DB Multiverse

Notícies Llegeix DBM Minicomic Fanarts Els autors FAQ Fil Rss Bonus Esdeveniments Promos Associats Guia del torneig Universes Help
                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                               

DBM Univers 16: La fusió de dues vides

Escrit per Syl & Salagir

Adaptació per Bardock, Mutaito el gran, Neferpitou, Rei Vegeku

Quan en Vegeku va entrar dins del cos d’en Bu, va haver de prendre una decisió: mantenir la seva barrera protectora (U16) o treure-se-la (U18). Aquesta és la història d'allò que va succeir després... Encara que en Vegeku salvés l’univers, en Goku i en Vegeta no tornaran mai més...


Part 1 :12345678
Part 2 :91011121314
Part 3 :15161718192021222324
[Chapter Cover]
Part 3, Capítol 23.

L'ATAC DEL PUNY DEL DRAC (PART 2/3)


Traduït per Bardock


Resum dels episodis precedents: bah, feu clic sobre la fletxa esquerra i llegiu el capítol anterior i prou.

L'atac del Puny del Drac! Si la Bulma no ho aconsegueix, qui ho farà?

L'endemà, en Trunks va tornar a l'amagatall d'en Tapion per portar-li l'esmorzar.

Però es quedà perplex en veure una fàbrica enderrocada, resultat del breu passatge del monstre en la nostra realitat.

—Tapion? On és, Senyor Tapion? Tot va bé?

Era allà, enmig de les ruïnes, tan seriós i poc acollidor com sempre.

Ruboritzat i aprofitant que en Tapion ignorava la seva presència, en Trunks parlà amb veu alta, fent gala de la qualitat del menjar que li havia portat. Li preguntà d'on era i la seva edat. Es va presentar i li va dir quants anys tenia. Li digué que ell potser també era un heroi, ja que havia lluitat contra el dimoni Bu que havia amenaçat tot l'univers.

—Vostè coneix en Bu, Senyor Tapion?

Però a en Tapion tant li eren aquelles històries infantils.

I, tot d'una, un moviment furtiu! En Tapion s'aixecà inquiet i desconfiat. En Trunks, tot absort, mirà al seu voltant.

En Hoï caigué des del sostre i es precipità contra en Tapion, arravatant-li l'ocarina que tenia lligada a una banda del cinturó.

—Noooo! —cridà en Tapion abruptament desesperat mentre en Hoï fugia cames ajudeu-me...

Pum! Un gran dolor. En Hoï va cridar. Què li havia passat?

En Hoï s'havia estimbat contra la paret de la fàbrica en contra de la seva voluntat. No havia parat atenció a aquell mocós, el qual l'havia placat en un instant amb una força que sobrepassava l'enteniment.

—Li ha robat aquesta andròmina a en Tapion —digué en Trunks amb una mirada amenaçadora—. Torni-li.

En Hoï sabia que a la Terra hi havia uns guerrers increïbles, com per exemple l'ingenu justicier disfressat que havia mostrat els seus poders la nit anterior. Però, aquell marrec? Com s'ho podria haver imaginat?

—T'equivoques, nas de mocs! —digué suant—. En Tapion no és qui creus que és! Sóc aquí per ajudar-vos! El monstre que ha atacat la ciutat aquesta nit era ell!!

En Trunks esguardà el seu heroi per comprovar la seva reacció, la qual el sorprengué immensament. En Tapion acotà el cap amb un aire totalment culpable. Com era possible? Aquell vell no parava de dir coses incoherents! Què amagava, en Tapion?

—Mentider —va fer en Trunks—. Ahir ens vas dir que en Tapion era un gran heroi. I que per això volies alliberar-lo.

«Maleït sigui —pensà el bruixot—, aquest marrec no és ximple...»

En Trunks arrancà l'instrument de la mà del bruixot, qui amb prou feines era més alt que ell.

—Això és d'en Tapion —digué. Va començar a caminar cap a l'heroi i va estendre-li la seva ocarina.

—Gràcies —va dir l'heroi. Era el primer mot que adreçava al vailet. Això va omplir en Trunks de joia.

En Hoï va tocar el dos de la fàbrica com una fletxa i remugant davant l'atenta mirada d'en Vegeku.

«Molt bé, fill meu —pensà el doble Guerrer de l'Espai—, tens el seny complit. I ara, vell xaruc, com t'ho faràs per recrear el monstre? La flauta d'en Tapion és el teu únic obstacle?»

En Vegeku es preguntava si havia d'intervenir. La ciutat havia estat parcialment destruïda per culpa d'aquell home. Si el deixava fer, estaria actuant com en Vegeta quan fou plenament responsable de la creació d'en Cèl·lula Perfecte, condemnant així tot l'univers? Però si tant una part com l'altra del monstre apareixia, tan sols les hauria de teletransportar. El combat seria massa perillós per a la població. Es va desdoblar de nou, ja que una de les dues persones que havia de vigilar s'estava allunyant respecte l'altra.

En Trunks i en Tapion van començar a enraonar una mica. L'escena anterior i la confiança dipositada en ell per part del vailet havien trencat el gel. I quan la nit va tenyir-ho tot, en Trunks va convidar en Tapion a casa seva. La imatge furtiva del seu petit germà travessà la ment del darrer i va acceptar.

Després d'haver-li ensenyat les seves joguines i explicat un miler de coses, en Trunks s'adormí i en Tapion va reprendre el seu camí cap a la fàbrica. Però la Bulma havia tancat la porta.

—Un te, Senyor Tapion?

—No, gràcies, jo...

—Un... te —insistí la mare d'en Trunks separant els dos mots per tal de demostrar que la seva proposta era indeclinable.

Preocupat per l'ordre de la mare del seu nou amic, en Tapion va observar una tercera persona recolzada en el marc de la porta amb cabells punxeguts, mirada penetrant i que semblava el guardaespatlles de la dona. En Tapion l'havia vist entre el grup que l'havia alliberat. No podia dir que no.

Esperant que l'aigua bullís, la parella va fer parlar en Tapion, qui acabà revelant tota la seva història. En Vegeku gairebé no va dir res en tota la conversa, però se n'alegrà d'haver deduït que era un personatge benèvol.

(Aquells que no coneguin la història en qüestió, llegiu el capítol 21).

Va prendre finalment la paraula:

—No t'amoïnis, Tapion. Aquesta classe de criatura no resistirà gaire, aquí. Et duré a un lloc desert on alliberaràs el teu monstre i ens ocuparem sense problemes. La Sala de l'Esperit del Temps hauria estat ideal, però va ser destruïda.

—No! —va fer, espantat—. No sereu capaços de destruir un monstre com aquest. És invencible!

—Som nosaltres, els invencibles. No ho deus saber, però, ahir, les cames d'en Hildegan foren humiliades per un dels nostres.

—Sí, ho vaig veure i vaig tocar la flauta perquè tornessin dins el bruixot. I també vaig veure que cap dels atacs no li va fer ni el mínim efecte!

—Bé, sempre ens prenem el nostre temps al començament.

—Hm —va estossegar la Bulma—. Vege... ku, no crec que fer sortir els monstres sigui sempre la millor solució. No t'ofenguis si et recordo que s'ha de tenir una mica més de seny i una mica menys... d'ego, ja que vam haver de lluitar de valent contra les amenaces dels androides, d'en Cèl·lula Perfecte i d'en Bu.

En Vegeku quedà bocabadat. Era cert que en Trunks del Futur els havia previngut i que en Goku i en Vegeta havien refusat tancar en Gero preventivament. Pel que fa a en Bu i a en Cèl·lula Perfecte, ella atacava directament a en Vegeta. Encara no havia paït la traïció del seu home de deixar-se controlar per en Babidi, oblidant tot allò relatiu a ella i al seu fill a fi de lluitar contra en Goku. Amb en Vegeku no havien abordat mai aquell tema. Ell no s'havia disculpat mai. Per a la Bulma, aquesta carència era, de lluny, la pitjor de totes.

—Feu el que vulgueu —va dir abandonant la sala -per primera vegada ho va fer caminant-.

La Bulma es va girar vers el seu convidat.

—Vostè no pot dormir perquè sinó el monstre seria alliberat, oi? Tinc una solució. Recollirem les peces de la caixa de música i demà ja hauré fabricat una versió gegantesca on vostè podrà dormir tranquil·lament i sense riscos!

—De debò? —va dir en Tapion, amb els ulls plens d'esperança per primer cop.

—Ha, ha, ha! Sóc un geni! Compti amb mi.

I va comptar-hi. En Tapion restà despert tota la nit i, a l'alba, la Bulma va cridar-lo.

Al taller de la casa immensa hi havia una caixa enorme. S'hi reconeixien les peces de la caixa de música ampliades i retocades. La Bulma havia fet servir els mateixos materials i el mateix disseny.

Diverses persones podien entrar-hi alhora i el seu únic mobiliari era un llit. A les bandes, unes capses negres estaven penjades.

—Que són aquestes...? —preguntà en Tapion assenyalant una d'elles.

—Ah, això no és res —va dir la Bulma—. Uns altaveus. És cosa del meu pare.

—Vejam, filla meva —va intervenir el Dr. Brief apareixent darrere d'ells—. És una caixa de música, no? Pots imaginar-te una andròmina d'aquestes sense un so de qualitat?

—Bé, tal com deia, no és res. Senyor Tapion, deu estar fatigat. Li desitjo una bona nit.

En deixar en Tapion sol, aquest va jeure i s'adormí de seguida.

En Hoï encara no havia dit la seva última paraula. Sabia que, amb l'ocarina o sense, en Tapion acabaria alliberant el dimoni de nou cues del seu interior. Tan sols havia de tenir una mica de paciència. Va tornar a la ciutat i va fer sortir la part inferior sota una forma de fum.

Mentre el dimoni començava a emergir de dins seu, va sentir una mà a la seva esquena i uns dits al voltant del seu coll.

Algú era darrere d'ell i l'havia amenaçat instantàniament!! I no havia detectat cap presència!

—Fes tornar el teu pokemon —va dir el seu agressor—, sinó t'arrancaré alguns òrgans vitals.

—Si em liquides, el monstre serà alliberat per sempre! —va esbufegar el bruixot.

—De debò? Doncs així, et mataré immediatament —va dir la veu molt segura de si mateixa.

—No... no té sentit! No vols que sigui alliberat. Em prens el número!

—De fet, tinc el cor dividit. Ara per ara, estic actuant de forma raonable. Però frisaria perquè es produís un petit caos. Vinga, endavant!

El bruixot suava unes gotes gruixudes. Es trobava en una situació desagradable. La força d'en Hildegan no el podria ajudar. Va sentir que els dits premien el seu coll. Sabia que cap dels seus encanteris de bruixot no podrien protegir-lo contra aquell guerrer.

—El faré tornar, però aparta't de mi. Una altra presència impediria al fum de... au, arrggh!

—Ets molt graciós —digué en Vegeku estrenyent una mica més—. Només em mouré una polzada.

En Hoï s'esglaià i les cames del dimoni gegant aparegueren per sobre la ciutat. El seu primer acte seria desplomar-se a terra, destruint, al seu torn, tot un bloc de cases.

—Merda! —digué el guerrer teletransportant-se al costat de les cames del dimoni. Va tocar-les amb la seva mà i es va teletransportar juntament amb elles.

—Uffffff! —va sospirar un Hoï alliberat. Sentia el seu coll i respirava amb dificultats. A continuació, es preguntà on havien anat a parar la seva criatura i el seu enemic.

—Et presento el meu planeta actual d'entrenament! —va dir en Vegeku a aquelles cames que no l'escoltaven pas—. Jupitron-9! Els Kaitoxins me'n van parlar i és força fàcil de detectar. No podràs sortir d'aquí, ja que no saps ni volar.

Les cames esdevingueren una altra vegada de fum i, sobtadament, van desaparèixer.

—I podràs... d'això... on ets?

No hi havia cap rastre d'energia. En Vegeku es teletransportà urgentment cap a la Terra.

—Merda. Merda, merda, merda!

Les cames eren allà. Havien aterrat al sòl. Havien esclafat un altre bloc de cases. Havien matat gent. Vatua, per què tothom sabia teletransportar-se? Evidentment, cap senyal del petit bruixot rogenc. Estava amagat.

Tant era. En Vegeku havia de demostrar-li que el seu anterior rival tan sols era el segon guerrer més poderós de l'univers. I que ell, en Vegeku, estava en un altre nivell. Per precaució, es va transformar en Superguerrer.

«Ja veuràs —pensava abalançant-se sobre el semimonstre—. Ara comprovaràs la meva efectivitat, Bulma. No enderrocarà ni una sola pedra més! T'ho prometo!»

Igual que el seu fill, va començar amb un cop a les cames. Va enviar-lo en direcció al cel, però hi havia aplicat tanta potència que l'aire del voltant podria haver provocat una deflagració capaç de destruir tota la ciutat. En encaixar el cop, el turmell es va deformar però no va ser projectat pels aires tal com s'esperava. Quina inèrcia tan delirant! La llarga cua del monstre, sota el dolor intens, va a estar a punt de fer un semicercle sobre un barri de la ciutat que l'hagués destruït al seu passatge. Però en Vegeku estava a l'aguait. Va teletransportar-se en la trajectòria de la cua i va frenar-la en sec.

Va teletransportar el monstre a un quilòmetre d'altura i va crivellar-lo a cops. Talment com havia passat amb la caixa de música, els atacs lliscaven o es perdien. Va atacar amb potència i velocitat, pensant-se que el monstre no podria convertir-se en fum si l'atabalava. Però el monstre es va transformar de totes maneres.

—Quina murga! He de trobar el seu invocador!

En la seva caixa, en Tapion patia horribles malsons. Somiava que el seu innocent germà petit era assassinat. Veia en Hildegan reconstruït i destruint el seu planeta. Després va visualitzar, dins de la seva caixa de música enorme, un parell d'ulls monstruosos que el fixaven. Esclafat en aquella petita habitació, la testa d'en Hildegan volia sortir però no podia.

Va començar a xisclar perquè no era un somni. La part superior del dimoni volia sortir a través del seu somni.

—La meva oca...

El crit de la bèstia va emplenar la sala. En Tapion va tapar les seves orelles. Quelcom no rutllava. No estava en èxtasi o hivernant en aquella sala com quan estava tancat en aquella caixa de música diminuta. Estaven ben aïllats i en Hildegan no podia sortir-ne, però en Tapion no podia adormir-se correctament.

El bust del monstre continuà cridant i va començar a colpejar el seu crani contra les parets. I aquestes s'esquerdaren.

Si més no, aquella caixa podia retenir el fum d'en Hildegan, però, per contra, era sensible als cops físics. Un nou atac va fer trontollar tota la caixa i en Tapion va sentir uns sons d'esmicolament. Una escletxa s'engrandí i es va formar un forat d'uns quants centímetres. En Hidegan es va transformar en fum en aquell instant.

—Noooo! —cridava en Tapion comprenent que el monstre s'estava escapolint. Va agafar la seva flauta i va tocar-la. Sense cap efecte, atès que no hi havia cap presència. Ho va tornar a intentar. Res. Fos on fos el dimoni, aquest ja no sentia la seva música.

En Tapion es va llançar contra la porta i la va desblocar. Va sortir per trobar-se en una de les grans sales de la Corporació Càpsula. Estava fosca i tranquil·la, com si no hagués succeït res. Però el monstre s'havia escapat.

El músic guerrer corregué cap a la sortida.

L'alba s'estava alçant.

La Bulma i en Trunks es van despertar per culpa del so de les sirenes posades en marxa a la ciutat després de l'atac de les cames. Aquesta vegada, era al tocar de la casa.

En Vegeku disparava boles de foc al fum, produint el mateix efecte que una bola d'energia sobre el gas: res de res llevat d'una dispersió temporal.

Semblava que el volum del fum començava a augmentar.

I, sorprenentment, va reprendre una forma física!

En Vegeku tenia un monstre complet davant dels seus nassos: unes cames, un tors, una testa, uns braços. Una gran bèstia que semblava aparèixer d'un film de Godzilla.

En Hoï, des del seu amagatall, va emetre la rialla sardònica pròpia d'un malvat demoníac que havia assolit la seva fita.

En Vegeku s'abalançà sobre en Hildegan a tota velocitat però, en el moment de tocar-lo, el darrer es va convertir en fum durant un moment i va ser travessat sense danys. El dimoni gegant va escopir una vasta flama sobre la ciutat. En Vegeku li va enviar una ràfega d'energia que va lliscar sobre la seva pell. Aquell adversari era frustrant!

En Trunks trobà el seu heroi en un balcó, esguardant la ciutat i serrant les dents.

—Tapion! Estàs bé? —va demanar el nano.

No, no ho estava. En Tapion contemplava sense poder fer res com el dimoni destruïa la ciutat i la seva civilització. Havia tocat la flauta, però, òbviament, es trobava massa allunyat.

Es va girar vers el seu menut amic i es sorprengué en veure'l amb un somriure d'orella a orella.

—Coneixem els monstres, Senyor Tapion! Hem eliminat alguns d'increïbles. El meu pare, aquell individu d'allà baix, és el més fort de tot l'univers. Literalment.

—Només els objectes sagrats tenen efecte sobre ell. Trunks, porta'm més a prop. He de tocar.

—És clar! —va fer en Trunks amb entusiasme—. Tal com va fer fa molt de temps! Vostè tocarà i jo el tallaré per la meitat amb l'espasa! I després en quatre trossos! I després en vuit!

—No, no —va dir en Tapion, sorprès—. És massa perillós. Tu em deixaràs allà i, aleshores, marxaràs.

En Trunks es va transformar en Superguerrer. En Tapion va fer una passa al costat en veure'l canviar d'aparença de forma tan sobtada.

—Tapion —va dir en Trunks—. Jo també sóc un heroi. Sóc cent vegades menys fràgil que vostè. Ja ho veurà. Tot anirà bé.

El vailet s'enlairà una mica per sobre d'en Tapion i li va estendre la mà. No tenia cap més sortida. L'heroi li va estendre la seva i en Trunks es va posar a volar horitzontalment, emportant-se el seu ídol al camp de batalla.

Els teus comentaris sobre aquesta pàgina.

Carregant els comentaris...
[ct_CT]
EnglishFrançais日本語中文EspañolItalianoPortuguêsDeutschPolskiNederlandsTurcPortuguês Brasileiro
MagyarGalegoCatalàNorskРусскийRomâniaCroatianEuskeraLietuviškaiKoreanБългарскиעִבְרִית
SvenskaΕλληνικάSuomeksiEspañol Latinoاللغة العربيةFilipinoLatineDanskCorsu