PART 37: L'ODISSEA DE L'UB

Capítol 182

Traduït per Skywalker

Van començar només sent uns dies. Aquells dies es van convertir en setmanes. Aquelles setmanes es van convertir en mesos. Mesos llargs, molt llargs.

Al principi, però, s'ho estava passant força bé. L'objectiu era simple: transformar la seva companya d'entrenament en alguna cosa. Aconseguir sorprendre-la per validar l'etapa final del seu entrenament màgic.

Havia aconseguit atrapar la Monstre Bu femenina. Si considerava la seva propera oponent com una versió evolucionada, aconseguiria atrapar-la de la mateixa manera.

No sabia quant s'equivocava.

—Molt bé, Mestre Ub —va dir la Juna, picant de mans.— Per a aquest entrenament, et deixo que triïs el camp de batalla on vols lluitar.

—Mestre? —va preguntar l'Ub.— Per què em dius així? No soc cap mestre...

—Estic al teu servei, igual que ho estic al del Mestre Bu. Per tant, aquest títol em sembla apropiat.

—Si tu ho dius... —va dir l'Ub, avergonyit.

—Ara, si us plau, tria el camp d'entrenament. Tens cinc minuts. Si no, començaré la sessió ara mateix.

L'Ub va sentir un calfred i va mirar al seu voltant. Després d'aconseguir aturar-la, va poder xerrar amb la Juna, i ella li va explicar què havia planejat en Bu per a ell. Batalles intenses i llargues, que duraven tot un dia. Només una hora de descans, pel que d'entrenament serien vint-i-tres hores en total. Era realment esgotador, el contrari de la filosofia de l'Escola Tortuga, que defensava el descans regular sense sobreesforços. Segons en Bu, l'entrenament intens era la millor manera de progressar ràpidament. Però el que li semblava poca cosa a en Bu, al seu protegit li semblava molt extrem.

Durant els seus descansos d'una hora, l'Ub podia menjar, beure i dormir. Posseint poders màgics superiors als seus, la Juna podia proporcionar-li els subministraments necessaris i cuidaria la seva salut. Tanmateix, no faria cap concessió que pogués facilitar la vida quotidiana de l'Ub, per a la seva consternació.

Tenien set biomes ambientals a la seva disposició: el desert, la praderia, la selva, el canó, el volcà, el banc de gel i l'oceà. Cadascun oferia avantatges i febleses, alguns més evidents que d'altres. Per exemple, i això no cal dir-ho, era millor mantenir-se allunyat de la lava, tret que s'utilitzés com a diversió o trampa. De la mateixa manera, l'aigua podia alentir el moviment, perfecte per aconseguir l'objectiu d'aquesta missió: transformar la Juna fent servir màgia.

En Bu tenia raó; aquest planeta d'entrenament era ideal per practicar en totes les condicions possibles. Si hi romania durant un mes o dos en cada espai, prou temps per adaptar-se a l'entorn, estaria preparat per afrontar qualsevol cosa!

—Dos minuts —va anunciar la Juna.

—Bé... trio l'oceà —va decidir l'Ub, desitjós de sotmetre el seu cos a la pressió de l'aigua.

—Entesos —va dir la Juna, fent una lleugera reverència.— En aquest cas, comencem.

Es va sentir un soroll sord. L'Ub va veure el cel girar davant dels seus ulls i després va sentir la carícia de l'oceà sota la seva esquena mentre el seu cos era llançat diversos quilòmetres enllà. No havia vist venir el cop. Ni tan sols va sentir el dolor a la galta, tan gran va ser el seu estat de xoc.

Va aconseguir recuperar la compostura i va girar per estabilitzar-se, surant lleugerament per sobre de l'aigua, amb un raig de sang que li corria del llavi.

L'Ub va percebre una presència amenaçadora per sobre seu. La Juna el mirava fixament.

—No estaves preparat, mestre Ub —va dir.— Aquest cop s'ha telegrafiat per donar-te temps a contrarestar-lo. No t'avisaré quan ataqui. Has d'estar alerta en tot moment.

—D'acord, anotat —va grunyir l'Ub, embolicant-se en el seu Atac d'en Kaito màxim.— Transforma't en un peix!

Amb una lleugera inclinació del cap, la Juna va esquivar el raig màgic i va carregar contra l'Ub, clavant-li les cames esteses a l'estómac. Sense alè, la Juna el va arrossegar l'Ub cap a l'oceà mentre ella continuava empenyent-lo amb les cames.

Van entrar a l'aigua. Va veure com la superfície de l'aigua s'allunyava cada cop més, donant pas a la foscor de les profunditats. Molt ràpidament, es va quedar sense aire i la seva visió es va enterbolir.

No, no podia ser que això acabés tan ràpid i tan estúpidament.

Va desfermar tot el seu poder, canviant a l'Atac d'en Kaito transcendit, que va enviar la Juna lluny d'ell. La va perseguir, intentant conservar tant oxigen com fos possible, però sabia que aviat sortiria a la superfície. Havia d'aprofitar aquesta oportunitat per arribar a la Juna, mentre els seus moviments estaven restringits a l'aigua i sota aquesta pressió.

Va intentar colpejar-la. Una vegada. Dues vegades. Diverses combinacions diferents.

Però no va poder encertar.

Al contrari, sentia com si ella encara fos tan ràpida i hàbil com sempre, mentre que ell sentia que els seus moviments s'alentien. A més, la manca d'aire es va tornar encara més opressiva a causa dels seus atacs.

A mesura que s'enfonsava gradualment en la inconsciència, la Juna el va colpejar violentament amb una puntada de peu poderosa, enviant-lo a la superfície.

La cara de l'Ub va emergir de l'aigua, respirant amb un gemec de dolor. Aleshores, la Juna va sortir de l'aigua i va surar uns centímetres sobre la superfície, permetent-li respirar.

Tal com li havia ensenyat el seu mestre, el va embolicar en una aura verda i li va curar les ferides, fent desaparèixer la sang i les marques dels cops.

—M'has... M'has salvat... —va dir agraït.

—Morir no està permès durant el teu entrenament —va respondre la Juna amb veu baixa.— Si els teus signes vitals arriben a un nivell crític, he d'assegurar-me que es recuperin. Per tant, no es recomana ofegar-se.

—M'alegro de veure que et preocupes per mi... —va dir l'Ub sarcàsticament, observant l'expressió neutral de la seva companya.

La va mirar i la seva cara es va envermellir a l'instant. Xop fins al moll de l'os, amb aigua que li regalimava dels cabells i del cos, la Juna no s'havia adonat de com destacava. La roba atlètica que en Bu li havia donat accentuava massa la seva figura. Ho havia fet per burlar-se del seu estudiant, però aquesta broma, que no hauria d'haver durat mai més d'uns segons, ara era un turment indefinit. Atordit, l'Ub es va girar bruscament per evitar mirar-la. Va ser llavors quan la Juna el va agafar bruscament i el va llançar a l'aire abans de donar-li un cop de puny poderós.

—No has de deixar que la meva aparença et distregui, mestre Ub —va dir.— Una cosa així pot deixar una obertura fatal a la teva guàrdia, com s'acaba de demostrar.

—Argh —va escopir l'Ub, alhora que es curava les ferides.— És injust! En Bu només ho feia per divertir-se. Podries canviar-te de roba!

—No aniré en contra de les intencions del mestre Bu —va respondre la Juna.— Si aquest era el seu desig, lluitaré contra tu així.

Ella el va tornar a colpejar, enviant-lo a volar diversos quilòmetres. Durant el seu viatge, l'Ub va sospirar desesperat. Aquesta nova rutina diària ja semblava anar més enllà de les seves capacitats.

Un temps després.

L'Ub jeia a terra, suant profusament, amb els dits clavats a la sorra.

Aquesta vegada, la lluita s'havia desenvolupat al desert. Semblava que en Bu tenia algunes sorpreses desagradables preparades per al seu estudiant. No era només una vasta extensió de sorra, sinó un veritable infern ple de trampes. Sorres movedisses intenses, criatures ràpides i perilloses sota la sorra, la presència de les quals no podia sentir. Per no parlar de la immensa calor que estava posant el seu cos a la prova definitiva. La Juna havia decidit dur a terme el seu entrenament en aquesta zona, per portar l'Ub al seu límit físic. Amb prou feines li va donar temps per respirar. El va colpejar prou suau per mantenir-lo conscient, però prou fort per fer-lo tossir els pulmons.

Afortunadament, l'Ub es podia curar repetidament. Però això no va ajudar. Unes setmanes més tard, encara no podia aturar ni un sol atac de la seva enemiga. Això el frustrava immensament. Un soroll baix el va treure dels seus pensaments. Va fugir tan ràpid com va poder, escapant per poc de dues enormes mandíbules dentades que es van tancar de cop a la seva posició inicial.

Llavors es va trobar amb la Juna, uns metres més amunt.

—Bons reflexos, mestre Ub —va dir.— Però no has de baixar la guàrdia. L'espai aeri no és necessàriament un refugi segur per als enemics terrestres, com aviat descobriràs amb aquest Moldarquor.

Va picar de mans. A l'instant, la criatura va sorgir de la sorra i va carregar directament contra l'Ub, saltant enormement des del terra. Pres del pànic, l'Ub va tornar a esquivar la mossegada del monstre i el va colpejar amb totes les seves forces, però amb prou feines el va fer estremir. L'Ub es va maleir i va guanyar encara més altitud.

—De cap manera, Mestre —dir la Juna, apareixent darrere seu.— El teu entrenament no et permet volar per sobre d'una certa alçada avui. Depèn de tu desenvolupar la teva força i el teu domini de la màgia per sortir viu d'aquesta.

Li va donar una puntada de peu poderosa que el va fer caure de cop a la superfície. Com un banc de taurons, els Moldarquors patrullaven la sorra, esperant les seves preses. L'Ub es va curar i va canviar a l'Atac d'en Kaito transcendit, col·locant les mans a prop de la cintura.

—Kamehameha màxim! —va cridar, desencadenant la seva tècnica.

L'onada d'energia va explotar per gran part del desert, enviant els monstres gegants volant cap al cel. Aprofitant la seva immobilitat, l'Ub es va amagar darrere de l'immens cos d'un d'ells, amagant la seva energia.

Com que li era impossible percebre la seva presència si no els veia amb els seus propis ulls, va deduir que el mateix passava amb la Juna. Camuflat així, la podria atrapar. Si no podia lluitar directament contra aquestes criatures, les faria servir com a diversió. Al cap i a la fi, una de les lliçons clau que en Vegeta li havia ensenyat era utilitzar el seu entorn al seu favor.

Sense alliberar res d'energia, va posar les mans sobre la closca de la criatura i va empènyer amb totes les seves forces, enviant-la precipitadament cap a la Juna. Ella va aturar fàcilment el Moldarquor que es dirigia cap a ella amb una sola mà, sense ni tan sols moure's un centímetre. Va ser llavors quan l'Ub va aparèixer de sobte darrere d'ella i va disparar un raig màgic.

Malauradament, els reflexos de la Juna van ser massa ràpids. Va evitar per poc el raig, que va colpejar el Moldarquor sense afectar-lo. Aleshores, la Juna va desaparèixer, utilitzant la seva velocitat superior, deixant que la criatura caigués sobre l'Ub, que estava esgotat. Mentre el monstre l'arrossegava cap al terra, el jove va sospirar desanimat. No acabaria aquest repte aviat, no a aquest ritme.

L'Ub va obrir els ulls i es va asseure. La nit havia caigut sobre el planeta, i la Juna el va observar, asseguda a prop d'una foguera improvisada. El terrícola va mirar al seu voltant. Eren al bioma de la praderia, il·luminats per la feble resplendor d'innombrables estrelles al cel.

—Si us plau, menja, mestre Ub —va dir la seva companya, conjurant una taula i una mica de menjar.

—Eh, gràcies... Què ha passat? —va preguntar l'Ub.

—El teu cos finalment ha arribat al límit —va respondre la Juna.— El Moldarquor t'anava a destrossar, així que l'he eliminat i t'he concedit un descans anticipat. Tanmateix, aquest temps anticipat es descomptarà dels descansos futurs, i també reduiré la dificultat de les sessions d'entrenament.

—Això és... sorprenentment empàtic per part teva —va respondre l'Ub mentre menjava.

—Ho seguiré dient, mestre, però el teu progrés no ha de ser a costa del teu benestar. Aquest programa i jo vam ser dissenyats per proporcionar-te les millors condicions d'entrenament possibles, tal com va estipular el Mestre Bu.

—Així que et puc demanar més descansos?

—Això no està previst. Com t'he dit, el Mestre Buu ha establert el programa d'entrenament perfecte. Per tant, tot i que puc adaptar-lo per permetre't progressar, les seves regles són immutables.

—Era massa bo per ser veritat —va sospirar l'Ub.— Imagino que encara no saps on ha anat...

—No —va respondre la Juna.— La meva percepció està limitada a aquest entorn.

—I no pots sortir d'aquesta dimensió per mirar a la nostra?

—Això és impossible per a mi. El Mestre Buu ha segellat aquesta dimensió fins al final del teu entrenament.

—I no podem trencar aquest segell nosaltres mateixos? —va suplicar l'Ub.— En Vegeku ho va aconseguir durant el torneig. Vaig sentir que en Bu també ho va fer, en el passat. Per què no ho podem nosaltres?

—Projectar una energia immensa contra la barrera d'una dimensió pot produir aquest resultat, sí —va dir la Juna.— Amb el teu poder, sens dubte ets capaç de fer-ho.

—Doncs fem-ho! —va exclamar l'Ub, redreçant-se.

—Puc considerar això part del teu entrenament —va reflexionar la Juna.— No t'ajudaré, ja que això aniria en contra dels desitjos del Mestre Bu. Tanmateix, una gesta així requereix un poder immens. Això em permetria avaluar el teu progrés. Estic d'acord amb aquest nou paràmetre. Dedicarem dues hores al dia a aquesta activitat.

—L'Ub va esbossar un ampli somriure. Tot i que no podia derrotar la Juna immediatament, havia aconseguit una semblança de descans. I això li permetia concentrar-se en la seva principal preocupació: com tornar a casa.

—Sokidan!

La bola d'energia es va dirigir cap a la Juna, que la va esquivar fàcilment. Imbuït de màgia, el Sokidan la va perseguir sense descans.

Diverses setmanes més tard, l'Ub encara estava desenvolupant les seves tècniques per atrapar la seva enemiga, però sense èxit. En Bu l'havia advertit. La seva creació s'adaptaria i evolucionaria amb cada intent. I per molt progrés que fes i per molt imaginatiu que fos, la seva velocitat era molt inferior a la de la Juna.

Avui, es trobava al bioma de muntanya i estepa nevada. El fred era glacial i tan intens a la nit que el seu cos no podia suportar l'entorn si no estava amb l'Atac d'en Kaito a plena potència. Això, al seu torn, el va obligar a estar sota una tensió constant.

Malgrat la seva fatiga, l'Ub se'n va adonar: l'entrenament d'en Bu i la Juna estava donant els seus fruits. Es feia més fort, més capaç de resistir l'Atac d'en Kaito. L'estat transcendit era massa difícil de mantenir durant períodes prolongats, però un Atac d'en Kaito al 100% de la seva capacitat era menys dolorós.

L'entorn volcànic, en canvi, el va obligar a lluitar sense l'Atac d'en Kaito, ja que la calor i la tensió que exercia el seu cos li impedien tenir la resistència i la resiliència necessàries per utilitzar la seva tècnica. Aquest entorn era conegut per endurir el seu cos i forjar prou musculatura en el seu estat natural.

Pel que fa al canó, com la selva, era més aviat un laberint amb puntes afilades i perilloses. Pluges de pedres apareixien del no-res per atropellar-lo, i havia de fer front a aquests obstacles.

Després de sis mesos d'entrenament intensiu, l'Ub ja era irreconeixible de la persona que havia estat quan va entrar en aquella dimensió. Malauradament per a ell, encara era un novell en comparació amb la seva mestra assignada. Accelerant de sobte, la Juna es va dirigir cap a ell en un instant i va desaparèixer, deixant només una imatge residual mentre el Sokidan es precipitava cap a l'Ub. Pres del pànic, va aixecar el braç per llançar l'esfera al cel. Va ser llavors quan la Juna li va donar un potent ganxo al cos, fent-lo caure de genolls.

—La teva idea era interessant, mestre —va dir.— Però et falta velocitat i els teus moviments són previsibles. Si em permets un consell, practica la formació de múltiples atacs i el control d'ells.

—Faré... Faré tot el possible... —va escopir l'Ub, sentint un dolor agut al diafragma.

Es sentia més fort, però no era suficient. Recordant la seva lluita contra el Monstre Bu i després contra en Son Goku, encara se sentia molt enrere.

No era suficient. Havia de tornar-se molt més fort. Insuperable. Imbatible.

Aquella omnipotència que posseïa en Bu de l'Univers 4, ell també la desitjava, cada vegada més.

En Son Goku ja no hauria de representar el límit que volia superar. No era un objectiu prou inspirador. Derrotar la Juna significava superar el seu antic mestre, de molt. Havia de trobar una altra motivació.

La resposta li va venir de manera natural.

—La Son Bra de l'Univers 16. —va somriure lleugerament i va alçar la vista cap a la Juna, que el mirava fixament.— Prepara't, Juna —va dir amb confiança.— No importa quant trigui, et derrotaré. I no només seré el més fort del meu univers. Superaré a l'univers 16.

Un somriure lleu va il·luminar la cara de la Juna.

—Aquest és l'esperit correcte, mestre Ub —es va alegrar.— Vine, t'estic esperant. No et rendeixis i dóna-ho tot. No em contindré.

Els dos companys es van mirar, decidits, i després es van llançar l'un cap a l'altre. Sens dubte, la seva història tot just havia començat.

QUAN SEGUEIXI LA HISTÒRIA DEL TORNEIG

https://www.dragonball-multiverse.com/admin.php?page=comic_manage&comic=page&num=2089