Part 35, Capítol 174.

PART 35: PARTIT DE TORNADA PER EN SUPERVEGETA

Capítol 174

Traduït per Skywalker

En estat de xoc, i sota la mirada atònita dels espectadors, en Cèl·lula, l'ésser perfecte, va mirar fixament el braç plantat al seu pit, lleugerament al costat d'on normalment es trobaria un cor humà.

Al final d'aquell braç, en Vegeta de l'Univers 18, un cop més en la seva forma de Superguerrer de nivell 3, el va mirar amb un somriure burleta, mentre agafava el preciós nucli viscós i bategant del seu enemic amb el puny. En Cèl·lula no va poder reaccionar, tan gran era el xoc i tan profunda la ferida.

—No ets gaire cautelós, Cèl·lula —li va dir el Guerrer de l'Espai.— Finalment has baixat la guàrdia, i això és exactament el que volia.

Va retirar bruscament el braç del cos d'en Cèl·lula, que es va desplomar de genolls, amb la sang brollant-li de la boca i la ferida oberta on havia estat el puny d'en Vegeta. Va intentar regenerar-se, però per al seu horror, el seu cos es negava a reaccionar com desitjava. Tremolava massa per concentrar-se. La Mongeta Màgica que havia deixat caure en l'impacte jeia a pocs metres de distància.

—C... Com... —va balbucejar abans d'escopir un raig de sang.— Ara per ara, ets molt feble.

—Al final, tu ets qui m'ha subestimat, Cèl·lula —va dir en Vegeta, mirant-lo amb menyspreu.— De debò pensaves que eres tan important per a mi? Eres un enemic més fort que jo, fins i tot ara, ho admeto. Però quan has pensat que estava tornant a les meves velles maneres, has sigut tu qui ha comés un error fatal.

Va estrènyer el puny al voltant del nucli, i malgrat la separació, en Cèl·lula va sentir un dolor intensificat.

—Argh!! —va cridar amb agonia.

A l'estadi, les reaccions van ser variades, majoritàriament admiratives, però desgarradores per a alguns.

—Pare! —van cridar tots els Júniors a l'uníson des de l'Univers 17.

—Increïble, ho ha aconseguit —va aconseguir dir en Trunks de l'Univers 12, fascinat per la gesta del seu pare.

—Era molt més feble que en Cèl·lula, fins i tot al seu nivell actual —va afegir l'A-16.— No hauria d'haver pogut ferir-lo tan greument, tot i que l'havia debilitat. Ha sigut l'element sorpresa el que ha sigut més efectiu.

Des de la zona dedicada a l'Univers 7, en Gast Carcolh també estava immers en els seus pensaments. La diferència de poder entre el Guerrer de l'Espai i l'ésser artificial era evident. Aquest últim podria haver-lo vençut molt abans. Tot i això, no només s'havia contingut tot el temps, sinó que estava tan consumit per la seva obsessió per lliurar un combat espectacular que havia subestimat l'astúcia del seu oponent. En Vegeta l'havia manipulat de principi a fi. No, des de molt abans.

—Pensaves que no havia perdut la meva arrogància, oi? —va continuar en Vegeta al ring.— He conservat el meu orgull, és cert. Però ha evolucionat. Lluito per la meva família, pels que estimo, i ja no per demostrar-me res a mi mateix. Ets tu qui no ha canviat, Cèl·lula. Pensaves que venjar-me era vital per a mi? No mentiré, gaudeixo veient-te arrossegar-te als meus peus. Però no obtinc cap plaer real. Estaves tan obsessionat amb la idea que volia venjar-me de tu que t'has contingut, i has acabat cegat pel TEU orgull.

—Malparit... No em... donis lliçons... —va grunyir en Cèl·lula, lluitant per aixecar-se.

—És veritat —va continuar el Guerrer de l'Espai amb un somriure.— És cert que en Goku m'ha influenciat... i en Gohan també... i molts d'altres. Això m'ha tornat més fort! Estimo la Terra. Però, fins i tot si he canviat, no he perdut la meva veritable naturalesa. T'equivocaves, Cèl·lula. Has confós l'orgull amb l'honor.

—Q... Què? —va dir en Cèl·lula amb veu ronca.

—He esperat pacientment per localitzar el teu nucli. En Gohan m'ha advertit que el teu nucli es belluga arreu del teu cos i es protegeix més que els altres membres. Observant els teus moviments i allò que més protegies, he esbrinat on es trobava el teu nucli... Has perdut els estreps, pensant que m'estava burlant de tu. Comptava amb les cèl·lules de Guerrers de l'Espai i de Dimonis del Fred que portes dins. Aleshores has perdut la compostura i t'has relaxat quan t'he donat una Mongeta Màgica. Una obertura perfecta per donar un cop fatal.

En Cèl·lula va deixar anar un rugit i va escopir un altre raig de plasma i sang. No es va poder recuperar. Sense el seu nucli, simplement no podia mantenir el control del seu cos. Mai havia intentat arrencar-se'l, ni tan sols per curiositat. I per al seu horror, era realment impotent.

—Així doncs, ho havia planejat tot des del principi —va observar en Cor Petit a l'Univers 18.— De principi a fi, en Vegeta ha convençut en Cèl·lula que lluitarien una batalla digna del seu poder, però ell el frustrava constantment fins al punt de trencar-lo i esgotar-lo. Era una aposta molt arriscada; podria haver mort molt ràpidament.

—En Vegeta ho ha apostat tot a que en Cèl·lula es deixaria influenciar per culpa de les cèl·lules de les que està format —va respondre en Son Gohan pensatiu.— És massa orgullós per imaginar-se ni per un segon que en Vegeta li pararia una trampa tan descarada com fingir debilitat. I, tanmateix, l'ha acabat convencent. En Cèl·lula no pot controlar la seva ira, tots ho recordem.

—Ben analitzat, Gohan —va dir el seu pare amb un somriure.— Intentava fer-lo enfadar, i ho ha aconseguit. La ira sovint ens dóna força, com és el teu cas. Però en el cas d'en Cèl·lula, és la seva debilitat. No la pot controlar.

En Vegeta va fer un pas endavant fins que va estar a un metre del seu oponent, mirant-lo amb menyspreu.

—Tinc una última cosa a dir-te, Cèl·lula —va dir.— Ets un inútil. No mereixies que et mostrés tot el que puc arribar a fer.

—Però... Però ho has acabat fent... —va escopir en Cèl·lula.

—De debò ho penses? —va dir en Vegeta amb menyspreu.— De fet, aquesta transformació només és eficient durant uns segons... Que puc aprofitar! No necessitava res més. Però no es tracta d'això. No tinc por de cap truc brut per guanyar, ho hauries de saber. Mai vaig planejar perdre aquest combat i no em sento avergonyit d'haver-te enganyat. Saps per què? Encara soc en Vegeta. I mai hauries d'haver amenaçat la meva filla.

Els ulls d'en Cèl·lula es van eixamplar i es va preparar per llançar una altra esgarrifança. Però abans que pogués fer ni tan sols un moviment, en Vegeta va polvoritzar el nucli i va desencadenar una poderosa onada d'energia directa que li va obliterar el cos fins a l'última cèl·lula.

En Vegeta es va destransformar i va llançar una última mirada desdenyosa a les restes fumejants del seu antic enemic abans de dirigir-se al seu espai. Des del principi, en Cèl·lula no havia estat més que un trampolí en aquest torneig, i feia temps que havia deixat enrere el passat.

—En Vegeta de l'univers 18 és el guanyador! —va anunciar el locutor varga.

Els aplaudiments van esclatar per tot l'estadi. Tot i que aquesta lluita no havia estat tan emocionant com l'anterior, els espectadors havien presenciat un espectacle espectacular.

A l'Univers 18, la Pan saltava d'alegria, plena d'alegria per la victòria del seu estimat oncle avi. Pel que fa a la Bra, tenia llàgrimes als ulls. El seu pare havia guanyat una batalla dura contra aquell monstre i havia sobreviscut al que, per a molts guerrers, havia semblat una conclusió inevitable. I encara millor: en Vegeta havia demostrat, una vegada més, quanta prioritat tenia ara la seva família, fins i tot més que el seu orgull Saiyà.

Abans que pogués tornar al seu espai, en Vegeta estava envoltat pels Cel·luletes, tant els de mida normal com els de mida miniatura.

—Has... mort el pare! —va dir un d'ells amb veu aguda.— I l'has fet patir! No era necessari!

—El vostre papa ha amenaçat la meva filla. —va replicar l'expríncep.— No era necessari. Tornarà a la vida al final del torneig; podeu prescindir d'ell fins aleshores. I no em torneu a parlar, pocavergonya.

Deixant els Júniors atordits, va tornar amb la seva família, va agafar la Bra en braços i va acceptar una felicitació del seu fill, que el va felicitar amb entusiasme.

Es va dirigir cap al passadís, sentint la necessitat de dutxar-se ràpidament. Va captar la mirada d'en Cor Petit, que li va fer un lleuger assentiment amb el cap i un somriure, que el Guerrer de l'Espai va retornar.

—O sigui que tenies Mongetes Màgiques des d'un bon començament... —li va dir el namekià.

—I ara! —va respondre el Guerrer de l'Espai burlant-se'n.— Són unes mongetes normals i corrents que he agafat de la cuina...

Els ulls d'en Cor Petit es van eixamplar, incapaç de reprimir el riure en silenci.

Llavors els seus ulls es van trobar amb els d'en Son Gohan.

—Gràcies —va dir el fill del seu rival.— Tenia por cap al final, però confiava en tu.

—És cert que he jugat amb foc —va respondre en Vegeta.— Però et vaig fer una promesa. Això és tot el que importa.

En Gohan va somriure i va abraçar la Videl i la Pan, i la petita família va somriure a en Vegeta, que també va somriure.

Finalment, va ser en Goku qui li va dedicar un gran somriure. Tots dos havien guanyat la seva baralla. Ara era oficial: la seva trobada tindria lloc a la següent ronda! I tots dos sentien el mateix. En Vegeta li va somriure i va continuar el seu camí.

—Ha estat increïble, Vegeta! Realment impressionant —va dir en Goku abans que desaparegués pel seu passadís.— ...Però pots fer-ho força millor, oi?

—És clar!

En Son Goku va tornar cap a l'arena, ple d'alegria. Havia esperat aquest moment durant molts anys. El cor li bategava amb força i la sang li bullia d'anticipació. Aviat s'enfrontaria al seu rival més gran cara a cara. A part de l'entrenament dels darrers deu anys, on sempre havia tingut l'avantatge amb el Superguerrer de nivell 3, en Son Goku sentia que mai havia derrotat realment en Vegeta. Els seus amics l'havien ajudat la primera vegada, i el seu enfrontament posterior havia estat interromput per la resurrecció del Monstre Bu.

Finalment, descobririen qui era el millor.

—Quin final tan interessant! La diferència era enorme, però en Vegeta ha aconseguit guanyar sense mostrar més del que esperava!

Com tothom, en Bu de l'Univers 4 reflexionava sobre el seu destí a la presó, a la mà del seu amic, el Gran Kaitoxin Suprem. A la seva ment, en Cèl·lula era molt superior a en Vegeta. Fins i tot lluitant al nivell tres, el Guerrer de l'Espai no hauria durat gaire contra el seu oponent, i molt menys derrotat.

Però en Vegeta ho sabia des de feia molt de temps. Li havia venut un somni al bioandroide: "Em venjaré, et dec la meva evolució, no saps què et tinc reservat..." Després es va mantenir en un nivell ridículament baix en comparació amb en Cèl·lula, negant-se a evolucionar a un nivell superior, una forma de menyspreu per aquell que somiava amb una batalla llegendària.

Després li va fer creure que en Vegeta només era un fanfarró, cegat per les seves pròpies habilitats, reforçat per les reaccions del seu homòleg de l'Univers 13.

Finalment, el va portar a la vora de la bogeria revelant la seva forma de nivell tres inesperadament, obligant-lo a gastar la seva energia. I finalment, el va atreure amb la il·lusió d'un canvi de personalitat i va acabar amb ell. En Cèl·lula pensava que en Vegeta encara era el mateix petit follet arrogant que havia estat fa vint-i-set anys, incapaç de ser realista sobre les seves pròpies habilitats. El Guerrer de l'Espai sempre havia sobreestimat la seva força. Al cap i a la fi, es creia superior a en Freezer a Namek després de gairebé morir, sense saber que estava molt superat. Contra en Cèl·lula més tard, va ser encara pitjor.

Però qui no havia canviat era en Cèl·lula. Només tenia ulls per a en Gohan i potser en Goku. El Superguerrer de nivell 3 anys no era un repte per a ell, i volia humiliar els dos Guerrers de l'Espai en les seves formes finals. Però ell era qui havia estat encegat per la seva arrogància.

Així doncs, en Goku i en Vegeta anaven a lluitar a la primera semifinal, i sens dubte, ho donarien tot! En Bu sentia molta emoció davant la perspectiva. Però abans d'això, havia de tractar amb aquest XXI.

Amb el Gran Kaitoxin, van compartir els seus respectius coneixements de l'univers, i ara tenien una idea sobre la veritable identitat d'aquest misteriós bruixot. Només quedava confirmar la seva teoria. Si era certa, hauria d'enfrontar-se a un personatge molt particular.

Als apartaments de l'Univers 5.

Enmig del fum fosc i arremolinat, va aparèixer una llum brillant. Es va sentir la veu profunda de l'entitat misteriosa.

—Finalment, ja era hora!

Després va dir unes paraules en un dialecte semblant al Namekià, i un drac va emergir de les boles de cristall recentment activades. No era ni en Shenron ni en Porunga, sinó un rèptil màgic completament diferent. Com abans, es va adaptar a la mida de l'apartament i va mirar el seu invocador amb una expressió indiferent.

—Deixa'm endevinar... —va dir.— Vols saber com vèncer en Bu ara, oi?

—Per què preguntes quan ja saps la resposta? —va grunyir l'entitat.

El drac no va respondre i va esperar pacientment. L'XXI va sospirar de disgust i va seguir endavant.

—El meu proper oponent està anys llum per davant meu en termes de poder. Probablement és la meva major amenaça. Millor que em donis la solució per desfer-me'n en aquest torneig.

—Aleshores, formula la teva petició amb cura.

—He sentit a parlar de la seva debilitat, però potser ha trobat una manera de protegir-se. Vull que em donis la manera infal·lible de neutralitzar-lo perquè pugui guanyar la lluita.

—Això és una petició per a mi? —va preguntar el drac.

—Sí —va respondre l'XXI.