Part 35, Capítol 171.

PART 35: PARTIT DE TORNADA PER EN SUPERVEGETA

Capítol 172

Traduït per Skywalker

Univers 18, any 784 (10 anys abans).

—Quan t'hagis entrenat molt... tornarem a lluitar l'un contra l'altre!

Els ulls de l'Ub es van obrir de bat a bat. Tot estava passant massa ràpid per a ell.

Només uns minuts abans, s'havia enfrontat a aquest desconegut en un combat al Torneig d'Arts Marcials. Originalment, només havia decidit participar-hi per salvar el seu poble natal, assolat per la pobresa i l'aïllament.

Però, en pocs moments, la seva vida havia canviat completament. Els seus primers intercanvis havien estat amistosos. Però molt ràpidament, com si es traguessin una màscara, el que es presentava com un gran expert en arts marcials l'havia provocat i insultat els seus pares. Sota la influència de la ira, havia descobert dins seu una força més enllà de la seva comprensió, una energia incontrolable.

Aquest desconegut havia volat per escapar d'ell. Es va disculpar i després va anunciar que ara seria el seu mestre. Que vindria a viure amb ell per entrenar-lo. I que demanaria al campió del món que donés diners al seu poble.

I ara, aquí estaven, per sobre de l'oceà, volant, amb l'Ub a l'esquena. Tot plegat el marejava. Amb prou feines entenia què acabava de passar.

No obstant això, sentia alguna cosa planava per sobre seu. Una sensació profunda, com si tot això fos normal, com si això fos el que havia estat esperant. La mà del destí.

Amb un somriure, el que es deia Son Goku li va dirigir una mirada alegre.

—Ah, sí... —va respondre el noi, encara confós.

—La veritat és que aquest és el meu principal propòsit! —va respondre en Goku alegrement.

A poc a poc, l'Ub va començar a processar el que havia passat. Aquell home semblava tan segur de si mateix, tan... emocionat! I aquella sensació era contagiosa. Li inspirava una sinceritat i una confiança indestructibles. Si afirmava que el seu poble s'havia salvat, semblava que no tenia més remei que creure'l cegament. I semblava tan fort... L'Ub també volia ser fort, millorar i tornar a lluitar contra aquest mestre experimentat!

Les paraules que havia dit abans no paraven de ressonar-li al cap.

"No cal que t'avergonyeixis, perquè a partir d'ara, seràs tu qui mantingui la pau al món quan arribin els problemes!" Què volia dir amb això?

—Ub! —va exclamar en Son Goku.

—S... sí?

—No t'emociona això? Enfrontar-te a algú extremadament fort?

Les seves paraules el van colpejar fins al moll de l'os. Sí, es moria de ganes de lluitar contra ell de nou. Un dia, quan fos més fort. Si no estava a l'altura avui, perquè havia descobert un lluitador extraordinari, es va prometre a si mateix que arribaria a un nivell suficient per enfrontar-s'hi. Fins i tot, per vèncer aquest home.

—Sí!!

Tots els ulls estaven fixos en els dos participants que eren desenes de metres per sobre, després de l'explosió que acabava de ressonar. Era difícil dir qui semblava més commocionat, tan inesperats eren el resultat de la confrontació com el grau de violència.

Horroritzats, en Vegeta, en Gohan, en Cor Petit, la Pan, en Trunks i en Goten de l'Univers 18 van veure caure el seu amic, pare, rival i heroi amb una lentitud que semblava eterna. En Goku queia, inconscient, després d'haver recuperat la seva forma normal. A dalt, l'aura del seu estudiant, l'Ub, disminuïa fins a desaparèixer. Satisfet amb el cop final que acabava de donar, el jove terrícola va riure entre dents abans de deixar-se endur per l'abisme de la inconsciència i la gravetat. Ell també estava esgotat. Ja no podia lluitar. Si en Goku estava derrotat o no era irrellevant; el seu cos ja no li responia. Tot el que podia esperar ara era que no s'aixecaria durant els propers trenta segons, i que ell mateix sí que seria capaç de fer-ho. Amb un cop sord, els dos guerrers van caure a terra un darrere l'altre. Ningú es va atrevir a emetre cap so, deixant un silenci glacial.

—És un... double K.O.?! —va exclamar la locutora Varga, atordida pel resultat d'aquella lluita ferotge.

—Creus que ets en un videojoc? —va comentar el seu company.

—Com ho puc dir d'altra manera? —va exclamar la primera.— És la primera vegada que passa això!

—Comença el compte enrere en comptes de posar-te tan nerviosa, va interrompre un altre Varga.

Durant els següents trenta segons, ningú es va moure. Tothom va contenir la respiració, esperant el més mínim moviment d'un dels dos lluitadors. Però, un moment després que acabés el compte enrere, la situació va romandre igual.

—Encara no s'han mogut... —va observar la locutora amb consternació.— Què hauríem de fer? No havíem previst un cas així!

Durant un moment, els Vargues van debatre què fer, mentre l'excitació començava a estendre's entre els espectadors.

—Quina lluita! Ha estat magnífica!

—Vinga, aixequeu-vos, tots dos!

—Però la lluita no s'ha acabat? No han perdut?

A l'Univers 18, el suspens era palpable.

—Vinga, avi, Ub, podeu fer-ho! Em sentiu? —va cridar la Pan, botant d'emoció.

—Si tots dos estan inconscients, cap dels dos ha guanyat —va assenyalar en Cor Petit.

—Encara no —va respondre en Vegeta.— Aquest torneig i aquest combat no poden continuar sense un guanyador. En qualsevol cas, em nego a quedar-me sense oponent per a la meva semifinal, i em nego encara menys a veure en Son Goku perdre així.

—Ja veurem què decideixen els organitzadors —va dir en Son Gohan.

Al cap d'una estona, un dels Vargues va imposar la seva idea als altres per tal de trobar una conclusió a aquest combat i seguir endavant.

—El primer participant que s'aixequi serà declarat guanyador! —va anunciar pel micròfon la locutora.

Al terra del ring, els dos lluitadors encara jeien immòbils. Molts pensaven que podrien romandre així durant molt de temps i es preguntaven si realment era prudent. Un d'ells també podria morir a causa de les seves ferides. Pel que semblava, tots dos eren morts! Però tots els que podien sentir l'energia sabien que una espurna de vida encara persistia dins dels dos guerrers. I aquests dos, tot i que a punt de desmaiar-se, encara no s'havien rendit completament.

Cap dels dos se sentia capaç de moure ni un dit. El Superguerrer de nivell 3 i l'Atac d'en Kaito transcendit havien esgotat tota la seva energia. Aixecar-se seria un veritable miracle.

Ja no tenien ni la força per comunicar-se, ni verbalment ni telepàticament. Intentaven parlar entre ells, tot i que no s'entenien, però els seus cors ressonaven com un de sol, i sabien què intentava dir l'altre.

—Tinc mal pertot arreu... Estic paralitzat... Ha guanyat, Mestre.

—Ub... Mereixes la victòria. Al cap i a la fi, no puc moure ni un sol dit.

Va passar un minut sense que passés res. Alguns espectadors van començar a impacientar-se, però la majoria estaven massa emocionats per sentir cap irritació. La lluita que acabaven de presenciar havia estat tan intensa que animaven amb entusiasme el seu competidor favorit i estaven disposats a esperar tant com calgués.

Dins dels límits de l'Univers 16, tothom estava perplex. Era difícil jutjar l'abast del dany que en Son Goku i l'Ub havien patit.

—No sé dir quin dels dos podrà aixecar-se primer —va admetre en Gohan.— Aquest Atac d'en Kaito ha estat brutal, i aquest últim ganxo de dreta ha estat impressionant! Tinc la sensació que no m'hauria deixat il·lès si m'hagués tocat a mi!

—Els seus nivells de poder estaven molt igualats —va respondre en Vegeku amb impaciència.— L'Ub ha guanyat per la seva velocitat, però estava en molt pitjor forma que en Son Goku. L'Atac d'en Kaito finalment ha destruït el seu sistema nerviós i els seus músculs. Si algú es pot aixecar, és en Goku.

—Ja veurem... —va murmurar la Son Bra, que havia quedat impressionada per l'actuació del terrícola.

De tornada a l'Univers 13, l'Emperador Vegeta va quedar involuntàriament atordit per aquesta batalla èpica. Si s'hagués enfrontat a aquest jove amb l'aura vermella, no estava segur si hauria guanyat. Almenys, no fàcilment. Havia d'admetre que hi havia oponents en aquest estadi dignes de respecte per a un lluitador del seu calibre.

Estava molest de veure monstres poderosos com el Superguerrer Llegendari, com les restes fantasmals d'una espècie extinta com en Raichi, com les fusions repugnants com en Vegeku.

I ara, acabava de veure un terrícola lluitar així... Ni tan sols era un Guerrer de l'Espai! Un terrícola capaç de rivalitzar amb aquest nivell tres, l'existència del qual ell mateix ni tan sols coneixia uns dies abans.

Tot i que era incapaç de concebre la més mínima mostra de respecte pels altres Guerrers de l'Espai, com els seus maldestres subordinats o en Kakarot en qualsevol de les seves formes, sí que era capaç de sentir-lo per aquest guerrer que acabava de veure en acció. Lluitaria amb molt de gust algun dia contra ell, si el destí així ho decretava.

A l'Univers 17, en Cèl·lula també va sentir aquesta emoció. Tot i que aquesta lluita estava molt més enllà del seu nivell, tot i que només era una baralla infantil comparada amb el seu enfrontament amb en Son Gohan durant l'atac d'en Babidi, havia d'admetre que sentia certa emoció. Tant pel domini d'en Son Goku com per l'increïble potencial del seu alumne. L'Atac d'en Kaito havia aconseguit posar-lo en seriosos problemes, i posseïa unes habilitats màgiques impressionants. Desitjava tenir un rival així al seu univers.

A l'Univers 8, els Dimonis del Fred van quedar sorpresos per aquesta nova demostració de poder. Independentment dels seus plans, eren, de lluny, dels lluitadors més febles presents. En Freezer, en particular, va quedar sorprès pel poder del Guerrer de l'Espai. Havia estat derrotat amb un sol cop de puny pel que semblava ser la forma més baixa del llegendari Superguerrer. Gràcies a la seva il·lusió, havia debilitat prou el seu oponent com per no poder utilitzar tot el seu poder, però ara s'adonava de com d'insignificant era ell, el tirà galàctic indiscutible, comparat amb la resta dels guerrers. Entre els llegendaris Superguerrers i el mític Monstre Bu, per no parlar dels déus de l'univers, es va sentir ridícul...

De tornada al ring, l'Ub i en Son Goku eren a la vora del precipici, a punt de perdre el coneixement. Però, a poc a poc, els dos companys van començar a pensar en el camí que els havia portat fins aquí.

La seva trobada.

El seu entrenament.

La seva profunda relació mestre-alumne.

El seu destí.

De sobte, van obrir els ulls i van tancar els punys.

—No! —van pensar a l'uníson.— Abandonar... no és... el nostre estil!

El seu enfrontament havia estat tan intens, tan ple de significat, que fer marxa enrere ara seria una afronta als deu anys que havien passat junts, conduint a aquest moment precís i únic. Aquest era el pas de la torxa, l'evolució de l'Ub, la demostració de ser un lluitador experimentat. Cap dels dos tenia dret a decebre l'altre després d'una espera tan llarga.

Amb una immensa dificultat, tant l'estudiant com el professor van posar-se de genolls, pressionant els braços contra el terra per aixecar-se. Els aplaudiments de la multitud van augmentar encara més.

Entre els combatents de l'Univers 19, l'admiració era palpable. Si bé estaven decebuts per l'Univers 16 a la llum dels esdeveniments recents, la seva confiança en els seus veïns immediats s'havia multiplicat per deu. Aquests veïns no havien mostrat res més que pur altruisme i una bondat indestructible.

Malgrat la mort accidental d'en Tidar a mans de l'Ub a la primera ronda, finalment l'havien perdonat, i els dos combatents s'havien donat la mà sense cap rastre de ressentiment. Ara, l'Univers 18 lluitava ferventment per salvar el seu món de la carbonita, sense demanar res a canvi. Simplement participar en aquest torneig els era suficient. De fet, la perspectiva de salvar vides semblava motivar-los encara més! Tot i que aquesta lluita havia tingut lloc entre dos dels seus propis artistes marcials, se sentien segurs i no anhelaven res més que presenciar grans i impressionants enfrontaments. Decepció era una paraula molt allunyada dels seus sentiments actuals. L'Eleim va quedar impressionat per aquesta demostració d'habilitat sobrehumana, però tan rica en simbolisme. Independentment del vencedor, aquesta escena quedaria gravada a la seva memòria per sempre.

En Trunks de l'Univers 12 compartia la mateixa sensació de sorpresa. Quina lluita tan excepcional! En ​​Son Goku estava sens dubte a l'altura de la seva reputació. Podia sentir la vasta experiència que posseïa. Sentia els innombrables anys de combat que havia suportat des dels Jocs d'en Cèl·lula. Com en Vegeta, la seva evolució era admirable, i ell, com el seu pare, havia arribat a altures que ni tan sols podia somiar. El nivell dos podia ser assolible, però tota una vida no seria suficient per esperar assolir aquestes altures.

Al seu costat, malgrat la programació inherent que l'instava constantment a matar en Son Goku d'una manera o altra, l'Androide 16 somreia. En Son Goku va seguir sent un ésser bo que protegia la natura i els habitants del seu món. Com ell, el jove Ub era un guerrer ple de bones intencions i amb un potencial innegable. Tot i que el concepte de sentiment li romania esquiu, podia definir els seus pensaments amb un terme que potser s'acostava més al que estava pensant: era feliç.

A poc a poc, en Son Goku va aconseguir posar-se dret sobre els seus propis peus, amb el cos tremolant per tot arreu i l'esquena encorbada. Els Vargues no consideraven aquesta una postura adequada.

Això va donar temps a l'Ub per aixecar-se, imitant el seu oponent. Durant un segon fugaç, va creure en el somni de superar el seu mestre i guanyar aquest combat.

Malauradament per a ell, l'anàlisi d'en Vegeku era encertat. El seu cos li va fallar i els seus músculs van convulsionar en un espasme de dolor intens. Les seves cames es van doblegar i es va desplomar a terra. Ara era innegable que no podria moure's sense atenció mèdica.

Tots els ulls es van girar cap a en Son Goku, a qui li donava voltes el cap i li costava fixar la mirada endavant. Va estrènyer els punys i va respirar profundament. Semblava inclinar-se cap endavant, com si caigués, provocant sospirs apagats dels espectadors.

I... es va posar dret, amb l'esquena recta, en un últim esclat de força.

Un somriure va aparèixer als seus llavis.

—En Son Goku de l'Univers 18 és el guanyador!!