DB Multiverse

Part 4, Capítol 48.

Les etapes del dol d'un Tsuful (Quan els morts ressusciten)

 

El discurs de la Chiin-Lee és tan complicat de citar que vam decidir que no valia la pena intentar traduir-lo al català. Així doncs, a casa de la Chiin-Lee, en algun lloc de la ciutat, hi havia una atmosfera de dol. Les parets de la casa, sense esperar una ordre seva, s'havien tornat automàticament d'un porpra fosc quan va entrar. Ho havien entès perfectament.

 

 

La Chiin-Lee Rosids es va estirar al sofà, perquè en totes les civilitzacions, al llarg de la història, hi ha un sofà a la sala d'estar i sempre substitueix el llit durant el dia. Havia estat mirant el sostre durant hores. Ja no tancava els ulls perquè li mostrava la cara de la Hanasia. En un moment donat, la sala d'estar va començar a reproduir una petita melodia. Va xiuxiuejar "no", i es va aturar. Preferia el silenci.

 

 

 

La porta de casa seva es va obrir, reconeixent la seva amiga Abricota, que va entrar immediatament. Va mirar un dispositiu a dins, que, entenent la seva petició, va indicar silenciosament a la Chiin-Lee la seva ubicació. Era a l'habitació del costat; la seva amiga havia vingut immediatament, radiant, disposada a animar-la amb tota l'energia que pogués reunir.

 

Però la seva amiga era una veritable amiga, i immediatament va canviar d'actitud quan va veure l'estat de la Chiin. No era només una tristesa passatgera. Clarament, no era el moment d'exasperar-la obligant-la a estar alegre. Respectant el seu silenci, la Brie no va dir res i es va asseure al sofà, es va arraulir amb la Chiin, per donar-li una mica de calidesa humana.

 

Una eternitat van passar en silenci.

 

Llavors la Chiin-Lee es va girar cap a l'Abricota.

 

—Ho sento, t'estic fent perdre el temps... —va dir.

 

La seva amiga va somriure àmpliament i la va abraçar.

 

—Per això sóc aquí! Ai, Chiin, estàs millor?

 

—Em sento millor, gràcies a tu. Gràcies. Pots deixar-me anar.

 

L'Abricota va afluixar la seva abraçada, va obrir la butxaca de la seva bossa flotant i en va treure dos enormes pastissos "especials per a la depressió", pastissos plens d'una droga eficaç per millorar l'estat d'ànim: sucre.

 

 

Van menjar, i llavors la Brie va iniciar la conversa.

 

—He sentit que has dimitit.

 

—Sí.

 

—Ha sigut una decisió ràpida, només uns minuts després de la batalla, oi?

 

—Hauries d'haver estat allà... era insuportable. Política, política... Simplement no estava d'humor. I immediatament em vaig adonar que ja no m'interessaria ni demà ni demà passat, així que... en comptes de prendre'm la tarda lliure, em vaig prendre la resta del dia.

 

—De totes maneres, hi ha almenys trenta feines emocionants que t'esperen. Tothom vol la gran Chiin-Lee Litchi Chinensis Sapindaceae Rosids, comandant de l'exèrcit Saiyà, assessora de la Reina Guerrera, presidenta de la nova agència espacial, tinent honorari de l'exèrcit rebel...

 

—No tinc cap d'aquests títols, te'ls has inventat.

 

—Tot i així, només per explicar la teva història, necessitaràs dues vides d'entrevistes.

 

—Bé, hauran d'esperar. No tornaré a treballar aviat.

 

—Marxem de vacances?

 

—Ha ha! Si vols. Però penso a més llarg termini. M'agradaria visitar la terra dels Guerrers de l'Espai. Potser convertir-me en ambaixadora, crear noves organitzacions. Tenir connexions directes i honestes amb els Saiyans.

 

—Ostres! Plans increïbles! Però abans que et mengin els Guerrers de l'Espai, pensa a curt termini i utilitza els teus privilegis per aconseguir les millors vacances per a tu, la teva millor amiga i el seu nou xicot, d'acord?

 

La Chiin-Lee va somriure, deixant només el silenci com a resposta.

 

Quan l'Abricota, que menjava més lentament que ella, va acabar-se el pastís, li va fer un senyal: havia esperat educadament, però hi havia límits... La seva amiga ho va entendre perfectament i va treure els altres dos pastissos. La Chiin va endrapar-ho tot com si volgués fer sentir orgullós a algun Guerrer de l'Espai i va assenyalar el televisor. La pantalla 3D es va il·luminar.

 

—El territori Saiyà és salvatge i molt més gran que el nostre... és magnífic de visitar, ja ho saps.

 

Van aparèixer imatges d'una plana, després d'un bosc exuberant.

 

—Caram, ni tan sols tenen lavabos.

 

—Aquesta és la selva equatorial, en el tercer meridià. Tots aquests colors són naturals! I hi ha una raça Saiyana que no pot volar, però que pot nedar sota l'aigua durant uns minuts sense respirar.

 

—Almenys aquests es renten.

 

—Allà hi ha els cels al nord del sud. A l'hivern neva, i a l'estiu, els dinosaures amb dents de serra surten de la hibernació i van a buscar menjar. Sovint, és un Guerrer de l'Espai perdut que es va morir congelat durant l'hivern.

 

—Tens una icona de "important" que parpelleja en vermell brillant, allà baix.

 

—Dubto que sigui un Guerrer de l'Espai del tercer mil·lenni detectat. Amb les seves negociacions amb la resta de l'univers i els seus debats i canvis a tot arreu, qualsevol cosa ha de ser important per a ells. Veus, això és el que vull deixar. A qui li importa quins seran els termes dels acords comercials amb els extraterrestres! Ei, hi ha una vall que vaig veure fa uns dies. Els Guerrers de l'Espai cacen allà perquè està plena d'animals enormes... Brie, no l'obris!

 

La seva amiga ja havia fet el gest amb la mà i la icona s'havia ampliat. No hi havia cap missatge; era una notificació. Algú havia marcat una càmera de vigilància específica en territori Saiyà com a important. La Chiin estava a punt de prémer el botó de tancar quan el seu cervell es va congelar.

 

Una càmera en territori Saiyà, important? Ara? La va obrir.

 

Era el poble natal de la Hanasia... bé, el seu poble de trasllat. Era en directe.

 

Ella era allà. La reina Saiyana estava parlant i menjant tranquil·lament al seu poble.

 

Era viva.

 

Era impossible, però era viva.

 

— És viva!! —la Chiin va saltar, cridant aquestes paraules.

 

Les va repetir, encara més fort.

 

La Brie no havia reconegut la Hanasia, perquè tots aquells Guerres de l'Espai s'assemblaven. Però sospitava que la càmera no havia mostrat qualsevol. Va mirar la seva amiga, que estava a punt de la histèria.

 

La Chiin-Lee estava plorant.

 

Es va llançar al sofà per abraçar-la, i la seva amiga es va enfonsar al respatller sota el seu pes.

 

—És viva... —va repetir la Brie gairebé al limit de l'asfíxia.— Però com? —va preguntar, utilitzant el poc aire que encara li quedava als pulmons.

 

La Chiin es va aixecar i la va alliberar.

 

—L'hi preguntaré! —va exclamar, amb els ulls brillants i humits.

 

I es va girar cap a la pantalla, va fer moviments ràpids i va recitar una dotzena de paraules d'ordre.

 

La Brie es va adonar llavors que no s'ho preguntaria amb una ràdio ni res per l'estil; estava demanant una nau espacial! I ja estava aprovada! No s'equivocava: la seva amiga realment era capaç de regalar-li unes vacances increïbles si ella ho volia...

 

—Tchiiiiiin... —va suplicar l'Abricota, però ja era massa tard; la seva amiga ja havia sortit de la sala d'estar.

 

La Brie es va aixecar i la va seguir fins a l'habitació del costat. Una maleta oberta acabava de ser llençada al mig i, sense gaire deliberació, la Chiin hi va ficar una mica de roba. Després, diversos accessoris: equips de comunicació, higiene, medicina, defensa i supervivència. La Brie es preguntava per què la Chiin tenia els tres últims elements a la seva habitació. De què li servien les armes diàriament? I fins i tot la resta! S'estava preparant per a un apocalipsi zombi?

 

—Marxes ja!?

 

—No, en vuit minuts!

 

—Però!... Això no pot estar passant! Jo... Estic segura que està prohibit anar-hi!

 

—Ja ho solucionaré, tinc contactes!

 

—Però, vinga! Necessites, eh, un visat! Vacunes! Tractament contra les puces!

 

 

La Chiin li va ensenyar què duia abans de llençar-ho a la maleta. Era un dispositiu amb, literalment, escrit "tractament contra les puces".

 

—Estava de broma! Bé... més o menys.

 

La maleta es va tancar i va començar a surar, seguint la Chiin com un gosset. Bé, al planeta Plant, més aviat com un petit Gzbruitty. L'Abricota es va llançar cap a la porta i va bloquejar l'obertura amb el seu cos, una cosa molt fàcil per a qualsevol Tsuful.

 

— Chiin Chiin estimada Chiin —va dir a una velocitat vertiginosa.— No creus que estàs reaccionant una mica massa bruscament a causa d'un doble xoc emocional, i que això mereix una mica de reflexió abans de marxar així i... (inhalant!) i que necessites calmar-te una mica abans de... (inhalant). Eh, bé, això és tot, de fet.

 

La Chiin va respondre amb un ample somriure. La suor li regalimava a la templa a la Brie. No estava segura de si la seva amiga havia creuat la línia cap a la bogeria completa, semblava tan feliç i segura de si mateixa. També es va adonar que no acabava de fer la maleta. També s'havia lligat una arma letal al costat dret, certament no una que estigués a la venda.

 

 

—Vens amb mi? —va preguntar, amb els ulls brillants.

 

La Brie es va sobresaltar per la sorpresa, la suor se li va tornar freda mentre l'estómac se li revoltava, en l'instant en què es va imaginar caminant per terra Saiyana.

 

Un lleu brunzit a l'exterior indicava que la nau espacial comandada ja estava aterrant davant de la casa. Terroritzada, la Brie va girar el cap cap al món exterior que no podia veure des d'allà, les parets i les finestres encara tenyides de porpra.

 

—Preparada per a la major aventura de la teva vida? —li va preguntar la Chiin mentre li agafava la mà.

 

—Jo... no puc... tinc... feina demà...

 

—En trobaràs una altra quan tornis! Tota empresa somia tenir l'enorme Albercoc Prunus Armeniaca Rosidae Plantae a prop de la seva màquina de cafè! La responsable de trasllat de la sala de reunions. La reina de les xafarderies a través de vuit plantes d'oficines. L'experta en tota mena d'interrupcions! Tinent honorària del sindicat per la creació d'un vuitè descans obligatori al matí! La campiona universitària dels 100 metres (en només 58 segons, ni més ni menys)! La veritable més sincera del món! La millor amiga de l'univers!

 

La nau espacial va enlairar-se i en qüestió de minuts va arribar al mar, des del qual va accelerar cap al següent continent. Des dels seus grans finestrals a la part davantera, tot el que es podia veure, molt ràpidament, era aigua en totes direccions. A la cabina, la música popular sonava a tot volum, afortunadament ofegant el cant horrible de la Chiin mentre cridava alegrement la lletra. I en aquest viatge improvisat, la Brie tremolava incontrolablement, preguntant-se constantment què hi feia allà.