Part 37, Capítol 184.

PART 37: L'ODISSEA DE L'UB

Capítol 184

Traduït per Skywalker

A l'estadi de l'Univers 0, poc després de l'expulsió d'en Bu, els organitzadors estaven ocupats restaurant l'ordre. Per ordre del nou Gran Kaitoxin Suprem de l'Univers 1, els Vargas havien anat a buscar un nou conjunt de Boles de Drac per ressuscitar totes les víctimes que hi havia hagut fins ara.

Quan la commoció va arribar al seu punt àlgid, en Bardock de l'Univers 3 va cridar al Varga encarregat del seu univers, anomenat Zamacoin, el mateix que vestia amb vestimenta noble entre l'elit del seu poble.

—Espera —va dir el Guerrer de l'Espai.— Porteu-me al meu univers... abans no torni en Raichi. No ha de saber d'on procedeixo.

—Estàs segur? —va preguntar en Zamacoin, a qui no li agradava la idea d'haver de fer un viatge interuniversal extra.

—Absolutament. No sé si podrà tornar a la vida, però no puc arriscar-me.

—Jo també escampo la boira —va interrompre en Satanàs Cor Petit.— Aquí fot pudor de bondat —va afegir per emfatitzar el seu allunyament dels sentiments que l'havien perseguit des del seu últim combat.— Celebro que en Gast sigui mort! Ha, ha!

—Entesos —va admetre finalment el Varga.— Rumiant-ho, fer venir plegats enemics mortals no va ser gens raonable.

Entre la seva gent, en Zamacoin era un dels pocs que s'havia oposat a aquest torneig. Veia la violència i els pobles de l'univers amb sospita. Aquesta competició li havia donat molt en què pensar. Tenia un gran respecte pels Kaitoxins, les deïtats de l'univers. Alguns éssers mortals havien aconseguit inculcar-li una certa fe, com en Gast de l'Univers 7. Però les accions d'en Babidi, en Bu i els Guerrers de l'Espai van reforçar la seva visió de les coses. Massa gent tenia cors impurs. Aquest Univers 3, del qual havia estat nomenat guardià, contenia veritables monstres, com el Rei Satanàs, de les atrocitats del qual havia sentit a parlar anteriorment al torneig. Aquest tal Raichi que buscava venjança pel genocidi dels Guerrers de l'Espai vers el seu poble, del qual semblava ser responsable en Bardock. S'havia vist obligat a enfrontar-se a un univers que il·lustrava perfectament el seu disgust per les altres espècies. En Zamacoin va fer servir una nau espacial per portar-los a casa. Mentre els guiava fora de l'estadi, el rei Piccolo es va dirigir a en Bardock.

—Has vist venir aquest desastre, amb el xiclet rosa, amb el teu estrany poder?

—No realment —va respondre en Bardock.— Formava part d'algunes visions que vaig tenir al principi del torneig, però no és una cosa que controli intencionadament. Normalment s'activa quan s'acosta un destí trist.

—Ets un Guerrer de l'Espai, no? —va preguntar en Satanàs.— Crec que vaig matar un munt dels teus.

—Sí, incloent el meu fill. Bah, tan sols et defensaves. I tu, ets un Namekià, oi? Vam matar els teus germans, així que... és un empat.

En Satanàs Cor Petit no va fer cap comentari. No havia prestat gaire atenció als seus orígens extraterrestres, dels quals havia sentit a parlar una mica pels invasors Saiyans. No li interessava.

—Considerant que vam massacrar el vostre planeta natal, oi que ets el darrer Namekià? —va continuar en Bardock.— Jo soc l'últim dels Saiyans...

—I què? Deixa de fer-te el supervivent dramàtic —va dir en Satanàs.— En Raichi és l'últim Tsuful. I en Tapion prové d'un passat tan llunyà que la seva civilització va desaparèixer. Francament, ser l'últim d'una espècie és comú!

—Crec que el nostre univers està realment fotut —va sospirar en Bardock.

El petit grup va abordar la nau, que va enlairar-se ràpidament. Aviat tornarien a casa.

Mentre en Zamacoin supervisava el viatge a l'Univers 3 amb el pilot, va continuar escoltant atentament la repugnant conversa dels dos guerrers.

—Si ho he entès bé, en Raichi us vol morts, oi? —va preguntar el Namekià.

—Sí. Després d'exterminar el Planeta Vegeta i tota la meva gent, em va perseguir per diverses galàxies. Vaig aconseguir resistir i escapar, però amb aquest torneig, s'ha tornat massa perillós per a mi. M'he d'amagar.

—Busques un lloc on amagar-te, oi que sí? Vine amb mi. A canvi m'advertiràs de tota la merda que s'aproximi. Crec que ens podem entendre bé.

—Per què no? —va reflexionar el Guerrer de l'Espai.— Què hi farem allà?

—Martiritzar els febles —va dir amb menyspreu en Satanàs Cor Petit.— Soc el Rei Dimoni de la Terra.

—M'agrada —va respondre en Bardock amb un somriure.— Em recordarà els bons vells temps. Això és tot el que em queda, de totes maneres.

El pilot i en Zamacoin els van observar, bocabadats, igual que els Namekians que els acompanyaven.

—Em plau treure'm de sobre aquests paios —va dir en Zamacoin al pilot Varga.

—Rumiant-ho bé, acceptar els pitjors criminals al nostre torneig no va ser gens raonable —va respondre el pilot.

—No cal que ho diguis. Has vist aquell monstre que va matar una nena petita a la primera ronda? Ho vaig dir des del principi, tindríem problemes amb els pocavergonyes.

En Zamacoin desitjava poder deixar-los a la deriva al buit de l'espai o llançar-los a un forat negre. Malauradament, els organitzadors havien promès seguretat als seus convidats, fins i tot a aquells que no s'ho mereixien. Amb un últim sospir, van iniciar el viatge, enviant l'últim Guerrer de l'Esapi i l'últim Namekià de l'Univers 3 fora de l'Univers 0.

A l'estadi, l'ex Gran Kaitoxin s'havia retirat. Estava sent observat de prop pel Kaitoxin del Sud, que era, amb diferència, el més rigorós i sospitós. No podia perdonar al seu antic líder la seva impensable traïció.

Pel que fa a aquest últim, simplement va observar la represa dels esdeveniments. El seu paper havia acabat. No intervindria ni diria res més durant la resta del torneig. No podia fer res més que pensar. I ningú l'escoltaria sobre en XXI, ara que havia perdut la confiança dels seus col·legues. A més, la criatura de l'Univers 5 tenia tot el dret d'estar-hi.

En Bu li havia obert els ulls a la inevitabilitat del món. El destí no estava en mans dels mortals, ni tan sols en les dels déus. El que hagi de ser, serà.

Mentrestant, alhora que els Vargues buscaven un conjunt de Boles de Drac, els comentaris sobre la gestió de la crisi i el futur del torneig volaven a tota velocitat.

—I pensar que ens va humiliar donant-nos poders —va dir furiós en Son Goten de l'Univers 18.— En Bu és realment menyspreable.

—Bé, almenys podem conservar aquesta nova fusió quan tornem a casa —va assenyalar en Trunks.— Si cal, tenim un Super Gotrunks a punt per salvar el món, el doble de ràpid que els nostres pares!

—Pots tornar-ho a dir quan hagis reprès l'entrenament —va grunyir en Vegeta a prop.— No et mereixes aquest poder de franc. Si tinguessis una mica d'orgull, no confiaries en un regal del teu enemic.

—Estic somiant o estàs gelós? —va preguntar la Bra.

—Jo, gelós? —va replicar en Vegeta enfadat.— Només m'irrita aquesta actitud despreocupada que em posa dels nervis! La fusió és una trampa en el fons, i fins i tot sense això, en Bu va tenir la barra de millorar-la perquè li poguéssiu donar un millor combat! Així que baixeu del vostre núvol, nois. Si no haguéssiu confiat sempre en en Gotrunks, podríeu haver protegit millor les vostres famílies abans.

Aquesta última esgarrifança anava dirigida específicament a en Son Goten, que va baixar els ulls, entenent l'al·lusió a la seva manca de poder contra en Kakarot de l'Univers 13 durant l'atac d'en Babidi. En Trunks es va posar davant seu, disposat a respondre, però en Gohan va intervenir.

—Calmem-nos tots —va dir amb veu suau però ferma.— Vegeta, tots estem d'acord que en Bu és el responsable de tot això, oi? Tots li hem seguit el joc. En Goten ha fet tot el que ha pogut. Aquest torneig és un esdeveniment excepcional; en quina situació, si no, hauria lluitat contra ell mateix?

—Tot i que puc entendre el teu punt de vista, Vegeta —va afegir en Goku—, no hem de forçar els nanos. Serem aquí per gestionar les situacions difícils, i ara tenim l'Ub al nostre costat; ell també defensarà la Terra. S'han guanyat un descans després de tot el que han passat.

En Vegeta va rondinar per dins i va apartar la mirada. En Gohan va donar un copet a l'espatlla del seu germà, i tots es van relaxar una mica.

—L'Ub no hi és, per cert —va observar en Vegeta.

—Oh, no deu ser gaire lluny! És cert que no el vam veure contra en Bu, però estic segur que sap el que fa!

És cert, l'Ub era un exemple. I no estava sol.

—Jo també protegiré la Terra, avi! —exclamar la Pan.

—I tant —va respondre en Son Goku alegrement.— Tu i l'Ub sereu els defensors de la nostra llar.

La Pan va fer un salt d'alegria amb aquestes paraules. Més lluny, en Cor Petit va somriure lleugerament. Necessitaven recompondre's després de les revelacions d'en Bu, que els havien donat voltes a la ment. Tothom estava nerviós.

A pocs espais de distància, una altra persona també reaccionava molt malament a la situació.

—Aleshores, aquest malparit va arreglar l'A-18 durant la nit? —va escopir l''A-17 enfadat.— Es va oblidar deliberadament de mi, el canalla!

Els dos bessons sempre havien estat iguals. Segurament eren igual de poderosos, però la seva germana sempre el deixava presumir de ser el més fort. Ara, ell era tan innegablement inferior a ella que sentia una gelosia intensa.

A l'Univers 8.

—Aleshores, va ser en Bu qui em va ajudar a desenvolupar les meves habilitats psíquiques? —va dir en Freezer amb veu tensa.— Ha estat jugant amb mi des del principi, aquell cuc de terra. Ja sabia qui era el pare des de la primera ronda!

—Espera, doncs, en Bu era la teva font? —va respondre en Cooler bruscament.— M'ho podries haver dit, era important, aquell paio era un manipulador!

En Freezer no va respondre; ja no importava. Havien arribat a un compromís amb en Ginew, i per evitar una guerra civil al seu univers, ara tenien el comandament de l'imperi. El rei Cold només seria una figura representativa, conservant cert poder, però ells eren els veritables responsables de la presa de decisions.

—I ell és qui em va aconsellar en el combat contra aquella noia Saiyana, m'imagino —va dir en Ginew, dins del cos d'en Cold.— M'enfurisma que ens hagi utilitzat com a joguines. Que es podreixi al seu univers.

Un moviment inusual va cridar la seva atenció. Des del passadís dels organitzadors, els Vargues tornaven amb un carro de Boles de Drac, acompanyats per l'Ancià Namekià per invocar en Porunga.

—Suposo que encara no ho tornaràs a intentar? —va dir en Cooler.

—Ni en els teus somnis més bojos —va respondre el seu germà.— Els Kaitoxins estan nerviosos, i aquest Vegeku és un autèntic maldecap. Fins i tot si en Bu mou els fils en aquest torneig, no hi ha res que puguem fer. Crec que haurem de renunciar a la idea d'aconseguir les Boles de Drac.

—Vols tornar a casa, doncs? —va preguntar en Ginew.

—Encara no —va dir en Freezer.— Vull veure com acaba aquest torneig. A més, podria aparèixer una oportunitat miraculosa.

En Ginew va assentir. No es volia perdre's les batalles èpiques que restaven per res del món. Només hi lluitarien campions de primer nivell, increïblement forts. Quina llàstima que la majoria fossin Guerrers de l'Epai!

Va mirar en direcció a la Son Bra de l'Univers 16, mentre que en Porunga era invocat al mateix temps, il·luminant l'estadi amb la seva llum mística. La Guerrera de l'Espai encara semblava amoïnada, des del cop d'estat d'en Babidi. En veure el seu pare a pocs metres de distància, amb la seva mirada assassina, es podia entendre per què. Fins i tot en Ginew va tremolar de por en veure'l. De fet, era millor no cridar més la seva atenció.

—Si us plau, ressusciteu els que han mort o han caigut inconscients des del començament d'aquest torneig! —va dir l'ancià Mori en namekià, per assegurar-se que ningú fos oblidat.

En Porunga va concedir el desig i va tornar a la vida tothom. A l'espai de l'Univers 13, en Tapion i en Raichi van reaparèixer. Es van mirar sorpresos. El Tsuful era com si l'hagués colpejat un llamp. El seu fantasma havia estat recuperat pel Drac i reinstal·lat a la seva màquina, el Hatchiyack. No era realment un esperit, sinó simplement un romanent mecànic de la seva ànima perduda. Així, havia tornat, reparat, funcional, amb els records de la seva batalla contra en Gast. Recordava haver-se fusionat amb el Hatchiyack, i el resultat el fascinava tant com l'aterria. Aquest monstre era massa poderós. Les ànimes dels Guerrers de l'Espai havien cridat venjança amb una fúria indescriptible, recordava. Com ho havien fet també les víctimes d'aquests bàrbars.

En Raichi, però, no podia abandonar la seva croada. Hauria d'estar alerta per evitar que el Hatchiyack tornés a desencadenar la seva fúria. Seria capaç de destruir el seu univers un cop arribés a casa seva. Però quin soldat tan increïble per dur a terme la seva venjança...

—Quin miracle —va murmurar en Tapion al seu costat.— Jo també sento la teva alegria, Hildegan. Ho recordo. Potser podrem coexistir, a partir d'ara... I perdonar...

El seu cos va tremolar en resposta a aquestes paraules. La seva simbiosi durant la batalla contra en Cèl·lula havia creat una nova alquímia entre els dos éssers. Ara un podia llegir el cor de l'altre, i l'antiga criatura entenia millor les emocions mortals. Pel que fa a en Tapion, ara era conscient del sofriment de la criatura, una criatura que mai havia desitjat ser una arma de destrucció.

Potser podrien perdonar-se mútuament, i fins i tot, amb aquest nou vincle, dedicar-se al servei del Bé?

A l'Univers 7, en Gast també va tornar a la vida. Es mirava les mans, sorprès. El seu cos i la seva ment recordaven els atacs màgics que l'havien colpejat per tot arreu. En Bu era un mag extraordinari; no ho podia negar. Quin poder! Si el Drac l'havia fet tornar, significava que el prodigi havia estat neutralitzat. Va mirar cap a l'espai de l'Univers 1 i va veure el Gran Kaitoxin Surem apartat, seguit de prop per un dels seus companys. Semblava que la situació s'havia resolt. No sabia com, però almenys la major amenaça d'aquest torneig havia estat eliminada. El seu objectiu encara era assolible. El Varga assignat al seu univers es va acostar a ell.

—És un plaer tornar-lo a veure, senyor —va dir.— Sentim molt el que ha passat. Gràcies per intentar salvar-nos; el problema està definitivament resolt.

—Gràcies per tornar-me a la vida —va respondre en Gast, assentint.— Em pots dir què s'ha decidit?

—El torneig es reprèn, a petició del nou Gran Kaitoxin del nostre univers. Si encara voleu participar, aviat us enfrontareu a la Son Bra de l'Univers 16 als quarts de final.

—Continuaré —va confirmar el Namekià.

—D'acord. Si us plau, prepareu-vos, la lluita començarà en uns instants.

En Gast Carcolh va creuar els braços, perdut en els seus pensaments. Després de totes aquestes proves, després de tot aquest temps, el seu somni era a l'abast. Si guanyava contra aquesta Guerrera de l'Espai, i després contra el Mag XXI, podria tornar amb el seu poble.

Però per fer-ho, havia de prevaler contra dos éssers extraordinaris. La Son Bra era molt més forta que ell. En XXI era un mag excepcional i misteriós que havia aconseguit neutralitzar en Bu sense dificultats.

Encara ho podia aconseguir. No es rendiria. I fins i tot si perdés, l'esperança no l'abandonaria mai. Buscaria fins al final de la seva vida. Lluitaria contra les forces del mal, en totes les seves formes. Aquesta era la raó de la seva existència, fins que arribés a la seva fi, d'una manera o altra.

A l'Univers 17, en Cèl·lula havia tornat enmig del seu aclaparador nombre de Cel·luletes. Tenia una expressió desil·lusionada. La seva derrota contra en Vegeta encara l'irritava. No va poder evitar mirar a la seva dreta, observant l'expríncep amb una mirada malèvola. D'una manera o altra, es venjaria.

Però encara no era un perdedor. Ja havia aconseguit el que volia: una lluita contra en Son Gohan, el seu veritable rival. No es penedia de no haver lluitat contra en Son Goku. Ara, presenciaria el final del torneig, continuant amb el seu propi creixement veient els altres en acció. El seu potencial de millora era immens.

Mentre reflexionava sobre això, en Vegeku el va cridar a la seva esquerra. Necessitava descarregar la seva frustració i distreure's.

—I doncs, Cèl·lula? —va dir burlescament.— Com se sent al ser demolit per algú a qui vas aixafar en aquell moment? No t'ho deus haver pres pas malament, espero!

—Hmph —va remugar en Cèl·lula.— Pots guardar-te els comentaris. Em sembla que no has superat del tot la teva derrota contra el mag, oi? No s'ho deu haver pres pas malament l'heroi de tot un univers?

Una ombra va creuar la cara d'en Vegeku, fent que l'ésser perfecte s'estremís. Era la seva imaginació, o el Guerrer de l'Espai estava preparat com un depredador a punt d'esquinçar la seva presa?

Devia ser només una sensació, perquè un somriure maliciós va aparèixer a la cara d'en Vegeku.

—Vaig perdre contra enganys màgics, no contra algú que em va manipular de principi a fi. Els universos s'estan buidant. Cèl·lula, has perdut, també podries marxar, amb la teva abundant família.

—Jo no marxo —va respondre en Cèl·lula, recuperant la compostura.— Estic esperant que s'hi torni a embolicar la troca. Ens ben divertirem.

El Guerrer de l'Espai no va respondre i va apartar la mirada. No ho admetria, però ell també havia estat esperant aquell moment. Necessitava desfermar la seva fúria. Però no faria el primer pas. Era un defensor de la justícia, no un busca-bregues.

A l'univers 14, va ser el torn de l'A-18 de sortir del passadís del seu apartament. Va trobar el seu germà recolzat a la paret del seu espai. La va observar amb ulls alleujats, però lleugerament desconcertats.

—Què ha passat? —va preguntar l'A-18, veient la seva expressió.— Què m'ha passat? Em sento com quan en Gero... Com abans...

—El mag et va desactivar amb un comandament a distància —va respondre simplement l'A-17.

—Com? —va preguntar la seva germana, amb els ulls ben oberts.— Però...

—No em preguntis per què en tenia un, ningú ho sap. Se les empesca per eliminar tothom atacant els seus punts febles. Fins i tot va derrotar a en Bu.

—Quin malparit —va grunyir l'androide.— No se'n sortirà, t'ho juro que...

Es va aturar bruscament i va començar a tremolar. Sorprès, l'A-17 va abandonar la seva expressió indiferent i es va precipitar cap a ella.

—Què et passa? —va preguntar, preocupat.

—Jo... recordo... Aquells ulls...

L'última visió que havia tingut abans d'esvair-se, desactivada pel bruixot, acabava de tornar a la seva ment. Recordava el terror que havia sentit en veure els seus ulls plens d'una foscor infinita i de malson.

—Li donarem una pallissa, no et preocupis —va prometre el seu germà.— Abans de marxar, trobarem la manera de fer que tots ens ho paguin.

—Sí... —va murmurar l'androide, preferint no aprofundir en el tema.

—Per cert —va dir l'A-17 mentre la seva germana es recomponia—, va ser en Bu qui et va reparar durant la nit l'última vegada. És gràcies a ell que has recuperat la teva força original.

—De debò? —va dir l'A-18, sorpresa.

—Sembla que sí —va sospirar l'A-17.— Era una mena de cosa màgica, alguna cosa que no tindrem a casa. Potser hauríem de pensar en el que ens va dir en Yamcha, si no volem acabat, com ho diria... espatllats?

Els bessons no van intercanviar ni una paraula més, exasperats per la situació. Estaven farts d'aquest torneig, d'aquests mags, d'aquests Geuerrers de l'Espai. El futur ja no els oferia cap promesa.

—Tornarem al nostre univers —va dir en Tapion de l'Univers 3 a en Zamacoin.— Ja no hi tenim res a fer aquí.

Ara que tots havien perdut, no volia quedar-se més temps al torneig. No podia fer realitat el seu desig, tot i que no havia confiat en la victòria des del principi. Ho havia intentat, almenys. A part de monopolitzar l'atenció i els recursos dels organitzadors, la seva presència no servia per a res.

I sobretot...

—Tapion, crec que em quedaré una mica més —li va dir en Raichi.— Vull veure com acaba aquest torneig.

—No —va respondre en Tapion amb fermesa.— Sé què estàs pensant. I no et deixaré perdre més temps amb això.

—Què vols dir? —va preguntar el fantasma.

Amb la mirada endurida, el jove va agafar en Raichi pel braç i el va arrossegar pel passadís, seguit de prop pel silenciós Zamacoin.

—Està encegat pels Guerrers de l'Espai presents als altres universos. No li concerneixen. Tornarem. Immediatament. Sigui com sigui, no pot interferir en els altres universos.

—No sé què tractes d'insinuar! —va mentir el Tsuful al Varga, que l'observava atentament.

Un cop de tornada a la nau, que els organitzadors havien deixat disponible per a les properes sortides, en Tapion va continuar el seu sermó.

—Entenc la teva ira. Però la venjança no és la solució, aquest Namekià té raó. No trobarà mai la pau si continua...

—No busco la pau —va interrompre en Raichi bruscament.— Busco la maldat i erradicar-la. Els insectes en totes les seves formes han de desaparèixer. Aquests Guerres de l'Espai, aquests dimonis, tots aquells que fan patir els dèbils, els erradicaré a tots. Soc la veu de víctimes innocents, com tu i el teu germà.

Just quan estava a punt de respondre, en Tapion va ser interromput per un fort atac de tos d'en Zamacoin al panell de control de la nau.

—Quac! La Terra! Cof! Hm.

—Què ha dit? —va cridar en Tapion.— M'ha semblat sentir que deia alguna cosa.

—Res, res, només m'he ennuegat, no et preocupis —va respondre en Zamacoin amb un somriure avergonyit.

En Tapion el va observar amb certa reserva i va decidir creure'l. Mentrestant, després que ell s'allunyés d'ells, en Zamacoin, el pilot i els Namekians es van mirar i van decidir no dir res.

Tots havien quedat sorpresos pels comentaris anteriors d'en Bardock i en Satanàs Cor Petit. Tots van coincidir que aquells dos eren monstres menyspreables i sanguinaris. Cap d'ells denunciaria en Zamacoin per la seva discreta interferència. De fet, ho van aprovar en silenci.

Més lluny, en Raichi no es va deixar enganyar. Va entendre el que el Varga havia intentat dir-li. Va buscar a la seva memòria la ubicació de la Terra.

—... Anotat.