DB Multiverse

Part 4, Capítol 50.

Històries d'amor - Després

 

 

La Hanasia tenia mal de cap.

 

Últimament, la Hanasia havia tingut molts mals de cap. Hi havia hagut diverses festes, i l'última va ser en una nit de lluna plena. Tantes oportunitats per menjar i beure. Sobretot beure... L'alcohol era desconegut al seu poble, però com consumien a la capital! Fins i tot després d'anys vivint-hi, encara no podia aguantar la beguda.

 

 

Això no li impedia beure. Els Tsufuls li havien dit diverses vegades que havia de limitar el seu consum a causa del nadó, però ella els va dir que s'anessin a pastar fang. A més, molts Guerrers de l'Espai van aprofitar el seu avançat estat d'embriaguesa per desafiar-la pel tron. Se'n van penedir força ràpidament, tret que morissin primer. La Hanasia no solia matar els seus oponents, però amb dos grams d'alcohol a la sang, a les quatre del matí, no podia controlar els seus cops. D'aquí el mal de cap. Havia vomitat aquell matí ("matí" se li deia al moment immediat després de despertar-se, així que era a primera hora de la tarda), però no podia saber si era vòmit d'embaràs o de ressaca. Asseguda al seu tron ​​reial, va suportar dues audiències que no requerien gaire concentració. A mesura que passava el temps, es va sentir una mica millor i va exigir un segon esmorzar abans de la següent audiència. Havent acabat l'esmorzar de les 4 de la tarda, va preguntar qui era el següent.

 

—Gay Barrel.

 

—Oh, merda. Deixa'l entrar.

 

Un petit i vell Guerrer de l'Espai va entrar, no sense mirar la guàrdia amb una mirada fosca, considerant-la responsable de la seva llarga espera. Massa vell per lluitar, i per tant per guanyar-se el respecte de ningú, havia estat productor durant diverses dècades. Una professió rara entre els Guerrers de l'Espai, i reservada per als febles a la seva manera, però respectada, a diferència de la de bibliotecari, perquè tothom veia els beneficis de la seva feina: les begudes alcohòliques.

 

Tothom a la capital era client seu, i s'havia guanyat el sobrenom pel que produïa: barrils d'un líquid que portava alegria. A la Hanasia li agradava, amb la seva cara rodona i el seu bigoti gruixut. Sobretot perquè sovint reservava el millor de la seva producció per a ella. Però es queixava constantment. Des que treballava amb els Tsufuls, era encara pitjor. Les seves tècniques per millorar la producció el superaven, i sempre tenia alguna cosa a dir. En la seva opinió, estaven destruint l'artesania a petita escala i els mètodes ancestrals per fer un desastre. Havia començat amb el rentat de la fruita. Rentar-ho eliminava tot el sabor, segons ell, i qui sabia quina brutícia es podia trobar a l'aigua clara? Després van ser els nous recipients. El material no era natural, i no gotejava gens; era sospitós i segurament perillós. Aquelles tapes que havies de girar per obrir: tot s'estava complicant! I durant la setmana passada, tot aquest assumpte de l'agricultura. Era un motiu d'atenció del públic gairebé diària. Què? Les plantes creixen perfectament soles, quin sentit té plantar-les totes al mateix lloc, què passa amb aquests fertilitzants pudents, etcètera, etcètera...

 

—ReinHa, això és insuportable.

 

Amb els anys, la reina Hanasia també havia adquirit el seu petit sobrenom. Cap monarca n'havia tingut mai un abans, perquè cap monarca s'havia mantingut al tron ​​prou temps perquè la majoria dels habitants de la capital recordessin el seu nom. Com molts sobrenoms, el seu origen no és gaire agradable. Era un Guerrer de l'Espai que volia burlar-se d'ella i va utilitzar aquest sobrenom en una diatriba. Dos anys més a l'hospital, potser, i podrà tornar a caminar.

 

Però després, sovint s'utilitzava per a referir-se a ella en la seva absència, perquè Hanasia ja era un nom força comú entre els Guerrers de l'Espai, i feia més fàcil anomenar-la pel seu sobrenom. A més, una proporció enorme de nounats ara s'anomenaven Hanasia (tant noies com nois).

 

I llavors, un dia, un Guerrer de l'Espai jove i particularment guapo i musculós el va utilitzar en la seva presència. Va acabar pensant que sonava bé venint d'ell i va acceptar l'ús del sobrenom. Aquest jove ràpidament es va apropar a ella, i de fet, era el pare del nadó. Bé, el més probable.

 

—El què? —va dir ella, mentre pensava "És aquest camp, és ridícul!".

 

—És aquest maleït camp, és ridícul! —va dir ell, sense adonar-se del somriure de la reina.— Tothom hi camina sempre per sobre. I ahir a la nit va ser encara pitjor! Tinc petjades d'Oozarus allà dins! Gairebé totes les plantes són mortes!

 

—Pensava que hi posaries un, eh... un mur... Una tanca, oi? Amb algun bon disseny?

 

Com que els Guerrers de l'Espai no sabien llegir i no entenien el concepte d'espais oberts amb tancats, van haver d'adaptar-s'hi. Així que les tanques estaven adornades amb aquest rètol:

 

 

Durant els primers dies, molts Guerrers de l'Espai van saltar o volar per sobre de la tanca per entrar al camp i preguntar, amb amable curiositat, què significava el rètol.

 

I clar, en Gay Barrel, un vell Saiyà feble, ni tan sols els va poder donar un cop de puny. Així de frustrant era. Per sort, ho havia aconseguit una vegada; era una nena petita, i havia pogut donar-li una pallissa en lloc de donar-li una explicació. O ho acceptes o ho deixes.

 

—Una tanca d'un metre d'alçada no pot impedir que entri un Oozaru! Els Tsufuls la van construir a la seva pròpia alçada! Van dir que ja era prou alta, ja que no podien veure-hi per sobre! Però són tan petits, aquests nois! I sembla que ni tan sols creixen durant la lluna plena, que estrany!

 

—Com és possible que no se'ls acudís això? —va preguntar la reina.— Pensava que els Tsufuls eren més llestos que nosaltres.

 

—Bé, sí, em van dir que vigilés el camp aquella nit perquè no vinguessin... però era un pla terrible, no ha funcionat! Tot està trencat, fins i tot la tanca!

 

—Així que tu hi eres allà? No vas poder aturar l'accident? Quan vas veure que algú s'acostava, només havies de dir el meu nom i la gent hagués girat cua. Aquests Guerrers de l'Espai se'ls ha de castigar. Quants n'hi havia? Els coneixies?

 

—Sí... bé, ja sap... els records d'una nit d'Oozaru són una mica borrosos... No recordo realment què va passar... O fins i tot si...

 

—Però en realitat, el teu camp és molt lluny de la ciutat. Espera...

 

—Potser no... bé...

 

—Ningú va entrar al teu camp ahir a la nit! Has sigut tu qui ho va destrossar tot en forma d'Oozaru, incapaç ni tan sols d'adonar-te d'on era el teu propi camp que se suposava que havies de vigilar!

 

—No pot ser... és... impossible...

 

—Vinga, fot el camp. Encarregueu-vos tu i els Tsufuls de resoldre això.

 

Amb aire tímid, el Guerrer de l'Espai va marxar amb el cap cot. Semblava tan petit com un Tsuful.

 

 

—El proper? —va preguntar la Hanasia, fregant-se els ulls.

 

—Un Guerrer de l'Espai la vol veure.

 

—Com es diu?

 

—Es diu "Què t'importa? Vull veure la Reina, deixa'm passar."

 

—Oh, bé. Li has donat una bona lliçó?

 

—L'Ozeille ho ha intentat, però ha acabat K.O. Així que hem decidit que com preferim que no hi hagi combats al castell, l'hem deixat a l'espera.

 

—Doncs, deixa'ls entrar.

 

El majordom va sortir de l'habitació i un jove Guerrer de l'Espai va entrar. Era d'alçada mitjana, però molt ample. No semblava tenir cap cicatriu, cosa habitual a aquella edat, però no per a un guerrer que devia haver estat entrenat, ja que havia aturat el poderós Ozeille. Portava la roba típica d'algú d'un poble remot. Emanava un poder considerable i una certa confiança. Una cosa molt estranya que ella no va notar de seguida: no tenia la seva cua de mico.

 

Tot i això, segurament era massa jove per haver participat en la segona batalla contra els exèrcits dels Dimonis del Fred, on, fugint de l'enemic, molts Guerrers de l'Espai s'havien tallat la cua per ser més discrets entre els Micos gegants. A més, a la majoria d'ells ja els havia tornat a créixer.

 

El Guerrer de l'Espai es va quedar dret davant d'ella, amb els braços creuats i el pit inflat, sens dubte intentant impressionar-la. Un repte, sens dubte.

 

—Bé, què vols? —va preguntar ella.

 

Ell va respondre primer amb un somriure ample i dentat. La va devorar amb els ulls.

 

—Hanasia! Que què vull? Bé que ho saps, oi? —va dir simplement.

 

Va arrufar les celles. No el va reconèixer. Ni la seva veu. Una trobada amb un noi guapo com aquell, el recordaria! Doncs, qui era? Merda, va pensar, devia haver promès alguna cosa estúpida en alguna hora impia, completament borratxa, i haver-se'n oblidat.

 

—Això ja ho saps: per decret reial, qualsevol promesa que faci enmig de la nit és nul·la i sense efecte. Hi ha hagut precedents.

 

—Ho sé. Per decret reial, qualsevol promesa que facis enmig de la nit és nul·la i sense efecte. Hi ha hagut precedents.

 

Divertit, fins i tot encantat, per la situació, el Guerrer de l'Espai va desencreuar els braços i va adoptar una postura com un culturista a l'escenari, amb un avantbraç aixecat i l'altre més avall, flexionant els músculs.

 

—No em reconeixes, Hanasia. No et pots creure com d'increïblement guapo m'he tornat, oi?

 

—De què parles... Ets el vell lleig de l'altre dia? Has trobat algun tipus de poció màgica o alguna cosa així?

 

—Què? De cap manera. Mira'm la cara.

 

—La teva cara... Primer de tot, la teva veu no em sona gens, gens ni mica. I la teva cara... la teva... —hi va haver un silenci mentre ella estirava el coll cap endavant.— Harik!?!!

 

 

—Sí.

 

—Has crescut!

 

—Sí, han passat deu anys. Però no només he crescut. M'he entrenat molt, saps, utilitzant les tècniques de lluita del teu pare. He viatjat pels pobles i he après de tothom, inclosos alguns instructors de l'exèrcit.

 

—Ets el cap del nostre poble?

 

—El nivell del poble és massa baix per a mi. He passat el testimoni a algú altre. Però no sense haver apallissat primer la antiga cap.

 

—L'has matat?

 

—No. Però en l'estat en què la vaig deixar, no va poder participar en les lluites pel nou cap després.

 

—Quan vas perdre la cua? No va ser frustrant ahir a la nit?

 

—No. De fet, em vaig tallar la cua ahir a la nit. Hi havia dos soldats arrogants presumint. Els vaig desafiar. En la meva forma normal, per donar-me un handicap.

 

I com que no estava cobert de blaus, devia haver guanyat. Cap problema.

 

—Vas derrotar dos Oozarus sense ser-ne un tu mateix?

 

—I encara més. Després de la seva derrota, tot va esclatar en una gran baralla.

 

—Així que ets realment fort...

 

—He fet tot el possible. Per ser digne de tu, Hanasia.

 

—Hmm...

 

Es va aixecar i va caminar cap a la finestra mirador. La va obrir (un reflex que li havia costat anys adquirir) i el va convidar a sortir.

 

—Ensenya-m'ho.

 

Va enlairar-se i ell la va seguir. Ella va volar ràpidament cap al cel i quan es va girar, ell l'acabava d'atrapar. Era ràpid...

 

—A veure si em pots tocar...

 

El peu d'en Harik va deformar la galta d'en Hanasia, i ella va començar a girar, el seu cos seguint el moviment del cap. Ningú l'havia sorprès així en anys! Ràpidament es va adonar que havia de recuperar la compostura i va aturar el segon cop que ja s'acostava. Només llavors va veure que el cop més feble era una finta, i li va donar un cop de genoll a l'estómac. Es va doblegar de dolor, agreujat per la incomoditat de la criatura, que no li havia agradat gens i es va venjar donant-li puntades de peu des de dins. En Harik no estava disposat a donar-li ni un moment de descans i anava a atacar de nou. Es va transformar en una Superguerrera. El puny d'en Harik li va colpejar la mandíbula, però aquesta vegada va ser ell qui va sentir dolor.

 

Va apartar lentament la mà, hipnotitzat per la llum i els nous cabells de la Hanasia. Es van mirar fixament. Va estendre l'altra mà (perquè tenia els dits una mica adolorits) i va sentir els fils brillants. Eren cabells de Guerrer de l'Espai: rígids, seguint una forma predeterminada des del naixement, però amb prou flexibilitat per ondular-se amb una brisa forta. Però a més, semblava que produïen la seva pròpia llum. La seva forma de naixement va ser substituïda per una altra. Adaptada de l'original, certament, però amb una major tendència a elevar-se cap al cel.

 

Va començar a acariciar-li els cabells, i la Hanasia va sentir que el seu cos s'escalfava. Les seves cares ja estaven al mateix nivell, ja que estaven levitant, els peus d'en Harik més baixos que els d'en Hanasia. Així que quan ella va acostar la seva cara a la d'ell, van estar immediatament tan a prop que es va barrejar l'alè de cadascun.

 

Es van besar.

 

Es van abraçar.

 

Es van fregar els cossos l'un contra l'altre.

 

Es van ficar les mans sota la roba.

 

Dues hores més tard, la parella va tornar a la sala d'audiències pel finestral de vidre que havien utilitzat per sortir. Allà, un guàrdia els esperava amb impaciència i irritació.

 

—Reina, les audiències encara no havien acabat.

 

La Hanasia es va sentir avergonyida per un segon, i després va començar a tenir esperança.

 

—Així doncs, ja ha marxat tothom?

 

—Sí, els dos que esperaven han marxat.

 

—Bé, bé, genial.

 

—Però un d'ells ha intentat trencar la porta; l'hem hagut de disciplinar.

 

—Molt bé.

 

—Amb diversos de nosaltres... Era sorprenentment forta. Res d'això passaria si mantingués l'horari.

 

—Tan forta? Així que avui li han donat dues pallisses a l'Ozeille?

 

El guàrdia va mirar amb ràbia a en Harik, que l'havia colpejat abans amb una clau de braç que l'havia immobilitzat, deixant-lo incapaç de fer res que no posés en perill les muralles del castell.

 

—No. Donada la seva agitació i l'obvietat que acabaria malament, hem decidit no arriscar-nos a cap destrucció i hi hem anat en grup.

 

Aquest castell fràgil, i de fet tota la capital, on els combats seriosos estaven prohibits, començava a posar dels nervis a l'Ozeille, que no s'havia unit a l'exèrcit per contenir-se.

 

—Ella tornarà demà —va dir l'Ozeille, amb la mirada plena de significat pel recordatori de la reina de les seves responsabilitats.

 

—Sí, hi seré. Ara, troba'm un lloc on allotjar a en Harik, que és aquí. És el meu convidat.

 

—Doncs, ja ho tens.

 

La Hanasia va anar a la seva habitació i en Harik va seguir el guàrdia. No havien recorregut vint metres quan ella es va girar bruscament cap a ell, amenaçant-lo amb el dit índex.

 

—A tu, Harik, et repto. Ara, fora de la ciutat.

 

—Sí... no.

 

—Què? Així que ets un covard!

 

—Em moro de gana, i a més, no em podràs ensenyar la meva habitació si et mato.

 

Va deixar anar un fort crit d'exasperació i li va girar l'esquena, caminant a un ritme que vorejava una cursa. Van arribar a un passadís amb diverses portes numerades. Es va aturar davant del número 12.

 

—Aquí tens la teva habitació —va dir a corre-cuita.

 

—Hi ha algú aquí —va respondre en Harik.

 

—Què? —va dir sorpresa, mirant la porta tancada.

 

La va obrir, perquè no hi havia claus ni panys en un món on qualsevol adult podia trencar les portes ell mateix. Hi havia algú. Com ho sabia?

 

—Què hi fas aquí? —era com si l'Ozeille s'estigués convertint en el conserge.

 

—Ehm, l'habitació estava buida, i...

 

El Guerrer de l'Espai era força vell i estava molt avergonyit. Probablement l'havien fet fora de casa seva.

 

—Fora.

 

El vell va agafar totes les seves pertinences (una túnica vella) i va córrer pel passadís.

 

—D'acord, ara, a les cuines. Segueix-me.

 

[dragonball.png nocss]

 

L'endemà, la Hanasia era gairebé a temps al seu tron, a punt per començar les audiències. Havia tingut una nit tranquil·la: sense alcohol, sense xicot i de més de vuit hores de durada; una nit avorrida, és clar, però tranquil·la, molt tranquil·la. Així que estava en plena forma.

 

Que avorrit que era, quan feia tan bon temps i se sentia tan bé, seure a dins escoltant trivialitats! Podria estar a l'altra banda del món i divertir-se en un instant... La porta es va obrir, tallant els seus pensaments just a temps. Ja havia posat un peu a terra, cosa que l'hauria portat inexorablement a la finestra, la seva fugida cap a la llibertat. Va ser l'Ozeille qui l'havia oberta. Tenia la cara inflada i el braç en cabestrell. En diversos llocs del cos, tenia les petites línies visibles dels embenats màgics dels Tsufuls, que tancaven perfectament les ferides en menys d'un dia. Els residents del castell tenien dret als serveis mèdics avançats dels seus nous amics. El metge, però, va romandre per videoconferència per a la consulta. Malgrat el dolor evident que li recorria el cos a cada moment, duia a terme les seves obligacions amb una mena de determinació ferotge. Segurament, el Doctor Tsuful li havia dit que descansés, i ell l'havia insultat i l'havia desafiat a venir a obligar-lo.

 

—Hmm, em pregunto contra qui ha lluitat —va reflexionar la Hanasia.— Va ser ahir a la nit, segur. Ara que hi pensava, havia vist una forta explosió al camp llunyà aquell vespre... En qualsevol cas, era evident que no havia guanyat.

 

La dona que demanava audiència va entrar, passant per davant de l'Ozeille i mirant-lo amb foscor. Desprenia una força impressionant. La Hanasia va entendre immediatament que aquesta dona era la que havia estat expulsada per la força el dia anterior: encara portava les marques d'una pallissa. Un llavi esquerdat, un ull morat, un blau al braç. Bé, cal ser educat al palau, us ho diem sempre!

 

Era una Guerrera de l'Espai molt alta, la part superior del cap gairebé tocava el marc de la porta. D'espatlles amples, amb una postura impressionant, amb els cabells llargs pentinats enrere en un sol pentinat llis, més llisos que la mitjana dels Guerrers de l'Espai, que arribaven fins tan avall que semblava que portés una capa negra. Portava roba feta de tela nova i neta i joies. Aquest estil només es trobava a les antigues famílies Saiyanes de la capital, que generalment eren reconegudes per la seva arrogància. Cal dir que els membres d'aquestes famílies eren més educades, més fortes i vivien més temps que els Guerrers de l'Espai de camp. Les seves cases luxoses i l'accés privilegiat a bon menjar i aigua potable, així com de vegades fins i tot alguns articles Tsufuls abans del seu alliberament oficial, els donaven un avantatge que es perpetuava de generació en generació.

 

 

La gran dama va fer un pas endavant. La paraula "dama" va venir al cap de la Hanasia; ella imposava respecte i educació. La Hanasia s'havia trobat sovint amb Guerrers de l'Espai d'alt rang, i sempre tenien aquest efecte en ella, que ella ignorava fàcilment. Però això era més fort. Es sentia petita i vulgar en la seva presència. Una comandant. Una... una reina, amb tot el seu equilibri.

 

Li feien venir ganes de dirigir-se a ella formalment. Si és que el discurs formal existís en la llengua Saiyana, cosa que, és clar, no era així. En tsúful, però, hi ha vuit maneres de conjugar verbs segons el grau de cortesia.

 

Es va plantar davant de la Hanasia, a vuit metres de distància. La va encarar, amb els braços creuats i el cos perfectament recte. Ara semblava que el centre de la sala d'audiències era ella, i ja no el tron ​​reial. La va mirar als ulls, perforant-li els iris, i semblava llegir-li tots els pensaments. El silenci, molt incòmode per a la Hanasia, va durar el que va semblar una eternitat.

 

—Hm, què vols? —va començar la Hanasia amb veu baixa.

 

—Soc la Brusselle, la setena del seu nom! —la Hanasia esperava una continuació, així que es va fer un altre silenci.

 

—I... d'acord, encantada de conèixer-te. Ehm, què necessites?

 

—Reina Hanasia! No em recordes? —va exclamar la Brusselle, la seva pregunta sonant més com una frase abans d'una condemna.

 

—Oh, eh... no serà una endevinalla, oi?

 

La Brusselle va desencreuar els braços i va col·locar els dos punys tancats al costat dels malucs. La Hanasia va notar que el seu poder augmentava.

 

—Sóc la teva enemiga.

 

—Què vols dir...?

 

—Soc el teu pitjor malson. Soc la teva derrota, soc la venjança! Jo, la Brusselle, la setena del seu nom, et desafio! Et derrotaré, et mataré i trepitjaré el teu cos! Venjaré l'ofensa que em vas infligir fa deu anys!

 

La Hanasia va romandre en silenci un moment, incapaç de discernir de què podia estar parlant aquesta dona. La va mirar fixament amb ulls ben oberts i ignorants, i la Brusselle ho va notar i entendre perfectament, cosa que només va alimentar la seva ira.

 

—No em reconeixes. Jo era una noia fràgil en aquell moment. Però, alimentada per l'odi, impulsada per l'honor, em vaig entrenar. Em vaig convertir en poderosa, em vaig convertir en la millor, la número u de l'univers!

 

 

A mesura que aixecava la veu, la seva aura es va expandir, el seu poder, portat al límit per les seves emocions, va ocupar tota l'habitació. L'aire sobtadament escalfat va girar al seu voltant, movent els seus llargs cabells, que onejaven com una vela al vent. Els objectes dels mobles van començar a tremolar. La Hanasia no havia vist mai res semblant. Tenia la pell de gallina.

 

L'aura de la Dama omplia l'habitació. Ara tot li pertanyia. El tron, els mobles, la finestra mirador, eren seus. L'Ozeille treballava per a ella. Era al seu palau. Només quedava escombrar la pols que encara s'aferrava al seient.

 

La reina (per quant de temps més?), la Hanasia ho havia d'admetre. Mai abans havia sentit un poder tan brut emanant d'un Guerrer de l'Espai. Ni tan sols en Harik era tan fort. El seu cor va començar a bategar amb força. Aquest repte, aquest dubte! Sense transformar-se, seria capaç d'enfrontar-s'hi? Sentint-se superada en força i presència, la Hanasia no tenia cap altra opció.

 

Va entrar en pànic.

 

Veient la seva angoixa, la Brusselle va assenyalar amb el dit índex a la Hanasia i, amb veu profunda, acompanyada del seu poder, que continuava sorgint, la va renyar.

 

—Anuncia al teu poble, petita reina, que ha arribat el teu duel final. Aquesta tarda. Tota la capital serà testimoni del teu destronament. Veuràs el teu...

 

Transformada en Superguerrer, la Hanasia es va posar dreta d'un salt. El seu puny, clavat a l'estómac de la Brusselle, la va doblegar. Abans que la Brusselle pogués exhalar completament, i just quan començava a registrar la sorpresa, mentre el seu cervell tot just començava a registrar els seus reflexos defensius i de contraatac, la Hanasia va girar, amb una cama aixecada i estesa, que va xocar contra l'espatlla i el maluc de la Brusselle. Els seus ossos i músculs van quedar aixafats, i tot el seu cos va ser llançat de costat a la velocitat del llamp. Va passar just per davant de l'Ozeille, que ni tan sols havia tingut temps de fer un moviment. Continuant sense cap control sobre els seus moviments, va travessar la paret del palau i després la de la sala d'espera. Va esclafar els mobles de l'habitació del costat i finalment va ser aturada per una tercera paret, que es va esfondrar a sobre d'ella.

 

Llavors hi va haver silenci.

 

La Hanasia, dreta i suant, es va inclinar cap a l'entrada de la sala del tron. L'Ozeille, paralitzat, es va quedar dret davant la paret esmicolada de la qual s'aixecava un núvol de pols.

 

—Ups.

 

L'habitació ara estava en calma. No més vent, no més tremolors, l'aura de la Brusselle s'havia esvaït... permanentment. La Hanasia es va deslliurar de la seva transformació, els seus cabells negres van tornar a caure al seu lloc. L'Ozeille va retenir l'alè. La Hanasia va fer un petit somriure avergonyit.

 

—Bé... Ehem... Bé, doncs!