DB Multiverse

Hanasia, la Reina dels Saiyans

Escrit per Salagir

Adaptació per Bardock & Neferpitou

Aquesta història té lloc al planeta dels Saiyans, molt abans que la seva població terroritzés tota la galàxia sota el lideratge del Rei Vegeta...
Si alguna vegada us havíeu preguntat com havien conviscut aquests éssers tan poderosos; si voleu saber el destí d’aquests Guerrers Mil·lenaris abans d’en Broly; o si us fascinen les aventures d’uns lluitadors exhaltats en un món bàrbar, aleshores endinseu-vos en el món de la Saga Hanasia.


Part 1 :123
Part 2 :4567891011121314151617
Part 3 :18192021222324252627282930313233
[Chapter Cover]
Part 3, Capítol 26.

Reunint forces

 

Traduït per Bardock


La futura reina i el narrador levitaven per sobre de la capital. La Hanasia albirava la mar, la qual no estava pas lluny. Tot seguit, es va tombar vers en Mahissu tot aproximant-se a ell:

—Bé. Anirem cagant llets. Subjecta't a mi i t'arrossego. Guia'm si em desvio. Per on és?

—Per allà —va dir el narrador assenyalant amb un dit la direcció—. I com vas ser capaç de trobar la capital?

—Vaig notar el poder de l'invasor —va dir ella redreçant-se horitzontalment.

—El vas notar? —va fer en Mahissu mentre es preguntava on s'havia de subjectar. Al ventre, tal com fan les famílies que carreguen joves Guerrers de l'Espai? Però era massa gran per fer això...

—Sí, des que sóc tan forta, noto la força dels altres encara que estiguin lluny. Primer va ser amb el Guerrer Mil·lenari. No titubegis! Aferra't a la meva esquena i subjecta't fort. Aniré a tota velocitat.

I així fou. Va tenir la sensació de tornar a la seva infantesa quan s'aferrava a un adult, el qual era ràpid des del seu punt de vista de marrec. També tenia la impressió de començar uns preliminars, atès que enganxar-se al cos d'un altre Guerrer de l'Espai no era pas una cosa comuna fora dels afers sexuals.

La Hanasia va partir horitzontalment cada vegada més veloçment i, uns segons més tard, tots dos es desplaçaven a una velocitat mai coneguda per ell. El sòl llunyà desfilava sota d'ells a una velocitat vertiginosa.

Va haver-li de corregir la trajectòria de seguida, i continuaren travessant el cel en tromba.

 

En Mahissu tenia cada vegada més problemes per mantenir els seus ulls oberts. Sentia que l'aire el colpejava més i més fort. La resistència augmentava. I, sobtadament, va escoltar un soroll de gran intensitat. Com si fossin dues explosions. Les seves orelles el feien patir.

No va saber mai què havia estat aquell soroll. De tota forma, continuaren el seu camí.

En Mahissu reconeixia aquells paisatges i va comprendre que ja havien fet una gran part del camí. Era fabulós! A penes feia una desena de minuts que havien partit i ja havien recorregut centenars de quilòmetres...

La Hanasia s'alentí i després s'aturà:

—Estàs cansada? —preguntà en Mahissu.

—No —respongué ella. Es va girar i li va fer un petó.

Aprofitaren prou bé aquell descans.

Tots els fills d'en Blizzard, tret d'un, estaven presents a la gran sala del tron imperial. Els nouvinguts foren informats pel seu pare sobre els assumptes abordats amb l'Snower.

—Com va la teva investigació, Snower?

—Res de res, pare. No trobem ni una sola pista interessant. I és estrany. Generalment trobem informació en un tres i no res quan sabem el que cerquem. Però ara, res.

—Si més no —intervingué l'Ice Kurima, el més petit de la família—, una conspiració a escala planetària hauria de deixar alguns rastres.

—Exacte, i això em fa olor de socarrim. Una recerca en profunditat ens permet sempre de trobar alguns indicis, i una manca important d'informació ens indica que hi ha hagut manipulació. Però aquí, no hi ha res de sospitós. Bé, tinc algunes pistes, però cap d'elles no té cap valor probatori.

—Vejam.

—El Planeta Plant no ha estat mai escrit i després esborrat en els nostres registres. Per altra banda, algunes naus han passat per aquell sistema i totes ens han informat que és inhabitable. He vist el registre d'una nau que hi va passar fa vuit anys. Tots els planetes estan informats i descrits com roques inhabitables, incloent el Planeta Plant.

—És més fàcil de manipular els registres de les naus que la nostra base de dades imperial.

—De fet, és un procés encara més subtil. Els ordinadors d'aquelles naus foren hackejats totes les vegades per modificar les dades dels sensors abans que l'informe fos escrit.

—Típic, oi? —demanà en Blizzard.

—Sí —respongué el seu fill, sorprès perquè no es pensava pas que el seu pare estigués al corrent d'aquelles pràctiques—. Un grup de rebels, actiu des de fa anys, té com a objectiu amagar tots els nous planetes habitables abans no siguin descoberts per l'imperi. És suficient que aquest grup descobrís el planeta abans que nosaltres i col·loqués un dispositiu d'invisibilitat.

—Això fa que Plant sigui encara més sospitós?

—En realitat, no. Creiem que un centenar de planetes també estan amagats. Una dada insignificant respecte al nostre imperi de diversos milers de planetes habitats. Per contra, és un planeta amb tecnologia i els rebels estan en contacte amb ells. Tenim espies allà i hem recuperat un fragment de conversa.

—Vatua! I és interessant?

—No. Cap conspiració. Només una advertència contra el nostre imperi. La seva civilització sembla suficientment desenvolupada com per aventurar-se per l'espai. Però la conversa filtrada podria ser falsa.

—Això no té ni cap ni peus —va dir en Frosty, el més gran—. Si volen fer veure que Plant és un planeta habitat per un poble guerrer de l'antiguitat, no modificarien les converses per fer-los pretendre que posseeixen tecnologia.

—Bona observació, Frosty. Així doncs, podem deduir que aquest planeta està habitat des de fa molt de temps i està tecnològicament avançat. Això implica que l'indret on va aterrar la nau d'en Chilled no és gens representatiu per als seus habitants. Però ho podem anomenar conspiració? Molts planetes, abans de ser descoberts pel nostre imperi, ja havien creat civilitzacions molt desiguals entre els diferents països.

—Sí, això és...

—Justa la fusta, és poc creïble.

—Per contra, una conspiració intermundial oblidant de canviar els registres de la conversa, és ridícula.

—No es diu que totes les faccions de la rebel·lió hi estiguin involucrades.

—En resum —va fer en Blizzard—. Tenim encara els mateixos dubtes després d'una gran investigació que després del simple visionat del vídeo. No hem avançat gens.

—Exacte —conclogué l'Snower—. La investigació ens ha permès confirmar els nostres dubtes. Cap informació sobre una hipotètica conspiració.

—Jo en tinc una —declarà en Frosty.

Tota la família, perplexa, es tombà vers ell.

—Els meus espies m'han informat d'una reunió secreta entre els grans líders dels grups rebels, celebrada ahir més o menys.

—És normal que es comuniquin entre ells a resultes de la desaparició d'en Chilled. Deuen tenir accés al vídeo —digué l'Snower.

—Segurament —continuà en Frosty—. Però també coincideix amb la desaparició d'algunes naus i guerrers que estaven sent vigilats. En porten alguna de cap.

—No t'embalis. Si es tracta d'una conspiració, devien haver preparat amb antelació la postdesaparició d'en Chilled.

—Ho reitero; no estem avançant gens.

En un bar en el Planeta Throndeim, hi havia un combatent capaç de destruir un país sencer.

Els clients no bevien ni cantaven joiosament perquè sabien que un perill d'aquella mena estava prop d'ells. Vestia roba ampla que el recobria gairebé per complet. No era gaire gros en comparació amb els habitants d'aquell planeta i passava per un turista qualsevol entre la població.

Un aborigen s'assegué al costat del guerrer i li adreçà la paraula:

—Hola, maco. Vol res per beure?

—Jo no surto amb els éssers que no són de la meva espècie —respongué tombant la testa vers el seu interlocutor. Els seus ulls verds brillaren sota la seva capa i va sondar la seva reacció.

—Ni tan sols un nèctar de Taclar? Ningú no pot refusar un Taclar!

L'alienígena posà una moneda sobre la taula i s'aixecà. A continuació va marxar sense dir ni ase ni bèstia.

—Ei, esperi... esperi! —bramà el dandi menjant-se'l amb la mirada beneitament. Es va alçar i també va sortir corrent darrere de l'altre—. Podríem conèixer-nos una mica! Conec un racó molt maco que...

El guerrer es girà bruscament per encarar el seu perseguidor. El dandi es frenà en sec. Fou atrapat pel coll amb una mà i, sobtadament, projectat cap amunt. El combatent s'envolà amb ell verticalment.

—AAAaaaahhhh!!!!

Va aterrar a la teulada d'un gran edifici.

—Ostres, relaxa't, nano! Tinc por de l'altura!

—Oli en un llum. Ningú no ens ha seguit. Què vols?

—Hm —respongué el dandi de pa sucat amb oli mentre es col·locava la seva roba rebregada per l'ascens forçat—. Saps el que ha succeït amb en Chilled?

—No.

—És mort.

—Efectivament... —digué el guerrer—. L'altura no et fa sentir bé.

—És cert! Ha estat liquidat per un guerrer en un planeta desconegut! Hi ha un vídeo que només ha visionat la cort, tanmateix com alguns membres de la rebel·lió. Escolta, ens estem allistant. La mort d'en Chilled és el començament d'uns grans esdeveniments. Hi haurà batalles contra l'imperi, i necessitem de colossos com tu per enfrontar-nos amb la cort.

—Com sabies que jo era aquí?

—Eh? No ho sabia. L'Organa m'ha dit que et trobaria en aquesta vila i t'he cercat amb el meu detector d'energia.

—M'ho crec. Porta'm davant els teus líders per parlar-ne amb més detall.

Dia nefast per a la tropa del comandant Kaass-houl. Foren descoberts quan amb prou feines havien entrat en territori enemic, a la capital d'un país rebel a l'Imperi dels Dimonis del Fred. Avançaven amb dificultats, amagats en els carrerons i en les cantonades, i cadascun dels seus moviments anava acompanyat d'un atac.

Era un comando especialitzat en hàbitats urbans. Com podien, els defensors, saber en tot moment on es trobaven? Les seves accions sobrepassaven amb escreix l'enteniment militar ordinari. Eren molt eficaços.

El comandant s'assabentà, a través de la seva ràdio, que el seu esquadró número 5 havia sigut delmat. Era una autèntica derrota. Només havien estat a un o dos carrers de l'edifici que havien de destruir, però no ho assoliren mai. La missió, teòricament senzilla, fou un fracàs i la seva carrera no se'n refaria tan fàcilment.

—Només em queda una solució, digué en Kaass-houl a la resta de la tropa situada darrere d'ell—. Doneu-me les vostres unitats de protecció. Em cobrireu mentre em dirigeixo directament cap a l'objectiu. Llavors... retirada.

Hesitant, cada soldat va retirar l'element de la bateria del seu escut i va lliurar-lo al seu líder. El comandant connectà tots els tubs energètics i se'ls va cordar a la seva cintura.

—Això hauria d'aguantar un minut abans que la sobrecàrrega esclati. Som-hi!

Va desplegar el seu escut i es va precipitar al descobert. S'enfilà corrent carrer amunt, tot estupefacte pels impactes dels làsers i les armes de plasma que rebotaven en el seu escut. En girar-se veié l'edifici en què tota la rebel·lió treballava. Va accelerar cap allà i va treure de la seva butxaca el detonador dels explosius que duia al damunt.

«Si l'escut esclata, ni tan sols necessitaré això —pensà—. Només algunes desenes de metres i ja hi seré! Seguiu disparant si voleu, no servirà de res...»

El seu sistema d'alarma començà a sonar. L'escut, sobreescalfat, estava a punt d'esclatar. Però tindria temps suficient.

El comandant Kaass-houl sentí que una mà l'atrapava. Un braç, travessant l'escut com si fos mantega, havia aparegut darrere d'ell i l'alçà. Amb un gest ràpid i poderós, el braç el projectà pels aires. El comandant a penes tingué temps de preguntar-se què havia passat que ja estava sobrevolant la vila un centenar de metres. Creia que havia perdut el coneixement, però podia veure, des de la distància, l'ésser situat al sòl que li havia fet allò. Verd, gros i vestit amb roba local però amb el rostre al descobert. Va reconèixer-lo i de seguida va entendre per què no havien pogut guanyar.

—Un Namekià!

Òbviament, aquells éssers tenien l'habilitat de conèixer la posició de cada enemic en la vila. Podien notar l'energia vital. I si ell era allà significava que era un guerrer. Es necessitava un home de la cort per combatre'l.

—Val... més que...

El comandant Kaass-houl esclatà per damunt de la vila.

Per a l'imperi, aquesta fou una operació lamentablement fracassada.

En Bourgo es va col·locar la caputxa a la seva testa i va desaparèixer a l'ombra.

—M'ocuparé dels altres d'allà —digué abans d'apagar l'auricular que duia.

Els soldats presents al darrer giravolt del carreró veieren l'explosió produïda als aires. El seu líder havia fallat, però per què s'havia enlairat?

—Un paio l'ha llençat.

—El líder no es deixaria així com així.

—Haurem de fer-hi una ullada.

El més pròxim a la cantonada va treure el cap al carrer i no va veure ningú. Per contra, va sentir un dolor agut i es va desplomar.

A penes veieren que el seu company es desplomava que els membres del grup s'enfonsaren en la inconsciència.

 

—Un combat contra la cort?

—Vostè acaba de veure el vídeo, Senyor Bourgo. Aquest planeta està replet de guerrers que podrien assolir el poder capaç de destruir els Dimonis del Fred. Si estan de la nostra banda, ens encarregarem dels guerrers de la cort.

—No pot ser tan senzill.

—És clar, perquè, actualment, només hi ha un guerrer així. Però és increïble! Serà un cop fatal encara que els altres dimonis no siguin eliminats! Molt més eficaç que les vostres petites ajudes. Senyor Namekià, oi que vostè va abandonar el seu planeta per defensar els oprimits de l'Imperi?

—No cal que m'intenteu convèncer.

—Però...

—...perquè vindré.

En Bourgo no ho diria mai, però el fet de lluitar de tu a tu contra aquells guerrers poderosos li interessava. Fins llavors, la cort havia estat inabastable, però, amb aquelles noves forces aliades, podrien desempallegar-se d'aquella escòria intersideral. Sempre i quan els Dimonis no rondessin per allà, és clar.

Els colons de Zatane formaven un petit poble de tres-cents habitants. Estaven sols en aquell planeta acabat de descobrir. Si estaven instal·lats allà era perquè havien estat obligats de fugir del seu planeta d'origen. Havien estat empaitats durant generacions per culpa de la diferència en el seu color de pell, de viure i de pensar i per la seva obstinació de voler vestir barrets grocs.

El planeta no interessava a l'imperi perquè l'immensa majoria era inhabitable, tret d'alguns llocs rars com aquell en què s'havien instal·lat els colons. Però, gràcies als seus esforços i al seu coratge, el seu poblet havia esdevingut un rabeig de pau entre les herbes gegants. Aquelles plantes eren tan altes que donaven una ombra parcial als camps, cosa que permetia que no es cremessin per culpa del sol.

Un rabeig de pau excepte quan els animals, la talla dels quals era proporcionalment a les herbes, atacaven el poble tot destruint les cases i matant algunes persones al seu passatge.

 

Feia uns minuts que el mercenari havia arribat al poble. La seva enorme nau personal no aterrà entre les cases, sinó en un camp. L'agricultor a qui li pertanyia no va protestar pas.

Llavors, va inspeccionar el poble després de presentar-se vagament i indicar que venia com a resposta a l'anunci. Els habitants no sabien què passava però no s'atreviren a demanar explicacions a un ésser que era gairebé el doble de gros que ells i que semblava no tenir rostre. Es produí un nou atac d'un monstre abans no poguessin fer res.

Els crits alertaren tota la població, la qual es va aplegar al centre. El mercenari havia desaparegut. Va ser alçant els ulls al cel que el veieren flotant i esguardant tranquil·lament la massa que se li aproximava.

L'animal gegantesc es disposava a batre la multitud quan va topar contra una cúpula invisible de protecció. Va cridar i va colpejar aquell nou obstacle que havia aparegut del no-res.

Els habitants del poble tremolaven i s'aferraven els uns als altres per tranquil·litzar-se amb cada xoc. Seria capaç, el seu heroi, de mantenir gaire temps més el mur de protecció que havia creat? Dempeus i amb una mà oberta assenyalant endavant, no semblava pas tenir gaire dificultats per retenir el seu escut. Però era difícil de jutjar-ho, tenint en compte que el seu rostre estava amagat sota un casc.

Quan la bèstia es va fatigar, l'heroi s'apropà a ella i va disparar-li diversos atacs energètics força febles. El monstre, cridant de dolor, va fer mitja volta i fugí cap a la planura.

—Oh, gràcies, moltes gràcies —digué l'alcalde del poble prosternant-se davant l'heroi—. Ha arribat a temps. És el cinquè atac d'un monstre aquest mes!

—Vaig ser cridat per a això —s'escoltà des del seu casc amb un grinyol metàl·lic, un so generat pel seu traductor automàtic—. Sé quin és el meu deure quan escolto una trucada de socors.

Hi hagué una pausa i, a continuació, el mercenari continuà:

—Vinga, afanyem-nos. La meva nau no us pot transportar a tots alhora. Haurem de fer diversos viatges.

—Trans... transportar-nos? Però, on? Per què? —preguntà l'alcalde amb estupefacció.

—He trobat una planura equivalent a 1.000 quilòmetres d'aquí. Recolliu les vostres coses. Tinc un elevador magnètic que podrà carregar-les de cop.

—Dispensi?! Hem treballat durant deu anys per construir aquest poble, per fer que aquesta terra fos cultivable! Per què hem de començar de zero en un altre lloc?

—Sembla que els Toms van treballar durant mil anys per construir el seu hàbitat i vosaltres us hi heu instal·lat a sobre.

—Els... què?

—Els Toms —va dir el guerrer amb casc assenyalant amb el dit al lluny. Els visatges es giraren i reconegueren el monstre que havia guillat. Era lluny, però es veia clarament per la seva gran talla. S'havia aturat, observava el poble i estava preparat per tornar a atacar.

—Aquells animals?

—He respòs la seva crida. Em van demanar que us destruís.

—No pot ser! Som nosaltres qui vam enviar una crida! Per eradicar aquests monstres!

—Vosaltres no sou pas gaire més civilitzats que ells. Afortunadament, no m'agrada matar per matar. Es sentiran satisfets si escampeu la boira.

—Però... i les nostres cases? —llançà una mare, els fills de la qual se li aferraven a les cames cada vegada més espantats pel seu heroi.

—Ja les reconstruireu. Mentrestant, pugueu a la meva nau. Aquesta vegada, el vostre nou hàbitat està desocupat.

Els vilatans bullien. La còlera creixia dins d'ells i les protestes començaren a ressonar pertot arreu.

—A menys, és clar... —digué amb un to subtilment superior per fer-se entendre per sobre de l'enrenou—. A menys que vulgueu que apliqui la seva petició original—. Va apuntar cap a una casa que sabia que estava buida i va destruir-la immediatament amb un atac energètic.

Unes hores més tard, tot el poble estava desert.

El mercenari tornà per darrera vegada a l'antiga colònia deixant la seva nau estacionada al cel. Aquelles anades i tornades no havien estat gens palpitants. No s'havia oblidat de res, ni de les piles de fusta, ni les estructures de les cases més treballades amb què podrien construir-ne de noves.

Amb algunes canonades ràpidament disparades, les darreres cases i construccions sortiren projectades enlaire en forma d'enderrocs. De cop i volta, caigueren feixugament a terra tot enterrant els últims vestigis de civilització.

Quan el fum es dispersà, alguns monstres arribaren a l'indret avançant amb prudència olorant el sòl i inspeccionant les terres alliberades. Alguns començaren a dipositar fulles i brots a fi que la mare naturalesa tornés a regnar. Després començaren a fertilitzar els terrenys... a la seva manera.

Un d'ells arribà carregant un enorme arbre arrancat de centenars de metres de fusta d'una duresa i bellesa sense precedents. Addicionalment, plantaven nombrosos fruits gegantescs en les branques per tal que el seu suc vessés pertot arreu. El monstre s'aturà davant el mercenari, el qual volava a l'alçada del seu visatge, i li oferí el seu pagament.

—Oh, que sagaços, companys. Però només vosaltres podeu cruspir-vos aquests fruits sense morir. L'heu enfigassat completament. No passa res, ja el netejaré.

Va treure una corda sòlida i embolcallà l'objecte gegantí. Després, en activar el seu aparell de traducció, va dir simplement:

—Gràcies.

L'aparell va fer un rugit específic que, probablement, volia dir el mateix.

 

Després de fer una petita detenció al pol per trobar una extensió d'aigua suficientment gran per submergir-hi l'arbre i el que restava de les despulles dels seus fruits, va carregar el seu haver a la nau i s'enlairà vers una altra estrella, en direcció al mercat on podria vendre a preu d'or aquella meravella.

—Té un nou missatge —digué el seu ordinador de bord.

—L'Organa de la rebel·lió... Ui, no! No ho vull escoltar! Esborrar.

—La nostra líder és la Reina dels Saiyans!

La joia i l'orgull eren llegibles als rostres dels vilatans. Les aclamacions ressonaven pertot arreu i tothom estava reunit al voltant de la Hanasia vestida amb la roba tan bella de la ciutat.

—Encara no ho sóc. Vindran Guerrers de l'Espai provinents de tot el món i potser hi haurà algú més fort que jo.

—Ho dubto —digué un veí.

Gairebé volant, una petita ombra furtiva passà sense miraments per sobre de la munió, s'abalançà sobre la Hanasia i s'aferrà a ella:

—Hanasia! Jo seré el teu Rei! —cridà en Harik situant-se com un nadó koala al seu ventre, refregant el seu nas sobre la seva falda després de declarar-se.

—Surt d'aquí, petit pervertit —digué ella empenyent el rostre del marrec—. M'ho repensaré quan tinguis l'alçada suficient.

El menut Guerrer de l'Espai posà un peu a terra i alçà el cap per admirar la seva reina.

—Ets molt guapa! —digué abans d'adonar-se de la presència d'en Mahissu al seu costat—. Hm. Tu no havies tocat el dos?

 

Carregant els comentaris...
Idioma Notícies Llegeix DBM Minicomic Els autors Fil Rss Fanarts FAQ Guia del torneig Universes Help Bonus Esdeveniments Promos Associats
EnglishFrançais日本語中文EspañolItalianoPortuguêsDeutschPolskiNederlandsTurcPortuguês BrasileiroMagyarGalegoCatalàNorskРусскийRomâniaCroatianEuskeraLietuviškaiKoreanБългарскиעִבְרִיתSvenskaΕλληνικάSuomeksiEspañol Latinoاللغة العربيةFilipinoLatineDanskCorsu