Part 31, Capítol 152.

PART 31: ULTIMATE WARRIORS

Capítol 152

Traduït per Skywalker

A mesura que la lluita s'intensificava amb violència i ràbia, un drama es va desenvolupar fora de l'estadi. En Nappa de l'Univers 13 estava aixafant sàdicament l'estómac de la Videl de l'Univers 18, que ja tenia el cos trencat per l'atac previ. Encara era viva, però agonitzava, amb raigs de sang que s'escapaven de la seva boca i que gairebé l'asfixien. Tot això no feia que a en Nappa li importés prémer la bota una mica més avall sobre la terrícola que cridava.

Va ser en aquest moment quan la Bra va recuperar la consciència. Noquejada pel Guerrer de l'Espai, va sentir un dolor agut a totes les seves extremitats i un mareig que li envaïa el cap. En sentir els laments de la seva protectora a prop, es va adonar del que estava passant. Girant el cap, va presenciar el turment de la Videl, torturada per aquest psicòpata. Una onada d'horror es va apoderar de la filla d'en Vegeta, provocant que una profunda sensació de ràbia s'aixequés dins d'ella.

—Vi... Videl! —va exclamar amb dificultat, redreçant-se com va poder sobre les cames tremoloses.

—Ah, mira qui aixeca el cap! —va dir en Nappa, girant-se cap a ella.— Has dormit bé, noieta? Espero que hagis gaudit de la teva migdiada gratuïta, perquè aviat t'arribarà el torn de que t'esclafi sota la meva bota, microbi!

—Tu... monstre... —va dir, tremolant i sufocant un grunyit de dolor.— Deixa-la anar!

—La deixaré anar, sí —va repetir en Nappa amb un somriure cruel.— Un cop hagi triturat l'últim dels seus ossos!

Una nova onada de fúria es va apoderar de la Bra. Una sensació d'adrenalina es va apoderar d'ella i dels seus músculs, i es va veure a si mateixa corrent en direcció al Guerrer de l'Espai sense ni tan sols adonar-se'n. Estava confosa per la por i la ràbia, i aquest instint desconegut dictava les seves accions. Era aquest el tret comú dels Guerrers de l'Espai i dels guerrers de la seva família, que sempre havien protegit els seus éssers estimats i el planeta? En qualsevol cas, va quedar commocionada per la visió de la Videl en aquell estat, i es va negar a seguir veient la dona que prèviament l'havia intentat salvar de morir d'un dolor insuportable.

Però el seu assalt va ser interromput per un poderós raig d'energia que va topar directament contra la seva cara a pocs centímetres de distància, caient cap a la paret de l'exterior de l'estadi. Es va quedar congelada, tremolant d'ansietat. En Nappa la va mirar burlescament, amb el braç estès cap a ella.

—Aquesta vegada no em deixaré sorprendre! He sentit que el teu poder augmentava de nou, però no n'hi ha per tant. Hauries d'haver practicat, cuc de terra. Queda't allà en silenci mentre desmembro la teva xicota. Si et quedes tranquil·la, patiràs menys que ella quan acabi, ha ha ha!

La Bra va recular, però va aixecar els braços en una posició de guàrdia trontollant. No estava disposada a abandonar la Videl al seu terrible destí. Potser estava lluny d'aconseguir el seu propòsit, i estava completament aterrida, però no moriria sense lluitar. En algun lloc de la seva ment, va recordar històries del seu pare, de les batalles que havia lliurat amb valentia al llarg de la seva vida. Les paraules que li havia dirigit tant a ella com al seu germà van agafar un sentit ple. Si s'hagués entrenat, encara que fos una mica, almenys hauria vençut aquell monstre Guerrer de l'Espai i hauria protegit la Videl que s'estava morint a terra. Estava avergonyida per la seva impotència.

No era una Superguerrera com el seu alter ego, no era una lluitadora, preferia interessar-se per la vida terrenal i les passions de la gent normal de la seva edat... Però es va adonar que no podia renegar tan fàcilment del llinatge del qual descendia. Aquest buscabregues es referia a ella com la princesa del seu poble. A ella no li importava gens aquest títol. Fins i tot en Vegeta, tot i que li recordava regularment els seus orígens i el potencial que hi havia dins d'ella, es va comportar més com un pare que un mestre d'arts marcials amb ella. No tenia cap dubte de la fúria que li travessaria l'ànima sabent que estava sent atacada per aquests malvats soldats. I lluitaria fins al final, per no avergonyir el seu pare, a qui adorava, encara que no ho digués mai.

—No et deixaré fer el que vulguis, buscabregues repulsiu —va escopir amb un xiulet de fàstic.— No m'importa ser una princesa, el meu pare ja no vol aquesta reialesa antiga. I si em moro, et penediràs d'haver tocat un sol dels meus cabells, no ho dubtis ni un segon!

—Hmf —va riure en Nappa, movent lleugerament el braç cap a la cara de la noia.— Finalment, sembla que tens una mica de coratge, tot i ser una nena malcriada. Per honrar-te, oh sa majestat... Tindràs una mort ràpida! Mor!

El Guerrer de l'Espai va crear un poderós raig d'energia que va llançar directament cap a la Bra, que estava paralitzada per la por. Però, just quan l'esfera energètica estava a punt de desintegrar-la, aquesta va esclatar en petits bocins que es van escampar al seu voltant. Sorpresa, va veure com les petites partícules grogues s'evaporaven per l'aire. Pel que fa a en Nappa, no va dir ni una paraula, atordit com estava. Aleshores es va sentir com una petita picada d'insecte a la cama amb la que subjectava la terrícola a terra. A més, de cop i volta, era estrany, havia deixat de sentir-la sota la bota. De fet, ja no sentia la seva bota.

—Bufa! Què... —va arribar a dir mentre veia horroritzat la seva cama esquinçada rodant per terra, mentre una cascada de sang brollava del seu membre tallat.

Més lluny, la Videl estava estirada a terra, amb el seu marit al seu costat.

En sentir que l'energia de la Videl s'esvaïa lentament, el Son Gohan de l'Univers 16 havia abandonat completament la seva lluita contra en Cèl·lula per a venir a protegir-la a ella i la Bra. Tant se valia si era la d'un altre Univers, mai deixaria morir la dona que estimava. La mort de la Pan a mans d'en Bojack havia estat un malson per a en Gohan, i mai podria haver suportat que quelcom semblant tornés a passar, ni per a la seva filla ni per a la seva dona. En veure l'estat de la Videl, una fúria intensa es va apoderar d'ell. En Nappa es penediria d'haver-la atacat.

Però ella va obrir els ulls i el va mirar amb un aire tendre.

—Ah... Gràcies, amor meu! —va xiuxiuejar.

Va lluitar per aixecar-se, recolzada per en Son Gohan que la subjectar per les espatlles. Va escopir un altre raig de sang que va esquitxar parcialment el seu marit d'un altre Univers, però al Guerrer de l'Espai no li va importar, preocupat per l'estat de la Videl.

—No t'obliguis, Videl! —li va dir de pressa.

Aquesta darrera va somriure i va fer un petó d'agraïment als llavis de la seva ànima bessona, tancant els ulls amb la cara vermella. En Son Gohan estava sorprès, el mateix color s'apoderava de les seves galtes.

—Uhh, no soc... —va dir, avergonyit.

—Ostres —va dir la Videl, ruboritzant-se encara més.

De sobte va entendre que era el Son Gohan de l'Univers 16. Però en el fons, no ho va tenir en compte. Era exactament el mateix que el seu, i es considerava afortunada de poder comptar amb ell, fins i tot en altres universos. Tant si fos al seu costat com amb una altra Videl, estava aclaparada de tenir un home tan meravellós a la seva vida.

Tanmateix, aquesta felicitat va durar molt poc. Amb la seva atenció centrada en la Videl, en Son Gohan s'havia oblidat momentàniament d'en Nappa. Aquest darrer ho va aprofitar per relliscar-se discretament darrere de la Bra i agafar-li el coll amb l'avantbraç. Aixecant-la una mica per sobre del terra.

—Eh! Quiets! —va cridar a en Gohan.— Tinc aquesta noieta delicada! Si no vols que es mori, doneu-me el vostre medicament miraculós! Sé que en teniu!

—Aah... —va dir la Bra amb una veu tènue mentre el braç que la subjectava es va estrènyer al voltant de les seves vies respiratòries i mentre agitava les cames inútilment a l'aire.

En Son Gohan va mirar intensament el Guerrer de l'Espai, amb una brillantor d'odi pur en els seus ulls. La Videl no va dir res, indefensa i preocupada per la Bra. Fart d'aquests enemics eterns, egoistes, brutals i amenaçadors per als seus éssers estimats, en Son Gohan n'havia tingut prou. En Cèl·lula, els Dimonis del Fred, en Babidi... Ja era hora de posar fi definitivament a aquest conflicte sense sentit.

—N'estic fins als pebrots! —va dir, desapareixent de sobte.

—Ni un sol moviment brusc! Et vigi...

Abans fins i tot d'acabar la frase, en Nappa va perdre de sobte el seu braç dret, amb el que estava subjectant la Bra. En una fracció de segon, en Son Gohan havia alliberat la filla d'en Vegeta de les mans del seu turmentador, posant-la a un lloc segur mentre arrencava el braç d'en Nappa. Aquest últim no es va adonar immediatament del que acabava de passar.

—...looooAAAAH! —va cridar, completament aterrit.

El seu crit es va extingir en una sorollosa cacofonia de cops llançats a una velocitat extraordinària. El fill d'en Son Goku acabava d'arribar al seu llindar de paciència i tolerància. Durant aquell torneig, havia vist tots els seus vells enemics, més malvats que mai. De ment estreta en la seva crueltat, egoisme, ambició i plaer per fer mal als altres. Havia vist la seva filla perdre la vida a causa d'en Bojack. Havia vist en Cèl·lula amenaçar la seva dona i els seus éssers estimats. S'havia tornat a enfrontar als Guerrers de l'Espai que havien convertit la seva infància pacífica en un cicle de violència. I ara en Babidi utilitzava tots els adversaris de la seva vida contra ells, posant-los en perill de nou. Després de tot això, en Son Gohan no anava a perdre més temps. La llàstima era ara un concepte oblidat en un racó de la seva ànima. Només la vista i el so de la veu del seu vell malson era un disgust indescriptible per a ell. Tots els enemics desapareixerien d'una vegada per totes. Tenia el poder per a fer-ho. Pretenia utilitzar-lo sense fre i posar fi a aquest caos absurd.

Sense dubtar-ho ni un sol segon, va donar via lliure a la seva fúria, donant cops tan poderosos que el cos del Guerrer de l'Espai va ser perforat, les seves extremitats es van desintegrar en petits trossos pels xocs violents. Només es va quedar el cap del Guerrer, que va caure a terra suaument. La Bra i la Videl es van tapar els ulls, mentre Son Gohan cridava.

—Ja! N'estic! Top de vosaltres! Us aniquilaré a tots i posaré fi a la vostra ambició estúpida! Escolta'm, Babidi, massacraré tots els teus soldats, i llavors serà el teu torn!

Un nou poder en declivi va cridar la seva atenció una mica més endavant. Era en Son Goten, també el de l'Univers 18, idèntic al seu propi germà petit, l'espurna de vida del qual estava gairebé apagada. Va sentir l'energia d'en Kakarot de l'Univers 13 al seu costat. Una vegada més, era un Guerrer de l'Espai bàrbar el que causava danys a la seva pròpia espècie. I una versió inhumana del seu pare, per començar.

Ja n'hi havia prou.

A mesura que els esdeveniments prenien girs inesperats, el Rei Cold, també conegut com a Ginew, era empès a poc a poc cap a un costat de l'estadi. Els seus dos adversaris divins havien rebut l'ajuda del més jove dels Kaitoxins. Quan només eren dos, va aconseguir superar la seva contenció psíquica i controlar-los, però no havia previst l'aparició d'un tercer mestre de les arts telequinètiques.

Entre tots tres, els déus havien aconseguit immobilitzar en Cold una vegada més, obligant-lo a recular. La força del Dimoni era molt superior a la dels Kaitoxins, però ara estava tancat en una gàbia que anava més enllà de les seves pròpies facultats psíquiques. El seu gran poder no li servia de res si els seus moviments estaven segellats. En Ginew ara es maleïa interiorment per haver dedicat tot el seu entrenament a l'art de les arts marcials i dominar la seva energia. En Freezer, en canvi, havia tingut raó en dedicar-se al domini psíquic, per al qual sempre havia tingut una extraordinària predisposició dins la seva família.

—Està ben llest, monstre! —va cridar la Kaitoxin de l'Oest, amb els braços tremolosos. Estàs atrapat, ja no pots fer res més. Rendeix-te!

En Cold va deixar escapar un grunyit de frustració. No estava derrotat, només paralitzat. I només el seu cos ho estava. Afortunadament per a ell, els déus no estaven inclosos en el grup de la gent que havia entès el seu engany de la tercera ronda i la seva identitat real. Així que tenia l'element sorpresa disponible...

En Cold va esclatar en un ampli somriure i de sobte va exclamar:

—Change!!

Sorprès, el Kaitoxin del Nord no va poder evitar el raig luminescent que va sortir de la gola del Dimoni per infiltrar-se en la seva. A l'instant, les dues figures es van intercanviar de cossos. El Kaitoxin va parpellejar, commocionat per la sensació sobtada del seu cos gegantí, quatre braços i una enorme cua bifurcada. Però, durant els pocs segons que va trigar a situar-se, una tragèdia sagnant es va desenvolupar a l'aire.

—Què?! —va tenir temps de dir el Kaitoxin de l'est.

Sense perdre un sol moment, en Ginew va tallar la gola del déu al qual acabava de prendre el control del cos, preparat per a escapar amb la mateixa rapidesa al cos de la deïtat oriental, que tampoc va tenir temps per a reaccionar. En Ginew va ser extremadament eficient en el seu intercanvi de receptacles. Al llarg dels seus anys de supervivència i ocultació, havia anat perfeccionat els cossos per on passava fins a l'extrem. Havia demostrat poder dominar els cossos superpoderosos com el de la Son Bra de l'Univers 16. Però no només això, també havia evolucionat la seva tècnica a altres nivells.

—Change!

Velocitat d'execució.

Precisió.

Instal·lació immediata al cos de la víctima fins a la més petita de les seves cèl·lules.

I per últim, una sorpresa encara millor.

Més canvis.

—No! —va dir inútilment el Kaitoxin de l'Est.

Quan li va tallar la gola al Kaitoxin de l'Est, el cos del Kaitoxin del Nord, amb en Kaitoxin de l'Est ja a dinr, aquest va sucumbir a la ferida mortal i es va estavellar a terra. El Kaitoxin del Nord, veient com el seu propi cos cadavèric queia de manera violenta, va patir un violent xoc en presenciar la carnisseria provocada pel paràsit que els acabava d'agafar per sorpresa. No podia deixar que allò continués. El cos que ara habitava li era completament estrany.

Però i què?

Tenia uns punys poderosos, energia magistral i capacitat de volar. No era tan complicat. I estava furiós. L'instint va primar la reflexió i la vacil·lació. Sense perdre un moment, el Kaitoxin del Nord es va precipitar amb el seu físic juràssic cap al cos del seu company de l'est posseït, que acabava de tallar-se les venes del coll.

—Malxinat!!

—Change!!

El va colpejar amb totes les seves forces, però va veure escapar un raig de llum prim del cadàver aixafat. Va deixar escapar un rugit de ràbia i amargor.

L'ànima d'en Ginew es dirigia directament cap a la Deessa de l'Oest. Molt versada en la manipulació psíquica i la seva afinitat amb els poders de la ment i l'ànima, la deessa va veure que el raig es precipitava en la seva direcció i a l'últim moment el va aconseguir evitar. Què passaria ara que el paràsit l'havia perdut com a objectiu? Aniria a parar contra un espectador a l'atzar al seu pas? En aquest cas, havia d'anticipar ràpidament a on s'instal·laria en Ginew, per a destruir-lo immediatament!

Tanmateix, mentre ella es dirigia en la mateixa direcció que el raig, aquest va canviar de sobte la seva trajectòria i va entrar en contacte amb ella sense donar-li temps de reaccionar, ja que la commoció per aquest fenomen la va fer perdre els seus reflexos.

—Ei, ei, ei... —va dir en Ginew, lliscant-se al cos de la deïtat.

—Noooo!! —es va lamentar el Kaitoxin del Nord dins el cos del Rei Cold.

Allò havia sigut un punt feble de la seva tècnica que va resoldre amb absoluta determinació. Quan de petit va adquirir aquesta habilitat, els seus primers intents van ser lamentables, i quan va perdre un objectiu durant el seu entrenament, inevitablement va acabar colpejant un animal. Afortunadament, els membres de la seva espècie original van poder ajudar-lo a reintegrar-se al seu cos. També va descobrir que si entrava en contacte amb un objecte inert, com una roca, simplement tornaria al seu cos anterior.

Quan va aconseguir adquirir el cos d'un poderós guerrer porpra amb banyes, va ser capaç d'entrar al servei de les Forces Especials del senyor Freezer. Durant molts anys no va necessitar utilitzar aquesta tècnica poc desenvolupada, assegurada una posició de prestigi.

Tanmateix, després de ser traït pel seu venerat amo, va continuar impulsant la seva tècnica al màxim potencial. De la mateixa manera que en Freezer havia prioritzat tenir el control de la seva forma original, en Ginew volia assegurar-se que mai perdria cap objectiu i que se'n podria apoderar del seus cos amb una discreció i eficiència exemplars. Perquè la seva supervivència estava en joc. Ell podria estar en un perill mortal a cada segon que passava.

Centenars de cossos posseïts. Fins que havia aconseguit pilotar la seva pròpia ànima, pilotant a consciència el raig que travessava l'espai a la recerca d'un nou hoste. Fins a cert punt, en Ginew havia aconseguit una certa forma de perfecció en l'art de la supervivència i la superioritat en el seu domini, semblant a en Cèl·lula i en Bu. Era el millor en molts nivells, i estava confiat que era el senyor indiscutible de l'intercanvi de cossos i el control de l'ànima.

Després d'haver entrat al cos de la Kaitoxin de l'Oest, va dirigir ràpidament la seva nova mà cap a la seva gola. Tanmateix, el del Nord tancat al cos d'en Cold va impedir que se suïcidés, generant una ona psíquica amb la seva mirada que va colpejar en Ginew. Sense perdre un moment, el Déu Neptú va llançar la seva immensa cua amb pues afilades per a perforar la seva companya. Va haver d'actuar ràpidament, i erradicar aquest paràsit del cos de la seva germana divina abans que se'n tornés a escapar.

El cos de la Kaitoxin de l'oest va ser empalat per la punta de l'apèndix. La seva sang es va vessar en grans quantitats al buit, mentre el recipient penjava inert, buit de tota vida. El Kaitoxin del Nord va somriure satisfet.

—Ja et tinc, desgraciat! S'ha acabat...

—De fet, tens raó —va dir una veu dolça des de lluny.

El Kaitoxin va quedar congelat, girant lentament el cap cap a la font de la veu. Quan el cos de la deessa es va enfonsar a terra, l'individu que hi havia a prop del cadàver la va mirar amb un somriure cruel.

—Per patètics que siguin els teus intents, s'ha acabat. Aquest és el teu final, vella relíquia.

El lladre de cossos va rebre de ple l'atac psíquic que li va enviar el déu. Però ja s'ho pensava que déu empresonat en el cos d'en Cold intentaria fer-lo caure a qualsevol preu, així que va aprofitar l'impuls que va seguir el xoc per a desfer-se d'aquell cos i tornar a intercanviar-lo, deixant que un patètic soldat d'en Freezer rebés aquell assalt devastador del Kaitoxin del Nord.

Veient el seu nou fracàs, aquest últim es va veure de sobte superat per la desesperació. Es va sentir responsable de la mort de la seva família i va atribuir les seves pèrdues a la seva incompetència. Aquell paràsit l'esquivava contínuament i no va poder recuperar la compostura.

—No... —va gemegar, sentint que la seva voluntat s'evaporava, deixant només una ànima devastada pel penediment i el dolor.

—Change.

En Ginew es va burlar de la cara decrèpita del Kaitoxin i ràpidament va tornar a intercanviar els seus cossos. Amb prou feines reinstal·lat al receptacle rèptil del pare imperial, l'excapità va donar un cop violent amb la cua al Kaitoxin en el cos del soldat, que va ser tallat en una explosió de petits trossos sagnants. En Ginew va deixar escapar un fort crit de victòria.

—Senyor Babidi, he derrotat els Déus per vostè!

Sense sospitar que aquestes paraules serien les últimes.

Un minut abans...

En Son Goten de l'Univers 18 s'estava morint al seu propi espai, privat d'aire per l'asfíxia despietada d'en Kakarot de l'Univers 13. Lluny d'haver mort, el Guerrer sonat estava posseït per un èxtasi de bogeria veient com aquell microbi s'apagava lentament. Li va recordar els bons vells temps, quan torturava els terrícoles i altres pobles després. Aquesta vegada, la seva víctima era el seu fill d'un univers paral·lel. No era capaç d'entendre com podia ser que la seva descendència fos tan fràgil i incapaç de lluitar. El seu homòleg potser era com el seu propi Vegeta, un Superguerrer amb els exageradament llargs, però la seva descendència era terriblement feble.

—Ha, ha, ha, ha! Ets tan dèbil, nyicris! —va cridar en Kakarot, rient.— Sembles quelcom per fora, però a dintre no tens res, només fatxendaria! El teu pare i els seus amics no poden ser millors! Moriràs sabent que la nena d'en Vegeta serà destrossada per en Nappa, sense que hagis pogut fer-hi res!

—Et... Et... Et...

En Kakarot, que només tenia un ull en condicions, el va obrir meravellat. Quan el nen va exhalar les seves últimes respiracions d'oxigen, encara va aconseguir ser desafiant.

—Et... faran... una... cara... nova... —va murmurar amb dificultats.

—...? Qui? —va dir en Kakarot, sorprès.

Va estrènyer encara amb més força la seva mà, quan les cames d'en Goten van començar a penjar inertes per sobre del terra. Els seus ulls s'estaven tornant vidriosos, i la vida gairebé havia abandonat el seu cos. Però en Son Goten ho havia sentit, abans que la seva ment comencés un descans quasi etern: una tempesta furiosa s'havia aixecat fora de l'estadi, i ben aviat arribaria aquí. Una tempesta que reduiria el mal al no res.

—Qui?! Qui?! —va continuar en Kakarot, lluint una mirada de bogeria.— No dius ni ase ni bèstia! Ets mort! No gallegeu quan moriu! Sou tots iguals!! Glurk!

Es va aturar de sobte, la seva expressió facial va canviar d'alegria a sorpresa i després a por. Les ferides greus van començar a cobrir el seu cos, les marques de punys es van imprimir als seus músculs. Va ser com si el temps s'hagués aturat, va veure com se succeïen tots els impactes i no va poder fer res. Va veure amb por el seu fill d'una dimensió paral·lela, aquest Son Gohan amb un poder místic tan immens. Un odi ferotge a la cara. I els braços movent-se tan ràpid que no podia distingir els seus moviments.

I, en menys d'uns segons, el cos d'en Kakarot es va trencar a trossos, la seva sang esclatava per tot arreu, deixant només el cap, amb una mirada completament atònita i plena de dolor a la cara. Igual que en Nappa, el Guerrer de l'Espai boig acabava de ser massacrat literalment per la fúria il·limitada d'en Son Gohan, que ja no tenia ni la més mínima llàstima pels seus enemics.

En Son Goten es va ensorrar fortament al sòl, lluitant per recuperar l'alè. El seu germà de l'Univers 16 es va precipitar a comprovar com estava i es va sorprendre al veure les ferides del jove Guerrer de l'Espai.

—Son Goten, aguanta! —va cridar, fent un moviment per ajudar-lo a aixecar-se.

Va ser llavors quan va sentir una veu més avall de l'estadi que exclamava:

—Mestre Babidi, he derrotat els déus per vostè!!

En Son Gohan va veure els cossos coberts de sang dels Kaitoins al voltant del Dimoni del Fred que els acabava d'aniquilar salvatgement, i la seva ira només es va amplificar.

—Fart —va dir, estenent el braç cap en Ginew, serrant les dents amb ràbia.

Va projectar una gran explosió d'energia cap a l'antic capità de les forces especials d'en Freezer, que va detectar que aquest poder sobtat augmentava cap a la seva direcció.

—Chan... —va intentar cridar, pres pel pànic a la vista d'aquest atac intens.

El seu esforç va ser en va, perquè va ser massa lent. Per molt que hagués pogut escapar del Kaitoxin del Nord, l'atac d'en Son Gohan va ser d'una velocitat molt més elevada, i tan ferotge i implacable que no hi va haver ni la més mínima vacil·lació en el seu gest. Abans que pogués escapar de l'onada creixent, en Ginew estava completament vaporitzat. La seva segona forma d'augment no va servir de res contra aquesta força. En un instant, en Babidi va perdre un altre dels seus soldats més forts.

En Gohan va baixar el braç, amb la cara descol·locada, i després es va precipitar cap el seu germà, ajudant-lo a aixecar-se, agafant-li el braç al voltant de l'espatlla.

—Grà... cies —va murmurar el jove Guerrer de l'Espai amb un sospir ple d'agraïment, a la vora de la inconsciència i la mort.

—Espera, Goten —va exclamar en Gohan.— Cor Petit, una mongeta màgica, sisplau! —va cridar després amb un to molt més fort i estressat.

En veure la velocitat d'execució i fermesa d'en Son Gohan, el seu germà petit es va tranquil·litzar. Amb el guerrer més poderós de l'Univers, beneït per la màgia ancestral dels Kaitoxins, no podien perdre contra aquest canalla d'en Babidi. Tanmateix, algú més a l'estadi va percebre com en Son Gohan havia equilibrat la balança en en aquesta lluita caòtica...

Mentre en Son Gohan polvoritzava en Kakarot i en Cold, una altra lluita acabava de finalitzar, una mica per sobre de l'espai de l'Univers 19. Malgrat la ferotge resistència, els dos Heloïtes havien estat derrotats per en Cèl·lula, que lluïa un somriure satisfet. Una de les seves banyes havia estat tallada per aquell maleït raig, però no havia estat ferit. El seu poder havia assolit un nou cim. A diferència dels Guerrers de l'Espai, les limitacions dels quals es van sentir ràpidament amb el mètode Zenkai, sortir de les portes de la mort gràcies a la seva regeneració encara li era útil a ell.

El seu cos perfecte li va permetre adquirir nous recursos a través de les seves múltiples cèl·lules combinades. Una quasi aniquilació era una aposta segura per a fer-se molt més fort, sempre que fos inesperat i mortal. La seva implosió durant la seva lluita amb en Tapion no va complir aquestes condicions. Tanmateix, sincerament no havia previst el contraatac d'aquest Heloïta, i havia subestimat el seu armament. Gairebé li havia costat la vida, i havia tingut por de morir per aquesta estupidesa. Ara els devia una clara superioritat contra en Son Gohan. Però tot i així, ho sentia: el Guerrer de l'Espai no podia donar el 100% en qualsevol circumstància. No ho sentia, ho sabia amb total seguretat.

Ara estava en condicions de donar-li una pallissa severa.

Però el que realment volia era obligar a en Gohan a dedicar-se en cos i ànima al combat, sobretot al que estava per venir. Però abans, ell també tenia alguna cosa a fer.

Sostenint un Nedwook casi inconscient amb una mà, i la Phipsil amb l'altra, els hi va dirigir un somriure burleta. Durant uns vint segons, havia enfonsat la punta de la cua al coll de l'Heloïta, que semblava patir terriblement. Es veia de lluny que l'estava torturant i esgotant-li les seves forces.

Finalment, retirant el seu apèndix, en Cèl·lula va fer una mirada satisfeta i sense cerimònia va deixar caure els Heloïtes al terra sota d'ells.

—Molt bé... —va dir feliçment.

Va mirar cap a la zona annexa i va veure en Son Gohan ajudant el seu germà petit. En Cèl·lula va deixar escapar un sospir cansat i va decidir passar al següent pas.

—Senyor Babidi, he acabat amb l'Univers 19. I ara liquidaré els Cor Petit. Aleshores només ens hem d'ocupar dels Gohan i haurem guanyat! —va advertir mentalment a en Babidi.

No va arribar cap resposta. Semblava que en Babidi estava ocupat amb l'altre Son Gohan. Molt millor. Seria capaç de cuidar-se completament d'aquest.

Més enllà a les grades...

En Cor Petit lluitava ferotgement a la grada, al costat del seu homòleg de l'Univers 18 i la Videl corresponent. A poc a poc, les forces d'en Babidi anaven minvant. Aviat restaurarien l'equilibri numèric entre els combatents dels dos equips.

Va ser llavors quan va sentir a la llunyania:

—Cor Petit, una mongeta màgica, sisplau!

Amb prou feines havia reconegut la veu d'en Gohan i la urgència de la situació quan de sobte va sentir una extraordinària presència superpoderosa darrere seu.

—Què? —va dir horroritzat.

No va tenir temps ni de deixar escapar cap més exclamació de sorpresa abans de ser tallat en dos per un gest brutal d'en Cèl·lula, que no havia perdut ni un segon.

Quan les dues parts tallades d'en Cor Petit van caure a terra, l'ésser perfecte es va precipitar immediatament cap al segon Cor Petit i la dona d'en Son Gohan.

—Cèl·lula!? —van dir mentre es giraven cap a ell.

Era el moment de fer la situació més dramàtica... I molt més interessant.