DB Multiverse

Notícies Llegeix DBM Minicomic Fanarts Els autors FAQ Fil Rss Bonus Esdeveniments Promos Associats Guia del torneig Universes Help
                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                               

DBM Univers 16: La fusió de dues vides

Escrit per Syl & Salagir

Adaptació per Bardock, Mutaito el gran, Neferpitou, Rei Vegeku

Quan en Vegeku va entrar dins del cos d’en Bu, va haver de prendre una decisió: mantenir la seva barrera protectora (U16) o treure-se-la (U18). Aquesta és la història d'allò que va succeir després... Encara que en Vegeku salvés l’univers, en Goku i en Vegeta no tornaran mai més...


Part 1 :12345678
Part 2 :91011121314
Part 3 :15161718192021222324
[Chapter Cover]
Part 3, Capítol 20.

La família creix


Traduït per Neferpitou

La Bra, la filla d’en Vegeku i la Bulma

Ens situem a l’any 778 de la nostra era. Matemàticament, en Vegeku tenia 4 anys, gairebé cinc.

Quan un és tan petit, el “gairebé” sempre és molt important.

La Bulma havia donat a llum a casa, a la Corporació Càpsula. No tenia la necessitat d’acudir a un hospital, ja que allà hi tenia tot el material necessari, així com persones i robots competents. Tot va anar bé. La tecnologia estava al servei de la humanitat de manera eficient.

El petit nadó resultà ser una nena. La Bulma va aconseguir guanyar la batalla pel seu nom; i la petita Bra va néixer... amb una cua de mico!

Després que els pares debatessin ràpidament, van decidir que, talment com el seu germà gran, l'haurien de portar davant del Totpoderós, és a dir, en Dende, de manera que aquest l'eliminés de forma permanent. Aquell atribut l'hauria portat per un camí massa diferent a la resta d’éssers humans i hauria estat, potencialment, hiperdestructiva durant algunes nits molt il·luminades. Es va fer el mateix amb en Gohan i en Goten ja feia molt temps gràcies a l'iniciativa de la Chichi. Pel que fa a en Vegeta... ningú no ho sabia, però semblava impossible que ell hagués fet una cosa semblant. Per tal de passar desapercebut entre la resta dels humans, es creu que es va esquinçar la cua ell mateix. En qualsevol cas, era un tema tabú.

En Vegeku estava molt orgullós de la seva filla i, tal com s'havia esperat, la seva força latent era enorme... absolutament enorme.

—Té més de deu mil?

—Sí, ho he comprovat amb l'antic dispositiu que va pertànyer a l'exèrcit del paio de les banyes.

Es trobaven a la Kame House. La petita Bra tenia dos dies i diversos parells d’ulls es van centrar en ella. En Krilin no es podia creure que tal cosa fos possible.

—No notes la seva força? —va preguntar-li en Vegeku.

—Bé, francament, em costa diferenciar aquest nivell. Noto que ella és, d’alguna manera, molt més forta que un humà normal i corrent, però tot i així...

—Què voleu dir amb 10.000? —va intervenir l'A-18—. No és tan forta com jo, oi?

—Oh, no —va respondre-li el seu marit—. Ella és més dèbil que tu i jo, però no m’atreveixo a imaginar-me la seva força quan ja tingui un any... o deu!

La Bra va emetre un petit soroll que semblava una rialleta.

—Ella és més forta que jo? —va preguntar Follet Tortuga.

—De lluuuuuuny, Mestre. No sent la seva força?

—De totes maneres és inofensiva.

—Bé, perquè es faci una idea —va començar a dir en Vegeku—, podria atacar-la amb totes les seves forces i comprovaria com ella sortiria il·lesa.

El vell Mestre de les Tortugues es va quedar bocabadat:

—Au, va, és impossible.

—Endavant, ataqui-la —va dir simplement en Vegeku.

—Però... no puc pegar un nadó!

—Com vulgui. Mireu, us ensenyaré un joc que li agrada.

«Només té dos dies i ja li agrada jugar a jocs? —va pensar en Krilin mentre tots sortien de la casa.»

El cel era clar i estrellat aquell vespre. En Vegeku sostenia la seva filla amb una mà. Amb un moviment brusc, la va llençar a l'aire a una velocitat impressionant! Aviat, desaparegué del camp de visió de tothom.

—Ehm... no l’hauràs enviada a l'òrbita, no?

—No, no...

Després d’un temps que semblava infinit, la petita va començar a descendir. En Vegeku va fer unes quantes passes al costat per tal d’estar en el lloc adequat per atrapar-la quan descendís per complet, ja que, considerant els vents i una altura com aquella, un camí com aquell no podia efectuar-se de forma totalment vertical.

«Oh, bé... —va pensar l’amic d’en Goku—, almenys la petita no té por a l’altura. No és tan greu. En Vegeku l'atraparà, però, amb tan poc d'espai per alentir la seva caiguda, aquesta serà molt brusca. Em pregunto què li passa pel cap.»

En efecte, el fet d’atrapar algú no redueix el xoc però sí que frena la caiguda. Per a aquells que s’ho pregunten, en Clark Kent d’Smallville no seria un bon exemple perquè atura, amb els seus braços irrompibles, els cossos que cauen. En resum, hauria de fer-los xixines enlloc de salvar-los la vida. Però bé, els autors de ciència-ficció...

No va fer ni un sol moviment quan la Bra va passar davant seu.

Tots els altres no van tenir temps de moure’s cap a ella que el nadó es va estavellar contra la sorra de la platja amb un soroll eixordador, expedint sorra en una radi molt ampli. El seu pare es va ajupir per recollir-la.

La Bra, sense ni una sola esgarrinxada, va ofegar una rialla davant les mirades esparverades i terroritzades dels humans.

Era cert que, amb la seva força, el que havia succeït era bastant lògic. Era com si algú col·loqués bruscament un nadó sobre uns llençols suaus. Però la realitat dels fets no era acceptable per al cervell d’un ésser humà.

Quant a en Vegeku, no tenia problemes d'anar més enllà:

—M’agradaria llençar-la contra la lluna i poder-la veure sortir des de l’altre costat. Però crec que hauria de fer servir una quantitat molt gran d’energia. Com que no n’estic segur, suposo que és millor esperar que la seva força augmenti, oi?

—És la meva germana? —va preguntar en Goten, el dit petit del qual havia estat capturat fermament i poderosament per la Bra.

—I tant, és clar que ho és —va respondre en Trunks—. Et recordo que jo també sóc el seu germà.

—Sí, però no. Tu ets el meu semigermà per afinitat. Mentre que ella té una mica del meu pare dins seu i tu no. Ets el meu germà per afinitat perquè el meu pare va decidir tenir una relació amb la teva mare.

—Això és mentida! El meu pare sempre havia estat amb la meva mare! L'única cosa que va succeir és que el meu pare es va convertir en el teu pare!

A la casa dels Son hi havia en Vegeku i la Bra, la Chichi i el seu pare, en Gyumao, en Son Gohan i la Videl i en Son Goten i en Trunks.

—Per què aquests dos marrecs sempre han de fer que tot sigui més complicat? —va preguntar el gegant Gyumao.

—Gohan! Gohan! Deu mil és més fort que qui? Que en Freezer?

Sense entendre que en Gohan només tenia mal records d’aquells temps, en Goten estava fascinat amb les històries viscudes pel seu germà quan era un marrec, atès que havia combatut un munt de perills i viatjat per l’espai. Sabia el nom de tots els enemics, fins i tot millor que en Gohan, ja que aquest només volia oblidar els detalls. Si en Vegeta no li hagués dit res, en Goten hauria pogut rebre aquests coneixements a través d'en Vegeku. Aquest, era propens a dir els noms i les característiques de les Forces Especials d'en Ginew, o d'imitar la veu d’en Cèl·lula.

—No, no ho crec —va respondre en Gohan mentre es gratava el front.

En Vegeku, apercebent que en Gohan no tenia ni idea de què significaven aquells valors, va respondre en lloc seu:

—Deu mil es una mica superior a en Nappa. En l’exèrcit d’en Freezer era el nivell habitual per a l'elit.

—En Vegeta tenia una força de divuit mil unitats quan va atacar la Terra —va dir en Son Goten com si cités un llibre—. També era part de l’elit. Però estava molt per sobre!

—Bé, no hi havia rang específic després de l’elit, ja que no hi havia gaire gent que superés una força de combat de 10.000 unitats. Els comandants d’en Freezer i d’en Coler, els sequaços més poderosos i potser cinc Guerrers de l’Espai.

—I els pares del meu pare van ser part de l’elit, també? —en Goten parlava d’en Goku i no pas d'en Vegeku.

—Segons en Raditz, sí. Van ser dos dels Guerrers de l’Espai situats a la cúspide.

En Gohan es va estremir quan va sentir aquesta frase d'en Vegeku. Sovint oblidava que en Vegeta havia passat molts anys amb en Raditz. Li era fàcil d’oblidar, com si no hagués existit mai, igual que en Nappa. Els morts eren fàcilment esborrats sense dificultats de la memòria d'en Vegeta. Aquesta era una de les característiques que li desagradaven dels Guerrers de l’Espai.

—Aquestes històries de barbàries no t'interessen, reiet —va fer la Chichi.

En Vegeku va visitar les famílies per ensenyar la petita Bra. Malgrat la seva enorme força, no feia malbé gaire coses, només un parell de llits trencats. Però va aprendre ràpidament a tocar els objectes sense destrossar-los.

La Pan, la filla d’en Son Gohan i de la Videl

Cap a l’any 780, en Gohan i la Videl, que ja eren casats, havien acabat els seus estudis i van decidir tenir un fill. En Gohan va fer construir una casa no molt lluny de la seva mare per tal que la Videl pogués gaudir de la tranquil·litat del camp.

La Videl no volia fer una carrera ni convertir-se en una mestressa de casa. Tan aviat com va acabar els seus estudis, va tenir el seu primer fill i va pensar que podria buscar alguna feina interessant. Un any després, va tenir moltes feines que no li interessaven pas. Va ser llavors que va esdevenir professora a l’escola d'arts marcials del campió Sr. Satan. Era un treball a mitja jornada i ben remunerat, cosa que li anava com oli en un llum.

Pel que fa a en Son Gohan, va ascendir en la seva carrera científica i va treballar en investigacions en què cap persona del seu entorn no arribaria mai a entendre. Tenia predilecció per tres laboratoris, un dels quals li pertanyeria una desena d'anys més tard. Podia anar d’un a l’altre en molt poc temps i també podria treballar des de casa. Tenia, a més a més, una impressionant i enorme biblioteca en una època on els llibres eren, sobretot, elements ornamentals.

Els caps de setmana els dedicava a canviar de lloc aquells llibres tan gruixuts.

I això emprenyava a en Vegeku. El segon ésser més fort de tot l’univers passava el seu temps lliure amb els llibres.

—Vinga, un petit combat!

—Farem tremolar la Terra una altra vegada, pare. Tinc moltes coses per fer des que ha nascut la Pan. L’administració m’està demanant coses realment estúpides! Sabies que, per culpa del seu avi, la Pan és legalment considerada una princesa? Això no li atorga cap privilegi, però encara he d'emplenar alguns papers.

—Au, vaaaa! M’agradaria veure’t motivat una altra vegada! Podem anar a Jupitron-9. L’aire és respirable i la gravetat és de 200G! Podem destruir tot el que vulguem, allà!

—Què? Una gravetat 200 vegades superior a la de la Terra?

—Ha, ha! Sabia que t’interessaria!

—Això fa una gravetat d'acceleració de 1.962 metres per segon al quadrat! No he contemplat mai la possibilitat que aquesta roca o que el sòl poguessin tenir una pressió tan pesada. Em pregunto de què estarà fet.

—Eh?

—I com pot ser que l’aire sigui respirable? L’oxigen hauria de ser líquid, en aquell planeta. Crec que deu ser un perill per al cos.

—Però què t'empatolles? L’aire és respirable i això és tot el que cal saber-ne! La Bra no es va queixar en cap moment.

—Què? Has fet patir aquella pressió a la teva criatura de dos anys? Allà deu pesar al voltant de 25.500 Newtons!

Petit joc: Quin seria el pes de la Bra si ho expresséssim en quilograms?

—Gohan, el que dius no té sentit. Tot el que et puc dir és que la Bra i jo sobrevivim molt bé, allà. De totes maneres, ja veig que no estàs d’humor per a una lluita seriosa. No ho estàs mai.

—Eh... sí, pare, em greu, però la lluita no és el meu passatemps preferit.

—Ho sé. No obstant, mai no has lluitat tant bé com contra el Monstre Bu ja fa uns anys. Ah, ho recordo molt bé! La motivació et canvia radicalment!

—Hm, suposo que sí. He de marxar, pare. D'això... estàs bé?

En Vegeku estava totalment plantat, amb els dits de la mà totalment contrets en forma d'urpes.

—Jo... no, no passa res. Me’n vaig, fill. Fins aviat.

I es va teletransportar.

En Vegeku s’havia materialitzat en un indret àrid del planeta on cultivaven les mongetes màgiques. No volia que l'excés de còlera que estava a punt de desplegar fos detectada pels seus amics.

—AAAAAAHHHHHH! —va cridar cap al cel.

Només havia durat un instant, però una idea li havia passat pel cap.

—Com he pogut pensar una cosa així?!?

Seguia sentint les nàusees del disgust de la imatge de la seves mans tacades de sang.

—Aquell vell Namekià tenia raó! Imbècil!!

La fumerada que s’elevava darrere d’ell, la destrucció de tot el planeta, però sobretot...

—No, jo sóc l’imbècil! Un imbècil i un desgraciat!

Sobretot el cos malferit, però no mort, perquè d'aquesta manera seria més eficaç...

—Monstre! Guerrer de l'Espai malxinat!

El petit nadó d’en Gohan, retingut com a ostatge a la seva mà.

—Encara sort que només ha sigut un pensament furtiu. Fa anys que m'avorreixo com una ostra. M’agradaria disputar un bon combat, això és tot. Jo no faria mai una cosa així.

En Gohan era l’ésser més fort de l’univers després d’en Vegeku. Fins i tot sense transformar-se en Superguerrer, l’Immortal no era capaç d'oferir-li un bon combat. Però en Gohan només havia accedit a lluitar poques vegades i, quan ho feia, encara que la seva força no hagués disminuït ni una sola polzada, es prenia el combat com quelcom amistós. L'ira... si l'ira i la necessitat de protegir i salvar els seus amics no estaven presents, la seva combativitat es reduïa dràsticament. Però, inconscientment, en Gohan només havia utilitzat una part ínfima del seu veritable un dia que es va barallar amb el seu pare.

Per tal de forçar-lo a lluitar en plenes capacitats, en Vegeku podria haver reduït la Terra a trossos i ferir la seva dona, la seva filla...

—Quina idea tan horrible.

Va pensar que tot allò era psicològic. I que havia tingut un pensament molt proper al d'en Cèl·lula Perfecte.

Hauria d'anar a parlar amb els Kaitoxins?

Tant era. Això només havia sigut una idea estúpida que havia esborrat de la seva ment de seguida. No era res greu. Estava essent massa dur amb si mateix.

La Chichi, joiosa de tenir la seva primera néta, desfilava entre els convidats, portant safates plenes d’aperitius i evitant, deliberadament, qualsevol que dugués una sola gota de sang de Guerrer de l’Espai a les seves venes a fi que no es buidessin abans d’hora.

—Realment s’assembla a tu quan vas néixer, reina! —va dir el seu besavi, el Rei Guymao, la mà del qual era gairebé el doble de gran que tot el nadó.

En Gohan es va imaginar la seva filla portant la mateixa roba que la seva mare antany, tal com l’havia vist en una fotografia. Esperava que no li oferissin mai una armadura com aquella.

En Goten va fer un somriure d’orella a orella en entrar per la finestra volant una mica massa ràpid:

—Tatxaaan!

I va treure de la seva butxaca el dispositiu que la Bulma li havia deixat. Va pressionar el botó un número incert de vegades i després va posicionar el visor davant dels seus ulls, sense encara "col·locar" el dispositiu a l’orella:

—Bip, bip, bip... Ah! Eh, què? Error: valor màxim excedit? Però... Ah, Cor Petit, no et posis darrere d’ella, sisplau. D’acord, aquí. Sí, bip, bip, ja ho tenim. Vejam... 32! Bé, és totalment inhumana. Per tant, podem deduir que si la Videl ha enganyat en Gohan, ho haurà fet amb una de les persones presents en aquesta sala!

—De què coi parles, nas de mocs?! —va dir la Videl que es va enrojolí de valent—. No et fa vergonya? El meu nadó és un ésser humà!

—De totes maneres, és un nivell molt baix —va dir en Trunks, qui acabava d'arribar—. La meva germana era molt millor, que no pas això!

—La nostra germana! —el va corregir en Goten—. Però, tens raó. El seu pare és el Superguerrer elegit pels Déus. Havia de ser estricament més poderosa que això! I... sí —va continuar mentre la Videl el mirava—, i la seva mare és la dona més forta del món!

—Tinc entès —va intervenir en Krilin—, que el nivell de força en néixer no vol dir res. Quan creixin i siguin capaces de concentrar el seu poder, aleshores sabrem realment què amaguen, aquestes dues petites.

Quan en Vegeku arribà amb la Bra fent servir la teletransportació, la Chichi va omplir la meitat de les safates de mongetes màgiques amb gust de formatge.

Kevina, la filla d’en Tenshinhan i la Lunch

No, és broma. En Tenshinhan restarà solter tota la seva vida.

Els teus comentaris sobre aquesta pàgina.

Carregant els comentaris...
[ct_CT]
EnglishFrançais日本語中文EspañolItalianoPortuguêsDeutschPolskiNederlandsTurcPortuguês Brasileiro
MagyarGalegoCatalàNorskРусскийRomâniaCroatianEuskeraLietuviškaiKoreanБългарскиעִבְרִית
SvenskaΕλληνικάSuomeksiEspañol Latinoاللغة العربيةFilipinoLatineDanskCorsu