, assegut al seu llit, va situar dos dits al seu front i va concentrar-se.

No va succeir res durant tres hores.

I, finalment, va notar l'energia d'en Tenshinhan. Devia ser un cop de puny. Va teletransportar-se sense perdre el seu rastre.

En Tenshinhan s'acabava de despertar. Amb prou feines havia emanat energia realitzant els exercicis d'escalfament matinals. Aparentment, en Chaoz no era allà. El guerrer de tres ulls va tombar el seu triple esguard ver l'ésser estrany que acabava d'aparèixer. Qui era, aquell paio?

Durant un instant, va témer que es tractés d'una nova criatura, i que un clon d'en Gero, creat a partir de diverses cèl·lules Saiyanes i possiblement humanes, acabés d'arribar. Però no era el cas. Aquell ésser respondria per què percebia en ell les energies d'en Goku i d'en Vegeta alhora. Més aviat, no sentia ni una ni l'altra, sinó que es tractava d'una nova persona.

Però, d'una forma o altra, aquell individu era en Goku i en Vegeta!

—Sóc en Vegeku —digué l'ésser.

—Això ho explica tot —digué en Tenshinhan malgrat que, en realitat, l'afirmació d'aquell ésser no significava res.

La darrera vegada que havia vist en Goku, en Tenshinhan fou abatut per un cop etzibat per les cames d'en Bu. Restà inconscient durant una bona estona i quan es va despertar va percebre que l'energia d'en Bu s'havia esfumat, tanmateix va notar la joia de la resta de l'equip. Al cap de poc, els Terrestres van ressuscitar i va preferir donar la benvinguda a en Chaoz en lloc de demanar explicacions al Totpoderós.

En Vegeku li va explicar per sobre què havia passat. Després li va demanar un favor:

—Mostra'm la tècnica dels quatre cossos.

[Nota de l'autor: en Krilin i en Cor Petit també sabien fer servir aquesta tècnica, però NOMÉS a l'anime. A DB i DBM, en Tenshinhan és l'únic que la sap utilitzar. Com que és una tècnica complicada, no es pot copiar només veient-la.]

En Tenshinhan va posar les seves mans palmell contra palmell i va fer el signe amb els dits pertanyent a la seva tècnica. Es separà en dos. A continuació, cada cos també es separà en dos.

En Vegeku va somriure. Comparada a la teletransportació, aquella tècnica era bufar i fer ampolles. Va fer el mateix signe i va alliberar la mateixa energia i la mateixa concentració que en Tenshinhan. I el seu cos es separà en dos. I s'aturà.

—Només necessito dos cossos —digueren a duo ambdós Vegeku.

Mogueren sincronitzadament els seus braços.

—Hm... —van fer a l'unison—. Veig doble.

—Normal —va intervenir un dels quatre Tenshinhan—. Només tens una consciència. Has d'aprendre a generar dos cossos independents. Aquesta és la part de la tècnica que més temps requereix d'aprendre. Però jo tinc un avantatge perquè els meus ulls saben mirar dos indrets alhora.

En Vegeku va sacsejar les seves dues testes en la mateixa direcció. Va tractar de fer una passa però va estar a punt de caure. Aleshores, els seus dos cossos començaren a levitar per tal d'evitar la vergonya de la caiguda.

—Ara tens dues cames esquerres i dues cames dretes, i la sensació quant al terra no és la mateixa. Has d'aprendre a donar una ordre a cada cama per separat. Això requereix molt d'entrenament a fi d'habituar-se.

I en Vegeku s'acostumà. Aquella mateixa nit, els seus dos cossos eren totalment independents.

En Tenshinhan va trigar un mes a dominar dos cossos. Els cossos combinats d'aquells dos fenòmens ho havien de fer, forçosament, millor que ell. En Tenshinhan era un geni, i ho sabia, però en comparació amb en Son Goku o amb en Vegeta tan sols era un aprenent. Aleshores, comparat amb ell...

—Mentre més s'allunyen els cossos, més es fatiguen per la separació. Vaig deixar estar aquesta tècnica ja que no crec que sigui útil empènyer-la fins als límits, però puc allunyar uns 200 metres com a màxim els dos cossos. Si doblo la distància, caic a terra extenuat. Pot ser perillós fins i tot perillós si no tinc l'energia necessària per apropar els dos cossos.

En Vegeku necessitava cinc mil quilòmetres!

L'endemà, en Vegeku va deixar el seu antic adversari. Sentia l'energia d'en Chaoz, qui tornava de vagar pel món. Però en Vegeku no era del tipus de persona que espera la gent per fer petar la xerrada.

Va arribar a casa de la Bulma i va prendre tres mongetes màgiques abans d'anar a dormir tot esgotat. La Bulma estava servint cafè, però no va preguntar-li on havia estat les últimes 36 hores, en les quals ell no havia donat senyals de vida. Simplement, sabia que arribaria.

Unes hores més tard, en Vegeku estava fresc i llest i envià un dels seus cossos ben lluny de l'altre, volant, atès que no gosava fer servir la teletransportació, encara.

Dissabte a la tarda, en Trunks va entrar, angoixat, a l'habitació dels seus pares:

—Ei, espero que no te n'hagis oblidat!! —i s'aturà bruscament abans d'ensopegar contra les cames del seu pare.

En Vegeku es cordava el cinturó. Vestia una camisa clàssica i, sorprenentment, una corbata!

—Jo no he d'aprendre'm cap text. Què vols que m'hagi oblidat? —va fer en Vegeku.

Un gran somriure es pintà en el rostre del vailet, el qual va fer mitja volta abans de dirigir-se al vehicle. Quan anaven a la ciutat es desplaçaven en cotxe malgrat que el seu pare sabia teletransportar-se.

L'avi i l'àvia, els quals denotaven una diferència d'edat abismal, estaven asseguts als seients de darrere quan en Trunks va entrar com un remolí. Al seu torn, la Bulma s'assegué i va fer un copet al vidre. El robot xofer va tancar les portes i l'automòbil s'elevà uns quants centímetres.

En Vegeku va aparèixer al vehicle en el moment en què es posava en marxa.

—Oooh! M'has espantat, Vegeku! —digué l'àvia.

En aquell mateix moment, a cinc mil quilòmetres d'allà, en Gohan ajudava a la seva mare parant taula. Encara que fos el seu aniversari, la Chichi no deixaria que els altres fessin la seva feina!

La Videl, oficialment la xicota d'en Gohan des de feia un any, s'avorria i canviava de lloc alguns objectes per no semblar desocupada. Només en Goten no ajudava i corria inútilment per tota la casa.

—He col·locat el pa allà, d'acord? —va dir la Videl a la Chichi—. Necessita que l'ajudi, senyo... reta... Chi... hm... com puc dir-li?

—Digues-me com vulguis, la meva petita Videl —va dir ella—, però, encara que sigui una dona vella, t'esbudellaré si no em tuteges! Ah, el anys passen factura! Sóc vella i arrugada, els meus fills són més alts que jo i abandonen la dona més important de la seva vida per anar-se'n amb una desconeguda. D'això, no em facis cas, Videl. Només sóc una vella que fa anys...

—La mare necessita tantes espelmes que hem hagut de fer un pastís immens! —cridà en Goten joiosament abans que un cop de puny vertical li abaixés el cap.— Au!

—Puc dir-li... Chichi? —intentà la Videl. D'acord amb els hàbits i costums locals, hauria d'anomenar-la "mare", però no estava preparada per això, i encara menys per casar-se amb en Gohan!

—Ah, encara no em tuteges! Les meves amenaces no es poden prendre a la lleugera, filla. He arribat més lluny que tu en un Torneig d'Arts Marcials! Però, què fas, Gohan? Has posat un plat de més!

—Mare, acabo de graduar-me en ciències amb matrícula d'honor. Sé comptar els plats!

—Saps que el teu avi no vindrà, reiet! Està treballant de valent en els camps malmesos per culpa de les tempestes.

—Ja ho sé —va dir el seu fill.

En Chichi va obrir els ulls quan algú va trucar a la porta.

En Vegeku vestia la roba de la fusió, així com les arracades potales. Per a ell, la seva vestimenta de combat i de fusió era la roba més elegant que existia. I, encara que la Bulma digués el contrari, sabia que la Chichi compartia el seu punt de vista sobre la importància representativa del quimono.

La Chichi es llançà als seus braços i s'arraulí a sobre d'ell durant un temps infinit.

—Però, per què has vingut a veure una vella dama tota arrugada i lletja? —va dir amb els ulls tancats i una discreta llàgrima.

Quan es separaren, en Vegeku, que tenia una mà rere l'esquena, mostrà que amagava una espècie de capsa de xocolatines d'una mena totalment desconeguda a la Terra.

—Si ets lletja, podries fer un gir radical a la teva dieta. Per molts anys!

—Ooooh! Què és això?

—No sé com es pronuncia. Però és molt bo.

En Vegeku engolí tot el contingut de la capsa en tan sols un segons, per la qual cosa els habitants del Planeta Gylion, alliberats del jou dels llangardaixos mutants de l'espai, li van oferir amablement una altra.

La parella es dirigí vers la sala d'estar i en Vegeku saludà la resta de la família.

—Jo no tinc regal? —preguntà en Goten, gelós dels bombons extraterrestres.

—No és el teu aniversari —va dir-li el seu pare inclinant-se cap a ell. I, mirant a banda i banda com per comprovar que ningú no els estava espiant, va fer-li una picada d'ullet al seu fill i va treure una baldufa multicolor del seu cinturó, també clarament d'origen molt llunyà.

—Que guai! —cridà el marrec sense discreció.

La tarda va passar meravellosament. En Vegeku, assegut a taula, gairebé esclafí de riure sense raó quan un company d'en Trunks recità el seu text amb tants errors i amb tanta vergonya que els altres actors no pogueren retenir el seu riure, fent-lo tartamudejar encara més.

Per la resta, fou un èxit total.

En Vegeku va menjar algunes mongetes màgiques abans d'anar-se'n a dormir, ja que estava totalment buit d'energia.

Aquella tècnica estava reservada per a ocasions especials com aquella, però sempre i quan es realitzés en el mateix planeta. Si 5.000 quilòmetres ja eren difícils, les distàncies interplanetàries, que eren milions de vegades superiors a allò, eren inabastables.

Els teus comentaris sobre aquesta pàgina.

Carregant els comentaris...
[ct_CT]
EnglishFrançais日本語中文EspañolItalianoPortuguêsDeutschPolskiNederlandsTurcPortuguês Brasileiro
MagyarGalegoCatalàNorskРусскийRomâniaCroatianEuskeraLietuviškaiKoreanБългарскиעִבְרִית
SvenskaΕλληνικάSuomeksiEspañol Latinoاللغة العربيةFilipinoLatineDanskCorsu