DB Multiverse

Notícies Llegeix DBM Minicomic Fanarts Els autors FAQ Fil Rss Bonus Esdeveniments Promos Associats Guia del torneig Universes Help
                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                               

DBM Univers 16: La fusió de dues vides

Escrit per Syl & Salagir

Adaptació per Bardock, Mutaito el gran, Neferpitou, Rei Vegeku

Quan en Vegeku va entrar dins del cos d’en Bu, va haver de prendre una decisió: mantenir la seva barrera protectora (U16) o treure-se-la (U18). Aquesta és la història d'allò que va succeir després... Encara que en Vegeku salvés l’univers, en Goku i en Vegeta no tornaran mai més...


Part 1 :12345678
Part 2 :91011121314
Part 3 :15161718192021222324
[Chapter Cover]
Part 3, Capítol 19.

EN VEGEKU CONTRA LA MÀFIA UNIVERSAL

Part 2

Traduït per Bardock


Les notícies que rebé en Don eren nefastes. Els homes que havia enviat havien estat massacrats literalment pels vailets i altres membres de la família del Déu Vegeku. Per què no ho havia previst?

Però encara pitjor; havien estat interrogats i obligats a donar-los informació malgrat les tècniques aplicades i transmeses de generació en generació per tal de no confessar. Però en Don hauria de tenir en compte que eren ridícules davant de la força de persuasió d'en Vegeku. Tard o d'hora, el darrer voldria passar comptes amb en Don i aquest no seria capaç d'amagar-se. Això era una evidència i per això va quedar-se a la seva casa de camp. No era la més oculta, però sí la més còmode i la que millor coneixia.

El dia en què ho va saber, en Don va fer venir els seus homes de confiança més eficaços i la casa fou omplerta d'assassins armats fins a les dents. Alguns guerrers eren capaços de suprimir continents sencers amb un sol moviment de mà. Va llançar una mirada atemorida a la seva dona i a la seva filla.

La fusió dels dos darrers sanguinaris Guerrers de l'Espai no dubtarien ni un sol instant a matar-les lentament davant dels seus nassos...

Però, d'altra banda, aquella casa era el lloc més segur que tenia. Així, va mantenir la seva família prop d'ell.

Aquella primera nit, quan era al llit estava tan estressat que no es va adormir fins ben entrada la matinada. Una vintena de lluitadors, que tenien tota la seva confiança, restaven dempeus a l'habitació i al voltant del llit. Cap soroll ni cap moviment sospitós foren detectats.

L'endemà al matí, en Don fou despertat pel sol. Els raigs travessaren els vidres sobreblindats i el colpejaren. Aleshores, va obrir els ulls, sorprès que fos el sol i no pas un somni o una persona les causes de la pertorbació del seu son. Li estranyà que no hi hagués ningú allà on clavava el seu esguard. Es va tombar i en l'indret on hauria d'haver trobat la seva dona ajaguda en el llit, hi havia...

No, no hi havia cap testa de cavall. No hi havia res! Ni la seva dona ni ningú a l'habitació!

S'incorporà molt inquiet i es posà les seves espardenyes abans de sortir de l'habitació deixant que la porta corredissa automàtica es tanqués el més lentament possible sense fer soroll.

No hi havia ningú en el passadís. Cap dels homes ni els robots que havia organitzat en facció. Aquí i allà hi havia una arma, bé de foc o bé blanca, però no hi havia ningú ni cap senyal d'un hipotètic combat.

Tot d'un plegat, en Don enfilà a córrer pel passadís. Terroritzat per un pensament, es precipità a la porta de l'habitació de la seva filla. El pany reconegué de seguida la seva empremta d'ADN i la porta va lliscar. Va entrar, però, de nou, no hi havia ningú! Ni la seva filla, ni els guerrers més experimentats que tenien com a ordre protegir-la. I, una vegada més, cap senyal de combat. Tot estava tenyit d'una tranquil·litat perfecta, com una habitació abandonada.

S'aproximà a la porta i va pitjar un botó que activava el mòdul de seguretat. Va demanar al petit ordinador:

—Registre d'entrades i sortides.

—Fa 28 segons, entrada d'en Don. Fa 7 hores i 23 minuts, sortida d'en Don. Fa 7 hores i 32 minuts, entrada de la Shoto Etna. Fa...

En Don va aturar els registres i va marxar. Ningú no havia entrat ni sortit després d'ell des del dia anterior. Aquell que havia entrat en aquella habitació no ho havia fet a través de la porta.

Amarat de suor, va tornar al passadís després de mirar a banda i banda. Cap soroll. Va trotar vers l'escala que donava a la sala d'estar immensa. Aquell saló no havia estat mai tan buit. Ni guàrdies ni convidats, ni tan sols la metralladora de ions que havia fet instal·lar. L'enorme màquina havia deixat lloc a uns perns desmuntats i la seva base havia estat desinstal·lada per un manetes molt traçut. Es va deixar arrossegar per les escales mecàniques i, mentre descendia a velocitat mínima, mirava pertot arreu sense percebre cap rastre de vida enlloc.

En arribar a baix, va fer un cop d'ull a una sala que hauria d'haver estat farcida de guàrdies. Només hi havia cartes de joc escampades, com si tots ells haguessin decidit fer una pausa per fer un cafè. Però el cafè era a la cantonada de la sala. Estava encara calent i algunes tasses deambulaven per allà. Aquestes encara restaven tèbies. Podria haver passat perfectament una hora de la desaparició total dels seus homes i de la seva família!

En Don es subjectà l'estómac sense deixar de suar i amb la pell cada vegada més glaçada. Tenia ganes de vomitar, però el seu estómac era buit. Va esguardar els nombrosos passadissos i cambres separats per material transparent que es podien admirar des de l'entrada. En aquell moment, no es podia apreciar res llevat del buit i l'absència de vida.

Oblidant tota precaució, en Don enfilà cap a les portes principals, les quals s'obriren tan fàcilment com les d'un armari. Va córrer cap a l'exterior.

Al jardí, des del capdamunt d'un turó, podia apreciar el seu bosc privat, la seva terrassa i el seu pàrquing. Els arbres, els automòbils i les naus seguien allà. Res no havia canviat, tret que no hi havia ningú vigilant.

I l'ambient era molt més trist i inquietant que de costum. No perquè no hi havia ningú. Pitjor. En Don ho comprengué llavors. El vent no bufava. Els ocells no cantaven. Els pegàs de seu estable no feien cap mena de soroll. Cap au rapaç voletejava en el cel com era habitual. En Don va començar a tremolar i va dirigir-se cap a un automòbil que va obrir-se. Va agafar un parell de binoculars. Així, podia observar el bosc de més a prop. Les fulles estaven estàtiques, com paralitzades. Ni un pardal, ni un sol moviment. Va eixugar-se el front i va canviar d'objectiu. Va augmentar l'enfocament i mirà a les afores de la seva propietat, vers el poble allunyat.

Els seus carrers estaven buits!

Cap vilatà ni cap automòbil. Cap moviment a través de les finestres.

En Don es pensava que era mort i que estava atrapat en el temps on només restava ell i ningú més!!!

En Vegeku s'ho havia emportat tot. La seva salut, les seves possessions i el dret de relacionar-se amb qualsevol ésser viu. En Don estava sol... per tota l'eternitat?

Va clavar els seus genolls a terra tot tenint la sensació que trencaria a plorar. Va fixar-se que els arbres del seu bosc no havien estat mai immòbil ni silenciosos.

Quan es pensava que perdria el seny, va escoltar un soroll.

Un petit soroll que no provenia d'ell. El so d'una porcellana que tocava una altra al darrere de l'altra banda de la casa.

En Don va córrer i va tombar per arribar a la terrassa on solia esmorzar gaudint de la vista a l'abric del vent.

Hi havia algú a la taula. Era en Vegeku! Estava amagat darrere d'un diari però en Don el reconegué de seguida. Sol, sostenint una tassa de te amb el tou dels dits com un autèntic aristòcrata i sense parar atenció al líder de la màfia, prenia l'esmorzar com si estigués a casa seva mentre llegia el diari. Les notícies del dia anterior desfilaven sense soroll sobre el paper electrònic.

En Don no podia articular ni una sola paraula. A més, no tenia dret a fer-ho, atès que en Vegeku no havia mostrat ni el més mínim senyal que havia apercebut la seva presència. Però el Déu sabia que ell era allà. Fins i tot l'havia seguit des de la distància amb la seva vista màgica des que s'havia despertat. En Don ho sabia. I el líder de la màfia caigué de nou de genolls a terra.

En Vegeku va fer un glop de te i va deixar la tassa en el platet, produint exactament el mateix soroll que un minut abans. En Don va comprendre de seguida que aquell primer soroll havia estat fet expressament. Després, en Vegeku va plegar el paper, deixant al descobert el seu visatge, l'esguard del qual estava fixat en ell com si l'hagués estat observant a través del paper. Els seus ulls estaven clavats amb una precisió mortal a les seves temples.

En Don va sentir les seves llàgrimes lliscant a través del seu rostre mentre aguantava amb dificultats la mirada de l'ésser més terrible mai conegut. Com li havia pogut passar pel cap el fet de desafiar aquell dimoni?

Què se n'havia fet de la seva esposa?

I de la seva filla?

Quan aquests pensaments se li entrecreuaven en la ment, en Vegeku va fer un somriure sàdic mostrant unes dents terribles i accentuat per un "He!" com si respongués al seu pensament. En Don va caure enrere, terroritzat.

A poc a poquet, el somriure d'en Vegeku s'esvaí, just el temps en què en Don va acabar d'orinar-se sobre el seu pijama. I li digué:

—Què donaries per recuperar la teva gent i que les coses tornessin a la normalitat, Don?

El cap de la màfia va tremolar d'excitació i de joia juntament amb por. Podria recuperar la seva família! Però, a quin preu? Estava segur que en Vegeku no volia els seus diners.

—Donaria... la meva vida —va fer.

—La teva vida? Però si no val res, estimat Don.

Tremolà encara més.

—Puc matar-te quan vulgui i on vulgui. No necessito la teva vida, Don.

O sigui que havia buidat el poble sencer i havia fet desaparèixer, sense que ni tan sols poguessin reaccionar, tots els seus homes... alguns dels quals eren tan ràpids que sobrepassaven la velocitat del so! També havia segrestat tots els animals del bosc i del seu estable i aturat el vent amb una simple aplicació del seu poder!

—Ja ho sé... Déu Vegeku... la nostra organització no tornarà a atacar mai més la seva família... Ho juro per totes les generacions venidores. Oblidarem tot el que sapiguem sobre vostè. Mai...

—Això és el començament —digué en Vegeku—. Has comprès la primera meitat. I la segona?

—La meva... filla?

En Vegeku començà a riure per les butxaques.

—La teva filla no val res, estimat Don! Tinc la teva filla. Puc tornar-te-la quan vulgui i on vulgui.

En Don va haver d'empassar-se l'idea que, fos on fos la seva filla, estava sota el domini del Guerrer de l'Espai i que no tenia res a fer.

—La segona meitat és el desmantellament absolut de la teva organització. Vull una dissolució total del treball brut en tots els planetes i en totes les màfies. Vull que ho duguis a terme lentament, sense violència, sense escamots rebels. Vull la reinserció total de tots els malfactors. Vull la fi de l'extorsió, de les amenaces i del tràfic d'influències. Tens tota la vida per davant, o sigui que comença ja, Don! Prepara't per assolir la gran obra de la teva vida, que significarà la fi de tota aquesta màfia i el començament d'uns mons millors. I si els resultats no són constants, aleshores tu, la teva família i tots els altres caps de la màfia, viuran una vida solitària plena de soledat.

En Don tremolà i ho comprengué. Encara de genolls, es començà a posar dret i digué clarament: "Sí!"

I en Don sentí un vent molt lleuger al seu rostre. Aquell que circulava al costat de la terrassa quan bufava el vent del nord. El vent havia tornat.

Simplement, en Vegeku havia retirat el seu poder telequinètic que impedia a les gegantesques masses d'aire d'unir-se als cels amb menys pressió i més càlids. A continuació, va detenir la seva aura negativa que s'estenia a diversos quilòmetres d'amplitud, però era tan tènue que en Don no podia percebre-la, però sí que va notar una lleugera esgarrifança que no sabia d'on procedia. Tots els animals, des del cuc de terra a l'àguila reial, passant pel cérvol i el pardal, emergiren de llurs nius, trossos d'arbres i amagatalls. Els ocellets van començar a cantar i els còndors s'enlairaren per fer cercles al cel.

En Don va escoltar els sorolls habituals dels animals.

En Vegeku es va aixecar en acabar de beure's la seva tassa de te. Tot d'un plegat es va llançar pels aires i va desaparèixer.

Sense que en Don tingués temps de veure que en Vegeku tocava amb el tou dels dits cadascun dels seus homes, va veure les seves dotzenes de guàrdies reaparèixer en una aclucada d'ulls. I en Vegeku també va reaparèixer. La seva tassa queia a terra però va engrapar-la entre els seus dits i va desar-la al platet.

Els seus homes de confiança no atacaren. S'agenollaren per retre-li honor al Déu. De nou, la casa era totalment habitada.

En Don va comprendre que havia fet la promesa davant de tot el seu exèrcit.

Malgrat que l'idea de no complir-la li hagués passat pel cap, tothom sabia que en Don estava sota les ordres d'en Vegeku, talment com tots els seus homes. Es va aixecar i va endinsar-se a l'interior de la casa a través de la contrafinestra. S'enfilà escales amunt a velocitat màxima i va córrer a través del passadís. Pel camí es va creuar amb els guàrdies aplanats al sòl mirant en direcció a la terrassa encara que aquesta estava fora del seu camp de visió. Fins i tot el poderós i arrogant Krull d'Askull romania submís. Cap d'ells no tenia el més mínim senyal d'un cop. Gairebé va caure quan va tombar pel passadís. La porta de seguretat va córrer en reconèixer el seu ADN i hi penetrà. Les guerreres estaven esteses a terra i, sobre el llit amb dosser, la seva filla estava arraulida embolcallant els seus genolls amb els seus braços i en perfecte estat.

En Don s'hi llençà a sobre per envoltar-la amb els braços mentre ella sospirava d'enuig, avergonyida per l'engavanyadora mostra d'afecte del seu pare.

Quan en Don va haver arribat al jardí, en Vegeku havia desaparegut i no el tornaria a veure més. Va assabentar-se que cadascú dels seus homes havia estat teletransportat a tanta velocitat que no pogueren reaccionar, ni adonar-se que els altres també havien desaparegut. En Vegeku havia desplaçat els seus centenars d'homes i de cavalls en el mateix segon en dos indrets diferents. En aquells llocs, els havia placat només amb la força del poder de la seva aura. Els havia esclafat fins al punt que aquells homes reconeguessin la seva derrota. Els que havien aguantat més estona eren els que estaven més extenuats, però no havien patit cap ferida en aquella confrontació, atès que cap d'ells no s'havia pogut aixecar.

El poble sencer del davant es trobava immers en turisme en una altra ciutat a centenars de quilòmetres d'allà. A part d'un pastís cremat i oblidat i d'un enemic final del joc Zelda XXIV que no havia estat derrotat durant una partida, no hi havia ni el més mínim dany. Fins i tot el vell centenari cardíac, l'Alfred l'hipocondríac, no s'havia adonat del que havia passat.

El Déu Vegeku havia posat tota la màfia interestel·lar a les seves ordres en tan sols mig dia. Aquest esdeveniment es sumava a la seva llegenda.

Els teus comentaris sobre aquesta pàgina.

Carregant els comentaris...
[ct_CT]
EnglishFrançais日本語中文EspañolItalianoPortuguêsDeutschPolskiNederlandsTurcPortuguês Brasileiro
MagyarGalegoCatalàNorskРусскийRomâniaCroatianEuskeraLietuviškaiKoreanБългарскиעִבְרִית
SvenskaΕλληνικάSuomeksiEspañol Latinoاللغة العربيةFilipinoLatineDanskCorsu