HEROI OFICIAL (Part 1/2)

Capítol 164

Traduït per Skywalker

En Goku busca feina

Terra, any 775, Univers 18.

Un cop més, el món, i fins i tot l'univers, s'havia salvat de la destrucció. Una de les figures clau en aquesta victòria, el guerrer alienígena que vivia a la Terra, en Son Goku, havia estat reviscut durant aquesta aventura després de set anys de separació de la seva família.

L'alegria va donar pas, ràpidament al cap de pocs mesos, a les baralles domèstiques habituals. La seva dona, la Chichi, era molt conservadora, i ara que havia tornat, hauria de guanyar-se la vida per mantenir la seva petita família, fos com fos.

—No et pots passar els dies entrenant lluny d'aquí! Tens dos fills que van a l'escola i una casa amb una teulada que necessita reparacions! No pagaràs aquestes factures caçant i pescant!

En Son Goku va pensar que quan el Drac Shenron va reconstruir completament la Terra a petició seva, podria haver-la reconstruït amb les teulades reparades. Però no, i sabia que discutir amb la seva dona no tindria sentit. Ella només acceptava excuses quan el món estava en perill.

—Vols que... vengui el meu peix al mercat? Que condueixi un tractor en un camp?

—Vinga, Goku, fes servir la imaginació! Ets l'home més fort del món! Segur que hi ha alguna feina que puguis trobar on et paguin millor! Guanya tots els tornejos que hi ha!

—Això no és gaire just amb els altres participants...

—M'està pujant la mosca al nas! Vés a preguntar-li a la Bulma doncs, que dirigeix ​​un negoci enorme amb un milió d'empleats!

El Guerrer de l'Espai va pensar que era una bona idea i es va posar dos dits al front, cosa que el va ajudar a concentrar-se. Estava esperant que algú del seguici de la Bulma, algú prou poderós, s'esforcés, alliberant així energia, i ho detectaria fàcilment. En aquell moment, podria fer el Canvi de Lloc Instantani cap a ells.

Segurament seria en Vegeta. Però en Vegeta, cansat de ser utilitzat com a destí per en Goku per arribar a la capital, va accedir al plaer pervers d'amagar la seva força. No obstant això, tan bon punt va aixecar la veu, que era dues mil vegades al dia, el seu ami-enemic ho va detectar sense dificultat.

Va ser l'energia de la Bulma la que va sentir primer. En Goku va desaparèixer.

En Goku va aparèixer a la Ciutat de l'Oest, més precisament a l'edifici familiar de la Corporació Càpsula, a l'ala dreta, al... lavabo.

—Idiota! —va maleir la Bulma.— Estic ocupada! Surt d'aquí immediatament!

A aquell nen salvatge li havia costat molt aprendre les regles bàsiques de l'etiqueta, però en Goku sabia que a ningú li agrada que li molestin quan és al vàter. Sense discutir, va marxar i va tancar la porta darrere seu.

—Et vaig dir que no et teletransportessis mai més davant meu sense avisar! —va cridar des de la porta.— Et vaig donar un telèfon per això!

—Ah, en Goten l'ha agafat per jugar al Candy Bu. Estaves empenyent, oi? He sentit la teva pujada d'energia; deu haver estat una gran feina!

—Calla! Li demanaré a en Vegeta que et mati! Moriràs per tercera vegada!

—Bé, encara no és prou fort per a això —va contestar el convidat indesitjat.

Una mica més tard, després d'un parell de bufetades durant les quals la Bulma va aconseguir no fer-se massa mal a la mà, en Goku va explicar la seva situació actual, puntuant cada paraula amb un mos de pastís. Els servents robots de la Bulma, de fet, feia temps que havien après a reconèixer aquest convidat especial i omplien contínuament una safata amb dolços.

Per la cap del departament tècnic de l'empresa més gran del món, la resposta era òbvia.

—Una feina... De debò que la teva dona està completament despistada. Tu no pots fer cada dia la mateixa tasca, per molt senzilla que sigui! No et recomanaria a ningú a la Terra; a més, hi ha prou per feines accessibles si t'espaviles! Però l'única cosa que saps fer correctament és entrenar...

—Això és el que li he dit.

—...I salvar el món. Això primer és útil per al segon.

—Ah si?

La Bulma va romandre pensativa durant uns segons i després es va aixecar.

—Bé, no és tan complicat. T'estàs entrenant per salvar el món de les amenaces. Bàsicament ets l'exèrcit. És una professió perfectament útil i que val la pena. Així que, continua fent exactament el que estàs fent ara. Et pagarem per això: salvar el món quan calgui.

Mentre deia això, va escriure en un ordinador, perquè fins i tot a la sala de te n'hi havia un.

—D'acord —va dir en Goku, a qui li agradaven les solucions senzilles.— Com funciona?

—Ja està. Fet.

Una targeta acabava de sortir de la consola. La Bulma la va agafar i la va donar al seu amic.

—Aquí tens una targeta de crèdit. He posat un milió al compte i s'hi afegiran 500.000 iens addicionals cada mes. Aquest serà el teu salari; cobrirà totes les teves necessitats amb bonificacions generoses, i realment no és gaire a pagar per salvar la Terra.

—M'estàs pagant?

—Sí. M'ho puc permetre, i ja estic donant suport econòmic a un Guerrer de l'Espai que no fa res més que entrenar tot el dia. Diguem que estic patrocinant la defensa de la Terra...

—D'acord. Però no vols que et doni res a canvi?

La Bulma es va ruboritzar involuntàriament, sabent perfectament que era impossible que en Goku pensés el mateix que ella ara mateix. No va poder evitar respondre de totes maneres, amb un somriure maliciós.

—Hmm... Ja tinc en Vegeta per a això, petit Goku meu... Però si insisteixes, potser podríem...

—Et puc portar el peix més gros que trobi! I de vegades fins i tot trobo un senglar.

—Sí. I tant. Bé, millor que te'n vagis abans que comencem a dir res més estúpid.

—Genial. Moltes gràcies! La Chichi estarà molt contenta!

La Chichi no estava gens contenta.

—Et paguen per no fer res? I la Bulma?

—Quin és el problema?

—De cap manera! I menys si han de ser diners de la butxaca donats per llàstima per aquella dona rica! Tenim la nostra dignitat! No acceptarem els seus diners! I tu trobaràs una feina de veritat i honesta!

En Goku no entenia res, però sabia que encara li quedava molt camí per recórrer. Així que va anar a demanar consell a l'altra persona més intel·ligent que coneixia després de la Bulma: el seu fill gran.

Va haver d'esperar fins al cap de setmana perquè, tot i que sovint tornava a casa després de l'escola, en Gohan encara havia de fer els deures, i li portava hores cada vespre. Dissabte a l'alba, el va portar a un lloc de pesca que havia explorat, a vuit-cents quilòmetres de casa. Van trigar cinc minuts a arribar-hi. Escollir l'alba no va ser aleatori; significava que podien tenir una mica de pau i tranquil·litat sense el seu germà petit, que encara dormia profundament.

Per sobre d'un rierol clar, els dos guerrers més poderosos de l'univers pescaven minuciosament uns quants peixos amb les mans nues, tan lentament com fos possible per tenir una oportunitat de lluitar.

—El que vol dir la Bulma no és erroni —va dir en Gohan.— Ets un Defensor de la Terra, a temps complet. Això justifica completament un sou per fer exactament el que ja fas.

—La Chichi no ho veu així.

—La mare no vol que la Bulma sigui al teva cap. Si rebessis aquest sou com a soldat especial de l'exèrcit del Rei, no hi tindria cap problema.

—Doncs li ho podem preguntar al Rei!

—Emfatitzo "especial".

—Saps on he d'anar per trobar-lo?

En Gohan va entendre que la resposta la volia ja i va deixar anar un peix al riu. Va pujar i baixar els dos braços una vegada, amb un moviment ràpid i brusc, tan ràpid que van aparèixer ones als seus peus alhora que se li secaven les mans d'una revolada. Va volar fins a la seva bossa i va agafar un petit ordinador portàtil. A la seva classe de civisme, va investigar l'exèrcit i, després, amb una mica més de recerca, va localitzar el "pentàgon" local. Va trobar un gran complex administratiu i de casernes, conegut pels seus tancs i avions, així com per la seva guàrdia meticulosa.

Es van adonar d'això per si mateixos, ja que les torretes van obrir foc contra ells mentre s'acostaven volant, afirmant que, en ser éssers vius sense ràdios, no havien respost als avisos.

Van esquivar fàcilment tots els trets i van aterrar davant de les grans portes de l'entrada, davant de dos guàrdies tremolosos que els van amenaçar sense gaire convicció amb les seves armes de foc.

—No... no... no us mogueu! —va cridar el soldat.

—Venim en so de pau —va respondre en Gohan, el millor de la seva classe.

—Ei! Com va? Sou uns tiradors terribles! —va exclamar en Goku, amb cap mena de classe.

En Gohan va posar la mà a l'espatlla del seu pare per silenciar-lo.

—Ens agradaria conèixer els vostres superiors, si us plau.

CV d'en Goku

Amb temps i molta cura, els dos intrusos, envoltats d'una guàrdia pesada i intimidant, van entrar a la base, però no van ser convidats a entrar als edificis. Un general els va rebre al pati interior.

—M'agradaria començar la meva presentació amb una mica d'història —va dir en Gohan.— L'any 753, el rei dimoni Satanàs Cor Petit va destruir el Castell del Rei i tota la ciutat circumdant. Poc després, va ser derrotat per... en Son Goku, que és aquí avui.

—Para —va dir el general.— Penses que soc idiota? Això va ser fa 20 anys! Aquell salvador era, com a molt, un nen en aquell moment.

—Bé, sí, jo ho vaig ser... —va començar en Goku, comptant amb els dits, immediatament aturat pel seu fill amb una mà a l'espatlla.

—Tenia tretze anys.

—Aquest guerrer té 35 anys? Sembla que en tingui 20 i no té ni una sola cicatriu. Ni una arruga.

—És l'alumne més distingit de l'Escola Tortuga, dirigida pel Mestre Mutenroshi, un home que, com sabeu, té uns quants centenars d'anys. De fet, si consulteu els arxius del Torneig d'Arts Marcials d'aquella època, veureu la participació d'en Son Goku i que sempre acabava segon o primer.

El general va fer un gest a algú que va començar a buscar a la seva tauleta.

—Aleshores...

—Espereu.

Van deixar que l'assistent acabés la seva cerca, que després va mostrar la seva pantalla al general.

—Efectivament és en Son Goku als tornejos número 21, 22, 23 i, més recentment, el 25. I el Rei va confirmar en aquell moment que aquest nen va lluitar contra en Cor Petit —va concloure l'assistent.

—Sí, és clar. Però no hi ha cap prova que aquell noi sigui aquest noi. De debò, va vestit igual i té exactament els mateixos cabells que a la foto del nen! Però ningú es queda així tota la vida. Fa pudor d'impostor.

—Aleshores —va continuar en Gohan, impertorbable,— en Cor Petit va tornar en una forma diferent, al número del torneig, ehm... 23, per ser precisos. Tota l'illa va ser destruïda. En Goku el va aturar. Podeu comparar les fotos; era un adult.

—Exactament! Ni una arruga des de llavors! És una disfressa! Ningú manté la mateixa cara durant vint anys!

—En Tom Cr...

—Els actors de Hollywood no compten!

—Vols que em canviï la cara? —va preguntar en Goku, assenyalant-se la cara.— Ja està!

I es va envoltar d'una llum groga, els cabells se li van posar de punta immediatament i van canviar de color. Sorpresos pel petit remolí que emanava d'ell, la multitud va fer un salt, i alguns gairebé van disparar, cosa que segurament hauria causat un accident.

—Tranquil, pare —va dir Gohan.— D'acord doncs: dos extraterrestres van atacar la Terra i van destruir una ciutat. Ell va ser qui els va derrotar de nou.

—Vinga va, si ho vam aconseguir, és principalment gràcies a tu i a en Krilin —va dir en Goku amigablement.

—Deixa de complicar-ho tot. No soc jo qui busca feina. Després d'això, en Cèl·lula va fer estralls.

—No els explicaràs l'arribada d'en Freezer a la Terra?

—No, perquè no ho saben. Així doncs, hi va haver imatges a la televisió. La primera gran baralla va ser d'ell, i tenia aquesta cara, amb els cabells rossos.

—Va ser el Sr. Satan qui va derrotar en Cèl·lula —va dir el general.

—Sí, sí, però veus, nosaltres vam ajudar.

En Goku va entendre perfectament que el seu fill estava utilitzant una veritat a mitges per fer que els militars entenguessin veritats més accessibles i ja acceptades. Però tot i així, va ser ell mateix, en Son Gohan, qui havia derrotat en Cèl·lula! Havia de contenir-se d'honorar el seu fill, cosa que aquest últim es va negar a fer amb les seves paraules.

El general va mirar la tauleta que li havia donat el seu ajudant i va reconèixer en Goku en la seva forma de Superguerrer.

—Recentment, en Babidi i en Bu han fet estralls. Ell va ser qui els va derrotar.

—Va ser el senyor Satan altre cop.

—Érem allà per ajudar-lo. Recordes les veus que us demanaven que compartíssiu la vostra energia? Abans del senyor Satan, va ser en Goku qui va parlar.

—Podem fer una anàlisi espectrogràfica de la seva veu; és molt més difícil de reproduir que el seu aspecte físic —va xiuxiuejar l'assistent al general.

—Pel que fa al senyor Satan, ens coneix bé i pot corroborar les nostres afirmacions i argumentar al nostre favor.

La idea que fossin propers al gran heroi va impressionar al general més que totes les històries anteriors.

—En resum, en Son Goku és un especialista en atacs contra la Terra i un poderós lluitador capaç de repel·lir-los. El que proposem és integrar-lo al vostre exèrcit com a consultor. Estarà disponible de guàrdia sempre que el necessiteu. Però no vindrà a l'oficina cada dia tret que hi hagi una amenaça. De fet, passa la resta del temps entrenant-se sol per estar preparat per afrontar aquestes moltes amenaces.

—Pot entrenar perfectament aquí amb nosaltres —va oferir un instructor.

—No em podríeu seguir el ritme —va dir en Goku abans que en Gohan tingués l'oportunitat de posar-li la mà a l'espatlla.

—Qui es pensa que som?! —va cridar un soldat.

—Deixa'ns que et fem una demostració —va dir en Gohan, alçant la veu.— Aquest era el pla, de totes maneres, mostrar-vos de què som... bé, de què és capaç ell!

Bé. Van aturar bales, van travessar murs blindats, van transportar tancs i van guanyar una cursa contra avions. Res massa emocionant. En Goku havia de tornar a veure'ls l'endemà.

Proves, dia 1

Aquesta vegada va entrar en una oficina. Es va sorprendre de no trobar el general amb el seu alt rang, sinó una dona amb vestit.

—Hola, soc la Mathilde Châ. Em pots dir Matt. Estic a càrrec de la teva avaluació per determinar si ets de confiança i apte per integrar-te a l'exèrcit.

—Hola! Soc en Goku!

—Ja... ho sé. Bé, hem rebut les teves referències, i de fet, el Sr. Satan va parlar molt bé de tu. Fins i tot insisteix que et paguin generosament i que no et preguntem gaires coses.

—D'acord.

—També hem rebut una carta de la Sra. Brief de la Corporació Càpsula. Diu que ja és hora que et paguin pels teus esforços, esmenta el pagament retroactiu i també recomana que no et molestin. La carta del Sr. Brief, en canvi...

—El Sr. Brief?

—Cito: "Millor que us desfeu d'aquest pallasso com més aviat millor, abans que us faci miques tots els avions i devori tots els subministraments d'aliments de l'exèrcit. En cada situació, prendrà la pitjor decisió. En Kakarot ataca primer i pensa després, o millor dit, mai pensa. És un perdedor i un imbècil." Podries explicar aquesta opinió, Sr. Goku?

—Ha ha ha! En Vegeta m'està fent una broma. De fet, m'adora.

—I pots explicar qui és aquest marcià anomenat Totpoderós?

—En Dende? És el déu guardià de la Terra. També us va escriure una carta?

—No, es va aparèixer en un somni a tot l'estat major i també et va elogiar.

—Que bé.

—Senyor Goku, hi ha un soldat esperant en aquesta oficina, a punt per atacar. Pots evitar que ataqui?

—Et refereixes a aquell noi agitat que hi ha darrere d'aquella mampara? Em preguntava què hi feia allà.

Molest, el tinent, que havia estat esperant, va sortir del seu amagatall i va disparar immediatament. Bé, ho hauria fet si el seu rifle automàtic hagués estat intacte. Quan va fer un pas al costat, en Goku era just davant seu i ja havia aixafat l'arma amb la mà.

—Sí, és fàcil aturar-lo —va dir en Goku.

Furiós, el tinent estava a punt de donar un cop de puny a en Goku directament a la cara, però va recordar el soldat gegant que havia intentat el mateix el dia anterior i ara tenia el braç i la mà enguixats.

—D'acord —va dir la Matt,— suggereixo que passem a unes proves psicològiques. Segueix-me.

Van entrar en una petita habitació, moblada simplement amb una sola cadira i una taula. Les parets només estaven decorades amb la porta d'entrada i un gran mirall, evidentment de doble sentit. A la taula només hi havia un malví recolzat en un petit plat.

—Aquí tens un malví —va dir la Matt.— Te'l pots menjar en qualsevol moment, però...

Glup.

I la llaminadura va desaparèixer gola avall.

—Però... Però, ja te l'has menjat?! —va dir la Matt, alçant la veu.

—Has dit que podia.

—Jo... No havia acabat de parlar! Això és per posar a prova la teva resistència a la temptació, i has superat amb escreix el pitjor rècord!

—Això està bé, oi?

—No! Jo... Doncs escolta, ho tornarem a fer, però demà, perquè has trencat tots els paràmetres de l'experiment. A partir d'ara, m'agradaria que esperis fins que hagi acabat la meva explicació abans d'actuar o respondre, d'acord?

—D'acord —va dir en Goku amb un somriure radiant.

Sorpresa per la seva franquesa, la psicòloga es va tapar el cap amb les mans i es va dirigir cap a la sortida.

—Anem a l'habitació del costat, he de seure.

Al costat hi havia dues butaques molt còmodes.

—Bé, ara t'explicaré un escenari, amb una elecció. Em diràs quina elecció fas i explicaràs el motiu de la teva elecció. Ho entens?

—I tant.

—Es diu el problema del tramvia. Ets el conductor d'un tren que viatja a tota velocitat per una via. Més endavant, atropellaràs cinc persones, i les mataràs segur. Però pots decidir prémer una palanca que canviarà la via del tren. En aquella altra via, només hi ha una persona, que en aquest cas moriria. Què decideixes fer?

—Espera, si hi ha un tren que atropellarà gent. No poden sortir aquestes persones de les vies?

—El tren està fora de control i va molt i molt ràpid. Ningú tindrà temps de moure's; només tens temps, si ho decideixes, de fer que canviï de via.

—D'acord. Però si soc al tren, segur que el puc aturar. D'aquesta manera, ningú serà atropellat.

—No, no. Ja t'ho he dit, no pots.

—T'asseguro que soc molt més fort que un tren. Molt, molt més fort. Crec que serà molt fàcil aturar-lo. Fins i tot puc volar amb ell, i sortirà de les vies, i me'l portaré on vulgui. O, podria teletransportar tot el tren a un altre lloc...

—Senyor, això és un exercici de suposicions, no una situació real. Imagina't que aquest tren és un extraterrestre i saps que no hi pots fer res, excepte fer que canviï de via, si tu vols.

—No, perquè també podria teletransportar-me cap a les cinc persones i treure-les de la via.

—Saps que no tens temps.

—És un Canvi de Lloc Instantani, saps... D'acord, faré que canviï de via.

—Ah. Així que aquesta és la teva resposta. Així que decideixes, en comptes de no fer res, sacrificar una persona per salvar-ne cinc.

—Ah, no, canviaré de via i després em teletransportaré fins a la persona i la trauré d'allà. És més fàcil salvar una persona que cinc.

—Ja, però la situació és la mateixa... D'acord, segona versió del dilema. Imaginem el mateix, excepte que aquesta vegada, l'única persona és algú que coneixes. És el teu fill, en Son Gohan.

—Oh, he enviat el tren cap a en Gohan?

—No, no, comencem de zero. Imagina't que tornes a estar en un tren fora de control, dirigint-te directament cap a cinc persones. Pots utilitzar una palanca per enviar-lo cap al teu fill en lloc de les cinc persones. Definitivament no tens temps de salvar ni el teu fill ni aquestes cinc persones. En aquesta nova situació, canvies la via del tren?

—Oh, això és encara més fàcil!

—De debò?

—I tant. Canvio la via del tren immediatament. En Son Gohan és molt fort. No corre cap perill per un tren que vagi directament cap a ell.

—No, però és un tren molt potent... eh...

—No, però fins i tot si és un supertren o alguna cosa així, en Gohan sabrà com esquivar-lo o parar-lo. Sé que ho pot gestionar.

La Matt va implorar al seu pacient amb la mirada que es mantingués dins dels paràmetres de l'experiment. En Goku va entendre que havia d'explicar-se.

—En Gohan és molt, molt fort, ja ho saps.

—D'acord, però... et recordo que aquest és un tren alienígena, amb superpoders molt poderosos. En aquest experiment, has d'imaginar que fins i tot tu, fins i tot ell, esteu absolutament segurs que no pots derrotar aquest tren.

—I llavors enviaria a en Gohan a una mort segura? Bé, no seria la primera vegada.

—Perdona?

—És el mateix de totes maneres. En Gohan voldria que li enviés el tren. És com jo. Si és possible enviar un perill cap a nosaltres, sempre ho farem. Aquestes cinc persones no tenen cap possibilitat, i no són guerrers, oi? Depèn de nosaltres gestionar això. En Gohan mai em perdonaria si deixés que cinc persones fossin aixafades quan era possible redirigir el perill cap a ell.

La Matt es va relaxar.

—Bé, aquesta encara és una resposta interessant. Però tornem al segon escenari, però aquesta vegada sense la víctima heroica. Així doncs, comencem de zero. Encara ets en aquell tren fora de control que va massa ràpid. S'està precipitant cap a cinc persones.

—Si aquesta situació es repeteix, crec que els meus amics i jo almenys haurem lluitat contra aquell tren o haurem impedit que tota aquella gent pugés a les vies.

—Per última vegada. Pots redirigir el tren, però llavors anirà directament cap a la teva amiga, la Bulma Brief. Ho faries?

Durant el breu moment que en Goku va semblar estar considerant la situació, la Matt va tremolar en pensar que aviat descobriria que la directora de la Corporació Càpsula, la senyora Bulma Brief, també era una guerrera superpoderosa capaç d'aturar un tren amb una mà. Goku encara mirava fixament al davant, així que la Matt el va pressionar.

—Aleshores, estàs dubtant?

—Ah? Oh, gens ni mica. L'elecció és òbvia. Només m'estava imaginant la situació, perquè tens raó: així és la Bulma! És conscient del perill, però inevitablement es posarà al mig com si no passés res...

—Ah... d'acord. I la teva elecció òbvia és...?

—Enviaré el tren directament cap a la Bulma.

La Matt va quedar atordida.

—Bé, sí, això és més senzill. Definitivament sabrà què està passant, i si hi és, també coneixerà els riscos. Així doncs, la ressuscitarem i tot anirà bé. Si haguéssim de ressuscitar cinc desconeguts, els hauríem d'explicar què ha passat. Veus, seria molt més complicat, i si no ho poguéssim fer durant un any, per exemple, els seus pares es preocuparien...

La Matt semblava desanimada i va romandre en silenci durant una bona estona.

—Tu... —va dir llavors.— Tu tens el poder de ressuscitar la gent?

—No, jo no, i ara!

—Crec... Crec que ja n'hi ha prou per avui —va respondre ella, profundament nerviosa.— Ens veiem demà. Gràcies.

I va sortir de l'habitació amb pas vacil·lant.