Part 38, Capítol 186.

PART 38: EN GOKU CONTRA EN VEGETA

Capítol 186

Traduït per Skywalker

Mentre la majoria dels espectadors van expressar la seva decepció després de l'anunci de la retirada de la Son Bra de l'Univers 16, els participants també van fer els seus propis comentaris.

—Quina gran sorpresa —va dir en Son Gohan de l'Univers 18, observant la Guerrera de l'Espai a dos espais de distància.— El meu altre jo tenia raó; el seu bon cor ha superat completament els seus instints guerrers.

—Vols dir això que tot està bé ara? —es va alegrar la Pan.

—Imagino que els portarà una mica de temps —va respondre el seu pare amb un somriure.

—Ei, sembla que la meva altra jo finalment s'ha acceptat a sí mateixa —va dir la Bra amb un somriure.— Al final, és la que no sap lluitar qui és un model a seguir per a tothom!

—Encara faràs una mica d'exercici quan tornis —li va dir en Vegeta.— No he oblidat aquell cop de genoll que li vas donar a en Nappa. Fins i tot si no et converteixes en una lluitadora, aprendràs a defensar-te. Trunks, tu també hi participaràs.

—Però, pare! —va protestar la seva filla.

—No hi tinc res a dir. De totes maneres, suposo que no tinc dret a opinar tampoc —va dir el seu fill, fent una ganyota resignada.

—Jo també vindré —va dir en Son Goten.— Tenies raó abans, Vegeta. Fins i tot si ja no lluitem les grans batalles, ens mantindrem en forma per protegir les nostres famílies. Tenim poders útils; podem ajudar a la nostra manera.

En Vegeta va somriure lleugerament i li va fer un petit gest amb el cap, com a disculpa pel seu exabrupte anterior. Els esdeveniments recents li havien esfilagarsat els nervis. Va recordar que el fill petit d'en Son Goku havia estat disposat a donar la vida per salvar la seva pròpia filla. En Son Goten va entendre el missatge i li va tornar el somriure.

—No t'amoïnis, Bra! Vindré a ajudar-te, no estaràs sola! —va exclamar la Pan.

—Gràcies —va dir la Bra amb un somriure lleu.

En Goku simplement va observar l'escena, commogut. Les coses tornaven pacíficament a la normalitat. I el moment més important de la seva vida de lluitador finalment estava a punt de succeir.

Havia estat esperant durant anys una confrontació real i oficial amb en Vegeta. No com a enemics mortals, sinó com a rivals. El seu entrenament no importava.

En el seu primer encontre, havia sobreviscut miraculosament, gràcies a en Krilin, en Son Gohan i Yajirobai. En Vegeta era molt més fort que ell, de llarg. Ho havia donat tot amb l'Atac d'en Kaito, i el príncep dels Guerrers de l'Espai només havia sortit parcialment ferit. Va ser una derrota innegable.

El seu segon combat havia estat manipulat per la intervenció d'en Babidi. Originalment un simple combat al Torneig d'Arts Marcials, s'havia convertit en un combat a mort amb el Monstre Bu en joc, i en Goku no estava interessat a derrotar Vegeta, sinó a raonar amb ell. No havia utilitzat el tercer nivell expressament, per no esgotar la seva energia massa ràpidament. Aquell combat mai havia arribat a una conclusió.

Finalment, després de tots aquests anys, i totes les proves que havien suportat junts, els dos últims Guerrers de l'Espai de l'Univers 18 s'enfrontarien en un veritable duel. Era la culminació de la seva història personal. En Goku va sentir que li bullia la sang només de pensar-hi.

En Vegeta va girar el cap cap a ell i el va mirar als ulls. Sens dubte, tots dos pensaven el mateix, perquè en Vegeta va somriure amb sarcasme. Havia arribat el moment.

Mentre l'atmosfera es relaxava gradualment després del no-combat, es va sentir un altre anunci dels Vargues.

—Ara gaudirem d'una merescuda nit de descans abans de les semifinals! Benvolguts espectadors, benvolguts competidors, descanseu bé, demà serà l'últim dia del nostre esdeveniment! Que dormiu amb els angelets!

La gent va respirar alleujada. Després dels esdeveniments recents, això era tot el que podien esperar. El temps semblava allargar-se sense fi. A més, només quedaven tres combats. Sens dubte, les batalles finals serien extraordinàries!

A poc a poc, els espais dels diversos universos participants, així com les grades, es van buidar sota l'atenta mirada del Kaitoxin del Sud. Continuava mirant a tot arreu, disposat a intervenir a la més mínima activitat sospitosa. Va centrar la seva atenció particularment en l'Univers 8, l'univers dels Dimonis del Fred. S'havia entretingut amb ells al principi d'aquest torneig, però ara ja no toleraria la seva traïció.

El seu camarada de l'Est va venir a rebre'l.

—Tot bé? —va preguntar.— No dormiràs aquesta nit?

—No, estan passant moltes coses estranyes, estaré alerta! —va respondre el Kaitoxin del Sud amb veu greu.

—Considerant que en Bu i en Babidi estan fora de joc, no hi ha cap mena de risc, oi? Hauries de relaxar-te una mica i anar a descansar. Podem encarregar-nos de la gent que queda.

—Espero que tinguis raó... Però no em relaxaré fins que aquest maleït torneig s'acabi.

—No vas tu qui va voler organitzar-lo? —li va preguntar el Kaitoxin de l'Est.

—Va ser un error —va respondre el seu homòleg amb un aire glacial.— Massa mons han sucumbit a les forces del mal. Puc sentir la seva corrupció flotant a l'aire i a la ment de la gent. Us dic que aquest torneig tindrà repercussions per a tothom. Digui el que digui la gent, res no em farà canviar de parer sobre com ho vam fer nosaltres. El nostre univers està en pau.

—No et deixis endur per tot això —va dir suaument el seu col·lega.— Els altres universos no són cosa nostra; no som responsables de les seves històries. Seguim amb la nostra i assegurem l'èxit del torneig.

El Kaitoxin del Sud simplement va grunyir en resposta. Preocupat, el Kaitoxin de l'Est li va llançar una última mirada abans de tornar als seus quarters. El seu amic estava consumit per la ràbia degut a la traïció del seu líder.

El Kaitoxin del Sud era una ànima pura i un dels més justos que existien. No podia tolerar la injustícia ni la maldat. Creia que estava recolzat en les seves accions per aquell mateix que l'havia enviat a lluitar contra el mal al seu univers. I el Gran Kaitoxin havia trepitjat la seva pròpia raó de ser, la seva moral, tots els seus preceptes, per posar-se del costat del caos. Ja no sabia cap a on girar-se.

Als apartaments de l'Univers 13.

—Tens la intenció de quedar-te fins al final, m'imagino, Vegeta? —va dir en Nappa.

—I tant —va respondre el seu emperador.— Al final, el meu doble tenia raó; és considerablement més fort que jo. Aquest Univers 18 és molt més fort que nosaltres. Només podem aprendre veient-los lluitar. I és el meu alter ego i el d'en Kakarot qui s'enfrontaran. Tots dos estan al tercer nivell; aquesta és una oportunitat per entendre millor aquesta transformació.

—Ei, potser puc arribar-hi amb això —va dir en Kakarot amb menyspreu.— I puc convertir-me en un Hiper Super Oozaru amb un munt de cabells!

Els ulls penetrants d'en Vegeta es van girar cap a ell. No hi havia manera que això passés. D'una manera o altra, hauria de desfer-se'n. La seva única opció seria neutralitzar la immortalitat d'en Kakarot utilitzant les Boles de Drac d'aquest torneig. Però en Vegeku, en Gast i els Kaitoxins estaven a l'aguait de qualsevol engany.

—Per cert, no has trobat en Raditz? —va continuar en Nappa.— T'he vist dirigint-te cap a l'Univers 9. Encara està negociant? S'està començant a allargar.

—No —va respondre en Vegeta.— Ho he comprovat, no hi era. No m'agrada la seva absència. Potser en Bu hi té alguna cosa a veure. Al cap i a la fi, no vam veure res relacionat amb en Raditz quan ens va mostrar els records de l'atac del mag.

—No et preocupis, en Raditz mai t'ha faltat al respecte —dir en Kakarot divertit, mastegant una poma.— No té les agalles per desafiar-te. De totes maneres, mai he entès per què t'ha obeït sempre tan fàcilment.

En Nappa el va mirar discretament per dir-li que callés, però en Vegeta no l'escoltava. Tenia un mal pressentiment, però no es podia permetre cridar l'atenció dels organitzadors.

Als apartaments de l'Univers 9.

El Varga assignat a les necessitats d'aquest univers va trucar a la porta de l'apartament dels terrícoles i va ser rebut per en Tenshin.

—Bona nit —va dir el guerrer de tres ulls.— Què passa?

—Si us plau, disculpeu-me, senyor —va respondre el Varga.— És el meu deure assegurar-me de la vostra presència i benestar; som responsables de vosaltres, al cap i a la fi. I el nostre nou Gran Kaitoxin em va demanar que comprovés que tot estava bé.

—El vostre nou Gran Kaitoxin —va preguntar en Tenshinhan.

Darrere d'ell, tothom va escoltar atentament la conversa.

—Així és —va continuar el funcionari.— Després de descobrir un complot entre el Gran Kaitoxin i en Bu de l'Univers 4, aquest últim va ser enviat a casa, i ara governa un nou déu. Per tant, el torneig continua, i la primera semifinal comença demà. Per això, les Boles de Drac s'han utilitzat, per reviure totes les víctimes.

—Digues una cosa —va interrompre en Yamcha.— L'Univers 14 ha decidit marxar?

—No, que jo sàpiga. Diversos universos han decidit marxar, però aquest univers en particular ha decidit assistir al torneig fins a la final. Només queden tres combats; heu de preparar-vos per marxar. Aquesta és l'última nit.

—Entesos —va dir en Krilin, inclinant lleugerament el cap.— Gràcies per avisar-nos. Nosaltres també ens quedarem i assistirem als esdeveniments de demà.

El Varga va fer una reverència i va marxar, deixant els terrícoles amb la seva conversa.

—Hem d'informar el Vell Kaitoxin —va dir la Videl.— No li queda massa temps per acabar el seu ritual o el que sigui.

—Jo m'encarregaré —va dir en Trunks, dirigint-se a la part posterior de l'apartament.

—Encara tinc una oportunitat de redimir aquests bessons —va reflexionar en Yamcha.— L'Univers 18 deu haver estat reactivat i deuen estar confosos per tot el que està passant. Aquest és el moment perfecte per fer-los pensar.

—Estàs perdent el temps, si em preguntes a mi —va dir en Ten.— Però fes el que vulguis, sempre que no cridem l'atenció sobre el nostre Kaitoxin. Sembla que té un pla en ment, més enllà de donar poder a aquest salvatge.

Als apartaments de l'Univers 18.

Tothom es preparava per anar a dormir. Les dues noies, la Bra i la Pan, xerraven alegrement entre elles, igual que en Trunks i en Son Goten. Com de costum, en Cor Petit s'havia quedat fora amb el seu homòleg de l'Univers 16. La Videl i en Son Gohan observaven la seva filla amb afecte.

Pel que fa als dos guerrers de l'endemà, sovint intercanviaven mirades impacients. Estaven relaxats i, tanmateix, semblaven disposats a saltar-se l'un a sobre l'altre en qualsevol moment i arreglar les coses allà mateix.

—Ah, per cert —va comentar en Son Goku, mentre observava l'apartament.— On para l'Ub? Fa una estona que no el veig...

—M'ha dit que cercaria un nou entrenament, i que no sabria quant de temps s'hi estaria —respondre la Pan.— Va ser quan jo marxava cap a les cuines, així que ja han passat unes hores.

—Ah. Espero que n'hagi trobat un d'interessant! —va dir el seu avi amb curiositat.— No hi ha res en aquest univers buit, i no he sentit la seva energia des de llavors.

—Ara és un guerrer —li va dir en Vegeta.— No t'has de preocupar pel que està fent; ja no és el teu alumne. El tornarem a veure demà.

En Goku va assentir amb el cap i va acabar de rentar-se les dents abans d'anar a dormir, no sense dedicar a en Vegeta un últim somriure de complicitat, que en Vegeta li va retornar. Demà seria el millor dia de les seves vides de lluita.

Mentrestant, a les grades, els espectadors s'anaven buidant gradualment.

—Ei —va preguntar en Bruce a la Zarya, amb cara d'avergonyit.— Tens cap lloc on fer nit? A hores d'ara estic desemparat...

—Pfft —va respondre ella, posant els ulls en blanc.— Vine, vine, tinc lloc.

Els dos amics van anar a l'apartament de la Zarya. Darrere de les escenes del torneig, s'havien preparat milers de petites habitacions per als espectadors a les grades. Donats els enormes reptes logístics que implicaven els viatges interuniversals, els Vargues volien evitar les molèsties dels viatges d'anada i tornada. Així doncs, van optar per construir una estructura gegantina, que acabaria abandonada en aquest univers buit al final del torneig.

La Zarya va tancar la porta de cop i va anar a seure en una cadira.

—Gràcies —va dir en Bruce.— No esperava que fossis tan guai, però... ja saps...

—No et preocupis, això és aigua passada —va dir la Zarya.— Aquell vell idiota va començar totes aquestes ximpleries, oi? De totes maneres, no em vas pegar prou fort; gairebé no vaig sentir res.

—No sé si m'ho he de prendre com una cosa personal —va dir en Bruce, molest.— Diuen que érem més forts gràcies a ell. Si tu ho dius, doncs...

—Oh, jo tampoc crec que et fessin mal. Jo gairebé no et vaig fer mal. Estem iguals.

—M'ho puc imaginar. En fi, ets fort, saps, estic impressionat, gens, totalment! Ets una noia genial.

—Per què seguir en mals termes quan els problemes s'han acabat? —va dir la Zarya, somrient.— Però tinc curiositat. No sembles una mala persona. Per què vas acabar sota la influència del mag?

—Bé, no n'estic gaire orgullós, però... m'agrada fer bromes. Com si fos perquè vaig aconseguir el bitllet per al torneig estafant un altre noi que l'havia guanyat.

—De debò? —va preguntar la Zarya, fent una ganyota.

—Sí —va riure en Bruce.— No crec que entengués el que li vaig fer. Però tenia moltes ganes de venir a veure aquest torneig, em semblava especial. I a més, on hi ha baralles, hi ha apostes! I pensava que era una oportunitat per fer-me ric, saps?

—No, no ho veig —va respondre la Zarya severament.— No és estrany que t'hagis convertit en un peó. No sembles un dolent, però ets una mica un criminal, oi?

—Ei, no em jutgis sense conèixer-me —va espetar en Bruce.— No vas ser tu qui ho va perdre tot per culpa dels trucs bruts dels altres. Fem el que podem per sobreviure, oi? M'he passat la vida enganyant-me, ara és el meu torn. He après per les males que has d'aprofitar les oportunitats, encara que això signifiqui crear-les tu mateix. No tinc realment amics, així que visc la meva vida, punt.

—Ah... i no tens família?

—Com t'he dit, només estic sobrevivint, no em queda gaire. Sé el que valc als ulls de gent com tu, ho entenc. No et molestaré, dormiré tranquil.

En Bruce es va girar sense mirar-la més.

—Saps... va dir la Zarya compassiva.— No t'hauria demanat que vinguessis aquí si no cregués que tenies bon cor. Tots tenim un costat fosc, oi? Crec que no has conegut la gent adequada. Jo estaria encantat de ser-ne un. Jo tampoc tinc gaire gent a la meva vida. Si et puc ajudar a tornar al camí correcte, podríem... fer-nos amics?

En Bruce es va quedar quiet un moment i després es va girar cap a ella, amb els ulls humits.

—Ho dius de debò?

—Sí —va respondre la Zarya amb un somriure.— Com has dit, aquest torneig és especial. I no només pels combats. Quan tornem als nostres mons, t'invitaré a prendre alguna cosa. Crec que et farà bé. I, si t'hi apuntes, conec un lloc molt guai per entrenar. Ja veuràs, no hi ha res millor que l'esport per aclarir el cap. I no et faria mal aprendre a lluitar seriosament.

En Bruce va vessar una petita llàgrima, que va eixugar immediatament. Va estendre la mà a la Zarya, que la va colpejar sense dubtar-ho, com a senyal d'amistat. Tots dos van somriure feliçment. De fet, semblava que aquest torneig únic estava creant tantes històries boniques com de dolentes. No només entre els universos participants, sinó també...