DB Multiverse

DBM Univers 19

Escrit per Foenidis

Adaptació per Bardock, Bola de 8 estrelles, Red XIII

D’on provenen aquests guerrers amb armadura que participen al torneig a la vora d’en Goku i els seus amics? Quina és la seva història?
Descobreix com la tecnologia i el valor pot esdevenir el còctel victoriós per a l’univers dels Heloïtes, a qui més d’una vegada el destí ha castigat de forma tràgica.

1234567891011121314151617181920212223242526
[Chapter Cover]

Capítol 26

Traduït per Bardock

Sota la llum obliqua de l’anell solar congelat en la mateixa posició des de feia més d’una hora, un brunzit sord i embriagador semblava mantenir la vida en suspens. En Wigner havia reobert momentàniament el seu comunicador amb l’Estat Major per a reportar la situació, però va interrompre de seguida el comunicat sota el pretext d’economitzar la seva energia. Contemplava, silenciosament amb en Waals, la rotació de l’enorme globus constituït de runes. Què més podien fer? Els seus sistemes havien reactivat el flux magnètic i el seu visor li havia permès de percebre les grues. Hauria estat fàcil destruir-les o desactivar-les. Una sola grua fora de servei seria suficient, però el capità posava en dubte les intencions de l’oficial aeroespacial. Havia apercebut la petita esfera fixada al mòdul antigravetat que generalment s’emprava en operacions de manteniment de les immenses naus de l’exèrcit. Una explosió de forta potència confinada en un espai tan petit no li deixaria cap opció al monstre. En Mox, en fotre enlaire el pla establert en benefici de la follia personal, no havia assimilat els batallons delmats ni la pèrdua de la seva tripulació. Per molt heroica que fos la seva acció, la seva carrera militar havia arribat a la seva fi. Per a un home com ell, la mort constituïa, sens dubte, la més honorable de les seves sortides.

En el globus de runes, l’atmosfera es va tornar feixuga. La tensió entre els dos protagonistes, la fricció de les peces metàl·liques en moviment, l’esgotament d’oxigen accelerat pel formidable metabolisme d’en Zarbon... tot pesava en els organismes. Malgrat això, en Mox gaudia del moment. Divisar alhora l’angoixa i la determinació de trobar una solució en aquells rostres monstruosos l’enjoiava; era un plaer –gairebé físic– desconegut fins llavors: una sensació estranya i estimulant a la vegada. La seva pròpia mort? Tant era! Entre la gargamella del seu malson i ell flotaven diversos membres del seu equip: tota una plètora de joves valents, rostres orgullosos de cadets d’escoles aeroespacials i familiars que havien acudit a admirar-los en la cerimònia de la seva incorporació, carrers animats de les ciutats Heloïtes, riures de nens -nebots i néts-, i Helior, un planeta incomparable que no havia deixat d’admirar mai en cadascuna de les seves missions. Morir per ells no era cap sacrifici, si no un honor inigualable.

Per primer cop des de feia molt de temps, en Zarbon podia sentir el seu cor bategant al ritme de la seva angoixa. La seva força, la seva posició privilegiada prop del Governador Freezer l’havia protegit de tota mena de por. Tan sols el seu senyor i patró era capaç d’inspirar-li terror i només l’amenaçava de tant en tant. I ara, un miserable enigma que amb prou feines es podia mantenir dempeus el tenia a la seva mercè? Les neurones del guerrer de la pell blavosa estaven en ebullició. El seu esguard es va clavar en el rostre d’imbècil del vell de les runes i va dubtar entre dues opcions. No hi havia marge d’error atès que una seria correcta. No fallaria i no perdria! La seva respiració s’escurçava, la seva pell transpirava. La seva espessor en forma augmentada hauria de protegir-lo contra l’alta temperatura de la presó de metall. En Zarbon, en veure que el comandant de la nau Heloïta amb prou feines suava, va adonar-se que el seu estrès era el principal causant dels estigmes, tot provocant-li immediatament l’augment de la seva agressivitat. L’altre devia haver-ho apercebut, donat que el seu somriure que deformava el seu visatge de rata acabava d’allargar-se. Aquell malparit de ben segur que ho havia previst tot! Havia desactivat el camp de força del seu giny tot conscient de la situació amb el propòsit d’accionar contra ell, al més mínim moviment, el detonador sobre el qual reposava el seu polze. L’espai confinat prohibia qualsevol temptativa d’atomitzar-lo, ja que, tot i que en Zarbon fos capaç de protegir-se de l’explosió del seu propi atac, l’ona de xoc o la temperatura, segurament desencadenarien l’explosió de la bomba d’aquell maníac i res no garantia que el poder de l’alienígena fos suficient per a la seva supervivència. El vell xaruc semblava convençut de totes totes, però era realment el cas? En Zarbon no havia sentit a parlar mai d’aquell exèrcit i era impossible de saber si l’oficial Heloïta s’estava fent el fatxenda. I, a sobre, encara quedaven els dos Ultres que l’esperaven fora. Sortir d’aquella trampa tan reduïda comportava la seva sentència de mort. La primera idea sol ésser correcta segons els savis. L’alienígena contenia l’esbós de somriure que li feia pessigolles al zigoma.

—No és normal— va grunyir en Waals.

En Wigner restà silenciós front l’esfera que no mostrava cap tipus de senyal de canvi. Preferia mantenir la concentració, llest a obrir foc immediatament en cas d’emergència. No era necessari informar en Waals que mantingués la calma. El seu líder confiava en el suport de les seves grans habilitats de tir. La paciència no era el punt fort d’en Waals i encara menys al bell mig d’una batalla. Impossible saber què s’hi coïa a l’interior de la trampa d’en Mox, però no era difícil d’imaginar que el comandant del Thetor devia estar assaborint el moment.

«És molt mala idea contra un monstre d’aquesta mena»—, pensà el capità dels Ultres. Valdria més desencadenar l’explosió en entrar en aquell remolí de metall. Petò vet-ho aquí, ell no era en Mox i no tenia cap poder que li permetés de saber què succeïa en aquella esfera. Per a no fer-se mala sang, va canviar de tema de reflexió i es va felicitar per haver escapat de l’enrenou que devia continuar agitant els membres del Gran Consell i l’Estat Major, alguns exigint que l’anell tornés a estar en funcionament, els altres criticant que l’amenaça encara no havia estat eradicada...

B L A M !

Una formidable deflagració va expedir els dos Ultres a centenars de metres de la seva posició.

Quan els sistemes d’en Wigner es van haver restablert, va tenir prou temps de desplegar el seu escut i protegir-se. Centenars de projectils crepitaren sobre les proteccions dels dos militars. L’esfera d’en Mox acabava de cedir sota el doll d’una poderosa explosió; però quin era el resultat?

Els trossos arrancats de peces de metall havien interromput el seu curs. Les runes, de nou capturades pel poderós flux magnètic de grues de construcció, van tornar a reconstituir l’esfera encara oculta per un núvol opac. Quan la boira començà a dissipar-se, un llarg estremiment electritzà la columna vertebral d’en Wigner. En la llum obliqua de l’anell, una enorme silueta esdevenia cada vegada més nítida. No hi havia cap traça d’en Mox ni del seu transportador... excepte la seva mà dreta tallada visible entre els grans dits de l’alienígena. Era evident que el monstre havia rebut un bon correctiu: la seva armadura estava fortament malmesa, coberta de cremades, masegada i esgarrinxada... però li era difícil de mesurar l’impacte d’aquelles ferides. No era necessari un croquis per a imaginar-se el que havia succeït. Tal com temia en Wigner, la velocitat d’en Zarbon li havia permès prendre el telecomandament per sorpresa. Amb el seu poder fenomenal havia estat capaç, sens dubte, d’empènyer el mòdul antigravetat contra la paret mentre arrencava la mà d’en Mox per a desencadenar l’explosió en el moment adequat. La detonació de l’artefacte explosiu havia estat parcialment absorbida per la gruixuda paret. La seva energia havia pres el camí més curt per a dispersar-se a l’exterior tot permetent al monstre sobreviure mentre li deixava una bretxa suficient per a deixar-lo sortir del remolí en un instant de desordre.

«Aquest malparit no només és increïblement poderós, si no també diabòlicament intel·ligent!»— va renegar en el seu fur interior el capità Ultra.

Havia arribat a aquestes deduccions en resquitxos de segons. Quan ja havia recuperat la posició, en Wigner va cridar una ordre mitjançant el seu comunicador. Una onada de llum va cremar sobtadament la seva esquena. Simultàniament, dues boles explosives van sortir del seu puny dret. Era l’últim atac d’energia de què disposava en els seus acumuladors realment estressats des de la batalla de Dardan. En Waals, que no requeria cap instrucció, va obrir foc en el mateix moment que el seu capità.

El flaix alliberat per l’anell d’Helior va ser tal que els dos guerrers Heloïtes, d’esquenes als projectors, no van poder distingir durant uns instants res més que un blanc encegador malgrat l’enfosquiment instantani de les seves viseres immaterials. Quan els colors començaren a tornar fou per a descobrir que l’esfera d’en Mox, davant la qual es trobava el monstre, havia estat expel·lida del punt de convergència magnètica de les grues. Els dos homes abaixaren els ulls al mateix temps; la lògica indicava que el monstre també havia estat projectat.

Res. Eren a gran alçada i hi havia massa runes per a poder distingir restes possiblement escampades. En Wigner, prudentment, va demanar a en Wigner que descendís a fi de comprovar la situació però van sonar les alarmes a través dels seus implants intracranials.

—Merda!—, amb prou feines va tenir temps en Waals de rugir mentre els dos Ultres disparaven una ràfega de guspires fotòniques per a esquivar el raig d’energia que acabava d’estripar el cel.

En Zarbon era força resistent i feia tant de temps que no havia estat seriosament tocat que gairebé havia oblidat com era de desagradable acumular tantes ferides. En Mox havia estat polvoritzat per la seva pròpia explosió, però encara restava tota la població del seu planeta per pagar en lloc seu aquella humiliació. Els dos Ultres supervivents servirien com a vermut. L’alienígena va parpellejar. Malgrat el reflex fulgurant en la seva maniobra d’esquivada, el flaix lluminós havia travessat la pell gruixuda de les seves parpelles i només veia unes vagues siluetes sobre un blanc encegador esquitxat de taques escarlates. El seny hauria dictaminat esperar a veure millor, però la forma d’economitzar els seus trets en les darreres ofensives suposava que les reserves d’energia dels seus adversaris devien ser escasses. Era possible que ho haguessin donat tot en aquell darrer atac? Era lògic que s’ho haguessin jugat tot servint-se del flaix. Recapitulant, era molt gran el risc que corria si es dirigien a la seva base a abastir-se. Empaitar-los amb la visió reduïda i sense dispositiu de combat era una pèrdua de temps. Això era el que rumiava en Zarbon tot cercant d’olorar la flaire familiar de la por en la brisa del cel Heloïta. Veloçment, va passar el dors de la seva mà per mitigar el més aviat possible els efectes de la resplendor; devia i volia veure la derrota, el terror, la desesperació expandint-se en els seus rostres grotescos! Només calia trobar el mitjà de trobar-los, el temps de coure a foc lent una mort llardosa. El gust de sang es va accentuar en alçar els llavis per a empastifar els Heloïtes amb un somriure eriçat de crueltat:

—Ben jugat, puces. Encara no veig gaire, o sigui que és un bon moment d’aprofitar el vostre avantatge abans no m’ocupi d’escombrar el vostre joiós planeta.

«Un desgraciat a la dreta. La seva veu correspon al del pollós amb barba. Així, el líder és a l’esquerra... Ostres! Un tercer! D’on ha sortit?»

La contrarietat va encendre l’energia d’en Zarbon. Tot i que no fos un Ultra, aquell nouvingut era certament un Heloïta amb material operacional: era precís eliminar-lo de seguida. Ni parlar-ne de patir una altra desventura com la infligida pel revengista de la cadira voladora!

En Zarbon amb prou feines havia efectuat el moviment d’alçar el braç quan una veu el va cridar.

—Espera un minut, ganàpia. Encara no hem acabat!

«El dolor no és un fre, si no un impuls!» —això és el que resava l’orgull Saiyà. Des que en Vegeta havia recuperat la consciència, cada respiració li recordava com de preuat era l’honor. Francament, això era l’únic que li restava. Acabava d’estar a les portes de la mort. Però per a tenir una oportunitat de sobreviure i d’escapar d’aquell planeta hostil hauria de superar els obstacles dels seus somnis, tot essent conscient que es trobava aïllat en territori enemic i malferit. A més, notava que el seu cor seguia bategant sols per la força de la seva voluntat. Era il·lusori pensar que seria a temps de salvar-se gràcies a un tanc de regeneració. Estava ben fumut, tant se valia si no moria sol; com que no podia dur en Freezer a l’infern, en Zarbon ho faria en lloc seu.

En tornar de la seva sorpresa, en Zarbon va esclatar a riure. No era necessari veure amb precisió que era en Vegeta, només calia escoltar la seva veu disminuïda i els gemecs mòrbids que exhalava en cadascuna de les seves respiracions. Per descomptat que el mico s’havia aixecat, però era més mort que viu.

—Sou difícils de liquidar, però només fa falta una mica de perseverança. Ets l’últim, oi? Doncs així tindré el privilegi de posar punt i final a la teva maleïda raça en nom del patró que has traït —va mussitar abalançant-se vers la silueta interposada entre els Heloïtes i ell.

Cap temptativa d’esquivar, cap gest defensiu ni ofensiu. En Zarbon va ser pres de la sorpresa durant un instant en poder enfonsar tan fàcilment la seva mà sobre la ferida oberta per aquell tret decisiu. Què pensava en Vegeta buscant la mort d’aquella manera?

—Pel Governa...

En Zarbon va obrir els ulls durant un instant, després va serrar els seus ullals d’acer amb una reacció rabiosa. Tot i que la seva mandíbula era prou afilada, es va clavar en l’avantbraç del Guerrer de l’Espai sense arribar a tallar-lo. Quina pell més dura la d’aquells micos filosos! A pocs mil·límetres dels dits de la seva mà dreta, endevinà les darreres pulsacions del cor d’aquell desgraciat que encara tenia prou energia per a etzibar en una darrera singlotada:

—Per fi podré tancar la teva boca grossa.

La fidel mà dreta d’en Freezer va tractar d’empènyer el Guerrer de l’Espai en un últim reflex... però no sabia si ho havia aconseguit, atès que una fulgurant resplendor incandescent havia causat un forat negre a la seva consciència.

En Zarbon restà un instant absort, ensordit per l’explosió però entenia que seguia viu. Malgrat l’interior de la seva gola devastada, la llengua feta miques i les seves belles dents trencades, la flexibilitat i la resistència de la seva pell en la forma augmentada li havien permès d’evitar el pitjor. Per ventura, com que el Saiyà estava molt afeblit, tan sols havia pogut disparar una descàrrega pròpia d’un infant. Va tenir temps de pensar abans que una estranya sensació de lleugeresa alliberés el seu esperit i que unes tenebres l’embolcallessin.

Als dos Ultres els hi costava de creure que en Vegeta s’hagués interposat entre en Zarbon i ells. Era viu malgrat tenir un forat suficientment gros perquè un puny el travessés? Encara era capaç d’incorporar-se i tornar allà? Aleshores, tot va succeir molt ràpid. Aquell parell òbviament havien de resoldre uns assumptes i al líder de l’equip dels invasors no li faltava coratge per a desafiar una mort ben certa. Deixar-se matar per tal d’atènyer el seu oponent, era obvi que no li mancava desimboltura! La seva maniobra desesperada, massa fluixa com per a ésser decisiva, els brindava una ocasió d’or! No era necessari consultar-se. En Wigner i en Waals, com un únic home, s’havien afuat sobre en Zarbon en el moment en què llançava d’una forma mecànica el cadàver de l’extraterrestre amb cabells en forma de flama. L’atac del Guerrer de l’Espai, tot i ser poc potent, havia noquejat de forma seriosa el monstre. El darrer no semblava haver-se adonat de les seves presències sota el seu nas en el moment en què les fulles làser dels Ultres –prou llargues- li tallaven el cap en un doble moviment combinat.

Dibuixat per:

Malug      

Faye      

DB Multiverse
Pàgina 2327
Namekseijin Densetsu
Pàgina 467
321Y
Pàgina 263
[FR] Asura on Twitch!
En 1 dia, 3h
DBMultiverse Colors
Pàgina 163
Chibi Son Bra did her best!
Pàgina 148
DB Blancoverse
Pàgina 100
12 New Fanarts:
15 D’abril

Els propers capítols!

[img][img]El proper diumenge 21, comença un especial sobre l'univers del futur, fet per en WaZaKun, que va fer Minicòmic 116.

Després, continuarem amb la història principal, en un capítol una mica especial també, fet per l'Ambroise, que va fer el capítol 94!

Després, de nou la història principal, fet per l'Asura!

Comenta aquesta notícia!

[partner]

Carregant els comentaris...
Idioma Notícies Llegeix Els autors Fil Rss Fanarts FAQ Guia del torneig Ajuda Universos Bonus Esdeveniments Promos Associats
EnglishFrançais日本語中文EspañolItalianoPortuguêsDeutschPolskiNederlandsTurcPortuguês BrasileiroMagyarGalegoCatalàNorskРусскийRomâniaEuskeraLietuviškaiCroatianKoreanSuomeksiעִבְרִיתБългарскиSvenskaΕλληνικάEspañol Latinoاللغة العربيةFilipinoLatineDanskCorsuBrezhonegVènetoLombard X